LLUMS DE GÀLIB ENTRE POETES CLASSIFICATS

Equilibris poètics a Màlaga

Existeixen llums de gàlib entre poetes. 

Quan era petit mirava eixes petites blanques llums del vehicles grans i vermelles pel darrere. Ara les veig entre els poetes. 

Sempre són els mateixos els qui fan recitals i són convidats (a banda d'amistats, apadrinaments i saber-se col·locar per eixir guapíssims a la fotografia); passa el mateix amb els cantautors valencians, independentment de la vàlua dels mateixos. 

Existirà la generositat entre els mateixos per proposar la coneixença d'altres veus i estructures corpòries i mentals? Qui podrà passar aquest triatge (no som a cap hospital, ha, ha, ha)? 

És força poètic pensar en poetes amb llums de gàlib per fer o no recitals... 

I aquest és el meu minimalisme: parlar sense rancúnia, ni ràbia envers ningun company, però sí amb una absoluta llibertat que molts pensen, però als qui la boca se'ls fa petita, boqueta de pinyó, boque, bo, b...   

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 32

Viure significa realitzar tasques, massa tasques quotidianes. No pot ser d'una altra forma, és una repetició cíclica de pensaments i accions, com les ones que venen d'ultramar per esclatar a la vora de la ment que les pensa. 

Com podem fer que siga un viatge divertit, que no t'avorrisca veure caure els fulls del calendari, un rere l'altre, amb ferida silenciosa? Cada ona fa bromera diferent, distinta amb les percussions de la llum... Així hauria d'ésser, posseir la capacitat de somriure al balanceig de les manetes del rellotge. 

Jo ho tinc ben fàcil; en això soc força afortunat: una imatge teua és prou, s'obre dins d'un paisatge silenciós i neutre. Inspire i faig, expire i desfaig i davant meu balles desprovista de judicis, amb l'eloqüència del silenci. 

Aquesta és l'autèntica, l'única flor i llibertat que posseïsc: la de l'escriptura. La resta, boires, condicionants, misèria alhora que riquesa humanes, petites servituds.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 31

Batega setembre com ho fan els llicsons als camps d' immadures taronges. Tremolen amb senzillesa, sense presa ni propòsit, tot acceptant la  mirada del capvespre que descric.

Encara alguna flor de taronger tardana  bada i s'obre als núvols  foscos i les sirenes de l'autovia de l'est. Ja han passat set estacions des que  no tinc horaris per esbossar núvols i la bellesa.

Com no caure en el descrèdit enfront de tanta tristor? Sabré cantar l'esperança per a quan no hi siga?

Amb ulls trencats i les monyiques humides agafe el llapis i cave la terra amb voluntat que fructifique.

Pronuncia la llavor i es farà el miracle! Oh lector desconegut, horitzó i petit sol que en aquesta solitud m'escalfes!

Batega setembre i com l'airet em sé cada cop més lleu, també de pas!

Flors d'aniversari, 30

A l'ombrívol bosc faig petjades per cercar l'alè que respiràrem quan els nens eren petits. No s'ouen crits, ni els plors o riures d'aquelles passejades. 

Fets uns homes, m'agafe a l'eco que les pedres i matolls canten d'allò que fórem, llavor encesa que no veurem. Però em crema el foc per dins i purifica l'esperança.

Viure la verdor que lenta es marceix com la inexperiència quotidiana. Acarone allò que tinc: espígol, herba d'olives i la molsa humida; i alhora pense allò que ens resta per al dia sense veu, sense sol. 

La terra ens abraçarà --pols a crits-- reivindicant el ritme de la vida. Ballaràs tu en les paraules?  

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 29

Enganxe una paraula rere l'altra mentre gaudisc del trajecte, dels fonemes que els llavis cremen. No cerque cap pretensió o desenllaç, ni tampoc ensenyament per a tu, oh núvol entre terra i cel. 

 

T'apunte com el llenguatge és l'estructura preliminar per construir el món que proves de viure i entendre. És dovella en l'arc que ens equilibra, és música per la qual harmonitzem, la poesia que ens despertà aquest setembre a la joia un cop més.

 

Escriure com respirar el món, simfonia d'un matís que ens connecta i fa existir. Regale els mots com flors vives no arrancades d'un llogaret. 

 

Amor, si et beus l'escrit sentiràs la set! Tastaràs el llarg camí de l'agraïment.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 28

Enigmàtica i a poqueta nit m'ho digué:  - Has de beure't l'aigua de la umbel·la del bolet. Aleshores et parlaran les flors. 

I desaparegué.

Vaig notar aqueix amor implícit, com la silueta del sol quan llostreja al terra, la matinada fresca allunyada d'ombres, el ventet d'un cor immiscit en delicat idil·li: margarides, campànules, conillets, àrniques, gavarreres, roselles m'enviaren llum a la profunditat de l'ànima.

Em parlaren d'ella, la meua música i núvol, la freqüència on ressone, motiu on arrela  la veu, secreta vida.

Flors d'aniversari, 27

No puc, de cap de les maneres, ocultar aquesta emoció mentre camine sota els núvols.

Escriure't és sempre un passeig per furtar-te un somriure malgrat la duresa observada del viure quotidià.

Hi ha un llenç fosc i acoltellat. M'és necessari agafar cola ací, pigments d'allà, rescabalar objectes prescindibles i cosir-los tot i que l'animà siga desballestada.

Però captivat, sota els meus passos i un buf panteixant esdevens miceli. Comuniques,  esperones, nodreixes els pedaços, la composició.

He tingut massa sort. No els hi veig, però hi ha àngels que m'acompanyen. Tot no resta perdut.

Flors d''aniversari, 26

Aín

Així com de ràpid puc veure't, talment he escrit una cançó per a les flors perdudes.

M'agafe al cel amb qui balle per tots aquells records passats, giravolte en la melodia mentre et pense.

Com de bell és viure quan el pensament no s'esvaeix!

Aleshores triomfes, jo esdevinc mot fet carn i transmutem aquesta bogeria dita amor, alimara de flors sota l'aigua.

No existeix res que siga impossible si pronuncies un bes.

Beneïda paraula que els pares ens atorgaren!

Flors d'aniversari, 25

On vols que vaja? Per on hauria de cercar-te en aquesta ciutat imaginària? 

 

Són preguntes o tan sols un recurs per fer-te veure que tinc la clau per desencriptar el silenci amb què em crides? 

 

Ja pot ser la terra fosca i pedregosa, camins inhòspits i oblidats, de ferradura ferma... Ja poden ser camins poligonals, dissenyats amb un minimalisme arquitectònic de despatx... No em sent malaguanyat, la psicodèlia de la sang em guia. 

 

El nord del somni que et dibuixe m'allunya de les pèrdues. Eixe blanc ceràmic, oh bell cel, amb què t'abilles i em nodreixes.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Flors d'aniversari, 24

Quan ella observa el món des de la finestra, l'àlgebra de l'obscuritat no hi té res a fer. Els ocell piulen i per la passió les mores maduren amb o sense accent. 

Jo li narre com engreixen les olives i com encara, al ball dels núvols, --aquests-- escruten ametlles obstinades en no ser presa de la gravetat. 

Aquest és un amor arran de terra, que s'allunya de misteris i accepta boires, ventijols i la tendresa de les galtes roges de l'arenita, alhora pedra eixuta i cor.

Estrafolàries paraules de sang, mentre apunten els xiprers els llavis del silenci d'on seré foc roent i part. També aleshores, assegut a la cambra dels estels, t'escriuré. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 23

Em jutges pel que dic i com ho dic.

I pontifiques al teu petit univers de coreligionaris que si escriu moll, que adjectiva amb escreix de colors, que tot ho veu incert, fortuït, excessivament lluminós, que si somia alienat, que s'allunya perdut, vaja que viu d'esquena al món... 

I et poses picatatxes, a la defensiva; i et justifiques tot dient que estimar-se el món no és prou per tal de fer-lo millor. 

 Tens tota la raó.

Allibere la veu, perquè si dic el món així, és perquè així el sent. Dir el món és la forma de transformar i respirar-lo: un cavall galopa els vents i a la crinera seua visc la llibertat. Ningú me l'arrabassarà.

Amic, sabràs pesar en la balança la llum dipositada als mots? 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 22

A l'ombra de la gran surera, Aín

Amb la llengua caragole lletres i més lletres per nodrir-te els somnis d'ànima desapercebuda. Però saps que tu i el temps em sou indispensables, llum d'aquest petit camí. 

Avui m'has sorprés, has trencat el mutisme de compacta obsidiana per dir-me que has llegit la flor. A la cara nord i silenciosa dels arbres per on passege, he vist esperança i alegria. Les formigues m'acompanyen pel terra en fileres, alguna pinya rodola sobre la tardorenca fullareda i bandades d'avions ja fan via cap al sud. 

Observe sense afany de no-res els batecs de la vida; perquè en la boca, en la llengua del poble que estime nie el teu cor.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 21

Pla de l'Horta, Aín

Lentament, molt lentament, amb un ganivet talle les ombres perquè t'arribe al cor aquest sol de setembre. 

Cent trenta-dues estacions a la teua vora per veure't florir en tots els colors. 

Aliè al silenci de cristall d'aquesta ciutat abandonada que no ha pogut menystenir l'edén compartit: vivim... 

No mai arribarà entre la terra d'aquestes lletres la fi del temps. Dringuen campanes blaves si observes el cel. A la llar de les papallones sempre és diumenge i tu la música del jardí.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 20

Aín

Setembre

Respirar la humitat del bosc. 
Observar la verdor que transmuta.
Besar-te imaginaris canells.
Dissenyar cels de tempesta amb aixopluc.
Beure'm la molsa i respirar més profund encara.
Narrar-te com somien les pedres.
Escriure't el darrer alè dels matolls per reverenciar-te.
Ser conscient de l'èxit d'escriptors i l'oblit incansable d'altres.
Esborrar la solitud davant teu.
Rebre la pluja a les galtes i resseguir Jana per tornar a la llar.
Engronsar pensaments mentre gire l'aigua de la sèquia.
Beneir Aín i el silenci.
Saber-te viva als tolls dels xàfecs.
Fer conscient la teua olor sobre les fulles de la morera.
Retrobar-me.
Això tan íntim, setembre.
 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Flors d'aniversari, 19

Vinyes d'Aín

Amb les primeres fulles dels arbres caigudes, quasi tothom ha iniciat l'èxode a ciutat. 

Però no els records tan nostres, i tampoc tu i jo. Som nosaltres com aqueixes esfilagarsades ombres de boira indiferent als brogits del món. 

Fixa't, una bandada de coloms picoteja les flors madures de la figuera i alcen el vol en veure'm passar. Jana panteixa. Ja saps com la natura ens avisa i recorda fer melmelada de mores. Ara l'accent el pose en tu i no en les fruites. Massa vegades les normes esdevenen convencionals. 

Tothom em diu solitari, un tipus estrany per catalogar, car faig via pels camins; però la vertadera passejada és aquesta interior, intacta, la que paraula a paraula et transforma en bella Ariadna. 

Titil·la ma petita seguretat, però batega al teu cor: ser raïm que madura i somriu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir