El Paradigma perdut

Recorde quan el professor Joan Baptista Llinares, ben jove, ens explicava les tesis de Morin i el procés d'hominització  en el llibre esmentat a la capçalera a la Universitat de València. 

Sis anys després, jo feia el mateix a un institut de la imperial Tarraco als meus alumnes.

Ara em surten aquestes notícies del professor Edgard Morin on diu que l'ésser humà està lligat i ben relligat a la vivència de l'amor i la poesia... 

I repense les paraules que he anat escrivint al llarg d'@quests anys al ventre d'una literatura digital absolutament arraconada als mitjans de comunicació (no per uns pocs amics), però impossible de soterrar. 

https://www.elespanol.com/ciencia/20260131/morin-anos-filosofo-felicidad-amor-poesia-medios-alcanzar-fin-maxima-calidad-vida/1003744108792_0.html

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

A correcuita

El soroll de les taronges al cabàs, l'humit vent de llevant, allà lluny la serra mecànica que bufa i espetega, l'arreplega de plàstics a l'hort, la bassa que s'omple al motor, les falques plantades a la caseta, una sargantana observant-me, el sol fent carasses, núvols amb l'intent d'endur-se'm, ombres engrandint-se lentament, el temps que no mai corre a pressa, el murmuri dels tarongers, la clorofil•la que taca el terme, perdius i palputs fent carrera, bandades de mosquits a esquivar, els fils d'aram xiulant, l'autovia amb vaivé de colors, una haca que amb l'arre arrossega el món, el blanc florit de les faveres tendres, ocellets piulant, taronges florides a vora de sèquies, unes palplantades i tristes faroles,  palmera cremada i aliena al morrut, el tros de Paco que no mai farà ja planter, un toll-espill on es veuen-beuen els ulls qualque animalons, la fàbrica vessant núvols que es desfan, el poble que quasi em succiona...

I jo testimoni del capvespre, traspassant el molló blanc d'aquesta efímera felicitat.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Quotidià

El nen de la pedra foguera arriba a casa; ha dut un matí enfeinat, a banda de trucades, demandes, assistències i quiròfans. S'ha guanyat els fesols... 

Dina i seu uns moment al sofà; farà una becaina? - no ho sé, depén com haja estat l'engolidor i ocupacions del matí. Fa uns segons que ha tornat a seure a taula per recopilar documentació, coordinar el treball de camp, bases de dades i avançar la tesi doctoral. Però aquest vespre com en altres ha de fer un explant d'òrgan, tenir cura i demà al vespre trasplantar-lo. 

Mentre escric aquestes línies, un veí s'ha mort i els nens, aliens al dringar de campanes, entren i surten del quiosc amb les llaminadures de la jornada. Hi ha llumetes de Nadal per tot arreu i lladres que grimpen per balconades... o potser són moda de pares noëls de franel·la? 

La vida que s'escorre carrers amunt i avall. Mentre el nen intenta fer amable la vida, l'alcalde de Badalona amb un llenguatge barroer i racista clava pals d'acer als desnonats d'un institut abandonat. Dormiran a casa seua aquesta nit, desapareixeran de ciutat em pregunte sota els plataners de qualsevol avinguda? Quina púrria de polítics i el que hem d'escoltar pels mitjans de comunicació! En política, fer-se un nom o costat als aparadors socials deshumanitzant l'altre ja ens fa veure els miligrams d'humanitat d'alguns tipus. 

 

El bufanúvols de Vance --nou convers al catolicisme-- declara que l'importa una merda la vida de persones de les embarcacions a Veneçuela que són vaporitzades a alta mar: un cristià exemplar! No cal parlar de Hegseth, Gabbard una exdemòcrata reconvertida a la fe republicana, Waltz un ex-oficial que defensa la pau mitjançan "l'ús de la força", Robert Kennedy Jr. un antivacunes i acientífic il·luminat o Homan un ex-oficial de policia que introduí la idea de separar els nens dels pares en fronteres i ocupat en assumptes d'immigració/expulsió. Em deixe uns quants... per a què parlar més d'aquest equip dirigit pel cap rogenc suprem. 

Sembla que estan blindats per dir totes les barbaritats que se'ls ocorre; no és que els critique solament per idees distintes a les meues, que també. És que atenten lliurement contra la vides humanes; com si les decisions seues foren un joc, un mer espectacle rere uns ordinadors i pantalles on decideixen l'existència dels demés. 

Em pregunte si existeix Consciència Humana? Quin sentit, emocions i sentiments hem de cultivar per celebrar això anomenat Nadal? 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Chivito a València

València sempre ha estat per a mi --animal sedentari-- una bogeria de ciutat que amb tan sols entrar en provocava revulsiu, un desig de fugida etern. Potser siga perquè els meus estudis a ciutat eren d'entrada a facultat i eixida com rebot de pilota a paret.

Alguna llibreria m'aturava els peus, sempre però, per mil·lisegons. Recorde en canvi algun film a l'Acteon i algun recital poètic comptabilitzats amb els dits d'una sola mà.

I veges que hi ha i han hagut visions diverses i poetes que han dibuixat la seua sobre ciutat.

Aquesta bogeria de trànsit,  el devessall de carns bípedes amunt i avall, les històries subreptícies amb i sense intencions ulteriors... Tot això real i imaginat han modelat una resina eixuta sobre ella al meu cervell.

Em faltava el "chivito" un entrepà farcit de verdures, ou, llom, cansalada i maionesa que quan li poses dents vessa sucs per les dues bandes i t'empastifa els dits.

Com un fidel/feligrès de visita obligatòria toca traspassar el llindar del Corte Alemany i aleshores l'ois suprem manifesta l'ànsia del vòmit definitiu quan t'assalta aquest desfici superlatiu dels "blacks fridays", ofertes, descomptes i totes les enganyifes d'aquest renascut capitalisme moribund.

De tant en tant alguna bellesa d'ambdós sexes em distreu del vocabulari i d'aquesta ignorada fraseologia impenitent.

Ai València, un negatiu front al meu imant negatiu que ens allunya i alhora beneeix.

L'invisible nàufrag

Com anticipar-me als somnis si vigiles tots els mots que suren d'aquest bategar? No els tanques sota barrots, no, me n'adone! 

Veig sobre la taula aquarel·les... Les empres per amagar la melangia que em recorre els porus de l'ànima. Solitària és la pluja que t'acompanya, mentre neteges amb llum aquests desficis. 

Recorres avingudes i els fanals et somriuen mentre cride el teu nom des d'oratges profunds. 

Com era aquell tacte que em sorprenia, l'arpegi discret que provocava l'amor per paraules enlairades? 

Sense complexos t'escric ara, aïllat de tot i tots en aquest túnel de desigs. Exhalar cal·ligrafies per, altrament, reveure't les mans. Acull l'invisible nàufrag. 

Reverie Anticipation of Tim K
https://open.spotify.com/intl-es/track/0zcxjQgLZcxqR2O47qMDEu?si=b3c222a42657421a  

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La dels diners

Centenars, milers de cames passegen per ciutat. Aquesta tan sols és un aparador de mercaderies, de vendes.

Sembla que açò mou el món, l'única realitat que compacta totes les butxaques.

Observe tantes fesomies, aquest deambular d'ànimes tot  cercant allò interior que les identifica. Impossible.

Intente una aproximació, dona amb gos pelut al braç, home menja al carrer prosciutto, rucola e pomodoro, nen llepant un pipo, leds obertes a 15:11...

Cabells distints, pells i colors amb diversos perfums, aromes particulars, sabates planes, botes, tacons. 

Amb l'esquena soporte en equilibri els edificis, les hores que passen, el repic de la història del Duomo mut.

A l'ombra ja fa fresca, i totes les nacions caminen tranquil·les amb els seus accents, sense cap perill --ni que siga mínim-- de guerra.

Hi ha una guerra oculta, invisible, normalitzada, no escampa borbotons de sang, però anònimament i silenciosa mata.

Aeroports

No ha estat, ni serà mai el meu lloc natural. Aquestes aglomeracions de bípedes, els negocis de restauració, menjars quasi prefabricats, botigues duty free, córrer pels passadissos amunt i avall fins que trobes el forat, el querosé dels avions, la contaminació aèria, l'auxiliar de vol que amb un "bon giorno" als llavis quan observe ningú li somriu.

Treballs invisibles els dels aeroports, equipatges, controls quotidians, identitats. Els motors bramant... L'avió que agafa pista i s'enlaira cap a la mar... Ací, al receptacle metàl·lic, el meu idioma és inexistent. Hi haurà algun poeta en aquest lloc llaurant llavors de paraules ara mateix?

Assegut i canviat de lloc. Ningú dona conversa al vol; tanquen ulls i escolten mòbils mentre li escric. És en silenci quan més li parle.

Masses de cotó i mar. Jo, confiat, al cap; qui alena amb mi a la cua. Tots dos surem separats entre els núvols, ella al reialme del seus elements.