Hi ha poemes que són pedres, el centre de gravetat dels quals suporta universos purs, oberts, com un gra d'arròs, una mirada...
D'altres són flatus vocis, una redundància de paraules cadàver, miratges del jo, escrits des d'una absoluta vehemència, clars deserts.
La filosofia barata amagada rere un poema no ens ha d'importar, sí el que ens suggereix.
Importa l'arquitectònica de la seua enginyeria?
Importa el constructe en si?
Importa el seu missatge?
Importa la fonètica celeste?
El poema sempre és un fill bord de la voluntat i l'atzar: però la seua vàlua resta confirmada si ens transporta, si ens mena a l'acció d'una ment inconformista i emocionada.
El poema no coneix modes, ni deu servitud a institucions, ni persones; sempre ens obre a la llum i ratifica la pròpia menudesa.
El poema, com un cabell perdut al vent o una ungla escopida... elements senzills que humanitzen; un bocí d'allò que som: somriure de la solitud i temperada tristesa.
Un poema com una tempesta; pura reverberació de l'instant, màgia encarnada i volguda.
El despertar de la llum en l'àmbit de la contingència.
Agrair la foto a l'amic Wuniatu.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
