En cent Paraules

Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens, concorren pels carrers, la nevera plena i la veïna mor silenciosament. Com pintar de colors les veus si els llavis són percussors d’una grisa esperança? 

Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor, i la fi arriba en un vals amb la mirada. Camí de casa, creues el carrer i uns àngels -rere teu- baten ales per somriure’t. 

Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus: en obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu. 

 

Aquesta entrada fou editada també en aquest blog amb el nom de Carrusel el 10 de novembre de 2024. Mentre posava ordre i neteja al meu Manjaro m'he trobat l'article de text en format pla.

 https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M

Fotografia de https://unsplash.com/es/fotos/fotografia-de-primer-plano-del-ojo-derecho-de-la-mujer-GmoHIZ61eMo

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Petites Postals per a Grupeco, 10

Jana

Construir la vida enmig de la melangia.

Ridiculitzar, menysprear l’altre, rebutjar‐lo o insultar‐lo en privat o públicament, en una conversa quan tots ho fan… Com de difícil és no caure en aquest parany, en aquest estat que ens fa estúpids a tots i ens transforma en salvatges i irracionals! L’ésser humà desconeix que camina perdut, ignora la seua feblesa i així fem funcionar un món que, agònicament, desfem… 

Hi ha qui perdona la vida a un altre.
Hi ha qui menysprea.
Hi ha qui es creu savi, contra tot pronòstic, contra tots els altres.
Hi ha qui assassina la llengua que la mare li ensenyà, la prostitueix.
Hi ha qui contra tot es rebel·la i genera violència de la por tan íntima en què viu.

Els humans caminem trists, desencaixats, perdut el rumb i sembla impossible cap solució. 

Sóc realista. Ho veig a Madaya, al facebook, a la premsa, en el tracte entre persones (veïns, estrangers, refugiats), en el tracte d’uns éssers vius envers els altres, en aquesta política de sainet pobre, note el bategar ofuscat, una terrible violència submergida, la marginació de l’elegància, l’oblit en la mirada neta, l’amor ignorat. Vine tu, pren entre els teus coixinets de les potetes el foc humit que en mi s’agita, que tremola en dubtes, que quasi s’apaga… 

Oh bellíssima Jana, parla’m de la vida, respira‐la amb mi. 

17/01/2016 

Tens el llibre sencer en aquest enllaç...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

To Dream Like Youth

Plou al carrer. Tan sols hi ha un silenci que acompanya penombres on tot es desdibuixa. Mentre, tu desconeixes aquest món que suggerit per la música em mena a sentiments aquosos. Tan a prop meu, alhora que distant. 

Ara quan et resseguisc els plecs de la carn que m'acompanya, ara enyore les primaveres futures, els abrils on --de cua d'ull-- et furtaré pell i llavis, aqueixa vida que vessa per un espai empetitit en insinuar-me amb grafies i sons.

En balada cel pinte la flor del nom que ets i on s'engronsa, blaugrana, aquest vent desig que revela la fi de l'afer carnal. Sol boirós que m'allunyes de tota oblidadissa pèrdua.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

https://open.spotify.com/track/6WZ2kt3R8fLhWnIG7qrGbk?si=yxN4pAH3SAei_JANXTPSaA&context=spotify%3Aplaylist%3A37i9dQZF1DWYxwmBaMqxsl

 https://unsplash.com/es/fotos/clouds-during-golden-hour-hgGplX3PFBg

Excessos subjectivistes i sentimentalistes?

L'amor és una emoció i sentiment, però també una elecció amb què arromangar-se de mans, cervell  i pell. 

 

 "Perdut al país dels somnis i amb tu en la ment, albire aqueix espai secret on som u. 

Trie en cada serralada grapats de paraules que en ordenar-les dibuixen greus i aguts, melodies per als llavis dels qui ens lligen. 

Sí, no fou el nostre un amor dolcíssim i perfecte, però fou de sang i veus, la carn teua l'habitatge d'heura on m'agafava. 

Si arribara un dia en què fora un pou d'oblits, digues-me un mot, i tot seguit un altre; digues-me'ls, curts, llargs i encara més, no t'atures; mormola'm a l'oïda intervals de vent i així reconstruiré aquella geografia, les terres, els meteors del cel que foren la serralada: aquell somni sobre els teus braços i del qual no mai despertava. 

Perdut al país dels somnis, les parpelles titil·len indescriptibles, se'm tanquen de tanta intimitat". 

Del llibre Longitud 39º 54' 01:98" N Latitud 0º 20' 32,86" W, desembre 2023  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Canta'm Mixi, llegeix-me un poema

Ara ho veig clar: Tot a la meua vida és provisional fins quan mora. 

Han tret el llit gran de la cambra i m'han dut un d'articulat individual. Obrin les persianes perquè entre la llum del sol al migdia; abans tot era tancat i barrat per un pànic irresolut a la pols. Sent els batecs del pols, car els matins solitaris m'habiten amb mortuoris silencis. Si aguaite a la porta de casa el personal somriu i a dins de la llar tot són deferències. Una safata amb els menjars i em demanen què voldria al proper... Ampolles d'aigua amb palletes multicolors ( quina felicitat!) Necessites res més?, us estalvie els epítets. Tv, ràdio, premsa virtual, auriculars. 

Voldria foragitar aquest estat, llegir sense límits, que no se'm caigueren neurones al doblat dels llençols, passejar als camps, fer l'amor als núvols i que el sol em fera l'ullet, creure en el cicle vital quan la circumferència es tanca a les meues parpelles i l'ànima escriu descosida. 

Pã què! Pâ què! 

Ho va dir el poeta aquell:" La vida és massa curta, però la mort és per a sempre. Per això t'escric mentre camine i el moviment d'un vent de pluja i gris em xiula paraules immortals i d'esperança... La mort és sempre curta, però tu em pronuncies a tothora la vida". 

 M'agradaria saber si és així. Podeu preguntar-li-ho? 

Michi canta Night Moves 

https://www.youtube.com/watch?v=Jq9GmisEu_A

 https://open.spotify.com/track/1D6Slhg7MMnraZpIEE8pbb?si=nWWHWPQyT1-0fdfsOyOlwQ 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Caquèctica

Carronyaires, uns ocells se l'han menjada al llit de tots els somnis. Ara tan sols una pell flàccida oculta la minsa carn que, temps arrere, sostenia les columnes del món i són únicament record. No hi ha espai per a cap agulla per fer desaparéixer el dolor. 

Ara que tot ha esdevingut oblit arriba una boira. I fa fred, un fred que burxa el moll dels ossos. 

No cerque ja notícies quan els algorismes són quitrà. Unes egües del carrer m'alleten i en tinc prou; diuen: - Saps que molts homes tenen cura de les companyes? Les cases esmorteïdes, llençols amb excrements, menjars com enyorançes d'allò que fou vida en una llar, ara destartalada: la condemna dels anys. 

Veig desfilagassar-se al carrer les crineres de les egües que són àngels. L'humil veïnat que salva el llunyà Estat; i al galop les egües renillen per a mi: - "Com de dolça pot esdevenir la mort". 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Pistatxos

Com un remolí en traspassar  la porta de casa  s'adreça cap al rebost i l'únic mot que diu és "pistatxos, pistatxos, pistatxos".

La dona dels núvols ha de tindre un nombrós excedent perquè aquest ocellet llèpol de sal no s'atura en seure a taula. El plateret de porcellana amb una dotzena de llavors i la seua tassa de borreguets que l'observen mentre beu ja estan llestos.

Cal observar el moviment precís dels ditets per separar la closca del fruit. Sempre demana ajuda, si no pot amb alguna peça. Li expliquem que la sal cal prendre-la amb moderació. Hi ha un somriure en cruspir-se'ls que demana més. El subministrament assegurat. I per reblar el clau: 

-Dàtils, dàtils, iaio vull dàtils.

Separa la polpa del pinyol; sap que aquest darrer, com els llibres, no és menjívol.  I tot seguit continuem amb la lectura del llibre d'Anna Llenas el monstre de colors va a l'escola...