diumenge, 31 d’octubre del 2021

La Mar, nou cd d'Artur Álvarez

Artur Álvarez, poeta, artista plàstic i cantautor de Castelló ha editat un nou disc titulat LA MAR en les distintes plataformes musicals de distribució digital ( Spotify, Apple Music, iTunes, Instagram y Facebook, TikTok y Resso, YouTube Music, Amazon, Soundtrack by Twitch, Pandora, Deezer, Tidal, iHeartRadio, ClaroMúsica, Saavn, Boomplay, Anghami, KKBox, NetEase, Tencent, Qobuz…). 

La mar consta de 12 pistes, musicades per ell amb lletres de 12 poetes (la tria és personal) d'arreu del País Valencià.

Contra vent i marea plantejà un Verkami per editar conjuntament el disc físic i el llibre amb lletres dels respectius poetes, a banda de fer una campanya amb vídeos i ser entrevistat a Apunt Ràdio per l'amiga i poeta Susanna Lliberós, col·laboradora d'una de les seues cançons. 

El projecte arribà als 670€ dels 1600 en què estava valorat. Després del període per tal que els diferents mecenes, 19 tan sols, (dels 5.045.885 d'habitants del nostre País) aportaren el seu gra de sorra per materialitzar el projecte, que no aconseguí l'objectiu. (Sí, ja sé que Verkami és una organització privada. També sé que no tots els projectes arriben a bon port, però amb aquestes lletres volia remarcar els projectes interessants que es perden).

Artur ha estat i és un treballador incansable de la cultura en diversos àmbits; però després de veure que els seus dos darrers projectes musicals no han arribat a bon port, un sobre poemes musicats d'Ausiàs March i aquest segon, La mar tampoc, això em fa pensar que no sempre certs treballs valuosos per la seua qualitat musical resulten plausibles pel que fa a la projecció social i cultural. 

On és la solidaritat dels companys del gremi? Cadascú que s'ho faça veure... En aquesta societat capitalista on tot arriba a ser una mercaderia, on tot ràpidament es fagocita i tot seguit es perboca, sembla que l'individualisme impera i cadascú defén 'lo seu". La mirada no és ampla quan s'escorcolla l'horitzó, més aviat minsa, força mediocre i així ens va com a país. 

"Promoure la cultura de país", "defensar la nostra llengua" massa vegades són tan sols un acudit, eslògans buits per banda de polítiques lingüístiques i sintagmes emprats per cobrir l'expedient d'una classe política (parle en general) que ha perdut la fe en la nostra identitat i tots els projectes que la defensen. 

Una vergonya, sí, vergonya, per al respectable, per a tots nosaltres. 

Així i tot, Artur ha tingut a bé publicar la música per al gaudi de tothom. Sempre ha treballat així i aquest és el seu tarannà. 

Una vegada més li agraïm la seua proposta malgrat les circumstàncies; una decisió salomònica a l'estil de la mare que prefereix veure el fill --encara que el tinga una altra-- abans que fer-lo morir.

Podràs gaudir-lo ací: 

https://open.spotify.com/album/2D8gN5jjADZ5iU0oW2Gh45?si=QU2yXiyiQ-6CNkMe0WVD5w

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 29 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 42

Quan tot és il·luminat, a la ciutat dels miratges, et presentes lliure i fresca. 

No mai envelliràs, ni els secs et foradaran l'ànima; no et caldrà perfilar-te les celles, ni agafar els vermells de tardor per tatuar-te'ls als llavis. Sense cremes, ni ungüents, amb la pell mullada per molsa, els dies et faran l'ullet i amb els cabells com vendavals seràs eternament estimada pels boscos, per les boques que et llegiran. 

Aquest amor que es caragola, delicat i salvatge alhora, que sura entre els amagatalls de neurones, neteja els camins, t'ofrena flors, substantius, gaudeix d'horitzons passats i presents. 

No mai ens importà el futur, ni allò que potser digueren de nosaltres, dels dies viscuts, d'allò que desitjàrem o aconseguírem. La vida fou nostra, també la literatura pintada. No mai vaig escriure per seduir o per creure'm distint. 

Fills de mortals i a la ciutat dels miratges inventàrem una música imàginària; i ballàrem --aliens al món-- la melodia.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 22 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 41

A David Lapiedra i Ros, in memòriam

Es mor; ell es mor i cada jorn veig la seua casa blanca rossegada per aquestes humitats autumnals que ja no mai més habitarà. 

Descric la solitud abandonada de les seues canyes i el bajocar; les males herbes crescudes i les tomates pansides que són xuclades per pudentes i altres animalons. 

Les fulles, al carrer són mogudes al caprici dels vents. Me'l vaig trobar a l'hospital tres llunes arrere i li digué: com està el ciutadà d'Aín?, i vàrem somriure. 

Nugue històries amb cordells de paraules, car no vull que es perden en l'oblit cruel. 

Templat i amb bona planta. I es marceix al costat del seu amor, com aquesta heura que s'arrapa a la llar que la sustenta, mentre jo --distant i sol-- no em puc estar de la solitud del seu naufragi. 

Les llums s'apaguen i un estol d'ocells fa giragonses, inconscients que els núvols són massa lluny, desfets en l'horitzó, com l'infinit del viure que ara s'obre, ara es tanca. 

https://open.spotify.com/track/0lqTyNbYTXZYPl8C3URk5t?si=ztMu30brRxyY4yvSt0UK7w&utm_source=copy-link


(Aquest escrit  fou publicat 7 dies abans del seu decés 28-10-2021 i després d'assabentar-me que la persona en qui pensava mentre l'escrivia  i que m'havia trobat a l'hospital, eren la mateixa).

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 19 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 40

A Susanna Lliberós. 

Al crepuscle, els ocells canten aquesta solitud gris de la tardor. Algunes ximeneies exhalen íntimes convivències i els infants juguen aliens al pas del temps. Ara mateix ho veig. 

Jo camine els mots sota l'horitzó mentre els ocres i grocs senyoregen el paisatge. Els dies no conten el pas de l'almanac. Estic glaçat i perdut per moments; observe aquest caure de fulles, la nuesa dels arbres per la melangia soferta i acceptada. 

Alça't al vent amiga, mormola els teus versos; la vida vol florir al sotabosc dels teus llavis. Declama l'esperança que l'heura s'apaga! Sigues la saba que et vessa pels ulls! 

Et pense al brancal de casa, el llindar del qual --llunes arrere-- travessares. Fores feliç a l'estiu, i ara vull retornar-te la joia, aquell vol segur i la gràcia que m'encomanares. 

Al crepuscle, els ocells em canten la teua mirada.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 17 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 39


Avui el silenci és verd i ens segueix el descans dels ametllers que han regalat el seu fruit. Jana, gitada sobre el matalàs d'herba accepta el sol i m'acompanya. Tremolen al vent milers de blanques flors.

Mentrestant, pense com s'enceten de nou Places i Fires del Llibre. 

Els escriptors es posicionen per signar els llibres: quants quaderns de caligrafia hauran executat de petits? Demanen no fer "spòiler", la paraulota de moda caduca. 
Voldran que els lectors no perden interés pel producte? 

Veig editorials, petites i grans, millor dit, les imagine: aquestes darreres canviarien el cicle de les estacions per plantar davant dels ulls les mercaderies. Pinten amb visc per enganxar els ocells cantors. Cada temporada venen els llibres a pes. 

Alguns autors parlen dels seus treballs consecutius, molesta redundància: no pot ser d'una altra forma, un grapat de fulls, d'això que s'anomena llibre, sempre apareix un rere l'altre. I les xarxes socials afigen els centenars de "m'agrada". 

Jana col·loca el musell arran de l'herba; ol com les formigues escriuen la seva vida. Un sol discret fa carasses mentre observe aquesta intimitat. Gitat al terra tanque els ulls i m'abrace al vent. 

Les orelles de Jana són la meua guarda i talaia, absoluta protecció. En aquesta mar d'ones d'herba, un cop més, taste el silenci verd. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 16 d’octubre del 2021

Homenatge a Josep Igual i Febrer

Vaig conéixer Josep Igual i Febrer als Premis de Poesia Ciutat de Benicarló on ell va resultar guanyador i jo finalista l'any 1997. 
 
Vaig tindre la sort de sopar a la seua vora i intercanviar alguna cosa més que paraules, un sentit profund de l'escriptor vinculat a la nostra llengua sense demanar res a canvi i una actitud sorneguera i burleta de la societat i la vida, però lliure de tota malvestat i rancúnia. 
 
Josep ha estat al llarg de tota la seua vida un llop solitari que s'ha mogut per diverses geografies i ecosistemes literaris. Ha conegut serps, fures, talps, coloms i papallones. Una fauna ben diversa. 
 
Des del primer moment el vaig calar. No plorava de la seua situació personal, ans al contrari, cada dia era un escenari per treure l'esperança i fe en la paraula i fer-la pública davant d'un món que navegava per indrets i interessos ben diversos. Un treballador de la paraula, que ens ha deixat un quadern de bitàcola per als presents i futurs navegants i per la qual cosa cal rescabalar de l'oblit i d'una sepultura ignominiosa. Una persona honesta que va guanyar-se les garrofes vers a vers, compàs a compàs i no mai millor dit amb melodies molt diverses i de vegades difícils, però en una solitud acompanyada pels amics, lectors i algun editor que el mirava i tractava molt més enllà d'un producte per a la venda: descobrí la seua vibració. 
 

Josep no mai va jugar a dues baralles, ni es tragué un as de la màniga per fer caure ningú. Això no anava amb ell. Però per conéixer Josep, a més de llegir-lo i com no, publicar-lo, caldria parlar amb aquells que el respectaren i el recolzaren mentre visqué. 
 
No sempre podem escriure la vida com una experiència lineal en la seua totalitat. Per això sempre cal preguntar i escoltar els altres que des d'un primer moment cregueren en Josep i el seu treball i compartiren el seu foc i l'aigua de la vida. 
 
Com ell mateix digué a L'eternitat enamorada, una obra no mai està acabada. Necessita de la llum i la bondat dels lectors per tal de ser reafirmada. Ell s'esforçà a cada mot. No s'acovardí en un camí que no mai s'acaba. 
 
Amb respecte i elegància fem per seguir-lo. Gràcies Josep, gràcies amic, gràcies mestre. 
 
Aín, 30 d'agost de 2021 

 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dijous, 14 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 38


En aquesta nit estirada solament puc oferir-te un somni fet de carn i ossos. Sostenen aquella il·lusió de bell antuvi, coronar-te de mots al palau dels blaus desitjos. Així aprendré els camins de la teua mà i no hi haurà cap terror que ens immobilitze. 

Plou ara al carrer, però tinc la ment eixuta, dedicada a pintar-te de groc les fulles de moreres que quasi ningú no observa. Són l'única llum d'aquesta solitud, mentre els núvols trencats ragen el teu nom d'aigua. 

T'escric mots que són pols i no taques gravades en paper. Veges tu, qui pot conéixer un escriptor que no publica llibres? 

Estic sol des de l'inici de la veu i soc estrany per als humans; però em parlen el canyar, el romaní, el lligabosc marcit, els rovellons, la sajolida... I els arboços encara pronuncien el teu nom sota la pluja. 
 
Per això tens el cor vermell i jo la tinta blava: com la sang que, incrèdula, t'espera.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 12 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 37

Agrair fotografia a Andrei Caliman

A les cataractes nocturnes que pense he trobat vestigis teus i la boira on te refugies. M'he endinsat al seu si i en descompondre's la llum ballaves en l'arc de sant Martí.

Ara tinc fe renovada per creure en tu. Així és com neva a la porta d'aquest cor i, en veure'm, has comprés el que s'amaga rere els mots que escric. 

Hi ha un subtext, un cau on sempre t'engronses, camps magnètics on esdevens melodia confosa amb la bellesa. 

Tu, meravella invisible i l'himne ocult per cantar que em redimeix; cel on el sol somriu i la vida se'm manifesta.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 10 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 36

He tornat al meu petit país de cels grisencs i olor a herba incorrupta. No és cert que hi haja algú que vulga sotmetre'm a juí. No podria de cap manera i, més encara, si són polítics de pa i calbot.

Assegut a casa, mire pel finestró com s'apaga el capvespre. Lentament s'esmorteix mentre em prepare per rebre el jardí d'hivern i el calidoscopi de la llum em duu records, la tendresa dels llavis quan parles piano. T'ho escric perquè no esdevinga mai més un oblit boirós quan no hi siga. 

Els lladrucs de Súria o Jana, el silenci sinuós de Mosi i Mifli tot caminant amb els coixinets cerulis, els veïns que saps a la vora --per si de cas-- i la pau que tot ho agombola. Aquest és el meu paisatge. 

Sempre han estat aquestes paraules, llambordes compactes i etèries alhora; han construït el camí que mena sense extraviar-me a la salvació. Mentrimentres observe, des de la finestra estant, ballar el vent amb els teus cabells. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 7 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 35


És de nit, ben fosc i mire rere el cristall del celobert el somni de les roses. Callades, fan que
et pense de blanc -cal·la del jardí- en el treball nocturn que realitzes, mentre quasi em pentines les parpelles.
 
Anem-nos-en al bosc on crepites de llum i calor. Puc sostreure-te'n de l'horari i és així com beus del calze de les flors i l'arbreda et canta remorosa. 

Ja ha passat la mitjanit i els teus passos no fan por, m'enganxen l'harmonia ferèstega a les galtes. Amb la claredat de l'aigua condueixes aquests ulls als mots per beneir la gràcia de la vida.
Escriure, com inventariar tresors per al futur, present fugaç  i alegria.

Mentre una arpa m'adorm, em dicta aquest jardí secret i en superar la bardissa dels records, esclata el  somni de les roses.

dilluns, 4 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 34

Una mica més a baix del carrer on visc, les fades als capvespres em pregunten si encara cerque la felicitat. Sornegueres però sense malvestat, sempre em somriuen i voleien. No em calen boscos, ni molses perquè apareguen; rere els fanals tremolosos, a les avingudes boiroses treuen el cap i em segueixen amb el vellutat d'ales per sorprendre'm. 

Saben de l'aigua pura que bec. No pasture recels, ni visc amb cap indici de sabotatge líric, ni enveges envers ningú. Ho saben, em coneixen i aletegen confiades a la meua vora; ballen al ritme dels batecs on tu puges i baixes, a la fira perenne on perduren --caçats-- fugitius desigs i ets joia, ma petita esperança. 

Vet aquí l'arquitectura que soc i seré: argila cuita per mots i amb els anys, pols respirada per fades.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 3 d’octubre del 2021

Flors d'aniversari, 33

Agrair fotografia a William Topa

Quan la ciutat s'atura per la neu, he de veure't. I sempre ho faig perquè bressoles en la tinta del cel un cor que em permet l'escriptura i els somnis.

Blanc és el fred, la felicitat i blanc el silenci amb què les remors milloren   el viure del món. Tornar a tu, deu on calmar i esborrar dubtes, misèries, malsons i revenges inútils.

Quan la ciutat s'atura per la neu, m'òmplic de gravetat i falcat pels mots no puc deixar de beure't.

https://open.spotify.com/track/0NNiTnWqVQZv9pL2lWfICk?si=V3GDwwA4SqqcfQOokRDsHQ

dissabte, 2 d’octubre del 2021

Escorça

Mire les plantes del racó del celobert. Allà estan palplantades i solitàries tot i que en tinc cura i les pense a sovint. 

Una alfàbrega, una monstera deliciosa i una dracena, aquesta darrera múltiples vegades ressuscitada. 

Mesos arrere una pedregada l'arrasà. Fulles esquarterades que engroguien amb el pas del temps, desfetes a l'albir dels oratges, però esporgades per mi. Solitud calorosa, i xafogors íntimes rere les tempestes suportades. 

Jo l'observava rere els cristalls, impecable amb la seua voluntat d'existir, filets de saba amunt i avall, i la gràcia del ventet que, tot arremolinant-la, l'engronsava. Jo l'observava, m'observava conscient de com tan poca importància li he donat a l'aparença particular.

Avui escric de com l'ombra d'un home invisible li parlava a una dracena estimada.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir