Agafar una cançó i dividir-la en petites paraules per emular-la.
El meu amor sol és un jardí sense flors: i així cercar la tendresa d'uns ulls nocturns quan circulars manifesten somnis que no mai seran esbosos de notes, ni escripturats pels llavis que t'adoren.
Deixa que parlen els qui vulguen parlar, amor meu: i així agafar una cançó i trobar l'energia que irromp contra la covardia front les pèrdues i tota desintegració; ja ningú no arraparà parets, ni les ombres ens nodriran del buit davant del cansament de viure.
Més que mai necessitem cantar, hem de cantar i alegrar la ciutat: i així ser melodia d'una muntanya rusa d'esperança; no caurem en oblits, ni desassossecs, i ens despullarem de l'accídia que abat tot desig i ens esmicola en un magma d'abandó.
Viure en la música i al tobogan dels mots: això, tan sols això, ens retornarà la Vida.
Ao poeta... de Leila Pinheiro.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada