dimarts, 23 d’agost del 2022

Visió

Assegut al seu carro, aquest infant em mira des de la cantonada. No pot saber, seriós, que el meu cap fa giragonses per carrerons i atzucats del vocabulari per retratar-lo.
 
No m'ature en cap moment --per l'arena de la reixa-- de les feines casolanes, mentre cavil·le l'escena quotidiana del viure. Agimponat ara, el cotó s'esllavissa amb l'aigua alcalina pels mobles de la cuina. Unes molles per ací, fulles seques de ceba, alguns grills al poal del fem, borumballa petita de paneres que els anys esmicolen. 
 
Destrenar la vida per recomposar-la en la quietud del silenci. 
 
L'infant desconeix que literatura i menesters de la llar em seguiran fins la dolça desaparició. Escriuria si tan sols tingues una perxa per a mi d'on pogués extreure tot el temps únicament per a això? Potser no. 
 
És aquesta la meua fortuna, la salut del presoner de l'amor, quan ben tancat i fent el llit, treient l'acumulada i viatgera pols o bé apujant la persiana, l'infant continua innocent amb la mirada sobre el meu cos i els moviments que s'han glaçat pels mots i els ulls teus que em lligen.  
 
Yorkville interpreta per a mi, amb un ball de baldufa eterna, I Thought About You.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dissabte, 20 d’agost del 2022

Suborn

Fora del temps, però en la profunditat del bosc, et pense. 

No és aquesta vida la meua: soc un somni que tens en veure'm, embolicat entre el brancatge i les fulles que ja inicien la caiguda al terra perquè t'han vist de cel. 

Com d'irresistible la llum que emanes! 

I aqueix suborn que, un cop rere l'altre, intente per dir la veu punyent que encerte la diana de l'amor infinit. Sols tu i jo i aquest tàlem de tendres mots oferts als altres. 

Dintre del ulls, en ball perimetral i escrit pel temps, em penses. 

Dos estels gegants, eternes flames ejectades, còsmic silenci.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 19 d’agost del 2022

Anònima

 
Desconec el seu nom, però l'he vista tres o quatre voltes passejant pels carrers a l'horabaixa. Abillada de llum que coqueteja, polida en la forma, elegant i silenciosa, de vegades, sé que és ella per l'aroma del tabac que encén tímidament a quaranta passos de la balconada que la demana. 

A boqueta nit ha emès el teu nom quan t'acaronava, Jana. Ella també té una altra criatura com tu, de la mateixa edat que la teua -14 anys de vida regalada- i anomenada "Xina".

 Aquest matí el vent quequejava amb les primeres fulles seques dels plàtans sobre el terra. Agradable el silenci del seu nom que desconec, la bellesa inscrita en l'ull del record que, en secret, m'acompanya: tempesta i somni particular del vocabulari.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 7 d’agost del 2022

Bootloop

El tap segellat i hermètic per la cera i una pàtina de rovell raspòs i bru; l'havien tancat en un pot de vidre amb relleus fets a foc viu: l'afecte. 
 
Volia acaronar i no sabia; dir una paraula amable, però oblidava el vocabulari. Els ulls com de vidre translúcid submergits en ganyotes, esquerps. Passejava sota estels esmorteïts a la recerca d'algun cos de mirada agradosa; al moment íntim del contacte la pell esdevenia arena als rúfols vents. 
 
Aprofità un canvi del temps per tal de desaparéixer. Esborrà qualssevol de totes les mostres callades, escrites o pronunciades de tendresa; d'aquells moments en què foren viscudes; no va pidolar, ni demanà mai res més. 
 
S'endugué llur pròpia Vida per soterrar-se en un silenciós i perenne adéu. Dintre d'ell bategava l'afecte!  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 3 d’agost del 2022

Submissió química, Submissió elèctrica i Submissió política

Agrair fotografia a freepik i Wirestock

La gent vol festa. Sí, com si foren bocs o vedells amarrats a una tanca de l'escorxador, volen solta, vaja, un succedani de llibertat. La gent vol matar aqueixa sensació de monestir forçat, de reclusió interior i externa alhora patits per una pandèmia que encara corre pels carrers, i de la qual pocs volen recordar-se. 

I els ajuntaments--bojos ells-- no saben què fer per abaixar totes aquestes ànsies: haurem de contractar espectacles, haurem de fer festa com siga, invertirem diners, bous, pagarem cadafals, xarangues, coets, al capdavall normalitzar la vida. "La gent ho necessita", diuen. Ens fotografiarem pulcres i animats. Els vots manen i posar-se a la butxaca la ciutadania sembla fàcil, però reeducar-la sembla molt costós i una despesa fortíssima en energia psicològica i emocional. Tot aço és un mer parany! 

Ells ho saben --els ajuntaments és clar-- que la festa s'acaba, el govern i tota classe de polítics de qualsevulla ideologia també ho saben, que en no-res vindrà això de prémer -se el cinturó, però el present s'ha de viure. Ens faltaven els Arenal Sound a Borriana, el Fib a Benicàssim i tots els musicals lligats a abusos de soroll, begudes, pixarrades humanes i vòmits arrenglerats per calorosos carrers. I la submissió química per reblar el clau. 

No hem acabat, no, perquè qüestionar el capitalisme (o per si algun humà se sent incòmode, l'anomenat Sistema de Lliure Mercat) l'arrel del problema humà i social que ens esclafarà com un tsunami, això no he trobat ningú arreu del planeta terra que ho haja plantejat seriosament, els líders polítics actuals tampoc. Ells fan petites reformes, exigeixen sacrificis, però no faran trontollar l'estructura interna d'un model econòmic i social que s'enroca en provocar pobresa, desigualtat, injustícies socials i mort ecològica: 
-" Rebaixeu temperatures a l'estiu i hivern, estalvieu aigua, no malverseu aliments, empreu transport públic (ara que han vist que el gasoil és més necessari per als processos industrials que no pas per al lleure), resteu quasi quiets. Quanta hipocresia i falsedat!  Seran açò  senyals que apunten l'ecofeixisme amb vaselina?

Els ajustos quasi sempre són per als mateixos. Parlar de nacionalitzar el sector elèctric, ni pensar-ho. Invertir i regular, millorar i controlar amb eficiència les despeses sanitàries, a poc a poc. Ja veurem com acabarà tot. No és que s'acabe el petroli, haver-ne n'hi ha; el que passa és que és prou més complexe i car extreure'n, la qual cosa si afegim l'especulació, més impostos, fa que s'encarisquen els derivats. Parlar de l'electrificació del sector de l'automoció (necessari, però tard i quan ens hem vist la corda al coll) quan sabem que no podrem donar un servei esplèndid a tothom, una pena més per al futur. Ara bé les empreses pararan la mà dels diners públics per encetar una nova forma de consumisme. 

Per què no s'explicita que totes les energies renovables depenen dels combustibles fòssils i de fonts minerals no renovables? Així que se'ns queda una cara de babaus per no informar a la ciutadania honestament per banda d'autoritats que ignoren i no fan cas dels nostres científics sempre amb excuses. Arribats a aquest punt ningun govern parla amb sinceritat de Decreixement econòmic, de viure una vida, no de retornar a les cavernes paleolítiques, però sí amb més consciència ecològica i màxima solidaritat mundial. Tenim un únic planeta i els recursos són finits. 

O canviem d'estil de vida (això de viure per sobre de les nostres possibilitats perquè disposem de riquesa o diners) o la REALITAT ens col·locarà al nostre lloc pertinent, la penúria o potser la desaparició com espècie POC intel·ligent, si més no ESTÚPIDA I EGÒLATRA. 

Apagar bombetes, reciclatge casolà. Quina cara tenen alguns, quan això fa dècades que ho fem. 

I de la Submissió política què dir... Cansat d'aquesta canícula que sembla eternitzar-se (els científics climatòlegs parlen d'aquest 2022 com el nostre darrer estiu, així que podem fer-nos a la idea per a les dècades properes) com deia, parlar de Submissió política quasi que ho deixarem per a una altra ocasió. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir