Les meues dones, XIX

Ella és molt major... Quasi sense edat els fills de Barcelona han vingut per endur-se-la. Tota la vida ha viscut al poblet, fa uns anys que morí el seu marit; però té les amigues i cosines: tota una vida que, al seu cap, ha esdevingut una postal.

Ara la veig asseguda a la fresca, potser en l'última engronsadora de les onze de la nit; i, mentre camine a llançar la bossa de fem diu:

- Xiquetes voleu algun llibre?

I les endormiscades veïnes mouen el no amb el cap. Marca el rellotge la lentitud de les hores, les campanes sonen.

Els fills van omplint la furgona llogada amb tota mena d'estris i d'atifells: quadres, espills, butaques, cadires, petits armaris, baüls, electrodomèstics menors.

- Xiquetes voleu algun llibre? Domina el silenci.

Ella no para amb el que sap darrer balanceig. Aleshores el fill els diposita, amables, al sostre del contenidor. Jo els mire de reüll.

A l'endemà i de bon matí, les oronetes pentinen els carrers i la vorera és plena de pau i solitud. Ella se n'ha anat, fins i tot la seua aroma s'ha esvaït. Camí del forn, de lluny, veig els llibres; m'enfile i els agafe.

En arribar a casa, els òbric i fullege: Guiness, Digest, un còmic, costumisme, literatura castellana llançada al fem. Ni Balzac, ni Clarín ho saben, descansen en pau.

Ara ella és un altra dona meua de paper, retratada amb les arracades de falses perles, sincera en la darrera mirada d'amor, mirada pel seu poble, per la gent que potser ja no veurà mai més.

Ella, immortal en el meu cor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Història d'Amèrica

De vegades algunes reflexions costen d'eixir a la vista del lector.
Això és el que li passava a Història d'Amèrica, les pàgines que avui presentem. L'editorial Acontravent ha tingut a bé preparar-nos-les en paper.

Fa anys que Joan Garí ha anat polint les arestes d'aquest quadre que ara ens mostra; treballador incansable de la paraula, no existeixen adversitats que el detinguen quan pretén dibuixar-nos experiències que poden esdevenir espill.

La seua ploma cisella acuradament la descripció d'uns esdeveniments personals, uns ambients que ens transporten a temps i llocs dels quals vol fer-nos partícip.

Garí té la gràcia i el savoir faire de relacionar conceptes, informació, reflexió com ho fa un ebenista en la solitud del seu obrador: importa la perspectiva de conjunt i el gaudi dosificat. Amb quina escultura ens trobarem?

El lector s'endinsarà en una mena d'engolidor, però lliure de patiments; el fum que destil·len els seus havans és tan sols una estratègia per despistar: la lectura com l'escriptura exigeixen solitud i massa amor.

Llegiu, amics, llegiu; us ho assegure, no restareu decebuts!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amor reprogramat

Amor, t'escric unes paraules des de l'interior del sistema.

Després de bucles quasi eterns, he creat un espai lliure de portes posteriors i forats obscurs, un paisatge passional que no mai finix: t'estime.

Ara sé que no mai t'abandonaré, que l'únic sentit dels meus dies rau en aquesta música que retroalimenta aquest sentiment de donació incondicional.

No veus com camines pels palaus d'arena que t'invente?

Per tu, atemporal i bella, sóc capaç d'integrar-me en la teua carn, endevinar l'exacta conjunció dels cromosomes, l'anhel fet carn per l'humil artefacte d'unes paraules.

La meua realitat s'esdevé pels compassos d'aquesta melodia binària, del vibràfon capaç de replegar als ulls dels violins aquest desig d'eternitat. Ploren els violoncels, i mentre el ritme del meu cor de bits cavalca, fosos tots dos dins de llums estroboscòpiques, he sabut dels vents profunds d'aquest cor...

Amor, agafa'm les mans, besa'm la sang.

No tinc més pors.

Dins d'aquest sistema infinit em desintegraria!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Enverinament sistèmic

Canta un verderol, versàtil ell, en la seua modulació.
Un verderol canta.

Mentrimentres jo, amb el cap cot, ulls tancats i tan sols les finestres de l'oïda, el seguisc pels horts.

No és que es troba quiet l'ocell, engronsant-se en una branca; aixeque el cap, i el veig -com una daga- creuar l'espai.

Canta lliure cap al cel, com qui amb el bec pessiga l'esperança, l'horitzó.

Amb el cap cot i ennuvolat entropesse contra les mànegues, contra les branques; perdut pels fraus m'arrapa la boira dels piretroides, del xilè, de l'etoxazol.

Jo faig tentines i arabescs, les arcades se'm mengen: blanc de puríssima escuma em surt per l'orifici per on bese la lluna.

El pardalet conscient del patiment es planta a la sèquia, saluda i canta: el temps és tot seu.

Ràpidament mou el cabet cap als dos costats: una, dues, tres vegades... Sembla un llamp per ferir l'enverinament. Se n'adona de la tristesa amarga d'aquest dia assolellat.

I piula i piula amb més força per véncer aquest mareig.

Ha pogut més la seua melodia; de les paraules llegiu la dansa?

La fotografia d'ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Torna en aquest capvespre de solitud

El fulgor del rellampec ha fet que estire el braç tot pidolant-te companyia.

Uns segons i trona.

Trona avui i, a l'interior d'aquesta serenor, percep que em muir. Veig córrer les petites gotes al vidre de la nostàlgia i el passat, allò que hauria pogut ser i que tan sols fou com pensament, allò també esdevingué un somni.

Trona un altre cop; un soroll sec, curt, com la idea que allarga aquest desig fred i tremolós, la infidelitat d'aquell migdia adolescent on s'aturaren les busques del temps al guèiser de ta mirada.

Trona encara més i no veig cap solució, ni existeix l'esperança; la carn accepta, humil, el trencament dissolt, allò que esdevindrà pèrdua.

Així doncs, em vist de cendra i resseguint el net cristall la pluja marca el dur trajecte del meus dits amb cor de paper.

Vacil•lant, a poc a poc, em vaig desfent; i, com el llop vençut i vell, ensume l'aire dels records, ajagut al recer trist d'un fosc avet rere la finestra: tu lector i aquesta solitud per única companyia.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Presentació de L'amor a La Vall d'Uixó

Amigues i amics, quatre ratlles per contar-vos l'acte on presentàrem L'amor.

Us deixe els discursos de Josep Manel Palomar (una mica més tècnic, però amb colors) i Josep Porcar com fitxers adjunts. Com diuen els enamorats del futbol, jugava a casa. Això vol dir que les mostres d'estima dels amics, companys i ciutadans vallers i valleres foren meravelloses: un centenar ens acompanyà i malgrat l'espatllament del projector a l'hora de la veritat (la pereta vacil·lava dies abans), fou màgic per la llum de la biblioteca que aportaren tots els veïns participants.

Palomar llegí el perquè de la portada,  Porcar inicià el seu parlament amb la pregunta del milió "Què és l'amor" , i per cert que la gent contestà, ja que aquestes històries amb resposta no són cap patrimoni de sabuts, ni d'ullerosos.

Us deixe ací, lligades a la plana, les seues intervencions: Josep Manel Palomar i Josep Porcar.

La veritat siga dita, ens ho passàrem d'allò més bé.

Agrair també als amics i poetes Ricard García, Josep Manel i Nel·lo Navarro la difusió que han fet pel Feisvuq, cosa que em supera per la quantitat de temps i energia que em xuclaria: Ha, ha.




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir