diumenge, 22 de maig de 2022

It's up to you

Creus que tinc el control de les paraules i, en bombejar l'aire, la modulació del cor, però depèn de tu.

Creus que dispose de situacions usuals per atraure la veu exacta i que no puc estalviar-m'ho, però depèn de tu, sí.

Recordar els estels, reescriure el sons, moure els somnis, decidir els llavis... Disfressar-nos de felicitat per temptar la poesia, aparaular l'erotisme.. això i més, com al dematí aqueix despertar de les roses, creus que posseïsc.

Però no, depèn de tu. Inacabable la foguera que enlluerna aquesta primavera. Aigua i foc no ensinistrats, sense extingir.

https://open.spotify.com/track/38YUqOMBslBRUauuSqyaFX?si=4i-bNO-ZScObdbtPGt8QN

divendres, 20 de maig de 2022

Les meues banderes

Havent vist les lluna i la neu de l'ahir, capte petites variacions d'amor a la pell quan observes. Al voltant teu s'arraïma la tendresa i, ubèrrima, somrius a tothom.

M'agafes la mà i, irreal, passeges el delit que grave amb mots per als textos d'un futur.  Escrivim d'allò que estimem, d'allò que vivim més enllà de tostemps, d'allò que busseja per sota de gramàtiques i sintaxis. 

No m'importa gens reincidir, esdevenir plumbi, pesant si als ulls sures de llum; no mai s'assecarà el diccionari si en parlar l'hàlit t'acarona els llavis. Mai de la vida se'm negà pels vents la joia, la bellesa. 

Què es pot fer amb tot aquest amor? Contra l'erm, contra el silenci, sembraré l'oneig perquè s'escapolisca del centre d'aquesta Via Làctia. 

Endins, els teus passos sobre l'herba.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 19 de maig de 2022

Amor invisible


Cada dia mon pare 
les cambres neteja, 
i em renta el pijama de cirurgià.
S'assequen al sol els nervis, 
les penes al vent voleia, 
esper i salut brodats al cotó. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 de maig de 2022

A prop teu


Tancar-te el cor m'és impossible, una pèrdua inaudita, com la d'aqueixes flors sense primavera. 

Camine per resseguir les fulles de tardor que al teu pas s'escampen, els coloms que enlairats parlen del palaus boirosos on t'adreces. 

Digues, on trobaré les ones, l'aigua que per la veu em calmarà la set? On viurà el bruixot per trencar els sortilegis que el desig i la carn separen? 

Obrir-te el cor, dibuixar els núvols, aquells somnis la melodia dels quals s'extraviaren, però que inscrits a les galtes del somriure hauríem de rescabalar. Obrir-te el cor per aixecar uns mots, desenes, centenars i, quiets pel blau intens, ser a prop teu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 16 de maig de 2022

MITES

I fins i tot els mites cauen, és així. Però, què hem de fer quan hom no s'ha creat la necessitat de generar-ne cap? 
 
Llig en un llibre de retrats, la fita d'un mite literari que pocs lectors qüestionarien.
 
En canvi rere el fil de les lletres tan sols veig la figura d'una persona qui la decadència física acompanya. És això, aquesta forma de parlar ésser cruel, em dic? No crec, sobretot perquè he fugit a tothora tant de la mistificació com de la mitificació. Una sola lletra, la "esse", que esfuma tot un retrat per no caure en aquest ferotge dualisme. 
 
Veig una persona vella que l'agafen als seus escrits amb visc, perquè el vaixell vital on navega no s'enfonse de cap de les maneres. 
 
En algunes converses del passat -- no vaig evitar parar l'orella- escoltí d'algunes llengües que si tocava atorgar-li aquell premi com una mena de consolació. 
 
Em fa feredat aquesta doble i hipòcrita manera de jutjar i permetre's dibuixar al davant i al darrere del particular. 
 
El vaig veure i escoltar l'altre dia en uns minuts radiofònics, una reproducció en temps real: mentre alguns li feien gracietes quan parlava, el seu cervell ballava les lletres en una altra dimensió. 
 
Això dit, humans i mortals.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dijous, 5 de maig de 2022

Àlgebra de l'obscuritat

Arruixaré els carrers de paraules, de clams per esclatar la pena d'un món que s'obre amb mediocritats absurdes. Els arruixaré sobre la pluja i encara més. 

Voldria que dels clavills quitranats florira vida. Et veuria les galtes per on somies milímetres d'amor. I així tibaríem els fils d'allò que per voluntat amagàrem, analfabets del tacte, represaliats per veus inaudibles, corcons d'antigues fustes, passat. 

Mentre els ocells piulen el colors dels capvespre, com de distant és el teu cor? 

Arruixaré els carrers. Oblidaré ferides, els mots enverinadors de sang, la gangrena emocional del pou on l'àlgebra de l'obscuritat m'ofegava de ràbia i mals averanys; i cercaré, de nou, el cel als teus ulls. 

Em conforten les flors, l'elegància en suportar la solitud d'aquesta primavera.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 2 de maig de 2022

Nocturn

Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de l'absència teua cap a la mirada feta carn. 
 
Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud continguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap oceà que encercle tan profundes melodies? 
 
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura! 
 
Engronsat pels vents, t'escriuré del país de la bellesa on no exposaré mai més perífrasis incorrectes; les subjectaré en masmorres buides i així en el darrer somni marcaràs el camí de la meua salvació: serà prou mossegar amb els ulls la llum, el contorn delicat fet teu. 
 
 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir