Mirades

Fresca com una muntanya on plou el silenci de la pluja, relaxes els sentits, els estats alterats dels colors sobre terroses mirades.

Alentit el temps, grapeja el cor perquè et cerca la joia, aqueixa llum que s'escola en la tardor i allarga la melangia com les ombres.

Com les ombres al capvespre espere. Espere el miracle, el formigueig de sentir-te dintre meu, aqueix te en la boca que em preparares i ara esclata paraula de foc que et retorne.

Al sotabosc que pense plou silenci, gota rere desig de fondre'm en la teua carn terrosa: no entenc aquesta senzillesa, els dies d'aquest amor, però ser feliç és adonar-se com els ocells canten les nostres mirades

ESTIME

Es clou la festa, sí, tot arriba, es clou: els crits, els ritmes, fums, les olors a refregits, les estretes conduccions entre taules, cadires, els perfums camuflats de suor, els ritmes, vibracions, els somriures plastificats, mots perduts, insignificants, les fileres d'adolescents mobilitzades per resplendors digitals, aqueixes endevinalles emocionals exigides per etíliques mirades, incipients passions, l'amor que esclata, aquest, de vegades, insuportable xivarri que escora tota aquesta carn ja muda, esgotada, als braços de Morfeu...

Ara, tot això ha esdevingut pluja que amara, neteja, purifica l'esquelet mental que ens falca. 

Atresorem instants lligats per sensacions, percebem la llum, els altres, les foscors també, conscients -- ni que siga per moments-- de la nostra absoluta insignificança.

Plou. Plou el gris de pluja sobre el pols de la memòria que, prenyat d'absències i presències, lentament i alhora s'esborra, s'esvaeix, s'apaga.

A les manetes del temps, records engronsats que pels mots perduren: una forma de dir 'estime'.

MERCAT

Llig Sal oceànica/

i no para de pensar/

en els llibres de companys/

que no mai llegirà./

És un drama aqueix/

de tastar les celísties lletres/

amb ulls que no veuran./

La pèrdua de tota calor,/

la fricció del ritme,/

els desigs i dubtes,/

la imatgeria dislocada en la llengua seua,/

que no mai gesticularà./

Per això escriu poemes/

llançats als carrers/

com poals d'aigua/

perduts pendent avall./

Li sap greu voler/

l'aigua dels altres,/

sabedor, alhora, que no la tastarà./

Llunys dels núvols

Avui, aquest capvespre que fa olor d'estiu que s'acaba, soc lluny dels núvols mentre netege les manises de la cuina. 

Mulle el drap de cotó i sembla ploure a la paret en fregar-les; gotes espargides per l'esmalt que dibuixen l'anhel per aqueix somriure escàs present amb mi. Remoc els atifells que pengen, els separe un a un: abre-llaunes, tisores, coladors, ganivets; tots els pots de les espècies ballen un vals bé a la dreta, bé a l'esquerra; apague el led per si el corrent elèctric t'anomena. 

No vull cridar-te, perquè ets ací en el quadre que despenge de canella i llavoretes i tot seguit vola al lloc. Enretire la cortina que fa que et veja --núvol blanc-- al celobert, i el rellotge de la cuina ja fa dies que s'ha aturat. 

De quan, aquest cor narra un muntó d'excuses i petits oficis, una altra forma de metamorfosejar la invisibilitat a la teua mirada? 

Tot i això, agafe amb tendresa els pots de llenties i cigrons: en trec la pols; escure llurs prestatgeries, ordene les caixetes de te verd i negre, les fonts de l'amanida, guarde els rosegons de pa dur per a aqueixes tardorenques sopes d'all i ou que vindran; netege el vímet polsós de la cistella per als rovellons, si plou. 

Fixa't-hi, sempre l'aigua present, la vida en qualsevol presència que dels teus núvols, sobre mi, regalima!  

 Soundtrack Mullholand Falls

 https://open.spotify.com/track/4y9n9IWKSFbqEd9O7qcA33?si=-VhO8PZzSMuhxh5Kk7kHcQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Visió

Assegut al seu carro, aquest infant em mira des de la cantonada. No pot saber, seriós, que el meu cap fa giragonses per carrerons i atzucats del vocabulari per retratar-lo.

 

No m'ature en cap moment --per l'arena de la reixa-- de les feines casolanes, mentre cavil·le l'escena quotidiana del viure. Agimponat ara, el cotó s'esllavissa amb l'aigua alcalina pels mobles de la cuina. Unes molles per ací, fulles seques de ceba, alguns grills al poal del fem, borumballa petita de paneres que els anys esmicolen. 

 

Destrenar la vida per recomposar-la en la quietud del silenci. 

 

L'infant desconeix que literatura i menesters de la llar em seguiran fins la dolça desaparició. Escriuria si tan sols tingues una perxa per a mi d'on pogués extreure tot el temps únicament per a això? Potser no. 

 

És aquesta la meua fortuna, la salut del presoner de l'amor, quan ben tancat i fent el llit, treient l'acumulada i viatgera pols o bé apujant la persiana, l'infant continua innocent amb la mirada sobre el meu cos i els moviments que s'han glaçat pels mots i els ulls teus que em lligen.  

 

Yorkville interpreta per a mi, amb un ball de baldufa eterna, I Thought About You.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Suborn

Fora del temps, però en la profunditat del bosc, et pense. 

No és aquesta vida la meua: soc un somni que tens en veure'm, embolicat entre el brancatge i les fulles que ja inicien la caiguda al terra perquè t'han vist de cel. 

Com d'irresistible la llum que emanes! 

I aqueix suborn que, un cop rere l'altre, intente per dir la veu punyent que encerte la diana de l'amor infinit. Sols tu i jo i aquest tàlem de tendres mots oferts als altres. 

Dintre del ulls, en ball perimetral i escrit pel temps, em penses. 

Dos estels gegants, eternes flames ejectades, còsmic silenci.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Anònima

 

 

Desconec el seu nom, però l'he vista tres o quatre voltes passejant pels carrers a l'horabaixa. Abillada de llum que coqueteja, polida en la forma, elegant i silenciosa, de vegades, sé que és ella per l'aroma del tabac que encén tímidament a quaranta passos de la balconada que la demana. 

A boqueta nit ha emès el teu nom quan t'acaronava, Jana. Ella també té una altra criatura com tu, de la mateixa edat que la teua -14 anys de vida regalada- i anomenada "Xina".

 Aquest matí el vent quequejava amb les primeres fulles seques dels plàtans sobre el terra. Agradable el silenci del seu nom que desconec, la bellesa inscrita en l'ull del record que, en secret, m'acompanya: tempesta i somni particular del vocabulari.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Bootloop

El tap segellat i hermètic per la cera i una pàtina de rovell raspòs i bru; l'havien tancat en un pot de vidre amb relleus fets a foc viu: l'afecte. 

 

Volia acaronar i no sabia; dir una paraula amable, però oblidava el vocabulari. Els ulls com de vidre translúcid submergits en ganyotes, esquerps. Passejava sota estels esmorteïts a la recerca d'algun cos de mirada agradosa; al moment íntim del contacte la pell esdevenia arena als rúfols vents. 

 

Aprofità un canvi del temps per tal de desaparéixer. Esborrà qualssevol de totes les mostres callades, escrites o pronunciades de tendresa; d'aquells moments en què foren viscudes; no va pidolar, ni demanà mai res més. 

 

S'endugué llur pròpia Vida per soterrar-se en un silenciós i perenne adéu. Dintre d'ell bategava l'afecte!  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Submissió química, Submissió elèctrica i Submissió política

Agrair fotografia a freepik i Wirestock

La gent vol festa. Sí, com si foren bocs o vedells amarrats a una tanca de l'escorxador, volen solta, vaja, un succedani de llibertat. La gent vol matar aqueixa sensació de monestir forçat, de reclusió interior i externa alhora patits per una pandèmia que encara corre pels carrers, i de la qual pocs volen recordar-se. 

I els ajuntaments--bojos ells-- no saben què fer per abaixar totes aquestes ànsies: haurem de contractar espectacles, haurem de fer festa com siga, invertirem diners, bous, pagarem cadafals, xarangues, coets, al capdavall normalitzar la vida. "La gent ho necessita", diuen. Ens fotografiarem pulcres i animats. Els vots manen i posar-se a la butxaca la ciutadania sembla fàcil, però reeducar-la sembla molt costós i una despesa fortíssima en energia psicològica i emocional. Tot aço és un mer parany! 

Ells ho saben --els ajuntaments és clar-- que la festa s'acaba, el govern i tota classe de polítics de qualsevulla ideologia també ho saben, que en no-res vindrà això de prémer -se el cinturó, però el present s'ha de viure. Ens faltaven els Arenal Sound a Borriana, el Fib a Benicàssim i tots els musicals lligats a abusos de soroll, begudes, pixarrades humanes i vòmits arrenglerats per calorosos carrers. I la submissió química per reblar el clau. 

No hem acabat, no, perquè qüestionar el capitalisme (o per si algun humà se sent incòmode, l'anomenat Sistema de Lliure Mercat) l'arrel del problema humà i social que ens esclafarà com un tsunami, això no he trobat ningú arreu del planeta terra que ho haja plantejat seriosament, els líders polítics actuals tampoc. Ells fan petites reformes, exigeixen sacrificis, però no faran trontollar l'estructura interna d'un model econòmic i social que s'enroca en provocar pobresa, desigualtat, injustícies socials i mort ecològica: 

-" Rebaixeu temperatures a l'estiu i hivern, estalvieu aigua, no malverseu aliments, empreu transport públic (ara que han vist que el gasoil és més necessari per als processos industrials que no pas per al lleure), resteu quasi quiets. Quanta hipocresia i falsedat!  Seran açò  senyals que apunten l'ecofeixisme amb vaselina?

Els ajustos quasi sempre són per als mateixos. Parlar de nacionalitzar el sector elèctric, ni pensar-ho. Invertir i regular, millorar i controlar amb eficiència les despeses sanitàries, a poc a poc. Ja veurem com acabarà tot. No és que s'acabe el petroli, haver-ne n'hi ha; el que passa és que és prou més complexe i car extreure'n, la qual cosa si afegim l'especulació, més impostos, fa que s'encarisquen els derivats. Parlar de l'electrificació del sector de l'automoció (necessari, però tard i quan ens hem vist la corda al coll) quan sabem que no podrem donar un servei esplèndid a tothom, una pena més per al futur. Ara bé les empreses pararan la mà dels diners públics per encetar una nova forma de consumisme. 

Per què no s'explicita que totes les energies renovables depenen dels combustibles fòssils i de fonts minerals no renovables? Així que se'ns queda una cara de babaus per no informar a la ciutadania honestament per banda d'autoritats que ignoren i no fan cas dels nostres científics sempre amb excuses. Arribats a aquest punt ningun govern parla amb sinceritat de Decreixement econòmic, de viure una vida, no de retornar a les cavernes paleolítiques, però sí amb més consciència ecològica i màxima solidaritat mundial. Tenim un únic planeta i els recursos són finits. 

O canviem d'estil de vida (això de viure per sobre de les nostres possibilitats perquè disposem de riquesa o diners) o la REALITAT ens col·locarà al nostre lloc pertinent, la penúria o potser la desaparició com espècie POC intel·ligent, si més no ESTÚPIDA I EGÒLATRA. 

Apagar bombetes, reciclatge casolà. Quina cara tenen alguns, quan això fa dècades que ho fem. 

I de la Submissió política què dir... Cansat d'aquesta canícula que sembla eternitzar-se (els científics climatòlegs parlen d'aquest 2022 com el nostre darrer estiu, així que podem fer-nos a la idea per a les dècades properes) com deia, parlar de Submissió política quasi que ho deixarem per a una altra ocasió. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Qui és la Dona dels núvols?

Després de tota una vida escrivint sobre ella, l'amic i poeta Josep Tur i Rubio (presentació de Petites necessitats a la Biblioteca municipal Maria Dolores García el 21-04-2022) ha fet la primera aproximació literària... No em pensava --ni jo mateix-- haver mogut tant les cordes vocals... >> 

** I direu, i la dona dels núvols? Aquesta és la meua aproximació (diu Josep Tur) a la dona dels núvols:

Amb tu i els mots transcorre ma vida. 

No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge. 

Revela't carn, veu arquitectònica dels afectes. 

Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor. 

Rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment. No hi ha sons, ni colors que vibren. 

Rere els cristalls no existeix cap llum, ni l'escalfor de la llar fumeja. 

Digues-me on vagareges, ànima bessona? 

Soterrat en fangs eixuts, sempre esperava la pluja.

Capte d'amagat com de discreta tens la mirada, un cassó de tendresa, encara no sé com pots enganyar l'hivern amb aqueixa càlida mirada. 

T'escric lletres, mots, centenars, milers, espais i silencis. 

En la nuesa dels mots resplendeixes, a tu sencer m'agafe, tot, plenament: penyora dels records, secret vaivé al molí dels somnis. 

No hi ha cap reialme com el teu: inicie forces atrapant arrels cap a l'aire que et pentina el rostre. 

Somriguérem allò que fórem i som, àngels de foc. 

Uns segons de bellesa fou prou per aturar les presses i rellotges de la vida. 

Banyats de llum, brostem en cicles de felicitat. 

Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal. 

Enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d'Alger de passats remots,el teu record esdevé volior, l'autèntic so per al silenci. 

Et dec l'esperança, la gràcia, la bondat: ésser fràgil en nous horitzons. 

És bell, enmig de la incertesa quotidiana, creure's certs somnis, acceptaré i assumiré la vida que m'és ofrenada. 

No menysprees cap paraula, quan als ulls et cap tota aquesta primavera. 

No necessitem massa coses, ni grans experiències, ni eternes gratituds. 

Tanque els ulls i m'abrace al teu record. 

Dansar amb records on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps. 

Escriure't "aigua", enmig del desert. 

Espeteguen petits estels al microcosmos de l'estima. 

T'escolte i reconec al cromatisme dels núvols, t'escric per respirar la màxima llibertat. 

No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets. 

Els mots són bombolles que olen a tu. 

Oh núvol blanc, llar i substrat d'un cel blau i ras on arrele i m'hi refugie.**  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amb mi

Sola, la casa. Cap ocell m'acompanya al celobert. Òbric i tanque portes sense cos, ni esperit. Endrece els llits, el gran, més tard un de petit, no hi ha cap bressol. Fregue la pols de figures de porcellana, de llautó, però no venen els genis. Netege els cristalls per confondre'm amb la llum: qui em veu? Xiula un vent rúfol sense vianants pel carrer. Fa fred de tant de silenci i soledat.

 

He decidit no fingir els vidres que m'omplen les galtes. Trac la rutina del fem per a l'abocador. Les passes em duen, quan pense: i si em girar-me tot mirant cap amunt tingués una ganyota seua? Però no hi és a la vora de la finestra.

 

Ja gairebé mai sona el telèfon; sempre em truca l'hivern.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Capvespre

Aín

Capvespre, amb quina desgana em mires? 

Un passeig per les pistes de rodeno amb el record teu. És per això que encendre'm de roig i foc que abrusa és natural. M'arriben llàgrimes nocturnes d'estels, blavoses d'enveja i energia. 

No em podeu cremar els ulls, els dic; les parpelles del voler són aigua perquè el petit cor és refaça, perquè el caliu transpire aquella força, la passió enllaunada en gris, el desig amniòtic que no nada; i així, perdut en tota aquesta absència, retornar a la silueta violí, corbada melodia que nodreix i reconforta. 

Capvespre i memòria on les lletres ballen,  inèrcies líquides i estima que d'aquesta porta s'obren al misteri.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Estat de la nació

Potser alguns voldrien escorcollar, sota la superfície, quin és l'estat d'aquest cor. Però tan sols ho saps tu. 

 

Corre cada dia el sol, paràbola sobre l'horitzó, i alguns polítics es creuen llurs pròpies mentides fins a embabucar-nos: prou d'aquest engany! 

 

Pentine el teu nom, l'aroma de pètals que hi conté i ric a cor què vols... S'envolen les preocupacions, les batalles retòriques, els mots fugissers, tot allò insignificant. Trobar la pau rere cada lletra que en carrera a tu s'acosta i que puc beure; car llegir-te el nom als capvespres allibera enveges, aqueixa crueltat que encara per la sang sura en mi. Un bes és pronunciar-te, l'alè vital que pugna bisíl·lab entre els llavis i es caragola per mormolar la teua pell. 

 

Camí de somnis, molsa divina, l'única nació.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Literatura de paper

Agrair imatge a Denys Argyriou

Reconec a les teues galtes com un vent de boira, una escala dodecafònica d'una melangia inacabable. Des de l'altra vorera, ho he vist un dia rere un altre quan baixe a comprar els periòdics i et veig a l'obrador on desdejunes. 

Rere l'aparador on seus, hi ha bombons que no mai demanes, i caramels de pinyons i mel preferits per mi. Tens tot el dret de romandre així, de fet tan sols t'he observat per un atzar misteriós d'uns passos que, sense saber com, m'acosten a la llum que tu projectes. 

Al taulell li he demanat al venedor el meu quart que compre setmanal. He pagat. He voltat els ulls i no estaves asseguda enlloc. M'he entrebancat i les alades llepolies s'han espargit per la sala. Aleshores me les replegaves. - Per a tu, t'he dit en reconéixer-te. 

En eixir al carrer, aquell somriure de tardor que has esbossat m'ha fet escriure sobre la pluja que ets molt més que una dona de paper.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Tornar a tu

Alguns s'estimen les etiquetes, catalogar els afectes o l'absència dels mateixos, posar colors sobre els mots i que aquests siguen freds i estirats o, posem per cas, tous i arrepapats de calidesa. Observen el món rere el monocle dels qui els envolten; i pontifiquen o obliden segons el tarannà literari dels costums, dels usos i cànons respectats de l'època. 

 

En canvi, cada dia recerque pasos als mercats, em sorprenc per modulacions de veu i així vull descriure't les buguenvíl·lies, la bellesa de llur esclat per tal d'escorcollar als pètals aromes brodats del nom teu... Com també apamar la tendresa als angles de les carmanyoles que em prepares. 

 

No sé com t'ho fas, perquè embolcallat per vendavals d'absència, aquest desig que embadalia, encara em nodreix. Aleshores amb l'alè m'habita un silenci: - no t'observe la fesomia, encara que sota fanals marins et pentine el ventijol dels cabells. 

 

Digues-me, quan et veuré? 

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Com una música

Nadava per carrers silenciosos mentre totes les cançons em portaven a tu. Un arpegi la teua boca, la mirada clau de sol i la força en parlar sostinguts en l'aire. 

 

Com gratacel que toca els núvols, ha estat la sort d'haver-te conegut. Fou per tu l'aigua que rajava dintre meu i dibuixava pentagrames; perquè sols en veure't vaig comprendre la partitura. 

 

In crescendo modulaves afectes, m'engronsaves amb becaires, silencis i paraules abillaren el ritme i amb els ulls m'ofrenaves la fe que em mancava. Ara descobria l'emoció, aquell sentiment la llavor del qual augmentava i creixia. 

 

Allunyats tots dos era impossible la música: és l'hora, no ho ajornem més, car tenim cors i mans, interpretem-la.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Tu als meus somnis

Perdut al país dels somnis i amb tu en la ment, albire aqueix espai secret on som u. 

 

Trie en cada serralada grapats de paraules que en ordenar-les dibuixen greus i aguts, melodies per als llavis dels qui ens lligen. 

 

Sí, no fou el nostre un amor dolcíssim i perfecte, però fou de sang i veus, la carn teua l'habitatge d'heura on m'agafava. 

 

Si arribara un dia en què fora un pou d'oblits, digues-me un mot, i tot seguit un altre; digues-me'ls, curts, llargs i encara més, no t'atures; mormola'm a l'oïda intervals de vent i així reconstruiré aquella geografia, les terres, els meteors del cel que foren la serralada: aquell somni sobre els teus braços i del qual no mai despertava. 

 

Perdut al país dels somnis, les parpelles titil·len indescriptibles, se'm tanquen de tanta intimitat.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

El somni de Guy Passant

El creïllar silenciós d'Aín

Sí aquest nom, i no l'altre de l'escriptor francès, era l'autor del llibre d'història que havia d'estudiar per tal de fer el darrer examen de segon de batxillerat. No havia anat mai a classe i, a falta de pocs dies, no trobava el meu professor, ni coneixia l'aula on havia d'examinar-me. 

 

Al somni, patia de valent, doncs ningú m'oferia resposta adequada i no havia manera de fer-me amb ell. Tenia altíssimes qualificacions de totes les altres matèries, però em jugava l'any si no aprovava aquesta. Mirava l'índex de l'assignatura a estudiar i coneixia algunes consideracions generals, però no m'enfonsava fins al moll de l'os. Patia a cabassos per no concretar amb el professor invisible allò que devia estudiar. 

 

Mancaven quaranta vuit hores...i em vaig despertar. 

 

Ara he tret les males herbes del tros per tranquil·litzar-me d'una angoixa que desconec el perquè, quan sempre he estat jo qui examinava d'una altra matèria. 

 

El creïllar, esponerós i humit, després del reg vespertí d'ahir a dos quarts de nou i mentre plovia a cànters. Jana i jo romanguérem tres quarts d'hora sota el fullam d'un cirerer que ens protegia. 

 

Amb un capvespre que es fonia de gris, acotxàrem la nit ben mullats. Aín, el poble on l'aigua per tot arreu canta. 

 

Avui, de matí, els talps han tret creïlles del terra; no les han menjades. Mitjanes elles, amb les mans, les he tingudes que colgar de nou. 

 

Ara, amb l'afecte dels mots us desenterre els somnis: tot i la misèria humana i els vagons cíclics de desenganys, vull creure en la vida. Unes paraules dites poden apunyalar la intimitat de les persones, altres paraules també engronsaran l'esperança. 

 

A prop meu observe papallones acaronar l'aire.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Ser persona

Ser Persona, de Joan Garí. 

No recorde ben bé si fou l'any de la publicació de Física dels límits (2001) o el següent, que al Casal Jaume I de La Vall d'Uixó vaig presentar a Joan Garí i l'obra. El que sí recorde d'aleshores fou què vaig dir: - "A l'escriptor li haurien de pagar un sou, no per tal de fer classes, sinó més aviat per escriure al llarg dels seus dies".  Però això no fou possible, ja que els fesols nodreixen la ment que pensa i, en tots aquests anys des d'aquella data, Joan Garí ha hagut de conjuminar una activitat amb l'altra. Una petita crueltat satisfeta com a penyora. 

Escriure és l'aire que sustenta Garí de temps immemorials fins a la data present. La seua cambra interior i externa són testimoni del que parlem: l'extensa obra que ha teixit en tots els àmbits de la literatura, tant òbvia com secreta. 

L'editorial Afers, ha tingut a bé publicar el dietari gravat dels seus 50 anys acomplits, una data essencial i compromís del nostre autor; i els lectors, gaudiran d'uns moments on la prosa i, mig oculta la poètica, ens ofertaran una nitidesa d'idees extraordinàries. No és tan sols com ho fa, és a dir, com engalza els mots, frases i com s'explica, sinó també la conspícua pulcritud amb què ens envolta i sedueix. 

Que siga amic meu i company de batalles diàries i discretes, no li resta cap mèrit a aquestes paraules,  ans el contrari, perquè ens reafirma com una de les veus dietarístiques que cal considerar al costat dels excel·lents Pla i Fuster. I que ningun altre se senta ofès per no estar anomenat en aquestes línies. 

Elegant, precís, exacte, ens adonem que cada mot s'enganxa d'una manera tan polida que el lector no pensa en cap moment ni en sintaxi, ni gramàtica, fonaments vitals de cada pàgina. Així et fotografia amb paraules una escena, i tot seguit l'analitza aprofundint en consideracions tant racionals com emotives magistralment indissolubles. Ataca la cita d'una cançó, un record, una música que el seduí en la jovenesa, s'encomana a un tòtem ja en la llar dels sants i alhora capgira, transforma i construeix, sense embuts, els elements de la seua llar. 

Garí escriu i es manifesta dúctil, però ferm i clar alhora; un impecable  aliatge que no et decebrà. Sabràs lector, en tot moment, quin tipus de natació i la distància que farà; no guardarà mai roba al llarg del seu periple per si convé l'oportunisme. Tant si parla de política, polítics, literatura i/o reflexiona de qualsevol altre tema, divisa la seua honestedat intel·lectual. De tant en tant Joan Garí t'obre una finestra a la seua intimitat, la qual cosa l'humanitza i ens l'allunya d'aqueixa aparent asèpsia de despatx. 

A hores d'ara lector, si et mires en aquest espill que de manera tan curosa Joan Garí ens ha dibuixat, comprendràs aquella dita del savi Parmènides quan afirmava que "l'ésser pot dir-se/ manifestar-se de múltiples maneres". 

Passejar els ulls per les pàgines d'aquest llibre pot esdevindre - en mi ho ha aconseguit- una altra forma de sentir-nos estimats. Gràcies amic, gràcies company.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Serralada d'Espadà

Després de tot aquest temps, camine sota un cel capvespral mentre piulen ocells que canten l'aigua i el verd dels turons. 

Aixequen el vol les grises i blanques tórtores mentre la llum s'allargassa. A l'horitzó i metàl·liques encara, es distingeixen les torres de llum, balises per resseguir-te. 

Als darrers moviments d'un sol adormit sobre els saücs, somie cireres aèries i les flors grogues i liles del creïllar; els aspres caquis rodolen fins a les mans i si els esbarzers em punxen, aleshores llurs flors d'albes sanguínies m' apunten en balanceig la dolçor: en l'absència que t'escric ets el parc natural.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Realisme poètic sobre un nou poemari

Una primera espasa de la poesia actual catalana (segons la Presidenta de la institució a què pertanc) m'envia una nova invitació a la presentació del seu darrer llibre. 

Estic desvanit, que una llista de correus amb molts anys i panys arreplegue la meua adreça electrònica, però encara més que s'hagen recordat d'un mortal en potència. Però aquesta alegria que em fustiga els nervis perifèrics, a poc a poc s'alenteix fins aturar-se sense que cap neurona de les meues puga enviar el corrent elèctric a la següent i així, per les sinapsis, l'eufòria continue. 

Barrunta el meu cervell: 

1/ Distància quilomètrica que ens separa. 

2/ Preu del carburant. 

3/ Hipotètiques ampolles d'aigua. 

4/ Atenció absoluta en la conducció. 

5/ Temps emprat. 

6/ Hipotètica mossegada per enganyar els nervis ventrals. 

7/ Compra del poemari. 

Els nombres m'escridassen à cru tête i una boira apegalosa m'abat, afona aquest pregon alhora que deliqüescent desassossec. 

Arrupit sobre els xiulits emesos per la funda amb pentagrames del sofà, somie per què no m'haurà convidat a la lectura electrònica del seu llibre, aspecte que hauria fet de bon grat perquè sóc aplicat lector. 

 Un cop més vagarege per la memòria sobre les fulles blanques d'un llibre inexistent. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

It's up to you

Creus que tinc el control de les paraules i, en bombejar l'aire, la modulació del cor, però depèn de tu.

Creus que dispose de situacions usuals per atraure la veu exacta i que no puc estalviar-m'ho, però depèn de tu, sí.

Recordar els estels, reescriure el sons, moure els somnis, decidir els llavis... Disfressar-nos de felicitat per temptar la poesia, aparaular l'erotisme.. això i més, com al dematí aqueix despertar de les roses, creus que posseïsc.

Però no, depèn de tu. Inacabable la foguera que enlluerna aquesta primavera. Aigua i foc no ensinistrats, sense extingir.

https://open.spotify.com/track/38YUqOMBslBRUauuSqyaFX?si=4i-bNO-ZScObdbtPGt8QN

Les meues banderes

Havent vist les lluna i la neu de l'ahir, capte petites variacions d'amor a la pell quan observes. Al voltant teu s'arraïma la tendresa i, ubèrrima, somrius a tothom.

M'agafes la mà i, irreal, passeges el delit que grave amb mots per als textos d'un futur.  Escrivim d'allò que estimem, d'allò que vivim més enllà de tostemps, d'allò que busseja per sota de gramàtiques i sintaxis. 

No m'importa gens reincidir, esdevenir plumbi, pesant si als ulls sures de llum; no mai s'assecarà el diccionari si en parlar l'hàlit t'acarona els llavis. Mai de la vida se'm negà pels vents la joia, la bellesa. 

Què es pot fer amb tot aquest amor? Contra l'erm, contra el silenci, sembraré l'oneig perquè s'escapolisca del centre d'aquesta Via Làctia. 

Endins, els teus passos sobre l'herba.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Amor invisible

Cada dia mon pare 

les cambres neteja, 

i em renta el pijama de cirurgià.

S'assequen al sol els nervis, 

les penes al vent voleia, 

esper i salut brodats al cotó. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

A prop teu

Tancar-te el cor m'és impossible, una pèrdua inaudita, com la d'aqueixes flors sense primavera. 

Camine per resseguir les fulles de tardor que al teu pas s'escampen, els coloms que enlairats parlen del palaus boirosos on t'adreces. 

Digues, on trobaré les ones, l'aigua que per la veu em calmarà la set? On viurà el bruixot per trencar els sortilegis que el desig i la carn separen? 

Obrir-te el cor, dibuixar els núvols, aquells somnis la melodia dels quals s'extraviaren, però que inscrits a les galtes del somriure hauríem de rescabalar. Obrir-te el cor per aixecar uns mots, desenes, centenars i, quiets pel blau intens, ser a prop teu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

MITES

I fins i tot els mites cauen, és així. Però, què hem de fer quan hom no s'ha creat la necessitat de generar-ne cap? 

 

Llig en un llibre de retrats, la fita d'un mite literari que pocs lectors qüestionarien.

 

En canvi rere el fil de les lletres tan sols veig la figura d'una persona qui la decadència física acompanya. És això, aquesta forma de parlar ésser cruel, em dic? No crec, sobretot perquè he fugit a tothora tant de la mistificació com de la mitificació. Una sola lletra, la "esse", que esfuma tot un retrat per no caure en aquest ferotge dualisme. 

 

Veig una persona vella que l'agafen als seus escrits amb visc, perquè el vaixell vital on navega no s'enfonse de cap de les maneres. 

 

En algunes converses del passat -- no vaig evitar parar l'orella- escoltí d'algunes llengües que si tocava atorgar-li aquell premi com una mena de consolació. 

 

Em fa feredat aquesta doble i hipòcrita manera de jutjar i permetre's dibuixar al davant i al darrere del particular. 

 

El vaig veure i escoltar l'altre dia en uns minuts radiofònics, una reproducció en temps real: mentre alguns li feien gracietes quan parlava, el seu cervell ballava les lletres en una altra dimensió. 

 

Això dit, humans i mortals.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Àlgebra de l'obscuritat

Arruixaré els carrers de paraules, de clams per esclatar la pena d'un món que s'obre amb mediocritats absurdes. Els arruixaré sobre la pluja i encara més. 

Voldria que dels clavills quitranats florira vida. Et veuria les galtes per on somies milímetres d'amor. I així tibaríem els fils d'allò que per voluntat amagàrem, analfabets del tacte, represaliats per veus inaudibles, corcons d'antigues fustes, passat. 

Mentre els ocells piulen el colors dels capvespre, com de distant és el teu cor? 

Arruixaré els carrers. Oblidaré ferides, els mots enverinadors de sang, la gangrena emocional del pou on l'àlgebra de l'obscuritat m'ofegava de ràbia i mals averanys; i cercaré, de nou, el cel als teus ulls. 

Em conforten les flors, l'elegància en suportar la solitud d'aquesta primavera.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Nocturn

Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de l'absència teua cap a la mirada feta carn. 

 

Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud continguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap oceà que encercle tan profundes melodies? 

 

Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura! 

 

Engronsat pels vents, t'escriuré del país de la bellesa on no exposaré mai més perífrasis incorrectes; les subjectaré en masmorres buides i així en el darrer somni marcaràs el camí de la meua salvació: serà prou mossegar amb els ulls la llum, el contorn delicat fet teu. 

 

 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

FIRES

Fires 

 - Hola bon dia, jo et conec, de vista, és clar. T'he vist massa vegades pel poble, a la TV local i mira per on, avui a la fira del llibre. 

- Doncs sí, presente llibre... Jo també et tenia vista. Per cert, el meu nom és Santi Badenes. I el teu? 

- Disculpa'm, el meu és Margalida Lloances. També presente nou llibre "Papallones deslluïdes". 

-Quina sort, no? 

-Sort, què? 

- No, em referia a l'oratge després de tanta pluja; i també que aquesta pandèmia s'amortisca amb el pas del temps per deixar treure a la llum totes aquestes activitats. 

-Ah val... I com es diu el teu llibre? - "No miraràs mai enrere"; és una novel·la psicològica que parla de la deconstrucció d'una personalitat i l'esforç posterior per encetar nova vida. 

- Pot ser interessant. Veig que estàs fullejant la meua. Un entreteniment que a la fi esdevingué una obsessió per denunciar aspectes denigrants patits per persones. Mira te la signaré: "A Santi, amb admiració i pel respecte d'aquesta professió, ara i per a sempre". 

Es va quedar pensant si ell havia de fer el mateix... I li la signà: "A Margalida, tot el pes de les lletres no mai poden radiografiar un cor enamorat. Amics per a sempre". 

Fires, això són les Fires; intercanvi de manuscrits, augment de varius als aparadors de tantes hores palplantats i somriures emmidonats a hora i deshora. Al rebost es fan nombres i tot seguit agrada treure estadístiques i comparar quantitats de vendes, si han superat la temporada anterior i un llarg etcètera d'altres consideracions que paga la pena obviar. 

 Com si vendre llibres fos sinònim de llegir-los! Almenys sí és cert aquesta realitat, els posseeixes.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Lat: 39°54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W

Lat: 39°54' 01:98'' N,  

Long: 0° 20' 32,86" W

De nou t'hi escric un tractat dels somnis en aquest capvespre cruel, però floral de lliris que retoquen per a tu la primavera. Allunyat dels sorolls i la música firera que empaqueta els llibres, no podria vendre't ni un gram d'amor, ni la solitud on bateguen tots llurs ecos. 

Veig cercles a l'estany on vius i que la teua set provoca. Digues com de perfecta ombra esdevindré si la deu on nade s'eixuga? 

 Des d'on voleien els teus cabells hi ha una melodia al vent que no s'atura. Aquesta és la màgia, el geogràfic secret. Una promesa que em fiu i com milpeus pessigolleja aquests dies.  

 https://open.spotify.com/track/3keCtFNYs7G2qYXvSq9n7G?si=ARuj0E0mTKSmHfLs1B4jnA

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Felicitació Poema de Marisol González Felip

Fa un carro d'anys que l'amiga meravellosa i gran poeta Marisol González Felip ens regalà a mi i, alhora, a la memòria del meu pare Pepe Fusta aquest poema que vull compartir amb els lectors.

Avui dia del meu sant ha volgut reenviar-me'l després de recuperar-lo d'un vell llapis digital oblidat per algun calaix de sa casa. 

A Pepe Abad fill, en memòria i per causa de Pepe Abad pare.

 

Pare que ens albires hiverns,
neula del meu cor abatut,
pare esperança tendra,
en el verd de cançons ocultes
s’encén un record de sandàlies
i infanteses que em sura als ulls.

T’he conegut, pare de sols,
la sang neta del teu dir,
la dolça veu que m’engendrà
els sentits, pare del meu hort,
carn de la meua carn, alosa
que beneïx la llum i l’aigua,
mentre un jardí de solituds
rega el terra de la memòria
íntimament per Sant Joan.

Pare que ens albires estius,
pare de llum, pare de pa,
llaura’m estels en el roglet
d’arena que fan els meus anys.
 
Pare la taula per tu, pare;
i amanisc el vi que tasta
la teua absència en dejú
quan ocells de pluja i vent
t’anomenen estacions.

Pare que ens albires el vers
amb què respondran les sirenes
a la teua mar navegada. 

Gràcies també a tots els qui m'heu felicitat per privat.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

FALLES FOLLES, COVID I GUERRA

 

" La resposta econòmica a la crisis energètica actual ha de ser des de la unitat" , diu el mestre faller i president Ximo Puig.

Tothom el pressiona, el sector turístic i de restauració, les taulelleres i sector ceràmic, i un llarg etcètera  com la llum del sol que sembla no mai acabar-se.

Però envers l'essència que genera el problema, tothom passa de puntetes.

Ara s'ha acabat de rumiar la Covid; encara cada dia moren persones, però ja hem fagocitat i absorbit les notícies d'aquesta mena: sembla com si ens haguérem afartat. No podem restar engrillonats. 

Ara esbufeguem de la pujada de preus dels béns de consum, aliments, higiene i de les energies que  mantenen els sistemes de producció (amb la crostera que els usuaris ens hem de prémer el cinturó.

Però, ara mateix tothom és de festa; ens ho mereixem sí. Ens ho mereixem després d'aquests dos anys on hem retingut les nostres parts viscerals al soterrani. S'acosten Falles, Magdalena Vítol, i cuegen Pasqua i l'estiu.

- Però com pots dir cuejar envers l'esdevenir, si Pasqua i l'estiu no han ocorregut?

- No passa res, home; això és el que fan massa polítics, remoure paraules que saben buides i fer el paperot, però de forment ni un gra.

Mentrimentres a 3500 quilòmetres es nodreix la Guerra, espectacle radiofònic/televisiu. Una colla de líders polítics han pres decisions i fan front a altres polítics, però aquestes, les decisions,  aparquen caterva de morts als vorals de les carreteres i ciutats. Les mares dones, i àvies ploren presents i allò que vindrà mentre s'allarga el patiment i se semen els cors.

Per a tothom, armes venudes, guerres perdudes; les desgràcies augmentades, la ràbia continguda, els abusos successius i certes butxaques amb guanys, les dels mateixos que els importa una bleda l'escalada dels preus d'energies, menges i serveis ciutadans de tota mena.

Ningú no parla de la falç capitalista que els colls degolla, que enverina la terra, que esterilitza ments i cors.

Ningú no diu res; reconvertit tot en espectacle televisiu i tertúlia d'imbècils, la podridura s'acreix,  ombres fosques i metralla en la pols maten, no recula l'odi, avança.

" La resposta econòmica a la crisis energètica actual ha de ser des de la unitat"... diu Ximo Puig

Quina resposta econòmica, aquella que no té cap futur i durà a l'extinció de l'espècie i la vida? Quina resposta econòmica, la que no vol bandejar aquestes estructures malversadores dels recursos de la terra i tòxiques pels sistemes i modes de producció capitalista actuals?

Quina unitat, la dels capitosts de la guerra, la dels economistes neoliberals, la dels polítics ximples de despatx?

Cap a on cal mirar, humans? Com hem d'actuar en una situació tan difícil i complexa quan existeix una unitat europea que ha adoptat unilateralment actituds belicistes i acusa d'equidistants la resta tot emprant qualsevol mitjà de comunicació que més que informar fa el contrari i atia suspicàcies, rumors i odi?

Ara, quan totes venen ben verdes, ens hem arribat a creure això que deia el professor i amic Vicent Martínez Guzmán, "Nosaltres els pacifistes som els realistes"?

PREMONICIÓ D'UNS SOMNIS

La setmana passada somiava que feia un examen i de les 5 qüestions havia realitzat tan sols una. Les quatre restants tot i coneixent les respostes i la forma de plantejar i resoldre-les no hi havia manera de plasmar-les al paper. 

El temps corria i no podia fer res contra aquesta situació.

Aquesta nit passada era un examen de sintaxi i l'ús dels adjectius; i com que l'exercici era de català i no havia  anat mai a les classes tot i coneixent les respostes no trobava cap full immaculat per escriure les respostes.

Lola, (professora de matemàtiques en la vida real) era qui presidia la prova i quan m'acostava per demanar-li paper per encetar totes les respostes que bullien en mi, allargava i estirava la seua actitud, llunyana i aliena a la meua demanda.

Vaja, un patiment que apunta, potser,  el fet d'engegar nova aventura literària.

Com són els somnis!

Crònica d'una gerra

Mireu-la. No? 

No em digueu que no la veieu.

Allà, arraconada i impertèrrita, palplantada a la vora d'uns maniquins estripats plens de pols i altres estris ornamentals que no tenen cap valor ara, en aquests moments, sense llum per lluir el tornassolat, la iridiscència.

Allà, quasi invisible i aliena a tot: a les cròniques repetitives dels contertulians, al sentimentalisme barat que tot ho feny, al voluntariat que sempre ens sorprèn, al rèdit que qualsevol oportunista intenta pescar; aliena als explosius, a la desfeta, als plors, als discursos grandiloqüents, a les polítiques de despatx, als vols dels nens, als silencis, aliena a la barata droga per tranquil•litzar consciències.

Allà, immòbil, sense consciència, la gerra manté el seu esplendor, vestida d'una patina de polsim i d'uns ulls --els meus, cansats, emprenyats de tanta xerrameca, buidor, -- que la observa, pensa i dona existència. 

Sí, una existència efímera, arraconada en aquell aparador, diferenciada per la manca d'un so, d'una vocal, la 'u'. Sí, la gerra que tenia un preu exorbitant, extraordinari, d'objecte de luxe paritari al cel, al sol, la gerra, una melodia per als ulls, un cant la bellesa del qual excitava... i que ara ningú la mira, que no val res, o tan sols el temps en què dibuixada ressuscita de l'oblit. Així també, com la gerra, nosaltres.

LA MEUA HONORABILITAT.

Esteban González de Brussel·les del PP: de petit em vaig criar amb llet d'ametlles, no tolerava la llet de vaca, ni de cap altre mamífer femella. 

La meua HONORABILITAT fou executada als 8 anys després de patir massa dies l'abús i ridiculització d'un mestre franquista davant dels meus companys. Cada dia i abans del pati em feia eixir davant de tota la classe i m'obligava a beure la llet de vaca que ens regalaven els americans perquè no la llancés al vàter. Tremolava quan s'acostava l'hora i, sense demanar permís, eixia com un tret un cop me l'empassava per perbocar-la als vàters. 

No et pots imaginar l'angoixa diària que patia davant d'aquell monstre. Ni la meua mare, ni el que li havia dit el metge eren arguments per a una ment obtusa i granítica d'un engominat sàdic que, dia rere dia, em fotia. Tremolava com un jonc. I un dia vaig pensar que havia de viure la MEUA HONORABILITAT. 

I així va ser que amb una tranquil·litat inusual vaig aixecar-me del pupitre. L'aleteig de les mosques era captada pels meus ulls encesos, els seus batecs percudien tot el meu cos: 

    - Abad, haga el favor de beberse todo el botellín de leche. Ahora. 

Fou entrar i en lloc d'eixir foragitat com un fantasma el vaig perbocar de dalt a baix davant de tot el petit món dels meus companys. El mestre no obrí la boca; jo vaig seure al pupitre. 

No mai més vaig beure un mil·lilitre de llet animal. 

La MEVA HONORABILITAT, Esteban coestaocupado de Brusel·les.  

https://youtu.be/S9ccsPpQvkI

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Rellegint sobre Carles Hac Mor

He burxat per la web per veure si podia llegir algun llibre de Carles Hac Mor, i no. Impossible,  cal passar per caixa, un fet que identifica un jo carnal com l'únic camí per disposar a les mans d'alguna lletra del poeta.

Com diu Jordi Marrugat en un article interesantíssim i pescat a la xarxa, tota una vida amb l'intent de foragitar, fer desaparéixer el jo (ús d'heterònims) i així també dissoldre la realitat conceptual i dels mots (revolució contra el logocentrisme) que construeixen --mitjançant el discurs-- el món, per així " retornar l'ésser humà a la vida".

Vaja, l'intent em sembla esborronador alhora que consegüent amb la seua poètica, però no crec que Carles Hac Mor ho haja aconseguit, ja que el nihilisme creatiu de què parla em sembla  quant a construcció, un nou realisme engendrat, alhora que possible: "els castells no es fonamenten en l'aire". No podem burxar en la ment del nostre poeta, però ell tampoc pot fer-ho en la dels altres per esbrinar on i què és la realitat.

Cal recordar que, a l'inici del segle XXI, per construir un discurs així és necessari qui el construeix, i no estem per creure en fantasmes, ni personatges d'ultratomba.

És clar, que abans d'aquesta poètica negacionista (ens movem en un nivell poètic alhora que conceptual, per la qual cosa racional) hi havia món, i també, la ment que el pensa i el viu, aspectes també molt respectables.

Entenc (jo) també que la poesia obre portes als somnis i al trencament de certs ordres que encotillen, però afirmar que "tot ordre és feixista", em sembla un reduccionisme un xic exagerat. 

Si l'obra de Carles Hac Mor -- ningú no dubta respectable i licita-- és una lluita per trencar "el sentit" que ens engrillona, parlar d'un no-jo, un no-món un no-temps, un no-art esdevé una alternativa força conceptual construïda --si no volem caure en contradicció lògica-- per un jo intuïtiu creador de noves instàncies.

Llenguatge i realitat estan condemnats a entendre's i, potser, negar-ho és una ridiculesa.

Com ha dit també el poeta Joan Navarro, "la paraula no és l'ésser, però és". Sembla que al capdavall filosofia i poesia no són llunyanes, més aviat es complementen.

Divertida la definició musical fònica -- i potser també fòbica-- que fa dels postpoetastres prrrimaires. L'humor hacmori-à el salva, poca cosa més. 

No li discutirem el seu treball incessant, ni l'honestedat intel·lectual des de les seues primerenques obres (despersonalitzem-ho, no-obres), però aconseguir-ho (desmuntar la Realitat) "és farina en l'ull d'un bou": la tauromàquia plou pètals en la panera dels insurrectes.

Així sia en l'amén dels cervells hipocondríacs.

Les no-pintures del no -Carles Hac Mor poeta són el negatiu fotogràfic d'una il·lusió: la seua, intuïtiva, poètica i racional, malgrat el que diga. L'acidesa del llenguatge no pot desfer, ni esmicolar la realitat, però sí construir-ne una de nova. En aquesta aventura vital, Carles Hac Viu.

Quin sentit sinó la seua obra im - presa? Fet i comentat, resumir fins ara una vida (poètica) en dos volums de 1069 pàgines i 48,40€ no és cap entelèquia. I el que resta per publicar.

Malgré lui même i si em permeteu posar un epítet, el nou realisme edificat per Carles Hac, encoratja i viu.

Ací l'article  de Jordi Marrugat fins que l'evaporen de les xarxes...

https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/retrat-31-carles-hac-mor-tablet.pdf

L'amor

"Poeta, cull paraules de l'arbre de la provocació".

Ja fa 11 anys que L'amor dormita com un amfibi sota el terra tot esperant la pluja.

Pots llegir-lo ací, 

https://www.dropbox.com/s/63ia2ul38dju7pm/l%27amorFinalv1.pdf?dl=0