A Beatriz, per mostrar-me tantes noves músiques.
Una paraula de quatre lletres s'ha aixecat, humil, davant meu.
Un misteri que deixa bocabadat de tan complexes definicions que li donem, però que sempre se'ns escapa.
Jo sóc simple: també ho és la vida meua; sembla que ha estat feta a la mesura d'aquest dir. No cerque estranys i complicats jocs de paraules, encara que no sempre me n'isc. No vull encotillar-la.
Però l'amic
Ricard diu, em fa pensar..
Pense en la vida, en el sentit dels mots, aquells àmbits inefables, els indrets on s'abilla la poesia.
Vida i poesia són dues paraules amb què volem copsar la Realitat escàpola. Dos artificis per despullar-nos, que ens lliguen a metàfores i més metàfores. Diem el món, el vestim i despullem amb paraules, amb invents que hem manufacturat les persones a cop de cervell i circumvolucions...
Són les paraules eines que ens fan creure creadors i intel·ligents?
Serà la veritat l'oblit, la boira de la hipèrbole?
Arribat ací, alce les mans als núvols i els pregue pluja!
Ploveu!
Ploveu-nos ara, en l'instant fugaç de la demanda!
Si us plau, escolteu el meu fracàs!
Però els núvols no m'escolten, jo els hi pose nom i colors i em sé útil, m'ho crec; però, al capdavall, els emmascare, els combine per a tu; sóc un impostor amic lector i princesa... Per als vostres ulls que passegen aquest somni.
Serà poeta qui creu en les paraules, el poder mirífic que amaguen?
Serà poeta qui construeix fermament, amb voluntat conscient de calcular les seues àuries bisectrius?
Veus, per atzar, l'angle on balla el cor ocult?
Posa'm la pedra al rierol, persona amiga; vull passar a l'altra banda,
de la mecànica a la poètica de l'amor.
La paraula no és cap monopoli.
Pren, agafa-la i engrunsa-la.
Ara, diuen molts, escriure poesia...
Però la poesia es va perdre en temps immemorials, tresor d'infants:
anem al bosc, cerquem-la en la molsa de ta mirada.
Poesia no t'amagues en cap prestatgeria, ni en les mans bellíssimes d'editores que perfumen papers, també el desig.
Poesia tu no tens sexe; creix, arrela't en l'aire d'un somriure buit, ganyota de qui no sap paraules, però les viu. Carn oculta de la meua carn que, ara, et dispose. Teua.
La llum tremola al pit en la dicció; i, en panteixar pels llavis, tu m'inventes i regeneres des del més profund.
Sigues vida meua.
Salva'm d'aquesta soledat!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
