dijous, 21 d’octubre del 2010

Núvol escrit per a l´hora de la meua mort


Escric molt lentament... M'ature, al compàs d'un sol ocult, rere uns arbres de perenne tristesa, els llapis adormits, la taula muda. Amb els dits assenyale el cel, els núvols on he pintat el que de quotidià m'ídentifica, humil, animal assedegat d'amor i companyonia.

Escric amb escreix, amb grapats de paraules que ballen buides si no les lliges; aleshores comptabilitze els moviments dels ulls que et menen a la profunda sintaxis de les flors, a l'oasi on libes l'oblit amb què batallen aquestes mans, impossible de véncer.

Després, si somrius -ni que siga en la ment que et pensa i s'arrela al record-, allunyes totes les pors cregudes, i, amb aquest preludi, en tinc prou: ara ja pot acostar-se el camí insubornable de la separació.

Sempre però, seràs la roca, aquell mineral on passejà la màgica llum per les avingudes enamorades del pensament.

Com, altrament, podria cantar-te la fe, aquella vella cançó que donà sentit als meus dies joiosos?

Pots escoltar, sense tallar, amb l'Spotify la peça ací.

**** **** **** **** **** **** **** **** ****



Nube escrita para la hora de mi muerte.

                                                                                                                                                    A Fernando Garrido, mi buen amigo.

Escribo muy lentamente... Me detengo, al compás de un sol oculto, tras unos árboles de perenne tristesa, adormecidos los lápices, la mesa muda. Con los dedos señalo el cielo, las nubes donde he pintado lo que de cotidiano me identifica, humilde, animal sediento de amor y compañía.

Escribo en abundancia, con porciones de palabras que bailan vacías si no las lees; entonces cuento los movimientos de los ojos que te llevan y trasladan a la profunda sintaxis de las flores, al oasis donde libas el olvido con el que batallan mis manos, imposible de vencer.

Después, si sonríes -aunque sólo sea en mi mente que te piensa y se arraiga al recuerdo- alejas todos los miedos creídos y, con este preludio, ya tengo bastante: ahora ya puede acercarse el camino insobornable de la separación.

A pesar de todo, siempre serás la roca, aquel mineral donde se paseó la mágica luz por las avenidas enamoradas del pensamiento.

Cómo, si no fuese por eso, podría cantarte la fe, aquella vieja canción que dió sentido a mis días felices?

Puedes escuchar la música también aquí con Spotify.

Agrair la fotografia a Jordi Martorell.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

10 comentaris:

Refel ha dit...

Bonic escrit!

novesflors ha dit...

Preciós, diria jo.

Olga Gargallo ha dit...

Garrido?

Príncep de les milotxes ha dit...

Sí dona, l'escrit traduït! M'agrada escoltar com sona en castellà els meus articles.

Iolanda Pàmies ha dit...

Fantàstic!

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies Iolanda. Ja està tot dit :)

Olga Xirinacs ha dit...

No en un núvol, però sí en paper tinc escrit i imprès el meu recordatori. Tal com el vull, no l'haurien fet a la impremta en un dia. I mira que fa anys que guardo el paquet a l'armari...

Pere ha dit...

Ostres! m'ha agradat molt.
Darrerament costa trobar escrits interessants en els blogs que segueixo.

Bona tarda Príncep de les milotxes.

Príncep de les milotxes ha dit...

Molt amable i moltes gràcies Pere per passar-te per aquesta llar, també teua.

Príncep de les milotxes ha dit...

Olga, perdona'm per no haver-te contestat aviat; jo he preferit penjar-lo ací. Pot fer gràcia i treure-li ferro a l'assumpte, no creus?