Transparències de 30 anys arrere, sura, somriu, fluctua...

Treballant amb la versió digitalitzada del llibre de 30 primaveres passades...  

 

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=yDLBf996nog

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Fa 30 anys

Inicie la digitalització del meu primer poemari editat en paper per l'Ajuntament de Vila-real titulat Transparències. 

Dedicar-te a allò que estimes i t'ha regalat felicitat dia rere dia en silenci i solitud és un dels guanys de la meua curteta i senzilla vida. No aspire a moltes coses més, regalar paraules i esperar, si de cas, l'eco en algun cor, gran o petit, això sí delicat. 

En uns dies o a l'inici d'any el tindreu a les mans. 13 que poden ser baixats al meu blog Espaiclaudàtor, més el secrets. 

Visca la crítica literària del segle XXI ! 

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Criptogínia- Criptoàndria

Criptogínia,

 

Una interessant paraula combinada i assimilada per l'IEC tal com aporta Begonya Pozo.

 

Sempre m'ha interessat la criptografia des de fa molts anys arrere, quan allà pels voltants de 1997 emprava el programa PGP per encriptar els meus correus amb col·legues dintre del món linuxer i alternatiu a l'omnipresent "Güindous". 

 

Us pose un text poètic meu del llibret D'amors i d'altres constel·lacions (2002, primera edició) en fotografia. 

 

Potser també existeix la Criptoàndria de temps immemorials ençà, aqueixa manera d'ocultar el treball, la dedicació a qualsevol àrea del coneixement i saber teorètic/ pràctic per banda de col·legues masculins del gremi, siga aquest d'auditories, direcció d'empreses, literari, etc... 

 

Ens ho hauríem de fer mirar, encara que pel que fa a alguns no els caldria morir, car ja són calbs. Sí, l'humor que sempre pot salvar-nos i ens allunya de la paranoia egòtica! 

 

Que no ens falte! 

 

Us podeu baixar i llegir aquest llibre al següent enllaç:

 

https://www.elpontdeleslletres.cat/2021/04/15/damors-i-daltres-constellacions-josep-lluis-abad-i-bueno/

 

 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Del treball a la política.

Quan treballava de professor i algun alumne em preguntava alguna qüestió o per una obra que m'era desconeguda, sempre m'eixia la resposta clara i directa: - "Mira aquesta obra no l'he llegida, o bé, no tinc resposta exacta ara per al teu preguntat". Ni m'avergonyia, ni em sentia despullat o encara pitjor, no pensava que els meus alumnes me la feren per posar-me en evidència.

Amb això els intentava fer comprendre que ni la saviesa, ni el coneixement, ni qualsevol resposta era patrimoni d'una persona, vaja que som humans i indirectament que la vida és molt llarga i ens cal un aprenentatge amb paciència i humilitat. Supose que molts companys s'hauran trobat en la mateixa situació. 

Ara resulta que ni la Generalitat Valenciana, és a dir, el govern que ara sustenta les regnes de tots nosaltres administrant els nostres diners i preocupacions com a ciutadans no ha dit ni mú de les errades comeses, ni se sent responsable de les conseqüències de la seua incompetència que ha suposat no trobar-se als llocs adients (en aquest cas, el President Mazón i tot el gabinet de buròcrates) que ha dut a la mort de tants conciutadans, a més dels danys materials ocorreguts, però sempre amb possibilitat de remeiar i subsanar en setmanes posteriors. 

Assegut a la butaca i després de llegir uns poemes de Berna Blanch, pense l'evolució del President Mazón, de cara de corder degollat a la vora de Sánchez, a la cara de rabosa que vol escapolir-se i buscar altres responsables dels fets. 

Què pensarien els meus alumnes quan davant d'una qüestió complicada a classe, jo haguera decidit marxar al bar? Per què costa tant acceptar que JO, en primera persona, no he estat a l'altura de les circumstàncies i això ha tingut unes conseqüències mortals i que seran inesborrables? Per la qual cosa soc l'únic responsable amb el meu equip incompetent davant d'aquesta situació. 

Veig l'obrir boca dels membres portaveus del PP, Sempere, Tellado, Feijóo i del fòssil Aznar, i la vergonya m'anorrea. Que si ara hem de reconstruir la malifeta, que si ara hem de ballar al sol! Quina púrria de caga-ràbies volent-se espolsar tots aquests llots!

On pararem amb aquests parlamentaris de fireta trista?

Si després d'unes declaracions ningú es responsabilitza i comencen a llançar balons fora del camp, si l'estratègia d'aquests titelles mandataris per elecció popular és deixar córrer el temps, car el personal a la llarga se n'oblida, si alguns negacionistes incultes i acientífics españolitos i Voxeros i altres tribus (tipus Trump i adlàters companys) miren cap a un altre lloc i ens bombardegen amb aqueixes estúpides lletanies, aleshores vaticine una foscor que, a tothom, se'ns menjarà la melsa fins a avorrir-ho tot.

Quanta vergonya sent!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Carrusel

Fotografia de Wioletta Plomkowska

Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens concorren per voreres, la nevera plena i una veïna mor silenciosament. Com pintar de colors la veu si els llavis són percussors d’una grisa esperança?

 

Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor i la fi arriba en un vals amb la mirada.

 

Camí de casa, creues el carrer i uns àngels --rere teu-- baten ales per somriure’t. Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus. En obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu.

 

Carousel, de Chris Standring

https://open.spotify.com/intl-es/track/3cpbNYt7dn6w9FkMzGIF4f?si=e5c132da2a1a414b

https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M

https://unsplash.com/es/fotos/una-mujer-camina-por-un-callejon-estrecho-mDl188bzWxU

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Trenclacosques

Alguna melodia passeja pel meu cap recordant els anys 80 del segle passat. 

Però quan ella truca tot es glaça, imatges, llum, els arbres esdevenen immòbils muts, també els ocells. El cor batega, fanals intermitents, els núvols aturats, la pols en suspensió no aterra... 

Hi ha sang esfèrica, una deu inacabable. I les paraules suren vida incerta, limitada, imperfecta maragda, però vida. Així fem un niu, branca i palla gutural, silenci i veu, un vol el pensament; i tu, acostan-te, esclat d'una alegria --dius--, que no m'entens, que faig tentines, que visc perdut, dispers. 

Aleshores m'arrape a les parets, a versos perpendiculars pintats amb punys de sal, hemistiquis d'un sol en el bressol de veu perquè equilibres aquests meus dies, la poesia.  

 

Inner Island, Tao Lounge.

https://open.spotify.com/intl-es/track/0VnKWpQPwUK4hqKJGAnRIY?si=5772d044e6764045

https://www.youtube.com/watch?v=bGBTZ2-yc90

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Celebració

Amb la mà traus tot el fang de les misèries, mentre abans pentinaves l'aire. 

Amb el cos mous allò que no mai oblidaràs, mentre fa uns instants procuraves balls celestes. 

Perduda, la terra se't menja l'esguard rere tanta runa i ferralla tot i que acarones la boira. 

Amb un pal equilibres l'amor amb tentines, el vesses a tothom perquè el temps ja no importa. 

"Maxine", camines de blanc per sobre negra desesperança en aquest capvespre de tristesa. I amb els núvols que et fan costat nodreixes d'horitzons els qui ploren. 

Altrament pinte una dona de paper que alhora celebre i adore.

 

Maxine of Donald Fagen

https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=2e610714b0e24825 

https://www.youtube.com/watch?v=3saecjSNTlM

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir