dijous, 31 de març del 2011

Paraules invisibles II


Ací la Primera part...

Digueu-me què farem, quin foc ens abrasirà els cors
si callem l’amor i nodrim de cucs aquesta sang...
Potser el cel perboque indecències i tremole
la terra;
            digueu-me quin samovar xiularà
esperances o, potser, ens cobriran les ombres ?
A l’altre cantó del bell món i arran de la pell
és pels mots que unes mans floriran simfonies
on s’exhibirà el pur Nord.
                                      Veurem allò que som
i allunyats de façanes caduques d’absència
ens treurem, de sobre, revenges i maquillatges:
aquest no caminarà arrupit, ni orgullós,
aqueix no s’avergonyirà de ser pallasso,
aquell renovarà veritats centenàries.

I, com si d’ortius manuscrits es tractara, escriurem
el color de les ànimes en un nu firmament.
En la nit en què les pilotes dormen i cremen
de solitud els suburbis he cregut en les roses
i, feble, – perquè he vist la vostra carn il•luminada –
us he dut a la triple vida i les conspiracions.

Del Llibre invisible, 2005.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 18 de març del 2011

Autoretrat als 38 anys


Unflat pels anys, les veus i el sol escric
per renovar el meu amor discret
amb la dona dels núvols i paper.
Em veig panxut, pel temps descervellat
i com burgés, poruc, efímer, fals.
Per ella truque cada nit als mots
venç la boira, la pena sens consol
i m’encomane al buit del full neguit .
Parleu-me, vosaltres, si coneixeu
els llavis de l’amor que tot ho emplena
i les ungles del bes lluny de tot preu.
No em llanceu vacil·lant a la fera
del mil·lenni que ens arriba i veu
el cremadís: l’enamorat fet cendra.


Del poemari Passarel·la, Vila-real, 1999.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 12 de març del 2011

Zoomorfisme del príncep: les flors de Jana




Ha plogut tota la nit. Des del  dolç tenor del llit escoltava el ritme de la pluja nocturna.
Aquest matí, en pujar a estendre la roba al terrat, Jana olorava la bellesa de les margarides. Sort que la càmera sempre és a la butxaca.








Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 2 de març del 2011

Zoomorfisme del príncep: la nit



Udole per a tu Jana, ara que som sols tots dos en aquest passeig interior i no ens calen subterfugis, ni enganys. Abillats de nit, els mots tremolen en la soledat obscura.

Tens dos anys i, a sovint, pense què farem a casa sense tu. Et veig jove, preciosa, polida i pentinada. Ara perds el pèl d'hivern i comprove que la Natura ho disposa tot en un cicle ordenat i esponjós, de tacte efusiu, agradable. Cada dia surts a passejar amb mi i les articulacions teues semblen vols harmònics d'una montanya russa, una meravella els passos amb què enganyes el dolç i sinuós relleu.

T'atures i seus als meus peus que t'acompanyen; aleshores adrecem els ulls al cel pigat de núvols que ens rep amatent.

Panteixes, et sent xisclar; en abraçar-te note les carreres de les teues cèl•lules sanguínies, veloces elles, com aquests sentiments. Corres perseguint les ombres dels saltamartins, escorcollant la saba de la vida. Mentrimentres l'oratge pentina el joncar i el capvespre s'apaga.

Tot açò ho pense quan estàs gitada a l'entrada de casa i el teu matalàs escalfa - si escric i m'escoltes- aquests somnis nocturns amb la mirada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir