dilluns, 23 de gener de 2023

Regal


A la dona dels núvols
 
Roda aquest cor com les barnilles d'un paraigües en notar-te cada dia amb més profunditat. És massa, prou diria jo, nadar cada moment al pou quan somrius perquè marxes al treball i tothom sap el do, la gràcia que comparteixes a bastament.

Ser feliç, desposseït de tot i sense fronteres,  però inundat per als altres de paraules. Pesar els grams, la invisibilitat d'aquest amor, indiferent a què diran. Alguns, confiats als castells on viuen, parlaran de sensibleria? Em coneixen?

Hi ha pietat en aquest sol que ens toca mentre escric.  Jana, la meua gossa, mestra i fidel amiga de 14 anys m'observa. Tots dos, estem ací, compartim aquest sentiment silenciós. Perfecte és el dia i no exigim res més.

Com podria regalar encara més amor?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 22 de gener de 2023

Quan cada dia llostreges

Consigne els teus ulls al cor que esbandeix línia rere línia aquesta petita i única devoció. Així entregue, dese en lleus fragments el cel pel qual respire en cada oratge.

No existeix el fred i al caliu dels mots recupere l'alè del viure. Acosta't, visquem aquesta llum, les petites confessions que ens nodreixen mentre el món esclata i roda. Som tan sols un punt, un buf del temps que qui sap si demà encendrà il·lusió, el foc que sense cremar no mai s'acaba en la llengua dels amants.

T'abrace en la veu: beu-te la vista d'aquests gestos, la configuració que es caragola al paper i repta de les lletres al lloc fet poema i on, per a mi, llostreges.   

divendres, 20 de gener de 2023

Catàleg de capvespres


Abans que desaparega i sobre l'esquena del vent, t'escric aquest catàleg de capvespres que si no, no mai arribaries a pronunciar.

Qui podrà olorar les flors si parles quan al teu claustre la llum tancada fou regal?
Qui rondarà sota l'aromàtica línia del cel que observes amb pany barrat?

La clau, digues un mot; el becaire per perdre tot seny i així inaugurar l'escala cromàtica dels somnis.

Canta'm o tan sols taral·leja en la teua solitud una petita melodia, sostín-la; fes en la cadència una petita roulade, enganxa'm l'ànima, extreu-la de les cendres movedisses que em xuclen.

Tinc encara la fe de la mirada teua al tren d'aquell nord on tremolava; al capdavall fe. Com el sol que, dia rere dia, ens visita i que no mai, absolutament, podrà ser posseït. 

Encara així, és com respire als capvespres que et pinte.


dilluns, 16 de gener de 2023

Territori

Existeix una llum blavenca quan et pense, malgrat que el sol no guaite per cantonades, ni espadats. 

Existeix una llum blavenca com aquella que emergeix surant sota les ungles on l'animal primitiu cerca l'escalfor.  

Existeix als aiguamolls, també als marjals i als manglars una llum blavenca que nodreix de vocabulari la vida amagada. 

Existeix una llum blavenca que acarona, amb el fred, totes les solituds i les hores calmes.

Aleshores quan el sol surt tot es transforma en verds, els micos udolen i els ocells m'acompanyen en aquest paisatge de paraules on navegue com grumet inexpert. M'atabalen pors, l'esponerosa incertesa d'emocions i sentiments, els dubtes... Però en obrir els ulls al país dels lotus, olore el fang i l'aigua amb què fas créixer la bellesa.
 
I aquesta música em duu al territori aeri on, per la llengua enamorada, et fas present.
 
Pale Blue Dot de Jennie Löfgren
 
https://open.spotify.com/track/0XOVus79KXYmLkMUYORS2x?si=89038b2bccc149f6

diumenge, 15 de gener de 2023

Una paraula val més que mil imatges

Joan Antoni Vicent i el príncep de les milotxes

Presentació de Viatjant Castelló i València, els habitants del riu.

Bona vesprada a tothom. 

Si us plau, ateneu-me: anem a fer un experiment i a la fi de la meua intervenció us faré una senzilla pregunta. 

Som aquí per tal de presentar dos llibres de temàtica fotogràfica, València, els habitants del riu i Viatjant Castelló de Joan Antoni Vicent amb alguns textos de Joan Garí. Sembla que aquest tàndem ben engreixat i amb una posada a punt com una perfecta bicicleta, està donant els seus fruits, entre altres més i ja presentats ací (em referisc a Viatge pel meu país, dels mateixos autors). 

Supose que vosaltres coneixeu la famosa frase feta "d'una paraula val més que mil imatges". Si m'apureu podria arribar a dir més que deu-mil imatges. Sí, sí, sí, no cregueu que m'he equivocat en dir-la. Vosaltres la coneixeu encara que heu emprat sempre la contrària, millor dit l'heu enunciada a l'inrevés. 

El cert és que la paraula no és presa mai seriosament, se la maltracta, és contínuament prostituïda, vexada i en una majoria de casos és venuda al millor postor. I així ens va. Fixeu-vos si és així, que en parlar d'imatges no cal demostrar res; se'ns presenta una imatge senzillament i simple i, a tot cas, unes poques paraules per adobar-la, com el superflu envoltori de celofana d'un regal valuós i que tot seguit es llança a les escombreries. 

Ai, si estimàrem de debó les paraules! No podeu ni pensar les imatges que podrien brollar dels intel·lectes humans. Us ho dic per experiència personal i íntima. 

Escolteu: dius una paraula i de seguida t'exigeixen que sense acció o una obra que la corrobore o recolze, aquesta no té cap valor: obras son amores que no buenas razones, diuen en la lengua del imperio. Anireu enganyats vosaltres? Us ho heu preguntat alguna vegada? 

És clar que el filòsof del llenguatge anomenat John L. Austin escrigué una obra titulada, Com fer coses amb paraules, en la qual explicava als respectables oients que amb les paraules fem coses, canviem estats i situacions de persones, etc... Us posaré un exemple, quan diem "promet que després et tornaré el llibre" no solament estem descrivint què farem, sinó que ens comprometem seriosament a fer-ho. Si li dic al meu treballador, fill esposa, marit: - Inútil, que tot ho fas malament i no serveixes per a res, a més de descriure la visió que tinc d'ell, el lector o oient, tots vostès ara mateix se n'adonaran que estic destruint-lo com a persona. Quan un capellà diu, jo et batege en nom del Pare, del fill i etc fa que l'ésser esdevinga cristià quan abans no ho era; amb la paraula canvia l'estat d'un infant. Amb aquests pocs exemples ens adonem que el llenguatge, les paraules també promouen, realitzen, canvien la realitat, fan accions, bones i dolentes. 

Val molt el llenguatge, la nostra llengua segons siga utilitzada. Les paraules insuflen vida, maten, abracen enderroquen, acotxen, possibiliten i per què no, als temps que corren, l'esperança. 

Ara ve quan situem les paraules al costat de les imatges, i les situem unes front les altres, al mateix nivell. Descartem doncs que una imatge valga més que mil paraules, definitivament. I ací apareix el nostre mag Joan Antoni amb el seu dit i fa un clic i l' Univers es glaça, es congela. I obre la boca i ens explica, mou els llavis, parla de perspectives, d'angles, d'ombres, de llum: previsualitza allò que en un instant tancarà al paper incolor de la seua ment. Ja té la fotografia. L'ha emmagatzemat en l'andròmina, en l'artefacte que té a les mans. 

Arriba a casa i seu davant l'ordinador: visiona, còpia, retalla, selecciona i envia un grup, una miscel·lània a la impremta. Paper setinat, soroll de rodaments, olor de llibre nou que respira i sent satisfacció. 

Un dia em crida i quedem per visionar la petita selecció d'imatges preparades, vol que tot funcione correctament. Tot perfecte, em diu. Arribada l'hora, ara el veieu ací: mirareu la pantalla d'imatges que existeixen perquè allò que contenen, llur esquelet és fet amb noms. Joan Antoni ja veureu que no restarà mut, ens parlarà; vosaltres assentireu, somriureu, aplaudireu i imatges i paraules com açò que els escric i dic, seran una i la mateixa cosa, es donaran la mà. 

Per atzar, no és ben cert que si tots vosaltres heu escoltat aquest petit discurs heu imaginat, creat imatges per les paraules? No es tracta de ser més, sinó de ser conscients com de valuoses són tant les paraules com les imatges, imatges i paraules. 

Gràcies. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 11 de gener de 2023

Pluja d'hivern


Capricorn xafa un terra fosc, humit i alhora de translúcida tristesa. Arreplegue engrunes de lletres de l'almanac d'hores fugisseres. Pensava que havies marxat lluny; que caminaves per avingudes que em trepitjaven d'oblits. 

Sufocat i perdut, cercava l'aroma de tactes passats; cercava de qui eren aquells llavis que engronsaven aquell nom usual amb què jo panteixava.

Però m'has somiat, m'ho digueres al migdia, car no volies esglaiar-me, ni ferir-me pel cel·luloide viscut després de tanta pluja.

Ara sona una música al nostre tocadiscs; l'agulla em pressiona els solcs d'esperança pels corredors on passeges. Em sé viu i l'aire t'anomena en aquestes proses invisibles: t'adore!

dimarts, 1 de novembre de 2022

Mirades

Fresca com una muntanya on plou el silenci de la pluja, relaxes els sentits, els estats alterats dels colors sobre terroses mirades.

Alentit el temps, grapeja el cor perquè et cerca la joia, aqueixa llum que s'escola en la tardor i allarga la melangia com les ombres.

Com les ombres al capvespre espere. Espere el miracle, el formigueig de sentir-te dintre meu, aqueix te en la boca que em preparares i ara esclata paraula de foc que et retorne.

Al sotabosc que pense plou silenci, gota rere desig de fondre'm en la teua carn terrosa: no entenc aquesta senzillesa, els dies d'aquest amor, però ser feliç és adonar-se com els ocells canten les nostres mirades