Renàixer de natura morta

Fotografia Joan Antoni Vicent

Òbric el rebost i allà s'hi troba el teu saquet d'arròs impertorbable. Trac la pols del piano negre i en somriure la fotografia, ella m'interpel·la. 

 

La granera balla sota el sofà i encara hi descobrisc pèls canella. Mire el racó de l'aigua i els vidres són massa dies impol•luts. 

 

Al celobert, encara penjat d'un clau, espera el teu raspall i una bossa blanca amb els teus pèls. A l'hora de les postres, no sent l'acostar-se sigil•lós d'aquell frec d'ungles sobre el dur porcellànic. 

 

Fotografia Joan Antoni Vicent

Resten al plat els teixits conjuntius que adeleraves, les vores cuites de les pizzes i els trossos de meló d'Alger. Al terrat dormen les safates metàl·liques d'aigua, el matalàs rentat, el xampú que ja no olore. 

 

Res no es mou en aquesta natura morta quotidiana, on no hi ha espai per a pintar cap llàgrima, ni cap pena grisa, ni dol. A la sénia d'aquest cor, el teu panteix ressona, saltironeges i camines. 

 

Dintre meu, sempre t'allunyaràs de l'etern repòs.

Arribada l'hora, un llibre dels lectors, 99 haikus i 1 tanka

    

Fa molts anys, amb un altre company i poeta, iniciàrem un projecte de haikus i dibuixos escolars que no mai arribà a realitzar-se. Tenia il·lusió, però els entrebancs del viure fan que, a sovint, tot allò que ens proposem no es realitze. 

    Mirava al volàtil disc dur del meu ordinador i feia còpia en altres indrets per no perdre una il·lusió, que no desaparegueren com altres poemes desats en parets dels carrers del poble. Un capvespre li vaig enviar una nota per veure si podíem mamprendre el llibret. Em contestà que els havia emprat en una altre afer, després de tants anys. 

    Fou aleshores quan em vaig posar a desenvolupar pel meu compte aquests menjívols haikus, un aperitiu per obrir l'apetit i assaciar més tard la gana.  Ací l'enllaç on baixar-te el llibret dels 99 haikus i 1 tanka.

    A les 09:00 del matí he caminat amb la còpia del llibre cap al Registre de la propietat de Castelló, a l'edifici de la Conselleria d'Educació. Ara el teniu ja al vostre abast.  També us el podeu baixar al blog espaiclaudator a la dreta  picant sobre la imatge de portada del mateix.

    En els darrers anys els múltiples de 3 i el nombre 9 tenen un significat que vostès desconeixen, però que, potser algun, dia es revelarà (anècdotes personals). Ahir diumenge quan els escrivia aquestes quatre ratlles i quan és a punt l'inici de juliol de 2024, veig a la meua vora a Jana, tranquil·la, amb la seua caixa d'anys a l'esquena i mostrant-me com hauria d'acarar els darrers moments: una mestra absoluta en l'art de la discreció. 

Per haver-me acompanyat una vida, també aquests haikus són per a tu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Racons

Passege per cambres deshabitades mentre feinege. Hi ha racons de vida que recorden temps passats. El nen de la pedra foguera ja ha tornat de Lovaina i el Febu diu que li ha anat bé. Al juliol proper s'esvairan les ombres. Ens ha narrat algunes anècdotes que no cal esmentar. Resten per a la intimitat i així evitarem la immodèstia. S'ha preparat força i aviat els resultats. 

Li comente que hi ha notes penjades en parets i marcs de finestres: Simpaticomimètics, simpaticolítics, parasim-paticomimètics, i un llarg etc. 9 anys arrere em veig a la seua vora repassant tota la farmacologia, una pila inacabable de noms, principis químics i reaccions: - No problem, pare: a la feina, seguim. 

I així fins ara.

Al dinar d'ahir diumenge li he comentat: 

- Aquelles notes del dalt les treuràs? I abans que obrira la boca, la mare ha deixat caure: - Ni pensar-ho, les notes es queden tal com ara. Així tindrem sempre algun record d'ell a casa. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Jana, la dels cabells de foc

Asseguts a la plaça del poble, prenem el sol i ens banyem de cel, estimada. Hem passat tantes històries i secrets, tanta intimitat que ja tan sols ens resta acompanyar-nos. 

Potser serà aqueixa la darrera vacuna que et subministrem. No hi haurà cap prova mèdica, ni cap cirurgia; no ens cal, ha dit la teua veterinària: -" Has viscut una vida bona" t'ha comentat tot mirant-te els ulls. I adreçant-se a mi: - "Ara simplement cal acompanyar-la", llei de vida. 

És per això que camine lentament al teu costat, mentre els pixavins i falcies ens acompanyen pels carrers encesos del matí. Eixim també pels capvespres i aspirem la fresca de la nit. 

Gitada al teu matalàs, Abril --de dèsset llunes-- t'anomena en traspassar la porta de casa. No mai ha mostrat por; sí respecte i et mira, a la meua vora, quan menges. Després observa com t'agraden les pomes, els nespros i, potser també, enguany tastes els melons d'Alger. 

Jana, la meua amiga i alter ego, gossa "de llibre de veterinària", han comentat ells, que no mai ha estat malalta de res. Jana, amb un cor d'adolescent i pulmons d'acer, ara ens enlluerna amb els pèls daurats. 

 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Muda de pèls

Jana canvia al pèl d'estiu. Sí, així és. Com ho ha fet tots els anys, ha estat una experiència d'home-màquina arreplegar-los a casa durant almenys 4 llunes del total de l'any. 

Avui hem marxat al terme, ara que la flor del taronger ens regala aromes i asseguts a la vora d'una sèquia l'he alliberada d'un bon grapat de la fina pelussa que li sobra. 

En tornar cap a casa, ha estat fer uns pocs passos i els avionets i oronetes picaven aquesta tova catifa i excedent alhora de Jana. S'envolaven al cel amb els becs farcits camí de la reconstrucció dels seus nius. Allò que a uns els sobra, altres éssers ho aprofiten. Així ho deixem escrit al capvespre efímer d'abril del 2024, asseguts al banc de la plaça l'Estrella i amb un sol abellidor que s'amaga iens protegeix d'un ventijol fresc. 

Tatuada al cor, aquesta estima d'una gosseta que coixeja i un botillós que cerca paraules i encara li canta.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Desencís

La flor de Pasqua ha mort.

Fa dos anys, de petita,/
la trasplantí, l'adobava/
i la tenia en bon lloc./
Uns instants de sol, no molts,/
i escapar-la dels corrents,/
però no de l'ombra./
Ja fa unes setmanes/
contra paret i sola,/
allà és, palplantada i nua./

Cada dia i d'un eixam partit,/
grapats d'abelles cauen/
al terra del celobert./
Mut, observe de la cuina estant/
la lenta mort de ses vides./
 

Si aixeque els ulls al blau/
no s’enlaira cap ocell,/
ni la femella de cua roja/
que em visitava/
menja les engrunes/
de pa i fruits secs./
 

Molt més lluny del cel,/
la terra esclata de pols, plantes/
i per metralla és ferida./
Encotillada per sang/
i ossos de tova argila/
molts homes encara/
per la guerra moren./
 

La flor de Pasqua no viu./

Així inicie els dies/
rere la cuina de cristall/
farcida de queviures/
i olors que bullen./
I al pas sigilós/
d’un cruel tic-tac, tic-tac/
em mire a l'espill per dir:/
Abraça'm tot i que no m'estimes!/

https://open.spotify.com/track/3whicVHvcHVgRkx9dRlfgW?si=4a3b30482b5946f1

(Neblina e flâmulas) Leila Pinheiro del LP Catavento e girassol.

Una melodia exquisida, com la majoria de les que canta Leila que ens duu  a una lletra preciosa.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

IRONIES

Quan l'estiu darrer s'estirava fins a la fi de setembre, un cop baixat de la Serralada d'Espadà, eixia per les nits aleatòriament amb el patinet del meu fill. Feia una volta pels afores del poble i arreplegava uns quilograms de vent que em refrescaven l'ànima.

Tot seguit, com el fill --propietari del mateix-- no podia fer-ne ús, carregava les bateries. Aquest era l'encàrrec amb què m'havia responsabilitzat.

Un veí del poble, en veure'm la primera nit sense dur casc, em cridà i, davant seu, m'explicà la conveniència i seguretat personal que aquest hàbit em proporcionaria. Vaig haver d'assentir i fins aleshores li he fet cas.

Ja no he tornat a emprar la màquina que em regalava mots i frescors oblidades.

El mateix veí, un dia creuant una carretera de les rodalies per on eixia amb Jana, m'exhortà perquè tingués la precaució de mirar ara dreta, ara esquerra en fer-ho i que no estiguera tant pendent del mòbil i les contestacions que em segrestaven del meu voltant. Vaig assentir novament, car un descuit pot dur-te a malversar uns diners per a la mort, quan ho hauríem d'haver fet en Vida.

Ahir tornava dels horts amb Jana i vaig observar de d'una cantonada com el meu veí demanava al taulell de l'estanc dos cartrons de tabac ros.

Amb el cap cot i en silenci, Jana i jo continuàrem el camí cap a casa.