dimecres, 30 de juliol del 2008

Donar Fe.


El pare és mort.

Avui m’ho han comunicat. Ha estat una trista notícia el poder comprovar l’interés d’algunes persones o institucions que mora.

El pare és mort, sí. I ho dic per segona vegada, perquè em costa de creure-ho. Així ha esdevingut la història: Jo he sigut sempre un home de molta fe; la vaig mamar de ben petit a casa i a l’església; és clar, que no em referesc, ni als edificis de pedra, ni a certs membres de les piràmides. Ma mare em deia que la fe és un regal, que no la tens perquè tu vullgues. I jo, vailet, l’esperava pacient i pacient, com si vinguera embolicada en paquet. Però aquests ministres de pedra, no eren dels meus…

Ja d’adolescent, em vaig – una mica, com tothom- despistar; però aquesta situació tampoc no tenia cap futur. Tot estava controlat i semblava com si una mà invisible es preocupara per mi. Al capdavall i topat de front a uns notaris, em reconduïren a la Casa del Pare. No hi havia res a fer, encara que, ni de bon tros, va ser, per ells, que la recuperara. Els notaris i la meua fe. Mira que treballen. Amb un colp de vista, els deus diners i, per cert, encara no han agafat la ploma; si, així és, tremola…

La meua fe; la meua humil fe; la meua humil i feble fe. Jo sempre l’he tinguda amagada; una mica, com l’aigua al desert… I mon pare, amb els peus pel davant, de cos present.

El pare és mort i m’ha fet senyals d’una carta de la Caixa, perquè ell mateix done fe que és encara viu. I en llegir això, ¡a collons! ha ressuscitat. Ha mogut els dits; de seguida, les mans, però endevinant-li el pensament he dit:

- No et neguiteges pare, ni t’amoïnes; no faces calendari per aquesta gent. És normal que t’envien cartes. Aquests de La Caixa de Pensions tenen molta cura de la feina ben feta. Són seriosos els nois.

¡Ai pare!, ¿i els protocols, què me'n dius? ¿Que tu què et creus, que els poden defugir? Pensa una mica pare, pensa i encén els teus ulls. És lògic que et demanen un encàrrec així, sobretot quan vius per mi i tu disposes de la meua veu; de mort, no vals per a res. No veus que no hi acudiries. La lògica dels banquers és impressionant. Fixa’t i els veuràs tots preocupats per fer fallida en la situació actual. Són els únics que ploren als penells que especulen, als polítics de coure ferm. Fan llàstima i tenen por de recular amb els seus guanys. De sol a dol, treballen. ¡No ho sé! Sempre suant, esmaperduts, entre papers.

El pare, mort, no n‘ha dit res. No ha mogut, per tal de riure’s, ni una cella. Però jo conec mon pare i, tots dos, d'amagat, ho hem fet.

¿A veure qui té un pare pobre que riu mort i sense ser clergue, ni notari, de tant com riu és capaç de donar fe?



Josep Lluís Abad i Bueno

dimarts, 29 de juliol del 2008

Piràmides.


No em referisc a les piràmides d'Egipte, on em perd tan sols amb la classificació de les èpoques, faraons, princeses i reialmes; em perd amb tots els mega-edificis construïts.
¡Ai si les piràmides i les parets interiors parlaren de tot el que han vist! Passions, amors, renúncies, enveges, sacrificis o enganys, actuacions anònimes, abusos de poder, afanys de figuració, orgulls, anècdotes de blat i tendresa... Aquestes no les han edificades mai els faraons.
Les piràmides, realitats enigmàtiques properes a l'àmbit cabalístic...
Tampoc és el cas de Piràmide la discoteca de Cabanes on l'afany consumista adreça, setmanalment, milers i milers d'animals humans a l'anònim i carnal escorxador; sense fer-se preguntes acudeixen callats, amb salconduits d'una voluntat minvada, reduïda per les drogues que planen a dojo, químiques, acústiques, visuals. Piràmide com una màquina de fer diners, aliena als sentiments d'una humanitat que l'única llibertat assolida és la de morir farts d'inanició, amb les mosques ensinistrades -d'una famèlica model de Margaret Astor- a la boca d'innocents.
Piràmide que no és la del Louvre, de cristall i acer, simplement col·locada per ornamentació, per fer-nos creure que som brillants, per reflectir la bondat-maldat de les nostres carns, la flaquesa o bellesa de l'esperit.
Piràmides que sí continuen interposant-se en les relacions humanes: amos i esclaus. Piràmides de dominació, encastades amb velluts i brillants, però que subjuguen i humilien.
¡Ai com d'estúpids eren tots aquells que parlaven de la mort de Karl Marx! Una globalització tan allunyada de relacions poètiques entre els humans, sembla que l'ha ressuscitat; i la seua veu ressona, més actual que mai. Diuen que cremà els seus primers escrits: foren poemes; però el caliu restà ocult i floria en la seua obra posterior.
Estructures piramidals quan et miren per sobre de les ulleres i et parlen amb ferotge condescendència, hom diria, quasi perdonant-te la vida, regalant-te l'aire perquè no et mores. Piràmides de poder en no captar una broma i estar mancat de sentit de l'amor, de l'humor. Piràmides disfressades d'una pseudo-serietat soteriològica - ací ja saps qui mana- i així enganyar, menyspreuar, defraudar els humans.
Piràmides endreçades per homes i dones tristes, que tremolen insegurs, tan infrahumans com inhumans.
Digueu si existeix bellesa, si l'ésser humà s'encongeix davant la vida que s'obre als cims impenetrables com L'Everest, el Lotse, el Makalu, el K2, la montanya sagrada de l'Ama Dablam...
¿Voleu dir que els primers que les coronaren foren occidentals? Mireu la Viquipèdia, la història etnocentrista dels europeus meravellosos, quasi déus perfectes i magnífics que les xafaren... Agafades de mans trobem la mort, l'asèptic glaç...¿Seran els xerpes, homes i dones de veritat? Aquestes piràmides de gel i pedra amaguen secrets i ombres per a tots els qui se les donen de llestos. ¿Podrà l'orgull amb els vents curulls de pau?

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Féileacán.

dissabte, 26 de juliol del 2008

Carta a Salieri.


Apreciat treballador de les hores mortes:
Simplement unes poques lletres en veure't trist, arraconat i vivint d'un passat gloriós però que no és, ni de bon tros, una nova aurora. Darrerament seguisc les teues col·laboracions i he estat temptat de fer pública aquesta observació personal, quan hauria estat, més políticament correcte, el silenci. Però és que m'estime la república de les lletres i veig que les teues darreres partitures pateixen d'un nivell acurat de sensibilitat, d'aquella mena de resplendors passats.
T'escric açò perquè t'estime, i, també, perquè em preocupa la condescendència amb què t'enfrontes a l'esdevenidor poètic. Probablement les fades i les muses Cal·líope i Euterpe estan de vacances i això ha fet que t'acovardisques, que visques d'aquella fama aconseguida. Tin per cert que pregaré per tu i adreçaré una carta a Josep -el carter del meu poble-; ell que és molt competent i humil, els farà arribar la meua desesperació, perquè, almenys, et telefonen i contacten amb les teues neurones, no siga que la xocolata es fonga i refrede, i no puguem gaudir de l'esplendor de les teues antigues festes. No tingues pena i deixa-ho a les meues mans. Fou el crític Calafat qui anys arrere, m'ensenyà l'expressió "no fer el pes" i reconec que, aquesta, és massa forta i demolidora per aplicar-la a qualsevol creador; millor serà oblidar-la; personalment, no m'agrada i , secretament, he de dir-te que l'odie. No penses tant en els Mozarts expandits per la web i tu proba de posar-te a la feina. Al cap i a la fi, ara són vacances i si no ho foren, tampoc aquesta lletra és tan important perquè la llija tanta gent. De la mateixa forma com ho fan els llauradors, treballa amic i obtindràs els fruits. Aquesta és l'única sentència a resseguir. No et fies de la indústria editorial; malgrat que se li omple la boca de frases fetes com "promoure la nostra llengua", "acceptar la discriminació positiva lingüística", "contribuir a l'engrandiment de la cultura catalana" i tots els altres bla, bla, blas que ens imaginem..., tot i que això forma part d'una societat i resta elegant dir-ho, jo accepte que aquesta asèptica indústria ha de procurar-se el pinso i que la bellesa i la composició musical són -per a ella- un tema, a sovint, negociable i tangencial. Dit molt més cru: "les peles són les peles"; i si no hi ha cap patrocinador o institució que pague l'edició, bon vent li done al compositor-poeta. Al capdavall, la humanitat tota, ha pres banys de mediocritat i són massa difícils les excepcions. Per altra banda, tu tens amics i aquest no ha estat mai el teu problema.
Amic Salieri, no t'atabales i tu, a la teua; escriu amb força i il·lusió; no tingues pena i abandona tota aqueixa galàxia de paraules venals que, potser, ara et perden; escriure per vendre o per passejar amb tot pagat a Fires (Frankfurt, Montreal, Reus), això és l'últim crit; és una manera de viure i veure la vida. Ja saps la dita: "Qui té padrins el bategen". I per tal de consolar-nos, tots alguna vegada que altra hem comés el mateix pecat. Tin per cert que a la fi dels temps, l'explosió d'aquest Univers deixarà a cadascú al seu lloc:
Enlloc.
Amablement, el teu amic, el príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agradecer la foto a Carlos jm.

divendres, 25 de juliol del 2008

Un parèntesi d'estiu, 2.


Una altra cançó del Rocco Ventrella, per a tots vosaltres.
¿On és l'amor?, aquesta és la gran pregunta que hauria de respondre la humanitat tota. Perdem massa el temps amb històries mediocres, pusil·lànimes. Tenim un melic hipernodrit de tan mirar-nos-el. Quant d'espai, quant de temps oferim, regalem... ¿Serà aquest el camí poètic de l'amor? Caldrà disoldre'ns l'escorça dura de la superficialitat per tal que els altres vegen no la perfecta màscara atemporal d'allò que som, sinó la realitat de la nostra vida. Hauríem d'assassinar l'orgull, l'escassesa d'aqueixa bona educació, veure, potser, que els altres poden ser la projecció nostra per tal de millorar, de realitzar, l'accent i espècia que ens complementa. Això sí, una mínima exigència cal proposar: la dignitat de tot ésser viu, com ho són, els núvols, per a la terra erma.
Gaudiu de la música i que l'amor us siga concedit, amigues i amics.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la foto a Ferran

dijous, 24 de juliol del 2008

Les meues dones, VII.


Tenen la mirada de cotó fluix i les hem vistes -àngels de foc- assegudes a l'ombra d'uns canyars on tremolen de peus; també, les deixalles.
¿Per a qui tanta espera? ¿Coneixeran l'estima? ¿Els seus ulls de gneis fondran els rellotges?
El meu fill Guillem i jo les hem vistes... i el silenci.
Acròbates del cos, amaguen camins de flors i fruits per on les seues penes vaguen.
Sentinelles sota un sol d'agulles, a l'ampolla d'aigua freda, enclaustren, cadavèrica, la tristesa. I abandonades, -en trinxeres ermes, circulars- se l'empassen.
Transiten mars nafrades i no parlen: elles miren, endevinen territoris d'atzabeja on dibuixen gestos. Prestidigitadores de la llum, són ciclons a la recerca d'un pa d'estrelles blanques. Elles, com paraules nues que s'esmunyen, nines pulcres del vocabulari.
Deuríeu conéixer-los, desemmascarar els monyicots que, al fulgor de llunes febles, adoren el que compren. Tot creient-se redemptors, les esclavitzen: homes de pedra, carcasses buides amb sang de cinabri. Sense amor, ni seny són àspids verinosos, fuets de molibdé, mercaders del cadmi injectat a la limfa.
El meu Guillem i jo us maleïm; us ancorem, amb vidres, els fonemes nuls de la vostra falsa tendresa.
En canvi, a vosaltres, dones translúcides, porcellanes de calor trencadissa, us apomem pètals d'amor i de rosada. Abans d'eixir a les notícies fosques de tanta tinta ignorada, molt més abans de nosaltres nàixer, ja existíeu. Per això mateix, en aquest juliol calorós de 2008 i, al camí Caminàs, el meu Guillem i jo us diem: dels canyars sou l'aire; un aire subtil on la vida subterrània vibra.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la foto a Ferran.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Un parèntesi d'estiu...


¿Què fa calor? Digueu que una mica; encara que als capvespres s'hi passegen núvols molt a prop dels vostres cors. Un xic com excusa perquè no us deshidrateu. Feu bondat i perdeu-vos a l'hamaca dels vostres pensaments... Deixeu-vos anar amb aquesta música del Rocco Ventrella que escolteu en entrar a la pàgina del blog. Relaxeu-vos, estireu-vos les neurones a la fresca, mulleu-vos amb un arruixador totes les vostres penes, que vole la calamarsa dels somnis; així nens, nenes, dones, homes, animalets de companyia, llibres, paraules o silencis, mirades còmplices, laberints de roses i calèndules, abraçades per a tots vosaltres, amors meus que us imagine amb el ritme de la peça que ara sona:
Wineligth.

Josep Lluís Abad i Bueno



Agrair la foto Yamiq

diumenge, 13 de juliol del 2008

Solitud.


Per a la princesa de la solitud.
Vola... ... ...
Escapa't...

Josep Lluís Abad i Bueno

La verdadera poesia de la vida, II.


Bon dia a tots, amics i amigues. L'altre dia assegut al marbre d'un parc vaig notar com el sol perdia la mandra.

Eren les 7:00 i em trobí amb el mateix home de temps arrere. A la babalà, em saludà somrient, molt amable, ell.

- Sembla feliç, -li vaig dir-, com aleshores...

- No et conec fill; he oblidat qui ets, si fores conegut, important per a mi... Ara sóc una xarxa de fils, tubs i gomes que no sé què en fan... però sóc feliç fill; sí, sóc feliç... Fixa't: Tu mateix pots veure la decadència d'aquesta carn. Ara perd pes i se m'obren forats a la ment per on les paraules s'enlairen com milotxes. ¿Ho he dit bé, veritat? ¿S'anomenen milotxes aquells artefactes dels innocents..., oi que sí? ¿Em veus abandonat pels cels? No semble més que un corsari allunyat del vaixell, derrotat, trist.

Mira'm: aquest cos no m'obeeix... i l'acer de l'aixeta cromada és molt més dur que aquest esquelet de cristalls. Però, encara, si els núvols pesen als carrers, l'aigua em cerca els secs de la cara. Ja no m'hi creixen flors i l'esperança, a poc a poc, s'eixuga.

Ara no camine, em trauen; m'hi veig en una fira que, tot i sentir-la, no és la meua. Al mercat, els carrers es moren de tanta sequera. Les oronetes s'oculten, esvalotades, als nius. Postrat en aquest llit de tissora, observe la lentitud de la vida, la rapidesa de la mort.

Però fa uns instants m'has somrist, m'has dirigit la paraula en la mirada.

¿Creus que tinc algun xicotet motiu per ser feliç? Jo sí que ho crec. Malgrat tot, ¿saps si hi ha res que puga confirmar la felicitat?

¿Creus que els diccionaris m'oferiran amb justesa la declinació més pura de l'amor?

Amb els anys, fill, la mort, de blanc, s'acosta. La veus tan dolça, amable, familiar...

Construeixes en humil pel·lícula la teua història i t'amoïnes per no haver procurat més i més bocins lluents de felicitat.

Felicitat, oh bella rosada! On ets, què signifiques dura paraula!

- No burxes més, vell amic.

- Jo no et conec. ¿Qui dius que ets? Per atzar, ¿hem estat nosaltres bons amics?

- Agafa'm de les mans i somriu. Pren l'aroma, el fruit que anys arrere em regalares.

- No t'entenc. No sé ni el com, ni el perquè de tot açò que dius. Però he notat una serena vibració de temps passats. Potser, el que fou la darrera poesia d'una vida verdadera...Pren les meues mans.

Silenci, veles de vent, vaixell d'oblits i d'aire, salnitre, llum...


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Gerard Guiu.

dimecres, 9 de juliol del 2008

La verdadera poesia de la vida


My jewels...
Cargado originalmente por venkane

Bon dia a tots, amics i amigues. L'altre dia passejant a les 7:00, vaig trobar un home que em saludà somrient, molt amable, ell. Semblava feliç... Li ho preguntí i m'ho confirmà: Sóc feliç, fill; sí, sóc feliç. Fixa't: M'he llevat pel meu propi peu; tot seguit, li he dit al meu braç "obre l'aixeta perquè rage l'aigua" i he tingut aigua, que, rebuda per les mans, l'he sentida a la cara. M'he adonat que no havia perdut la sensibilitat quan m'he eixugat amb la tela de cotó. M'he empassat tres píndoles i a caminar... De pell groga i trista, el sol m'ha tocat la carn sense fer arcades i he sentit l'escalfor. Al mercat, arruixaven els carrers i les oronetes lliscaven el terra desdejunant-se els seus mosquits; m'he assegut al banc de fusta i he observat la lentitud de la vida. I fa un moment t'he somrist i m'has dirigit la paraula. Crec que tinc encara algun xicotet motiu per ser feliç.
¿Esperes algun esdeveniment millor o més gran per confirmar aquesta felicitat?
¿Creus que un discurs més ben travat m'oferirà alguna cosa que ja no tinga o dispose?
Amb els anys, fill, u perd la pressa per viure, per la grandiloqüència... diríem que t'agafes la vida tal com t'arriba. Vas construint-la i veus com els detalls petits també influeixen en els demés. Aleshores la felicitat ix des de l'interior cap als altres. La felicitat i tu sou el mateix ésser, podeu esdevindre la mateixa realitat.
Burxa i sentiràs, senzillament, la verdadera poesia de la vida.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Venkane

dijous, 3 de juliol del 2008

Ara que la lluna ho dissol tot.

Ara que ja han passat uns dies envers l’Eurocopa 2008 i les persones han deixat de patir l’efecte, seria interessant fer un comentari breu sobre tot el que ha pogut generar aquest esdeveniment . Jo mateix, he patit en veure com el “panem et circenses encara té raó de ser, tot i després d’haver eliminat històricament una dictadura, la espanyola. Però aquestes weltanschauungs (cosmovisions) duren molt més que les piles alcalines i, al dia d’avui, són una forma de mantenir ocupats –desviats, diria jo- els interessos i l’atenció pels verdaders problemes de la trista humanitat nostra.

Jo que sóc un desafeccionat pel futbol d’élite- pense que no es guanyen allò que els paguen, a banda de ser un escarni per a la resta de ciutadans i persones treballadores-, he vist com el Toni Ibáñez (no hauria d’escriure aquest post) se n’anava a casa capficat en veure que Alemanya no marcava gols i no guanyava la final; la penitència que pagà fou aguantar els xiulits i botzines de persones i cotxes, l’onejar de les banderes espanyoles (recordem el que deia Samuel Johnson <<el patriotisme- siga el que siga- la bandera com símbol, és el refugi dels covards,>> vegeu Paths of Glory, d’Stanley Kubrick) o la postura apàtrida del filòsof Immanuel Kant al llibre La pau perpètua en afirmar que la humanitat no podrà realizar-se o trobar el camí de la felicitat, mentre hi haja al món una sola persona que no siga tractada amb dignitat (el llistó el tenim molt alt els humans). Sense voler relativitzar el tema de la llengua i la identitat nacional (no és tampoc l'únic problema seriós que pateix la humanitat), considere que hi ha esclavituds molt més greus al nostre món que aquest estúpid problema de l’Eurocopa 2008 – demane excuses a tots els qui visquen l’esport, no el negoci quasi mafiós ( amb l’eufemisme, diríem “de mercat”), del futbol. El comentari de Toni em feia una mica de pena . Sembla que ens mirem massa el nostre melic i la mirada del bloguer hauria d'anar una mica més lluny, com deia la cançó.

També he llegit els comentaris una mica exagerats de Toni Cucarella- ara mateix vivim al segle XXI- i és una mica difícil que passe el que comenta al seu article (Manifest contra el cinisme dels botxins ). Si no he entés mal, parla d’un afany d'exterminació envers el català, per part de llengües com el francès i l’espanyol. Exagerat, torne a dir. No podem dir a tothora que "som molt desgraciats, que ens treuen llibertats, que volem autodeterminació, etc... sempre amb planys i plors. Parat a pensar , sí que podem dir-ho i expressar-nos, però l'atenció humana té límits. L’amor a una llengua i a una forma de veure la vida no pot fonamentar-se ni en decrets llei, ni en obligacions legals. El resultat històric ha estat un fracàs. Ho podem comprovar en la repressió patida sobre les altres llengües del territori de la pell del bou. Quan més prohibeixen l’ús d’una llengua ( temps de dictadura espanyola), s’hi troba més resistència en abandonar-la. Podríem trobar una mena d’etnocidi (matar la cultura d’un grup humà, la seua forma de pensar i viure), però una actitud genocida o forma d’exterminació de la cultura catalana per part d’Espanya, no crec. La paraula genocidi solament s’empra o fa al·lusió a l’extermini físic dels éssers humans. Parlar de genocidi espanyol cap a la cultura catalana , és una incorrecció terminològica i semàntica. El mateix Manifiesto por una Lengua Común al qual fa referència Cucarella, pixa fora de lloc. No crec que els mateixos autors creguen tot el que han escrit; simplement calia dir-ho, fer una mica de soroll per tal de fer-se notar. El seu discurs, el tarannà d'aquest Manifiesto, des d’un punt de vista intel·lectual, és anquilosat i assenyala mediocritat moral en alguns moments.

Quan escrivim als blogs, de vegades, fem córrer la retòrica. sense cap mala intencionalitat. Ens espolsem els dimonis i les males vibracions. Perquè, ¿creieu que ens llegeix tanta gent? ¿Creieu que pel fet d’escriure som capaços de generar actituds vitals que duguen a canvis radicals al nostre voltant més proper? Ni de bon tros, amics/gues. Som animals que entropessem en la mateixa pedra. La comoditat ens venç massa a sovint ( jo el primer que cau en aquest parany del sistema). Hegel ja ho va deixar tot molt ben explicat a la Filosofia del dret: com funciona un Estat burgés, la gran màquina uniformadora amb l’objectiu de desfer les diferències per tal de centralitzar i controlar-ho tot.

Nosaltres escrivim, perquè estimem la llengua que ens ha vist nàixer i créixer. I ho fem sense cap obligació, perquè volem la grafia de les paraules, l’aroma que emanen, la seua llum oculta que, també, ens afaiçona. Escrivim per existir, no per figurar, ni per estar de moda, ni per obtenir guardons adjudicats en fires; escrivim tranquils, a la vora de l’hivern, sense foc que ens escalfe. Escrivim, perquè no volem demostrar res a ningú, simplement per trobar la llum interior, per acostar-nos als ritmes amables de la primavera o, potser, per testimoniar que els cucuts, encara, canten. Escrivim per la mirada d’un xiquet, d’una xiqueta que descobreix el traç enamoradís d’una lletra i se li obre tot un futur de possibilitats: de llums, també d’ombres. Escrivim, no per acumular punts al nostre curriculum personal, ni per grimpar en l'escalafó de la fama i dels fums; escrivim per l’esperança. I morirem, si cal, prenyats de solitud, però amb garlandes de vocals i consonants a la boca.

Aquestes reflexions, i d’altres, anaven creixent al meu cap, mentre un sol lluent cremava la seua pell i els meus braços recollien, a Aín, les creïlles de la propera temporada. Ja són totes podrides, em deien els savis bells i vells del poble. Enguany, bixest; malament per les creïlles. Incrèdul com sóc, m’arromanguí la peresa i les dues vesprades anteriors les passí a l’hort. Encara trauré per menjar fins al març. Algun llombric ja festejava el banquet. Els mals auguris se n'anaren a fer punyetes. La voluntat i el treball poden canviar la realitat. Les creïlles fan pensar.

I veia, solitari, com la lluna dissolia el color de totes aquestes paraules en el capvespre daurat.

Agrair la foto a diamond_nigth.



Josep Lluís Abad i Bueno