Unflat pels anys, les veus i el sol escric
per renovar el meu amor discret
amb la dona dels núvols i paper.
Em veig panxut, pel temps descervellat
i com burgés, poruc, efímer, fals.
Per ella truque cada nit als mots
venç la boira, la pena sens consol
i m’encomane al buit del full neguit .
Parleu-me, vosaltres, si coneixeu
els llavis de l’amor que tot ho emplena
i les ungles del bes lluny de tot preu.
No em llanceu vacil·lant a la fera
del mil·lenni que ens arriba i veu
el cremadís: l’enamorat fet cendra.
Del poemari Passarel·la, Vila-real, 1999.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
2 comentaris:
que bonica es Jana! Per fi l'he vist en persona!!!! Ja m'han dit que es famosa en tot el poble!
L'enamorat sempre hi acaba, fet cendra, tant si és abans com després del mil·leni. Qui estima acaba sempre devorat pel seu foc. És el seu destí natural.
Qui es deixa estimar, o sigui, l'objecte de l'amor i dels poemes diversos que se li puguin dedicar, en canvi en resulta indemne. Es pot dedicar a olorar flors en primavera mentre qui estima es consumeix, i això és només un símil.
Publica un comentari a l'entrada