Suborn

Fora del temps, però en la profunditat del bosc, et pense. 

No és aquesta vida la meua: soc un somni que tens en veure'm, embolicat entre el brancatge i les fulles que ja inicien la caiguda al terra perquè t'han vist de cel. 

Com d'irresistible la llum que emanes! 

I aqueix suborn que, un cop rere l'altre, intente per dir la veu punyent que encerte la diana de l'amor infinit. Sols tu i jo i aquest tàlem de tendres mots oferts als altres. 

Dintre del ulls, en ball perimetral i escrit pel temps, em penses. 

Dos estels gegants, eternes flames ejectades, còsmic silenci.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir