dimecres, 22 de juny de 2022

El somni de Guy Passant

El creïllar silenciós d'Aín
Sí aquest nom, i no l'altre de l'escriptor francès, era l'autor del llibre d'història que havia d'estudiar per tal de fer el darrer examen de segon de batxillerat. No havia anat mai a classe i, a falta de pocs dies, no trobava el meu professor, ni coneixia l'aula on havia d'examinar-me. 
 
Al somni, patia de valent, doncs ningú m'oferia resposta adequada i no havia manera de fer-me amb ell. Tenia altíssimes qualificacions de totes les altres matèries, però em jugava l'any si no aprovava aquesta. Mirava l'índex de l'assignatura a estudiar i coneixia algunes consideracions generals, però no m'enfonsava fins al moll de l'os. Patia a cabassos per no concretar amb el professor invisible allò que devia estudiar. 
 
Mancaven quaranta vuit hores...i em vaig despertar. 
 
Ara he tret les males herbes del tros per tranquil·litzar-me d'una angoixa que desconec el perquè, quan sempre he estat jo qui examinava d'una altra matèria. 
 
El creïllar, esponerós i humit, després del reg vespertí d'ahir a dos quarts de nou i mentre plovia a cànters. Jana i jo romanguérem tres quarts d'hora sota el fullam d'un cirerer que ens protegia. 
 
Amb un capvespre que es fonia de gris, acotxàrem la nit ben mullats. Aín, el poble on l'aigua per tot arreu canta. 
 
Avui, de matí, els talps han tret creïlles del terra; no les han menjades. Mitjanes elles, amb les mans, les he tingudes que colgar de nou. 
 
Ara, amb l'afecte dels mots us desenterre els somnis: tot i la misèria humana i els vagons cíclics de desenganys, vull creure en la vida. Unes paraules dites poden apunyalar la intimitat de les persones, altres paraules també engronsaran l'esperança. 
 
A prop meu observe papallones acaronar l'aire.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dissabte, 11 de juny de 2022

Ser persona

Ser Persona, de Joan Garí. 

No recorde ben bé si fou l'any de la publicació de Física dels límits (2001) o el següent, que al Casal Jaume I de La Vall d'Uixó vaig presentar a Joan Garí i l'obra. El que sí recorde d'aleshores fou què vaig dir: - "A l'escriptor li haurien de pagar un sou, no per tal de fer classes, sinó més aviat per escriure al llarg dels seus dies".  Però això no fou possible, ja que els fesols nodreixen la ment que pensa i, en tots aquests anys des d'aquella data, Joan Garí ha hagut de conjuminar una activitat amb l'altra. Una petita crueltat satisfeta com a penyora. 

Escriure és l'aire que sustenta Garí de temps immemorials fins a la data present. La seua cambra interior i externa són testimoni del que parlem: l'extensa obra que ha teixit en tots els àmbits de la literatura, tant òbvia com secreta. 

L'editorial Afers, ha tingut a bé publicar el dietari gravat dels seus 50 anys acomplits, una data essencial i compromís del nostre autor; i els lectors, gaudiran d'uns moments on la prosa i, mig oculta la poètica, ens ofertaran una nitidesa d'idees extraordinàries. No és tan sols com ho fa, és a dir, com engalza els mots, frases i com s'explica, sinó també la conspícua pulcritud amb què ens envolta i sedueix. 

Que siga amic meu i company de batalles diàries i discretes, no li resta cap mèrit a aquestes paraules,  ans el contrari, perquè ens reafirma com una de les veus dietarístiques que cal considerar al costat dels excel·lents Pla i Fuster. I que ningun altre se senta ofès per no estar anomenat en aquestes línies. 

Elegant, precís, exacte, ens adonem que cada mot s'enganxa d'una manera tan polida que el lector no pensa en cap moment ni en sintaxi, ni gramàtica, fonaments vitals de cada pàgina. Així et fotografia amb paraules una escena, i tot seguit l'analitza aprofundint en consideracions tant racionals com emotives magistralment indissolubles. Ataca la cita d'una cançó, un record, una música que el seduí en la jovenesa, s'encomana a un tòtem ja en la llar dels sants i alhora capgira, transforma i construeix, sense embuts, els elements de la seua llar. 

Garí escriu i es manifesta dúctil, però ferm i clar alhora; un impecable  aliatge que no et decebrà. Sabràs lector, en tot moment, quin tipus de natació i la distància que farà; no guardarà mai roba al llarg del seu periple per si convé l'oportunisme. Tant si parla de política, polítics, literatura i/o reflexiona de qualsevol altre tema, divisa la seua honestedat intel·lectual. De tant en tant Joan Garí t'obre una finestra a la seua intimitat, la qual cosa l'humanitza i ens l'allunya d'aqueixa aparent asèpsia de despatx. 

A hores d'ara lector, si et mires en aquest espill que de manera tan curosa Joan Garí ens ha dibuixat, comprendràs aquella dita del savi Parmènides quan afirmava que "l'ésser pot dir-se/ manifestar-se de múltiples maneres". 

Passejar els ulls per les pàgines d'aquest llibre pot esdevindre - en mi ho ha aconseguit- una altra forma de sentir-nos estimats. Gràcies amic, gràcies company.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 8 de juny de 2022

Serralada d'Espadà

Després de tot aquest temps, camine sota un cel capvespral mentre piulen ocells que canten l'aigua i el verd dels turons. 

Aixequen el vol les grises i blanques tórtores mentre la llum s'allargassa. A l'horitzó i metàl·liques encara, es distingeixen les torres de llum, balises per resseguir-te. 

Als darrers moviments d'un sol adormit sobre els saücs, somie cireres aèries i les flors grogues i liles del creïllar; els aspres caquis rodolen fins a les mans i si els esbarzers em punxen, aleshores llurs flors d'albes sanguínies m' apunten en balanceig la dolçor: en l'absència que t'escric ets el parc natural.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 6 de juny de 2022

Realisme poètic sobre un nou poemari

Una primera espasa de la poesia actual catalana (segons la Presidenta de la institució a què pertanc) m'envia una nova invitació a la presentació del seu darrer llibre. 

Estic desvanit, que una llista de correus amb molts anys i panys arreplegue la meua adreça electrònica, però encara més que s'hagen recordat d'un mortal en potència. Però aquesta alegria que em fustiga els nervis perifèrics, a poc a poc s'alenteix fins aturar-se sense que cap neurona de les meues puga enviar el corrent elèctric a la següent i així, per les sinapsis, l'eufòria continue. 

Barrunta el meu cervell: 

1/ Distància quilomètrica que ens separa. 
2/ Preu del carburant. 
3/ Hipotètiques ampolles d'aigua. 
4/ Atenció absoluta en la conducció. 
5/ Temps emprat. 
6/ Hipotètica mossegada per enganyar els nervis ventrals. 
7/ Compra del poemari. 

Els nombres m'escridassen à cru tête i una boira apegalosa m'abat, afona aquest pregon alhora que deliqüescent desassossec. 

Arrupit sobre els xiulits emesos per la funda amb pentagrames del sofà, somie per què no m'haurà convidat a la lectura electrònica del seu llibre, aspecte que hauria fet de bon grat perquè sóc aplicat lector. 

 Un cop més vagarege per la memòria sobre les fulles blanques d'un llibre inexistent. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 22 de maig de 2022

It's up to you

Creus que tinc el control de les paraules i, en bombejar l'aire, la modulació del cor, però depèn de tu.

Creus que dispose de situacions usuals per atraure la veu exacta i que no puc estalviar-m'ho, però depèn de tu, sí.

Recordar els estels, reescriure el sons, moure els somnis, decidir els llavis... Disfressar-nos de felicitat per temptar la poesia, aparaular l'erotisme.. això i més, com al dematí aqueix despertar de les roses, creus que posseïsc.

Però no, depèn de tu. Inacabable la foguera que enlluerna aquesta primavera. Aigua i foc no ensinistrats, sense extingir.

https://open.spotify.com/track/38YUqOMBslBRUauuSqyaFX?si=4i-bNO-ZScObdbtPGt8QN

divendres, 20 de maig de 2022

Les meues banderes

Havent vist les lluna i la neu de l'ahir, capte petites variacions d'amor a la pell quan observes. Al voltant teu s'arraïma la tendresa i, ubèrrima, somrius a tothom.

M'agafes la mà i, irreal, passeges el delit que grave amb mots per als textos d'un futur.  Escrivim d'allò que estimem, d'allò que vivim més enllà de tostemps, d'allò que busseja per sota de gramàtiques i sintaxis. 

No m'importa gens reincidir, esdevenir plumbi, pesant si als ulls sures de llum; no mai s'assecarà el diccionari si en parlar l'hàlit t'acarona els llavis. Mai de la vida se'm negà pels vents la joia, la bellesa. 

Què es pot fer amb tot aquest amor? Contra l'erm, contra el silenci, sembraré l'oneig perquè s'escapolisca del centre d'aquesta Via Làctia. 

Endins, els teus passos sobre l'herba.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 19 de maig de 2022

Amor invisible


Cada dia mon pare 
les cambres neteja, 
i em renta el pijama de cirurgià.
S'assequen al sol els nervis, 
les penes al vent voleia, 
esper i salut brodats al cotó. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 de maig de 2022

A prop teu


Tancar-te el cor m'és impossible, una pèrdua inaudita, com la d'aqueixes flors sense primavera. 

Camine per resseguir les fulles de tardor que al teu pas s'escampen, els coloms que enlairats parlen del palaus boirosos on t'adreces. 

Digues, on trobaré les ones, l'aigua que per la veu em calmarà la set? On viurà el bruixot per trencar els sortilegis que el desig i la carn separen? 

Obrir-te el cor, dibuixar els núvols, aquells somnis la melodia dels quals s'extraviaren, però que inscrits a les galtes del somriure hauríem de rescabalar. Obrir-te el cor per aixecar uns mots, desenes, centenars i, quiets pel blau intens, ser a prop teu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 16 de maig de 2022

MITES

I fins i tot els mites cauen, és així. Però, què hem de fer quan hom no s'ha creat la necessitat de generar-ne cap? 
 
Llig en un llibre de retrats, la fita d'un mite literari que pocs lectors qüestionarien.
 
En canvi rere el fil de les lletres tan sols veig la figura d'una persona qui la decadència física acompanya. És això, aquesta forma de parlar ésser cruel, em dic? No crec, sobretot perquè he fugit a tothora tant de la mistificació com de la mitificació. Una sola lletra, la "esse", que esfuma tot un retrat per no caure en aquest ferotge dualisme. 
 
Veig una persona vella que l'agafen als seus escrits amb visc, perquè el vaixell vital on navega no s'enfonse de cap de les maneres. 
 
En algunes converses del passat -- no vaig evitar parar l'orella- escoltí d'algunes llengües que si tocava atorgar-li aquell premi com una mena de consolació. 
 
Em fa feredat aquesta doble i hipòcrita manera de jutjar i permetre's dibuixar al davant i al darrere del particular. 
 
El vaig veure i escoltar l'altre dia en uns minuts radiofònics, una reproducció en temps real: mentre alguns li feien gracietes quan parlava, el seu cervell ballava les lletres en una altra dimensió. 
 
Això dit, humans i mortals.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dijous, 5 de maig de 2022

Àlgebra de l'obscuritat

Arruixaré els carrers de paraules, de clams per esclatar la pena d'un món que s'obre amb mediocritats absurdes. Els arruixaré sobre la pluja i encara més. 

Voldria que dels clavills quitranats florira vida. Et veuria les galtes per on somies milímetres d'amor. I així tibaríem els fils d'allò que per voluntat amagàrem, analfabets del tacte, represaliats per veus inaudibles, corcons d'antigues fustes, passat. 

Mentre els ocells piulen el colors dels capvespre, com de distant és el teu cor? 

Arruixaré els carrers. Oblidaré ferides, els mots enverinadors de sang, la gangrena emocional del pou on l'àlgebra de l'obscuritat m'ofegava de ràbia i mals averanys; i cercaré, de nou, el cel als teus ulls. 

Em conforten les flors, l'elegància en suportar la solitud d'aquesta primavera.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 2 de maig de 2022

Nocturn

Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de l'absència teua cap a la mirada feta carn. 
 
Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud continguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap oceà que encercle tan profundes melodies? 
 
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura! 
 
Engronsat pels vents, t'escriuré del país de la bellesa on no exposaré mai més perífrasis incorrectes; les subjectaré en masmorres buides i així en el darrer somni marcaràs el camí de la meua salvació: serà prou mossegar amb els ulls la llum, el contorn delicat fet teu. 
 
 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

diumenge, 1 de maig de 2022

FIRES


Fires 

 - Hola bon dia, jo et conec, de vista, és clar. T'he vist massa vegades pel poble, a la TV local i mira per on, avui a la fira del llibre. 

- Doncs sí, presente llibre... Jo també et tenia vista. Per cert, el meu nom és Santi Badenes. I el teu? 

- Disculpa'm, el meu és Margalida Lloances. També presente nou llibre "Papallones deslluïdes". 

-Quina sort, no? 

-Sort, què? 

- No, em referia a l'oratge després de tanta pluja; i també que aquesta pandèmia s'amortisca amb el pas del temps per deixar treure a la llum totes aquestes activitats. 

-Ah val... I com es diu el teu llibre? - "No miraràs mai enrere"; és una novel·la psicològica que parla de la deconstrucció d'una personalitat i l'esforç posterior per encetar nova vida. 

- Pot ser interessant. Veig que estàs fullejant la meua. Un entreteniment que a la fi esdevingué una obsessió per denunciar aspectes denigrants patits per persones. Mira te la signaré: "A Santi, amb admiració i pel respecte d'aquesta professió, ara i per a sempre". 

Es va quedar pensant si ell havia de fer el mateix... I li la signà: "A Margalida, tot el pes de les lletres no mai poden radiografiar un cor enamorat. Amics per a sempre". 

Fires, això són les Fires; intercanvi de manuscrits, augment de varius als aparadors de tantes hores palplantats i somriures emmidonats a hora i deshora. Al rebost es fan nombres i tot seguit agrada treure estadístiques i comparar quantitats de vendes, si han superat la temporada anterior i un llarg etcètera d'altres consideracions que paga la pena obviar. 

 Com si vendre llibres fos sinònim de llegir-los! Almenys sí és cert aquesta realitat, els posseeixes.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 30 d’abril de 2022

Lat: 39°54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W

Lat: 39°54' 01:98'' N,  

Long: 0° 20' 32,86" W

De nou t'hi escric un tractat dels somnis en aquest capvespre cruel, però floral de lliris que retoquen per a tu la primavera. Allunyat dels sorolls i la música firera que empaqueta els llibres, no podria vendre't ni un gram d'amor, ni la solitud on bateguen tots llurs ecos. 

Veig cercles a l'estany on vius i que la teua set provoca. Digues com de perfecta ombra esdevindré si la deu on nade s'eixuga? 

 Des d'on voleien els teus cabells hi ha una melodia al vent que no s'atura. Aquesta és la màgia, el geogràfic secret. Una promesa que em fiu i com milpeus pessigolleja aquests dies.  

 https://open.spotify.com/track/3keCtFNYs7G2qYXvSq9n7G?si=ARuj0E0mTKSmHfLs1B4jnA

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 19 de març de 2022

Felicitació Poema de Marisol González Felip

Fa un carro d'anys que l'amiga meravellosa i gran poeta Marisol González Felip ens regalà a mi i, alhora, a la memòria del meu pare Pepe Fusta aquest poema que vull compartir amb els lectors.

Avui dia del meu sant ha volgut reenviar-me'l després de recuperar-lo d'un vell llapis digital oblidat per algun calaix de sa casa. 

A Pepe Abad fill, en memòria i per causa de Pepe Abad pare.

 

Pare que ens albires hiverns,
neula del meu cor abatut,
pare esperança tendra,
en el verd de cançons ocultes
s’encén un record de sandàlies
i infanteses que em sura als ulls.

T’he conegut, pare de sols,
la sang neta del teu dir,
la dolça veu que m’engendrà
els sentits, pare del meu hort,
carn de la meua carn, alosa
que beneïx la llum i l’aigua,
mentre un jardí de solituds
rega el terra de la memòria
íntimament per Sant Joan.

Pare que ens albires estius,
pare de llum, pare de pa,
llaura’m estels en el roglet
d’arena que fan els meus anys.
 
Pare la taula per tu, pare;
i amanisc el vi que tasta
la teua absència en dejú
quan ocells de pluja i vent
t’anomenen estacions.

Pare que ens albires el vers
amb què respondran les sirenes
a la teua mar navegada. 


Gràcies també a tots els qui m'heu felicitat per privat.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 de març de 2022

FALLES FOLLES, COVID I GUERRA

 
" La resposta econòmica a la crisis energètica actual ha de ser des de la unitat" , diu el mestre faller i president Ximo Puig.

Tothom el pressiona, el sector turístic i de restauració, les taulelleres i sector ceràmic, i un llarg etcètera  com la llum del sol que sembla no mai acabar-se.

Però envers l'essència que genera el problema, tothom passa de puntetes.

Ara s'ha acabat de rumiar la Covid; encara cada dia moren persones, però ja hem fagocitat i absorbit les notícies d'aquesta mena: sembla com si ens haguérem afartat. No podem restar engrillonats. 

Ara esbufeguem de la pujada de preus dels béns de consum, aliments, higiene i de les energies que  mantenen els sistemes de producció (amb la crostera que els usuaris ens hem de prémer el cinturó.

Però, ara mateix tothom és de festa; ens ho mereixem sí. Ens ho mereixem després d'aquests dos anys on hem retingut les nostres parts viscerals al soterrani. S'acosten Falles, Magdalena Vítol, i cuegen Pasqua i l'estiu.

- Però com pots dir cuejar envers l'esdevenir, si Pasqua i l'estiu no han ocorregut?

- No passa res, home; això és el que fan massa polítics, remoure paraules que saben buides i fer el paperot, però de forment ni un gra.


Mentrimentres a 3500 quilòmetres es nodreix la Guerra, espectacle radiofònic/televisiu. Una colla de líders polítics han pres decisions i fan front a altres polítics, però aquestes, les decisions,  aparquen caterva de morts als vorals de les carreteres i ciutats. Les mares dones, i àvies ploren presents i allò que vindrà mentre s'allarga el patiment i se semen els cors.

Per a tothom, armes venudes, guerres perdudes; les desgràcies augmentades, la ràbia continguda, els abusos successius i certes butxaques amb guanys, les dels mateixos que els importa una bleda l'escalada dels preus d'energies, menges i serveis ciutadans de tota mena.

Ningú no parla de la falç capitalista que els colls degolla, que enverina la terra, que esterilitza ments i cors.
Ningú no diu res; reconvertit tot en espectacle televisiu i tertúlia d'imbècils, la podridura s'acreix,  ombres fosques i metralla en la pols maten, no recula l'odi, avança.

" La resposta econòmica a la crisis energètica actual ha de ser des de la unitat"... diu Ximo Puig

Quina resposta econòmica, aquella que no té cap futur i durà a l'extinció de l'espècie i la vida? Quina resposta econòmica, la que no vol bandejar aquestes estructures malversadores dels recursos de la terra i tòxiques pels sistemes i modes de producció capitalista actuals?

Quina unitat, la dels capitosts de la guerra, la dels economistes neoliberals, la dels polítics ximples de despatx?

Cap a on cal mirar, humans? Com hem d'actuar en una situació tan difícil i complexa quan existeix una unitat europea que ha adoptat unilateralment actituds belicistes i acusa d'equidistants la resta tot emprant qualsevol mitjà de comunicació que més que informar fa el contrari i atia suspicàcies, rumors i odi?

Ara, quan totes venen ben verdes, ens hem arribat a creure això que deia el professor i amic Vicent Martínez Guzmán, "Nosaltres els pacifistes som els realistes"?

dimarts, 8 de març de 2022

PREMONICIÓ D'UNS SOMNIS


La setmana passada somiava que feia un examen i de les 5 qüestions havia realitzat tan sols una. Les quatre restants tot i coneixent les respostes i la forma de plantejar i resoldre-les no hi havia manera de plasmar-les al paper. 
El temps corria i no podia fer res contra aquesta situació.

Aquesta nit passada era un examen de sintaxi i l'ús dels adjectius; i com que l'exercici era de català i no havia  anat mai a les classes tot i coneixent les respostes no trobava cap full immaculat per escriure les respostes.
Lola, (professora de matemàtiques en la vida real) era qui presidia la prova i quan m'acostava per demanar-li paper per encetar totes les respostes que bullien en mi, allargava i estirava la seua actitud, llunyana i aliena a la meua demanda.

Vaja, un patiment que apunta, potser,  el fet d'engegar nova aventura literària.

Com són els somnis!

divendres, 4 de març de 2022

Crònica d'una gerra

Mireu-la. No? 

No em digueu que no la veieu.
Allà, arraconada i impertèrrita, palplantada a la vora d'uns maniquins estripats plens de pols i altres estris ornamentals que no tenen cap valor ara, en aquests moments, sense llum per lluir el tornassolat, la iridiscència.

Allà, quasi invisible i aliena a tot: a les cròniques repetitives dels contertulians, al sentimentalisme barat que tot ho feny, al voluntariat que sempre ens sorprèn, al rèdit que qualsevol oportunista intenta pescar; aliena als explosius, a la desfeta, als plors, als discursos grandiloqüents, a les polítiques de despatx, als vols dels nens, als silencis, aliena a la barata droga per tranquil•litzar consciències.

Allà, immòbil, sense consciència, la gerra manté el seu esplendor, vestida d'una patina de polsim i d'uns ulls --els meus, cansats, emprenyats de tanta xerrameca, buidor, -- que la observa, pensa i dona existència. 

Sí, una existència efímera, arraconada en aquell aparador, diferenciada per la manca d'un so, d'una vocal, la 'u'. Sí, la gerra que tenia un preu exorbitant, extraordinari, d'objecte de luxe paritari al cel, al sol, la gerra, una melodia per als ulls, un cant la bellesa del qual excitava... i que ara ningú la mira, que no val res, o tan sols el temps en què dibuixada ressuscita de l'oblit. Així també, com la gerra, nosaltres.

dijous, 3 de març de 2022

LA MEUA HONORABILITAT.

Esteban González de Brussel·les del PP: de petit em vaig criar amb llet d'ametlles, no tolerava la llet de vaca, ni de cap altre mamífer femella. 

La meua HONORABILITAT fou executada als 8 anys després de patir massa dies l'abús i ridiculització d'un mestre franquista davant dels meus companys. Cada dia i abans del pati em feia eixir davant de tota la classe i m'obligava a beure la llet de vaca que ens regalaven els americans perquè no la llancés al vàter. Tremolava quan s'acostava l'hora i, sense demanar permís, eixia com un tret un cop me l'empassava per perbocar-la als vàters. 

No et pots imaginar l'angoixa diària que patia davant d'aquell monstre. Ni la meua mare, ni el que li havia dit el metge eren arguments per a una ment obtusa i granítica d'un engominat sàdic que, dia rere dia, em fotia. Tremolava com un jonc. I un dia vaig pensar que havia de viure la MEUA HONORABILITAT. 

I així va ser que amb una tranquil·litat inusual vaig aixecar-me del pupitre. L'aleteig de les mosques era captada pels meus ulls encesos, els seus batecs percudien tot el meu cos: 

    - Abad, haga el favor de beberse todo el botellín de leche. Ahora. 

Fou entrar i en lloc d'eixir foragitat com un fantasma el vaig perbocar de dalt a baix davant de tot el petit món dels meus companys. El mestre no obrí la boca; jo vaig seure al pupitre. 

No mai més vaig beure un mil·lilitre de llet animal. 

La MEVA HONORABILITAT, Esteban coestaocupado de Brusel·les.  

https://youtu.be/S9ccsPpQvkI


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 2 de febrer de 2022

Rellegint sobre Carles Hac Mor

He burxat per la web per veure si podia llegir algun llibre de Carles Hac Mor, i no. Impossible,  cal passar per caixa, un fet que identifica un jo carnal com l'únic camí per disposar a les mans d'alguna lletra del poeta.

Com diu Jordi Marrugat en un article interesantíssim i pescat a la xarxa, tota una vida amb l'intent de foragitar, fer desaparéixer el jo (ús d'heterònims) i així també dissoldre la realitat conceptual i dels mots (revolució contra el logocentrisme) que construeixen --mitjançant el discurs-- el món, per així " retornar l'ésser humà a la vida".

Vaja, l'intent em sembla esborronador alhora que consegüent amb la seua poètica, però no crec que Carles Hac Mor ho haja aconseguit, ja que el nihilisme creatiu de què parla em sembla  quant a construcció, un nou realisme engendrat, alhora que possible: "els castells no es fonamenten en l'aire". No podem burxar en la ment del nostre poeta, però ell tampoc pot fer-ho en la dels altres per esbrinar on i què és la realitat.

Cal recordar que, a l'inici del segle XXI, per construir un discurs així és necessari qui el construeix, i no estem per creure en fantasmes, ni personatges d'ultratomba.

És clar, que abans d'aquesta poètica negacionista (ens movem en un nivell poètic alhora que conceptual, per la qual cosa racional) hi havia món, i també, la ment que el pensa i el viu, aspectes també molt respectables.

Entenc (jo) també que la poesia obre portes als somnis i al trencament de certs ordres que encotillen, però afirmar que "tot ordre és feixista", em sembla un reduccionisme un xic exagerat. 

Si l'obra de Carles Hac Mor -- ningú no dubta respectable i licita-- és una lluita per trencar "el sentit" que ens engrillona, parlar d'un no-jo, un no-món un no-temps, un no-art esdevé una alternativa força conceptual construïda --si no volem caure en contradicció lògica-- per un jo intuïtiu creador de noves instàncies.

Llenguatge i realitat estan condemnats a entendre's i, potser, negar-ho és una ridiculesa.

Com ha dit també el poeta Joan Navarro, "la paraula no és l'ésser, però és". Sembla que al capdavall filosofia i poesia no són llunyanes, més aviat es complementen.

Divertida la definició musical fònica -- i potser també fòbica-- que fa dels postpoetastres prrrimaires. L'humor hacmori-à el salva, poca cosa més. 

No li discutirem el seu treball incessant, ni l'honestedat intel·lectual des de les seues primerenques obres (despersonalitzem-ho, no-obres), però aconseguir-ho (desmuntar la Realitat) "és farina en l'ull d'un bou": la tauromàquia plou pètals en la panera dels insurrectes.

Així sia en l'amén dels cervells hipocondríacs.

Les no-pintures del no -Carles Hac Mor poeta són el negatiu fotogràfic d'una il·lusió: la seua, intuïtiva, poètica i racional, malgrat el que diga. L'acidesa del llenguatge no pot desfer, ni esmicolar la realitat, però sí construir-ne una de nova. En aquesta aventura vital, Carles Hac Viu.

Quin sentit sinó la seua obra im - presa? Fet i comentat, resumir fins ara una vida (poètica) en dos volums de 1069 pàgines i 48,40€ no és cap entelèquia. I el que resta per publicar.

Malgré lui même i si em permeteu posar un epítet, el nou realisme edificat per Carles Hac, encoratja i viu.

Ací l'article  de Jordi Marrugat fins que l'evaporen de les xarxes...

https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/retrat-31-carles-hac-mor-tablet.pdf


dimarts, 1 de febrer de 2022

L'amor

"Poeta, cull paraules de l'arbre de la provocació".

Ja fa 11 anys que L'amor dormita com un amfibi sota el terra tot esperant la pluja.

Pots llegir-lo ací, 
https://www.dropbox.com/s/63ia2ul38dju7pm/l%27amorFinalv1.pdf?dl=0

dimarts, 25 de gener de 2022

Presentació de Maria Cruces a Cartes a Irina

Maria Cruces Maximiano, professora de valencià i Regidora de Cultura de l'Ajuntament de la Vall d'Uixó, presentà Cartes a Irina dijous 20 de gener amb aquestes paraules. 
 
Us deixe un petit tast i l'enllaç, de quatre fulls, per si voleu fer una ullada: 
 
"Cartes a Irina són 99 cartes començades el 12 de desembre de 2019 i acabades el 20 de març de 2020, encara que l’autor ens canvia les dates i se’n va al passat 1968-1969. Se situa en un lloc concret: l’Illa de Wrangel, situada sobre el meridià 180º i a uns 140Km de la costa de Sibèria, en una estació meteorològica, on la soledat i la gelor acompanyaran el poeta durant els tres mesos que dure la creació literària. Serà eixa soledat, el fred, la incertesa, el record, la tristesa, la melangia, però també l’esperança, l’amor, la

paraula, la imatge i fins i tot la música, que dibuixarà al llarg de les 99 cartes el perfil del poeta, les seues preocupacions, creences, aficions, les seues coses més quotidianes i alhora els pensaments més transcendentals i filosòfics". 
 
 
Gràcies Maria.
 
També vull donar les gràcies a Enriqueta la bibliotecària  i tot l'equip per haver-nos facilitat les notes i difusió a les xarxes socials de la Biblioteca municipal. Fins la propera.
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dissabte, 22 de gener de 2022

El nen de la pedra foguera: de Zelda a Genshin Impact.

Era un jovenet de 8 anys i va començar a mostrar una destresa per resoldre els videojocs de Nintendo. Assegut a la seua vora, vaig poder gaudir d'una intuïció alhora que habilitat per solucionar entrebancs i paranys de la saga de Zelda.

Una història ben realitzada, sense violències sobreres i que s'estirava, edició rere edició, millorada.

Jo visionava el procés i gaudia d'aqueixa forma natural en despatxar totes les fites marcades al llarg de la història.



Ara, un hobby o afecció instaurat en la seua persona, ha estat provador beta (o com diuen els anglòfils, beta tester) de la saga Genshin Impact alhora que comentarista en el desenvolupament i resolució del joc.

A casa, arriben caixes de regals  dels personatges del videojoc, carpetes, blocs de notes, coixins d'aquest món de faula.

El nen de la pedra foguera que admira el seu treball professional i encara s'entreté, mentre descansa, amb els núvols.

Una petita mostra:
 
https://m.hoyolab.com/#/article/1848077



dijous, 13 de gener de 2022

REGISTRE DE LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL, CASTELLÓ.


A les 6:50 em vibra el rellotge a la monyica esquerra. 

M'aixeque i ja tinc l'avena i les torrades de pa amb llavors cuites a casa enllestides. Ara em desdejune la melmelada de figues de secà feta aquest estiu. 

La documentació impresa i preparada (0,80 €), la còpia a color del meu llibre (9'38 €) i les tases per inscriure'l al Registre (11,83 €), a banda del 6 mesos per somiar-lo en paraules. Les feines casolanes en primer lloc: pèls de Jana al recollidor, pols dels mobles, làmpares i porcellanes. El poal i la fregona obren camí a la setena simfonia de Bruckner: el cel no s'entafora de l'hivern al carrer. El menjar ja resta a mig fer als perols... Finalitze amb l'endreç de l'habitatge.

Enfilem el camí cap al cotxe i, aquest, com un autòmat insomne em duu a l'Avinguda del mar. He trepitjat per 8 vegades la mateixa ruta a peu; de la Càmera de comerç fins l'edifici de Conselleria. M'ature al semàfor on vaig escriure la Carta a Irina, 29. Recorde cada mot escrit al pas dels meus ulls per aquells indrets, les olors i el gris dels núvols.

És aquest, Flors d'aniversari, el vuitè llibre registrat i gratuïtament obert a tothom. Apuge les escales fins el tercer pis i m'espera el somriure de la coneguda i funcionària vallera. Xarrem, omple les caselles i repassem si tot és correcte per tal d'introduir-ho a l'ordinador.

Agraïsc a la família i a la vida la possibilitat d'escriure-vos. Ara el llibre és al vostre abast:

https://drive.google.com/file/d/19wsywANZoKiyn6hOcfO3CizOy0zezUIg/view?usp=sharing

Per si de cas, una segona opció:

https://u.pcloud.link/publink/show?code=XZUji3XZsv9EhpgODcpqAKvJ0SEqA0FpHHHy

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 10 de gener de 2022

LECTURA D'UN LLIBRE

50 persones, inaudit. 
40 persones, perfecte. 
30 persones, meravellós. 
20 persones, evident. 
10 persones, fantàstic. 
5 persones, sublim. 
1 persona, sagrada la teua presència, admirable i respectada. 

No faré cap propaganda enlloc, Maria parlarà per mi, els llegiré unes proses de Cartes a Irina, alguns ho veuran per la televisió local. En acabar marxaré a casa i pensaré en els núvols, en els plors soterrats de tantes vides anònimes, en els bocins d'alegria insubornable. Continuaré escrivint...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 7 de gener de 2022

Horitzons

Òbric la porta dels ulls i t'olore el silenci tan íntim com ets capaç. 

Hivern, és hivern per descriure't un cel que s'incendia en caragolar-se els mots. Bec en tu l'alè d'un món no bell, xapoteigs ja caducs farcits de pena, l'oblit de l'esperança. 

Però la lletra és lluita, s'entortolliga al cor i l'haig de dir als vents com petit penell que giravolta i giravolta incessant. 

Ara l'alè ja no panteixa, brolla de pau, acoloreix l'hivern dels ametllers i les figueres mudes. Absort respire el teu foc, em nodreix. A la finestra escric la casa on vivim, el sol quan parles i que escalfa. 

Tanque la porta dels ulls i et done la vida tan íntima com soc capaç. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 5 de gener de 2022

Natura d'hivern.

Alça la ploma del sòl, mescla la pols de rodeno i en desplegar les ales vola, escriu, car l'amor no mai s'atura. Trenca els barrots de silenci, olora totes les flaires, perquè la solitud hivernal no t'hauria de véncer amb l'apegalosa accídia! 

Ets tu qui batega al ritme del vent que t'engronsa pensaments, la veu que dicta per al altres les meravelles que els ulls veuen: terra esquerpa, humitats esvaroses i l'absència callada de les papallones. Però un sol et palpa i les parpelles ballen la llum, els miracles de la qual s'obren en tu. 

Alça el vol, no mai s'acaba l'horitzó. Que no et tremolen les ales. A la deu pura i sagrada les nàiades somriuen. No les decebes! 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir