Invadit, no soc d'esmicolar el significat de cap lletra, ni els demane parer als cantants.
M'envaeix la música i, amb això, viatge al meś profund racó de l'ànima que em seduí. Tempestes i vents pategen carrers i sota fanals puc descobrir les més secretes illes dels benaorats, bressols de vagabuns i pidolaires d'amor.
Arpegis de sang recorren aquests dits que intenten batejar-te, somoure't els núvols que t'anomenen per lentament acaronar el capvespre. Dolça i callada, vessada d'amoretes i papallones, el baf del desig esclata i somrius.
Ara dibuixe l'esbós senzill del voler (diuen que les màquines estimen i els cels canvien colors a voluntat), però no t'ho cregues; de fet, t'escric i invente veus, xiule als ocells perquè em retornen el nadir on vius i no espere res més en aquesta tardor: ei, ens llegiran els nostres fills?
Recordar aquells llavis i les estovalles als peus d'aquella deu on --l'un de l'altre-- fórem menges.
https://www.youtube.com/watch?v=wCm17ul0ukc
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada