Distingits Alfonso Gerra i el panxacontent fumador d'havans:
Sí Alfonso, ja sé que em falta la lletra U, però l'he invertida per tal de fer-me una cadira que s'acoble al meu cul, on descansar d'eixa llengua amb regust a naftalè que tant t'identifica i probablement produeix ois als comuns mortals de neurones ben relligades.
Sí Alfonso, la teua vida ha anat passant --no pot ser d'una altra manera--, però al teu cervell fossilitzat sembla que hi ha una lluita interna per la qual cosa no acceptes que els teus gloriosos anys de manar, obrir la boca per demanar pernil de Jabugo, és clar, no un altre, són poca cosa més que un gra d'història i, de ben petita, en aquest planeta de la Via Làctia.
Sí, per tercera vegada ho escric, Alfonso, no has sabut envellir, ni tu, ni el teu "quefe" com diuen els bells i vells valencians de la meua terra.
Ells s'estimen la meua llengua, perquè l'empren cada dia des de bon matí quan es lleven, al terme quan encara fan cèrcols als tarongerets que planten per mantenir la tristesa a ratlla, i també a la nit quan engronsen i canten als nets i nebots a l'engronsadora.
Però tu, distingit Alfonso Gerra, ja no saps ni en quina guerra estàs. Les guerres sembles fer-les a les perruqueries on la mata de monyo no et para de créixer i créixer.
I jo que soc un humil i calb observador, però sorneguer em pregunte: - Per a què?
Sí perquè, mentre obres la boca i llargues improperis i galanies sobre la Vicepresidenta en funcions Yolanda Díaz, el teu company de guerra xama l'havà i et riu les gràcies anti-diluvianes.
Sí Alfonso, ja sabem que el vellut verd de la teua jaqueta ha restat foradat per les arnes, i que se't perd la matèria gris a bastament. Per això aqueixa boqueta cínica i masclista de pinyó, convindria que li posares cremallera i oblide aqueix registre teu tan rimbombant i mahlerià.
Has presentat amb el panxacontent fumador Felipe La rosa y las espinas, però has dit desficacis a tort i a dret.
Esperem, com diu una amiga meua poeta, que no jutges les meues paraules amb "la compassió del cacic".
Massa espines per a tan poca flor que no llambreja als teus ulls.
Has de saber, però sobretot assumir, que no mai accediràs a la rosa blava dels poetes. Has llançat la teua llengua per terra i desconec si tens remei.
De bocaterrosa te n'aniràs.
