diumenge, 15 de març del 2026

Guerres i immundícies

Que s'estan canviant o anul·lant les regles i estructures que protegien el món després de la Segona guerra mundial, és una certesa inqüestionable; i això fonamentat en la força bruta. 

Que aquestes regles i estructures tenien un ventall de caminois que eren emprades per certs països quan els avantatges dels mateixos eren qüestionats o posats en dubte, això també es coneixia... Però es mirava de gaidó, malgrat que tothom ho sabia. I així, a Occident, ens ha anat per més brutícia espargida i escombrada sota la catifa davant la resta del món. 

El que observem ara mateix al planeta --aquesta desfeta i decadència covard-- que tot ho acompanya, aquest repartiment d'influències geopolítiques i geogràfiques són la darrera ranera d'un sistema econòmic criminal (capitalista) que, a través de certes elits, no vol claudicar davant la Humanitat per la podridura i mort que duu inscrita al seu si. 

Tot ha estat ben orquestrat pel neoconservadurisme i neoliberalisme als darrers anys: teories de la postveritat, relativisme moral galopant, postmodernisme que tot ho accepta, mitjans de comunicació segrestats per algorismes que dilueixen la humanitat de l'espècie humana i menyspreen tot ésser viu, tones de flux de dades multimedia o "streaming" en temps real per endormiscar i entretenir consciències i una filosofia barata burxada i gravada al moll de l'os d'un salve's qui puga (individualisme ferotge) han contribuït a oblidar el compromís social i aqueixa responsabilitat davant tantes injustícies que, dira rere dia, volem oblidar com si cremàrem una ampolla d'alcohol. 

Sí, com diuen alguns estudiosos i teòrics, la fi del món la tenim a una llançada de pedra; sí d'un món --el que era fins fa poc-- que ja no serà igual a partir d'aquest moment i endavant. Entosudits així i tot, ni la poesia, ni la narrativa, ni la economia o política actual tal com s'enfoca ara mateix, ens duran pel camí de canvis radicals, de major i millor pressa de consciència tot i aquesta voluntat soterrada per la tendresa. 

Alienats i esdevinguts éssers egòtics amb una prepotència miraculosa l'agonia d'un progrés malentès que ens direcciona cap a futures catàstrofes tesis que sustenta Emmanuel Rodríguez si no fem res. 

Davant de tot aques ecosistema intel·lectual i moral personal caldria que obviàrem les xarxes socials i les lamentacions per tal d'organitzar-nos amb allò que podem fer on som i vivim i no caure en un constant descoratjament. No hem de pensar macropolíticament i sí en allò que sí pot ser canviat a nivells més propers. 

De moment som sota el cel i cal mullar-se per abandonar aquesta mol·lície que ens pot reescriure cervells i cors. Endavant amb les atxes!! 

Per tancar aquestes reflexions, us deixe un poema del nostre estimat Josep González Clofent del seu llibre Cavall trencat


Escriure poemes no canvia el món, 
però trau la brutícia de l’intel·lecte. 
Escriure poemes no ens dissol el jo, 
però t’asserena la melangia. 
Escriure poemes és mirar-te a l’espill 
i veure, encara, la voluntat de tendresa. 
Escriure poemes és com l’horitzó lliure 
on reprenen els cavalls la galopada. 
Un poema ens escriu el món enrabiat, 
la púrria d’algunes ànimes i els canvis. 
La paraula foragita el suïcidi, 
genera esperança i modula cançons. 
Llegir un poema mitiga els ultratges, 
però injecta en la carn les passions, 
rebenta els furóncols de la ignomínia 
i, amb els altres, et fa caminar. 
Escriure un poema que no vol retalls 
i sí la dignitat de les petites lluites: 
sou, casa, taula, estima, temps. 
Un poema d’aire i aigua que despulle 
la roba injusta d’unes mòmies governants. 

Escriure poemes, cavalcar de nou. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 8 de febrer del 2026

El Paradigma perdut


Recorde quan el professor Joan Baptista Llinares, ben jove, ens explicava les tesis de Morin i el procés d'hominització  en el llibre esmentat a la capçalera a la Universitat de València. 

Sis anys després, jo feia el mateix a un institut de la imperial Tarraco als meus alumnes.

Ara em surten aquestes notícies del professor Edgard Morin on diu que l'ésser humà està lligat i ben relligat a la vivència de l'amor i la poesia... 

I repense les paraules que he anat escrivint al llarg d'@quests anys al ventre d'una literatura digital absolutament arraconada als mitjans de comunicació (no per uns pocs amics), però impossible de soterrar. 

https://www.elespanol.com/ciencia/20260131/morin-anos-filosofo-felicidad-amor-poesia-medios-alcanzar-fin-maxima-calidad-vida/1003744108792_0.html

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 6 de febrer del 2026

A correcuita


El soroll de les taronges al cabàs, l'humit vent de llevant, allà lluny la serra mecànica que bufa i espetega, l'arreplega de plàstics a l'hort, la bassa que s'omple al motor, les falques plantades a la caseta, una sargantana observant-me, el sol fent carasses, núvols amb l'intent d'endur-se'm, ombres engrandint-se lentament, el temps que no mai corre a pressa, el murmuri dels tarongers, la clorofil•la que taca el terme, perdius i palputs fent carrera, bandades de mosquits a esquivar, els fils d'aram xiulant, l'autovia amb vaivé de colors, una haca que amb l'arre arrossega el món, el blanc florit de les faveres tendres, ocellets piulant, taronges florides a vora de sèquies, unes palplantades i tristes faroles,  palmera cremada i aliena al morrut, el tros de Paco que no mai farà ja planter, un toll-espill on es veuen-beuen els ulls qualque animalons, la fàbrica vessant núvols que es desfan, el poble que quasi em succiona...

I jo testimoni del capvespre, traspassant el molló blanc d'aquesta efímera felicitat.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 19 de desembre del 2025

Quotidià


El nen de la pedra foguera arriba a casa; ha dut un matí enfeinat, a banda de trucades, demandes, assistències i quiròfans. S'ha guanyat els fesols... 

Dina i seu uns moment al sofà; farà una becaina? - no ho sé, depén com haja estat l'engolidor i ocupacions del matí. Fa uns segons que ha tornat a seure a taula per recopilar documentació, coordinar el treball de camp, bases de dades i avançar la tesi doctoral. Però aquest vespre com en altres ha de fer un explant d'òrgan, tenir cura i demà al vespre trasplantar-lo. 

Mentre escric aquestes línies, un veí s'ha mort i els nens, aliens al dringar de campanes, entren i surten del quiosc amb les llaminadures de la jornada. Hi ha llumetes de Nadal per tot arreu i lladres que grimpen per balconades... o potser són moda de pares noëls de franel·la? 

La vida que s'escorre carrers amunt i avall. Mentre el nen intenta fer amable la vida, l'alcalde de Badalona amb un llenguatge barroer i racista clava pals d'acer als desnonats d'un institut abandonat. Dormiran a casa seua aquesta nit, desapareixeran de ciutat em pregunte sota els plataners de qualsevol avinguda? Quina púrria de polítics i el que hem d'escoltar pels mitjans de comunicació! En política, fer-se un nom o costat als aparadors socials deshumanitzant l'altre ja ens fa veure els miligrams d'humanitat d'alguns tipus. 
 
El bufanúvols de Vance --nou convers al catolicisme-- declara que l'importa una merda la vida de persones de les embarcacions a Veneçuela que són vaporitzades a alta mar: un cristià exemplar! No cal parlar de Hegseth, Gabbard una exdemòcrata reconvertida a la fe republicana, Waltz un ex-oficial que defensa la pau mitjançan "l'ús de la força", Robert Kennedy Jr. un antivacunes i acientífic il·luminat o Homan un ex-oficial de policia que introduí la idea de separar els nens dels pares en fronteres i ocupat en assumptes d'immigració/expulsió. Em deixe uns quants... per a què parlar més d'aquest equip dirigit pel cap rogenc suprem. 

Sembla que estan blindats per dir totes les barbaritats que se'ls ocorre; no és que els critique solament per idees distintes a les meues, que també. És que atenten lliurement contra la vides humanes; com si les decisions seues foren un joc, un mer espectacle rere uns ordinadors i pantalles on decideixen l'existència dels demés. 

Em pregunte si existeix Consciència Humana? Quin sentit, emocions i sentiments hem de cultivar per celebrar això anomenat Nadal? 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 26 de novembre del 2025

Chivito a València



València sempre ha estat per a mi --animal sedentari-- una bogeria de ciutat que amb tan sols entrar en provocava revulsiu, un desig de fugida etern. Potser siga perquè els meus estudis a ciutat eren d'entrada a facultat i eixida com rebot de pilota a paret.

Alguna llibreria m'aturava els peus, sempre però, per mil·lisegons. Recorde en canvi algun film a l'Acteon i algun recital poètic comptabilitzats amb els dits d'una sola mà.

I veges que hi ha i han hagut visions diverses i poetes que han dibuixat la seua sobre ciutat.

Aquesta bogeria de trànsit,  el devessall de carns bípedes amunt i avall, les històries subreptícies amb i sense intencions ulteriors... Tot això real i imaginat han modelat una resina eixuta sobre ella al meu cervell.

Em faltava el "chivito" un entrepà farcit de verdures, ou, llom, cansalada i maionesa que quan li poses dents vessa sucs per les dues bandes i t'empastifa els dits.

Com un fidel/feligrès de visita obligatòria toca traspassar el llindar del Corte Alemany i aleshores l'ois suprem manifesta l'ànsia del vòmit definitiu quan t'assalta aquest desfici superlatiu dels "blacks fridays", ofertes, descomptes i totes les enganyifes d'aquest renascut capitalisme moribund.

De tant en tant alguna bellesa d'ambdós sexes em distreu del vocabulari i d'aquesta ignorada fraseologia impenitent.

Ai València, un negatiu front al meu imant negatiu que ens allunya i alhora beneeix.

dijous, 30 d’octubre del 2025

L'invisible nàufrag

Com anticipar-me als somnis si vigiles tots els mots que suren d'aquest bategar? No els tanques sota barrots, no, me n'adone! 

Veig sobre la taula aquarel·les... Les empres per amagar la melangia que em recorre els porus de l'ànima. Solitària és la pluja que t'acompanya, mentre neteges amb llum aquests desficis. 

Recorres avingudes i els fanals et somriuen mentre cride el teu nom des d'oratges profunds. 

Com era aquell tacte que em sorprenia, l'arpegi discret que provocava l'amor per paraules enlairades? 

Sense complexos t'escric ara, aïllat de tot i tots en aquest túnel de desigs. Exhalar cal·ligrafies per, altrament, reveure't les mans. Acull l'invisible nàufrag. 

Reverie Anticipation of Tim K
https://open.spotify.com/intl-es/track/0zcxjQgLZcxqR2O47qMDEu?si=b3c222a42657421a  

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 25 d’octubre del 2025

La dels diners


Centenars, milers de cames passegen per ciutat. Aquesta tan sols és un aparador de mercaderies, de vendes.

Sembla que açò mou el món, l'única realitat que compacta totes les butxaques.
Observe tantes fesomies, aquest deambular d'ànimes tot  cercant allò interior que les identifica. Impossible.

Intente una aproximació, dona amb gos pelut al braç, home menja al carrer prosciutto, rucola e pomodoro, nen llepant un pipo, leds obertes a 15:11...

Cabells distints, pells i colors amb diversos perfums, aromes particulars, sabates planes, botes, tacons. 

Amb l'esquena soporte en equilibri els edificis, les hores que passen, el repic de la història del Duomo mut.

A l'ombra ja fa fresca, i totes les nacions caminen tranquil·les amb els seus accents, sense cap perill --ni que siga mínim-- de guerra.

Hi ha una guerra oculta, invisible, normalitzada, no escampa borbotons de sang, però anònimament i silenciosa mata.