Que s'estan canviant o anul·lant les regles i estructures que protegien el món després de la Segona guerra mundial, és una certesa inqüestionable; i això fonamentat en la força bruta.
Que aquestes regles i estructures tenien un ventall de caminois que eren emprades per certs països quan els avantatges dels mateixos eren qüestionats o posats en dubte, això també es coneixia... Però es mirava de gaidó, malgrat que tothom ho sabia.
I així, a Occident, ens ha anat per més brutícia espargida i escombrada sota la catifa davant la resta del món.
El que observem ara mateix al planeta --aquesta desfeta i decadència covard-- que tot ho acompanya, aquest repartiment d'influències geopolítiques i geogràfiques són la darrera ranera d'un sistema econòmic criminal (capitalista) que, a través de certes elits, no vol claudicar davant la Humanitat per la podridura i mort que duu inscrita al seu si.
Tot ha estat ben orquestrat pel neoconservadurisme i neoliberalisme als darrers anys: teories de la postveritat, relativisme moral galopant, postmodernisme que tot ho accepta, mitjans de comunicació segrestats per algorismes que dilueixen la humanitat de l'espècie humana i menyspreen tot ésser viu, tones de flux de dades multimedia o "streaming" en temps real per endormiscar i entretenir consciències i una filosofia barata burxada i gravada al moll de l'os d'un salve's qui puga (individualisme ferotge) han contribuït a oblidar el compromís social i aqueixa responsabilitat davant tantes injustícies que, dira rere dia, volem oblidar com si cremàrem una ampolla d'alcohol.
Sí, com diuen alguns estudiosos i teòrics, la fi del món la tenim a una llançada de pedra; sí d'un món --el que era fins fa poc-- que ja no serà igual a partir d'aquest moment i endavant. Entosudits així i tot, ni la poesia, ni la narrativa, ni la economia o política actual tal com s'enfoca ara mateix, ens duran pel camí de canvis radicals, de major i millor pressa de consciència tot i aquesta voluntat soterrada per la tendresa.
Alienats i esdevinguts éssers egòtics amb una prepotència miraculosa l'agonia d'un progrés malentès que ens direcciona cap a futures catàstrofes tesis que sustenta
Emmanuel Rodríguez si no fem res.
Davant de tot aques ecosistema intel·lectual i moral personal caldria que obviàrem les xarxes socials i les lamentacions per tal d'organitzar-nos amb allò que podem fer on som i vivim i no caure en un constant descoratjament. No hem de pensar macropolíticament i sí en allò que sí pot ser canviat a nivells més propers.
De moment som sota el cel i cal mullar-se per abandonar aquesta mol·lície que ens pot reescriure cervells i cors. Endavant amb les atxes!!
Per tancar aquestes reflexions, us deixe un poema del nostre estimat Josep González Clofent del seu llibre
Cavall trencat:
X
Escriure poemes no canvia el món,
però trau la brutícia de l’intel·lecte.
Escriure poemes no ens dissol el jo,
però t’asserena la melangia.
Escriure poemes és mirar-te a l’espill
i veure, encara, la voluntat de tendresa.
Escriure poemes és com l’horitzó lliure
on reprenen els cavalls la galopada.
Un poema ens escriu el món enrabiat,
la púrria d’algunes ànimes i els canvis.
La paraula foragita el suïcidi,
genera esperança i modula cançons.
Llegir un poema mitiga els ultratges,
però injecta en la carn les passions,
rebenta els furóncols de la ignomínia
i, amb els altres, et fa caminar.
Escriure un poema que no vol retalls
i sí la dignitat de les petites lluites:
sou, casa, taula, estima, temps.
Un poema d’aire i aigua que despulle
la roba injusta d’unes mòmies governants.
Escriure poemes, cavalcar de nou.
