Trie en cada serralada grapats de paraules que en ordenar-les dibuixen greus i aguts, melodies per als llavis dels qui ens lligen.
Sí, no fou el nostre un amor dolcíssim i perfecte, però fou de sang i veus, la carn teua l'habitatge d'heura on m'agafava.
Si arribara un dia en què fora un pou d'oblits, digues-me un mot, i tot seguit un altre; digues-me'ls, curts, llargs i encara més, no t'atures; mormola'm a l'oïda intervals de vent i així reconstruiré aquella geografia, les terres, els meteors del cel que foren la serralada: aquell somni sobre els teus braços i del qual no mai despertava.
Perdut al país dels somnis, les parpelles titil·len indescriptibles, se'm tanquen de tanta intimitat.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
1 comentari:
La teua bellesa en descriure, commou.🙏🏼😔
Publica un comentari a l'entrada