dimarts, 21 de setembre de 2021

Flors d'aniversari, 30


A l'ombrívol bosc faig petjades per cercar l'alè que respiràrem quan els nens eren petits. No s'ouen crits, ni els plors o riures d'aquelles passejades. 

Fets uns homes, m'agafe a l'eco que les pedres i matolls canten d'allò que fórem, llavor encesa que no veurem. Però em crema el foc per dins i purifica l'esperança.

Viure la verdor que lenta es marceix com la inexperiència quotidiana. Acarone allò que tinc: espígol, herba d'olives i la molsa humida; i alhora pense allò que ens resta per al dia sense veu, sense sol. 

La terra ens abraçarà --pols a crits-- reivindicant el ritme de la vida. Ballaràs tu en les paraules?  

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 20 de setembre de 2021

Flors d'aniversari, 29

Enganxe una paraula rere l'altra mentre gaudisc del trajecte, dels fonemes que els llavis cremen. No cerque cap pretensió o desenllaç, ni tampoc ensenyament per a tu, oh núvol entre terra i cel. 
 
T'apunte com el llenguatge és l'estructura preliminar per construir el món que proves de viure i entendre. És dovella en l'arc que ens equilibra, és música per la qual harmonitzem, la poesia que ens despertà aquest setembre a la joia un cop més.
 
Escriure com respirar el món, simfonia d'un matís que ens connecta i fa existir. Regale els mots com flors vives no arrancades d'un llogaret. 
 
Amor, si et beus l'escrit sentiràs la set! Tastaràs el llarg camí de l'agraïment.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

diumenge, 19 de setembre de 2021

Flors d'aniversari, 28

Enigmàtica i a poqueta nit m'ho digué:  - Has de beure't l'aigua de la umbel·la del bolet. Aleshores et parlaran les flors. 

I desaparegué.

Vaig notar aqueix amor implícit, com la silueta del sol quan llostreja al terra, la matinada fresca allunyada d'ombres, el ventet d'un cor immiscit en delicat idil·li: margarides, campànules, conillets, àrniques, gavarreres, roselles m'enviaren llum a la profunditat de l'ànima.

Em parlaren d'ella, la meua música i núvol, la freqüència on ressone, motiu on arrela  la veu, secreta vida.

dissabte, 18 de setembre de 2021

Flors d'aniversari, 27

No puc, de cap de les maneres, ocultar aquesta emoció mentre camine sota els núvols.

Escriure't és sempre un passeig per furtar-te un somriure malgrat la duresa observada del viure quotidià.

Hi ha un llenç fosc i acoltellat. M'és necessari agafar cola ací, pigments d'allà, rescabalar objectes prescindibles i cosir-los tot i que l'animà siga desballestada.

Però captivat, sota els meus passos i un buf panteixant esdevens miceli. Comuniques,  esperones, nodreixes els pedaços, la composició.

He tingut massa sort. No els hi veig, però hi ha àngels que m'acompanyen. Tot no resta perdut.

divendres, 17 de setembre de 2021

Flors d''aniversari, 26

Aín
Així com de ràpid puc veure't, talment he escrit una cançó per a les flors perdudes.
M'agafe al cel amb qui balle per tots aquells records passats, giravolte en la melodia mentre et pense.

Com de bell és viure quan el pensament no s'esvaeix!

Aleshores triomfes, jo esdevinc mot fet carn i transmutem aquesta bogeria dita amor, alimara de flors sota l'aigua.
No existeix res que siga impossible si pronuncies un bes.

Beneïda paraula que els pares ens atorgaren!

dijous, 16 de setembre de 2021

Flors d'aniversari, 25

On vols que vaja? Per on hauria de cercar-te en aquesta ciutat imaginària? 
 
Són preguntes o tan sols un recurs per fer-te veure que tinc la clau per desencriptar el silenci amb què em crides? 
 
Ja pot ser la terra fosca i pedregosa, camins inhòspits i oblidats, de ferradura ferma... Ja poden ser camins poligonals, dissenyats amb un minimalisme arquitectònic de despatx... No em sent malaguanyat, la psicodèlia de la sang em guia. 
 
El nord del somni que et dibuixe m'allunya de les pèrdues. Eixe blanc ceràmic, oh bell cel, amb què t'abilles i em nodreixes.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 15 de setembre de 2021

Flors d'aniversari, 24


Quan ella observa el món des de la finestra, l'àlgebra de l'obscuritat no hi té res a fer. Els ocell piulen i per la passió les mores maduren amb o sense accent. 

Jo li narre com engreixen les olives i com encara, al ball dels núvols, --aquests-- escruten ametlles obstinades en no ser presa de la gravetat. 

Aquest és un amor arran de terra, que s'allunya de misteris i accepta boires, ventijols i la tendresa de les galtes roges de l'arenita, alhora pedra eixuta i cor.

Estrafolàries paraules de sang, mentre apunten els xiprers els llavis del silenci d'on seré foc roent i part. També aleshores, assegut a la cambra dels estels, t'escriuré. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir