Agafe els meus Sennheiser HD 555 que tinc de fa 21 anys i gaudisc moments de música. Temps i anys arrere li vaig sentir dir en un dinar --al meu amic Xavier Aliaga-- això de la música indie, desconeguda per a mi. Amb una educació musical clàssica, contemporània i de jazz, --a més d'autodidacta com el meu valencià que encara aprenc-- ja en tenia prou. Ara mentre escolte
Numb del grup canadenc
Men I Trust, el recorde (no he arribat tard). Els Sennheisser no han estat marcats pel pas dels anys: ni pintures esborrades, ni les esponges dels pavellons auditius brutes, ni greixoses; més aviat sense màcula. Un estèreo perfecte, sense arribar a experimentar allò dit dels audiòfils. No cal, m'és suficient amb el que tinc: soc feliç.
Fullege pàgines web sobre literatura i companys escriptors i llurs obres; se'm cola al davant del monitor uns coneguts cantants anomenats Estopa, dels quals tan sols conec aquest nom; no res més. Semblen ser, al mercat discogràfic, molt venals i escoltats, no gens per mi. Tampoc supose em coneixen personalment. Fet aquest comentari al vent, no penseu en la meua vanitat per aquest aclariment, no. Vull explicitar simplement que he pogut viure amb aquest desconeixement com tants altres que no ho comenten.
Cal acceptar aquests fulls en blanc, per tant, aquests petits desconeixements i desmemòries causades i mantingudes amb determinació. És ben cert que hi ha 86.000 milions de neurones al nostre cervell, però no justifica que les fem treballar o interconnectar totes.
Fullege també, a sovint la revista
La veu dels llibres. Van afegint, novetats dels nostres escriptors en la llengua d'arreu dels països de parla catalana, amb qui compartim llengua. No mai els he llegit dir res, ni un sol comentari dels autors que publiquem digitalment. És clar que aquesta categoria no entra a les seues etiquetes del blog o web. No publiquem en paper, és clar, tot i que escrivim en valencià. Som uns éssers inexistents. Queda tot dit a la capçalera, La Veu dels llibres. Els llibres digitals són una espècie estranya per als lletraferits del paper i editorials. Cal dir que podem respirar també i existir amb això. Oblits voluntaris o no, formen part de l'espècimen humà. Afegim
Núvol,
El temps i altres visitades per conéixer novetats en pasta de paper.
Amb les associacions d'escriptors, malgrat els intents i esforços d'acostar-se les unes amb les altres passa el mateix.Has de formar-ne part, en cas contrari l'aire t'envola. És la condició natural i comuna d'aquells afaiçonats per aigua i minerals. De tant en tant hi ha tímides convencions i raonen de com va la literatura en la nostra llengua, que si es llegeix molt o poc; que si fa por com es perd la parla als darrers anys per una banda considerable de bípedes, vaja això i alguna coseta més. Una raresa també per a aquestes entitats la literatura digital. He assistit a algunes d'aquestes fites, la qual cosa et permet desvirtualitzar col·legues. Molt bé.
Recorde que una escriptora em digué: - Escolta i tu qui ets? Li vaig etzibar: - soc una gossa a les xarxes , Jana G. d'Espadà. Un lleu somriure, --i de bon tros convencional i polit--, no res més. Cap interés per saber-ne més. Dels amics escriptors i ja morts, aquests soterrats sota els Yottabytes d'informació digitalitzada absolutament desapareguts en tots els àmbits. A l'escenari i --allunyada la nota de cap connotació negativa-- els de la veu cantant, els coneguts, aquells que surten en qualsevol cantonada de recitals, noticiaris de lletraferits i fotografies de xarxes socials. La retroalimentació endogàmica és un fet empíric i observable. Quantes vegades ho he observat; ho diuen en veu baixa altres companys; ho superarem. Cal anar sempre endavant.
Mentre rescabale aquests detalls de les sinapsis neuronals sona
Air de
Men I Trust. Aquests Sennheiser HD555 són la canya, com el primer amor.
https://www.youtube.com/watch?v=DviID8Ni7Ns
I Hope to Be Around, de Men I Trust.
https://open.spotify.com/track/3xnM0WCRJKk4Iz49rkG5OC?si=3907d6fca59d4c74
