dissabte, 26 de gener del 2013

Reverberació del poema


Hi ha poemes que són pedres, el centre de gravetat dels quals suporta universos purs, oberts, com un gra d'arròs, una mirada...

D'altres són flatus vocis, una redundància de paraules cadàver, miratges del jo, escrits des d'una absoluta vehemència, clars deserts.

La filosofia barata amagada rere un poema no ens ha d'importar, sí el que ens suggereix.

Importa l'arquitectònica de la seua enginyeria?
Importa el constructe en si?
Importa el seu missatge?
Importa la fonètica celeste?

El poema sempre és un fill bord de la voluntat i l'atzar: però la seua vàlua resta confirmada si ens transporta, si ens mena a l'acció d'una ment inconformista i emocionada.

El poema no coneix modes, ni deu servitud a institucions, ni persones; sempre ens obre a la llum i ratifica la pròpia menudesa.

El poema, com un cabell perdut al vent o una ungla escopida... elements senzills que humanitzen; un bocí d'allò que som: somriure de la solitud i temperada tristesa.

Un poema com una tempesta; pura reverberació de l'instant, màgia encarnada i volguda.

El despertar de la llum en l'àmbit de la contingència.

Agrair la foto a l'amic Wuniatu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

diumenge, 20 de gener del 2013

Baranes trencades


Simplement ara
he pujat les escales
fins a les golfes.

He vist per les finestres
un vell fracàs,
els llums d'un fred
sense paraules,
moviment d'ombres
al vendaval.

He abaixat els ulls
per tal de veure
l'angoixa buida,
el físic dur
d'aquest naufragi
en llengua defallida.

I n'he observat
un mapa estrany
que mai no he conegut.
Ara és l'hora
quan les neurones moren...
també l'amor.

Subtilment ara
que la teua olor
és un desig.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir