Créixer aliè als pensaments d'altri, als mals pensaments, estranyar-me dels propis. Veure'ls separats de qui els genera. Vet aquí la meua llum, la sort!
Escriure és com l'inici d'una nevada. L'únic que cal és la paciència dels oratges i una superfície. No n'espere cap de vosaltres; no podeu proporcionar-me-la. Batega en mi.
Perquè és tancar els ulls i caure al tobogan d'una rosa. Els seus pètals són l'amor.
Senzill, oi?
No podeu treure'm aquesta vida tan profunda; ella m'imposà les mans i sobre els llavis floreixen, ara, les paraules. Perquè jo provinc dels somnis i perdut en un foc oracular creix l'atol de l'esperança meua.
No parle en va, tasteu aquest bocí d'amor. Tant em fa escriure en l'arena dels estius o en paper.
Renteu-vos la ceguesa!
Ni els freds, ni les calors afecten tan greu determinació. Cofois de vosaltres, no perdré la fe!
Oh núvol meu que nu de vents t'estime!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada