Sí, ha mort un company de lletres, el poeta Ramon Guillem amb qui vaig compartir tres moments de la vida tan sols. Havia pogut visitar-lo en el més absolut silenci a través d'alguns dels seus llibres, no molts, i arreplegats a biblioteques públiques. No es regala poesia, majoritàriament es compra. Recorde que una vegada em trucà per telèfon per demanar-me un número d'una companya poeta. Com que la conversa era absolutament accidental, mentre el cercava em preguntà si jo encara escrivia: -"Ramón --li vaig contestar- igual com cada dia respire". I això fou tot... li vaig vocalitzar les xifres i punt final.
Sí, ha mort Ramon Guillem, igual que ho farem tots els qui s'acosten a aquesta anecdòtica finestra, però m'ha sobtat una mica i amb tristesa les 21 línies tan sols que el periòdic Las Provincias li ha dedicat, 21 línies amb format per a mòbil, no pàgina web amb portàtil o ordinador de sobretaula. I si ho complique un xic més, diria que calcades d'algun altre indret. En 13 dies, ací pau i allà glòria malauradament. I dic 13, pel simbolisme fetitxista de la xifra.: "Viure per a veure". L'assumpte no és per a llançar coets, tot tratant-se d'un poeta que ha guanyat premis a la València cap i casal i rodalies. D'una pobresa superlativa, si veiem també el que he fullejat per altres indrets virtuals i mitjans de comunicació. Fa coratge, molt de coratge!
Vaja, que hom passa la vida escrivint i tot i no voler ni carrers, ni reconeixements socials, esdevens una fulla caiguda i duta anònimament pels vents de tardor, la qual cosa evidencia la minsa importància que aquest món del segle 21 projecta sobre poetes i poesia. Cal veure també, si analitzem pecuniàriament la dot dels premis, amb altres registres com novel·la, assaig o teatre. Tot dit.
I passa el contrari amb l'altre lletraferit, l'Estellés del centenari, a qui les competents autoritats que ens governen amb caps de xirlot li ha volgut denegar el pa i la sal. La resposta popular ha estat la contrària, la qual cosa manifesta la conducta humana i el per què de les seues actuacions. No res lectors, que tindrem excesos i mancances com així ha estat sempre, però la poesia continuarà en el racó d'allò social prescindible per a una majoria dels mortals i zombis del planeta. I així ens anirà.
La poesia, aqueixa corda tan senzilla com primària i llançada a un fosc pou, però que massa a sovint salva vides de l'ofec. No cal que experimenteu la hipòxia i estimeu la llengua amb què viviu i compreneu el món.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada