diumenge, 18 de setembre de 2022

ESTIME


Es clou la festa, sí, tot arriba, es clou: els crits, els ritmes, fums, les olors a refregits, les estretes conduccions entre taules, cadires, els perfums camuflats de suor, els ritmes, vibracions, els somriures plastificats, mots perduts, insignificants, les fileres d'adolescents mobilitzades per resplendors digitals, aqueixes endevinalles emocionals exigides per etíliques mirades, incipients passions, l'amor que esclata, aquest, de vegades, insuportable xivarri que escora tota aquesta carn ja muda, esgotada, als braços de Morfeu...

Ara, tot això ha esdevingut pluja que amara, neteja, purifica l'esquelet mental que ens falca. 

Atresorem instants lligats per sensacions, percebem la llum, els altres, les foscors també, conscients -- ni que siga per moments-- de la nostra absoluta insignificança.

Plou. Plou el gris de pluja sobre el pols de la memòria que, prenyat d'absències i presències, lentament i alhora s'esborra, s'esvaeix, s'apaga.

A les manetes del temps, records engronsats que pels mots perduren: una forma de dir 'estime'.

divendres, 9 de setembre de 2022

MERCAT

Llig Sal oceànica/
i no para de pensar/
en els llibres de companys/
que no mai llegirà./
És un drama aqueix/
de tastar les celísties lletres/
amb ulls que no veuran./
La pèrdua de tota calor,/
la fricció del ritme,/
els desigs i dubtes,/
la imatgeria dislocada en la llengua seua,/
que no mai gesticularà./
Per això escriu poemes/
llançats als carrers/
com poals d'aigua/
perduts pendent avall./
Li sap greu voler/
l'aigua dels altres,/
sabedor, alhora, que no la tastarà./

dijous, 1 de setembre de 2022

Llunys dels núvols

Avui, aquest capvespre que fa olor d'estiu que s'acaba, soc lluny dels núvols mentre netege les manises de la cuina. 

Mulle el drap de cotó i sembla ploure a la paret en fregar-les; gotes espargides per l'esmalt que dibuixen l'anhel per aqueix somriure escàs present amb mi. Remoc els atifells que pengen, els separe un a un: abre-llaunes, tisores, coladors, ganivets; tots els pots de les espècies ballen un vals bé a la dreta, bé a l'esquerra; apague el led per si el corrent elèctric t'anomena. 

No vull cridar-te, perquè ets ací en el quadre que despenge de canella i llavoretes i tot seguit vola al lloc. Enretire la cortina que fa que et veja --núvol blanc-- al celobert, i el rellotge de la cuina ja fa dies que s'ha aturat. 

De quan, aquest cor narra un muntó d'excuses i petits oficis, una altra forma de metamorfosejar la invisibilitat a la teua mirada? 

Tot i això, agafe amb tendresa els pots de llenties i cigrons: en trec la pols; escure llurs prestatgeries, ordene les caixetes de te verd i negre, les fonts de l'amanida, guarde els rosegons de pa dur per a aqueixes tardorenques sopes d'all i ou que vindran; netege el vímet polsós de la cistella per als rovellons, si plou. 

Fixa't-hi, sempre l'aigua present, la vida en qualsevol presència que dels teus núvols, sobre mi, regalima!  

 Soundtrack Mullholand Falls

 https://open.spotify.com/track/4y9n9IWKSFbqEd9O7qcA33?si=-VhO8PZzSMuhxh5Kk7kHcQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 23 d’agost de 2022

Visió

Assegut al seu carro, aquest infant em mira des de la cantonada. No pot saber, seriós, que el meu cap fa giragonses per carrerons i atzucats del vocabulari per retratar-lo.
 
No m'ature en cap moment --per l'arena de la reixa-- de les feines casolanes, mentre cavil·le l'escena quotidiana del viure. Agimponat ara, el cotó s'esllavissa amb l'aigua alcalina pels mobles de la cuina. Unes molles per ací, fulles seques de ceba, alguns grills al poal del fem, borumballa petita de paneres que els anys esmicolen. 
 
Destrenar la vida per recomposar-la en la quietud del silenci. 
 
L'infant desconeix que literatura i menesters de la llar em seguiran fins la dolça desaparició. Escriuria si tan sols tingues una perxa per a mi d'on pogués extreure tot el temps únicament per a això? Potser no. 
 
És aquesta la meua fortuna, la salut del presoner de l'amor, quan ben tancat i fent el llit, treient l'acumulada i viatgera pols o bé apujant la persiana, l'infant continua innocent amb la mirada sobre el meu cos i els moviments que s'han glaçat pels mots i els ulls teus que em lligen.  
 
Yorkville interpreta per a mi, amb un ball de baldufa eterna, I Thought About You.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dissabte, 20 d’agost de 2022

Suborn

Fora del temps, però en la profunditat del bosc, et pense. 

No és aquesta vida la meua: soc un somni que tens en veure'm, embolicat entre el brancatge i les fulles que ja inicien la caiguda al terra perquè t'han vist de cel. 

Com d'irresistible la llum que emanes! 

I aqueix suborn que, un cop rere l'altre, intente per dir la veu punyent que encerte la diana de l'amor infinit. Sols tu i jo i aquest tàlem de tendres mots oferts als altres. 

Dintre del ulls, en ball perimetral i escrit pel temps, em penses. 

Dos estels gegants, eternes flames ejectades, còsmic silenci.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 19 d’agost de 2022

Anònima

 
Desconec el seu nom, però l'he vista tres o quatre voltes passejant pels carrers a l'horabaixa. Abillada de llum que coqueteja, polida en la forma, elegant i silenciosa, de vegades, sé que és ella per l'aroma del tabac que encén tímidament a quaranta passos de la balconada que la demana. 

A boqueta nit ha emès el teu nom quan t'acaronava, Jana. Ella també té una altra criatura com tu, de la mateixa edat que la teua -14 anys de vida regalada- i anomenada "Xina".

 Aquest matí el vent quequejava amb les primeres fulles seques dels plàtans sobre el terra. Agradable el silenci del seu nom que desconec, la bellesa inscrita en l'ull del record que, en secret, m'acompanya: tempesta i somni particular del vocabulari.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 7 d’agost de 2022

Bootloop

El tap segellat i hermètic per la cera i una pàtina de rovell raspòs i bru; l'havien tancat en un pot de vidre amb relleus fets a foc viu: l'afecte. 
 
Volia acaronar i no sabia; dir una paraula amable, però oblidava el vocabulari. Els ulls com de vidre translúcid submergits en ganyotes, esquerps. Passejava sota estels esmorteïts a la recerca d'algun cos de mirada agradosa; al moment íntim del contacte la pell esdevenia arena als rúfols vents. 
 
Aprofità un canvi del temps per tal de desaparéixer. Esborrà qualssevol de totes les mostres callades, escrites o pronunciades de tendresa; d'aquells moments en què foren viscudes; no va pidolar, ni demanà mai res més. 
 
S'endugué llur pròpia Vida per soterrar-se en un silenciós i perenne adéu. Dintre d'ell bategava l'afecte!  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir