Dietari 1988

Dietari del 28 de novembre de 1988, que després fou Cartes a la dona la lluna nova.

Ací. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Horitzons

No sé si hi hagué alguna vegada que lluitares per entrar al meu món. Miraves des de fora pel vidres del finestrals, però no respiraves l'interior del qual havia tingut cura per a tu. Pintava el teu rostre amb grafit esmolat mentre queien bombes a Gaza i el polítics white collars del govern del país miraven a l'altra banda ocupats amb hemorràgies intestines. Han perdut el cul per denunciar el genocidi segrestat? És el cas d'accelerar gestions perquè es posicionen els altres companys europeus? Tenia un trencaclosques assegurat, dessagnant-me per cabòries front a morts fosques, minerals.

Bon capvespre amor meu --t'escrivia--, tinc embolicats els budells  i no sé què més he de dir o fer; voldria qualsevol petitesa per pintar horitzons esventats, clars, no aquesta barreja de mots que lluiten dintre meu per treure allò bo, de llum que s'amaga al món.

Cada vegada que ens acomiadàvem, des d'aquell turó  feia mitjà volta amb el cor perquè desitjava els ulls teus dins la cambra.

Vent als arbres i quietud: bella, era teu!

But Beautiful, per Lara Louise

Immersió lleugera (Snorkel)

Un amic em contava que no té molts dies per a fer un dinar on em convida per haver-se jubilat.

Li retorne, burleta, l'afirmació meua d'anys arrere, on li ho confirmava això;  - tinc compromisos familiars, m'acoste d'un lloc a un altre del país, he d'escriure encara molt i bé... em diu.

En resum, caldrà regalar-li un calendari amb potes perquè puga recórrer tots els camins comptabilitzats per ell i espere no crega que són els més importants. 

Somric!

Un altre company de l'associació d'escriptors diu que allò important és que ens publiquen llibres.  No sé per què no mai m'he vist en cap fira del llibre i la vergonya que em faria això de signar llibres --amb tanta obra bona solta pel món-- pot amb mi.

Però veig altres homo sàpiens que els fa goig, confraternitzen, fan córrer tinta d'un "bic naranja - bic cristal".

Desconec si fan signatures inintel·ligibles o han pensat una estàndar per a tothom. A més de fer careta de bons amics (de falla primaveral) i somriure com si el sol no mai s'amagara per l'horitzó.

Altres, engrillonats amb gust per editorials i, alhora, amb el cap cot paguen el deute palplantats i varicosos; també entrevistes a ràdio, TV i revistes de crítica literària: la fama obliga. I el calendari se'ls menja d'unes ciutats cap a d'altres del país amb una bogeria programada.

Jo amb 15 llibres publicats i autodidacta fins al moll de l'os (no són molts per a 30 anys que faig tentines amb el llapis), obra dispersa en blogs,  Facebook, Twitter i ara Bluesky encara no he fet cap antologia parcial, ni m'han traduït a 15 idiomes com solen comentar en els cercles de lletraferits en fer presentacions. Això sí, els podeu trobar gratuïtament a la web.

Sí, somric i encara dorm sense píndoles. Pense en la meua neta amb tendresa i sospite que els seus fills i nets (en cas de tenir-ne) ja no sabran res de mi.

He sigut i encara passege amb joia i felicitat. Faig snorkel (immersió lleugera) sobre aquests temes. De moment encara puc respirar.

https://open.spotify.com/track/2erPolY8xMP4pIERhmP99K?si=aWnbMTW8QfOc3lzi22T0hQ

 

It Never Entered My Mind, interpretat per Jeff Goldblum & The Mildred Snitzer Orchestra, Till Bröner

 

 

Preguntes

- Digues-me, quins són els teus fantasmes de l'estiu passat? 

-Fantasmes dius? Et parlaria dels d'aquesta primavera... Però he escoltat Les tres vistes d'un jardí japonés i he caigut en boira oblidadissa que ja no hi ha res a dir. Per què enlairarlar-los, fer-los volar fins que et facen ombra. No, no cal; no paga la pena rescabalar aquestes històries cel·lulars, no. Et diria que estic embruixat en pensar-te, que no han passat aquests anys des que et creuares aquell matí a l'andana de les meues cabòries: "una altra dona meua de paper" vaig escriure... I sí, he intentat tatuar aquest terrabastall, tan íntim com precís, perquè ningú puga perdre la fe en sa existència autèntica. Viure ha estat esllavisar-me, caure en la melodia amb què voldría perdre'm al darrer sentit apagat. No plores mai per mi, seré cendra viva en l'aire, correré entre la saba d'Espadà, en la rosa imperial que vaig plantar i et recordarà a cada sol, boira, pluja o solitari fred. 

Digues-me si hi hauran fantasmes al teu avenir, com de profund ha estat el teu amor?  

Bewitched per Laura Fygi,

https://open.spotify.com/track/1Z4AZBMtWOkeNsiC6hdTdI?si=IhmUFu-2RTqloEhcDJ_7gQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Celebració de la vida

Sempre és ella 

qui es preocupa i treballa 

--en renglons invisibles que m'envien notes d'amor-- 

mitjançant menjars.

Té cura del meu llibre de la vida encara no acabat. 

Humil, avui, he preparat amanides, torrat el pa i escalfat menjars amb taula parada de queviures i paraules.

Mastega-ho tot,

t'observaré com un ocell

tot esperant per enlairar-me.

Guardaré el silenci com l'aleteig del vent sobre les fulles, com els ulls tessel·lats de l'abella que del celobert et capten.

Que la teua llum anònima m'impregne!

Gaudisc d'aquest regal com respire!

Tres vistes d'un jardí japonés,

1// És tancar els ulls i veure-les.

Amb lletres pinte la pau, un cel blau i núvols passatgers que entonen el record d'aquell íntim amor, la flama del qual balla i crema en mi. Esclaten els mots, capolls que s'obren sobre la terra humida. 

M'arrele a modulacions sonores d'un vent que creix des del nucli cel·lular més petit que em fa ser el que soc, he sigut i seré, imant inamobible, baf rodó i intangible transmutat en discurs.

2// Ser aigua, estructura fluïda que elèctricament habita tots aquests records. No moriran quan no hi siga, s'engronsaran de llavis estranys a benaurades oïdes, esdevindran nova matèria d'amors. Crec en la veu; tot i no ser meua, cisellarà allò secret que vaig ser, eixa fe en qui pocs varen creure, a què vaig ser fidel: llamp, oneig, petricor, fanfàrria, cirerer.

3// Pol·linitzar la pell amb què em somrigueres quan l'hivern més atroç em glaçà els dies i no hi hagué cap retorn al recer que intentares ser. Era un cadàver oblidat pels mots, hàlit melangiós on cap relleu de llum era agafador en el domini d'Orió.

Movia el cap, negava que hagués viscut l'amor; tot havia estat construcció d'intel·ligència artificial, empelt de bits que desaparegué amb aquells dolç clic.

La teua pell, tan sols fou mental, quimera daurada al passeig cibernètic d'una cançó.

https://open.spotify.com/track/3qjPIqHSodT3K4VLwI4jEo?si=APzALy1TQruo_eerRal8Ww

Projecció de futur

Desballestat, cremat i perdut amb tot allò que visqué entre envans, observe l'edifici mentre faig voltes per cremar les calories del darrer àpat. 

Aquests abús que malversa recursos vitals i humans no hauria d'estar permés. És adonar-se d'una roda del temps que no pot retornar i acabarà en una implosió que ens encalçarà a tots. Els diners poden fer coses, però allà al remat finiran. 

Al capdavall ens penedirem d'allò que, tot i realitzable, negligírem per omissió. Viuran amb grans mancances, aclaparats per pseudohigiene, allunyats de punts i comes vitals, quasi esperant ser absorbits per runes i ferralles el dia del soterrament. Aleshores cap llàgrima no encendrà els propis ulls.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Casa natal de Gabriel Ferrater

No ho oblideu (-) tal com us vaig dir ahir: el MEU llibre, guanyador sense presentar-lo a un premi dels importants de literatura catalana titulat "Vaja, que això ja va..." Si us plau, feu per recordar-ho (+). 

I això us ho narrava perquè un conegut i anomenat primera espasa entre la creme literària (aquestes coses no solen comentar-se, però són reals) se n'anà un estiu del bar on seiem per tal de finalitzar el treball entre mans, "perquè el guardò enguany és pã mi" literalment ho narre; i religiosament així fou (no dubteu ni de bon tros de la meua fe de brillant): edició acurada i diners a la caixa. 

També uns anys posteriors un altre, aquest amic, em digué el mateix; ja ho havia comentat amb l'editora i així fou. Premis sucosos, d'eixos que tots volen guardar a l'aparador de casa i xarrar als vents de Migjorn i també de Mestral, si convé. Llevant és un vent casolà molt nostre, diguem-ne neutre! Són petits miracles que ocorren. I no comentaré el gènere literari dels premiats per pudor. 

No penseu, per fer alètheia d'aquestes coses, que ho faig per rancúnia o despit. Ho conte pel respecte que tinc a altres membres de jurats honestos, entesos i equànims i que ho lligen tot, de cap a peus, prenen notes i deliberen a cor obert; jo també he estat jurat d'alguns. Però ja sabeu, podem trobar de tot a casa nostra. 

També recorde l'any 90 o 91 del passat segle, quan era un xiquet que volia treure el cap al món literari que moguèrem cap a València una amistat meua poeta i jo mateix per veure si havíem resultat guanyadors d'un altre premi: fins que no digueren el nom guanyador, el cor em tremolva com si s'hagués produït un petit tetratrèmol 3,7 escala Richter: almenys jo creïa que podria ser el guanyador fins el darrer moment: innocència i competència!  

Casa de Xavier Amorós 

I què dius de la casa d'en Gabriel Ferrater, per on has iniciat el text? Era una petita excusa per retenir-vos amb ulls imantats... No l'he pogut veure, tot i haver estat a 100 metres lineals de la porta. Les dones dels núvols que ens acompanyaven ens han estirat cap a una altra direcció, exactament cap al modernisme arquitectònic reusenc. Sí, he vist i passat per la porta del sagrat Centre de Lectura del poble... He vist els passos de Xavier Amorós, Joaquim Mallafré, Montserrat Corretger, Ramón Oteo, Ramón García Mateos i altres companys del meu antic Institut Gaudí. 

Això, el MEU llibre. Podreu encomanar-lo o adquirir-lo en llibreries "Vaja, que això ja va", amb l'edició de la reapareguda i gironina Llibres del Tendur. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

La Pineda i el MEU premi literari

Passejava per la Pineda recordant un amor novell i passat quan se'm va ocórrer presentar-me a un premi de poesia amb el darrer llibre escrit i titulat "Vaja, que això ja va..."

Em captivà la idea de guanyar-lo, que ho faré. M'ho publicaran en una editorial de renom, sí senyor, com ha de ser; però tot això sense haver-me presentat, és clar. Altres loteries són massa clares, aquesta inversemblant. Per això la gràcia i sort de l'esdeveniment. 

Ja em veig per Fires de Llibres, Biblioteques públiques i municipals, movent-me entre arenes movedisses d'espases primeres (no seran carnicers, vitat?),  pam a pam d'il·lustres companys literats. Els clubs de lectura m'encisen... Però, i esbossar un organigrama de dates trimestrals amb caps de setmana ocupats amb aquest dolç proselitisme poètic?

No res lectors, estic desvanit, excitat tan sols d'haver-ho rumiat.

Soc un somiador, ho sé, amb una imaginació limitada tan sols per aqueixa matèria fosca i incrustada sota la lúnula de les ungles quan t'etiqueten els teus coetanis.

De ben segur que ho aconseguiré. Taste ja condimentats els sabors d'aquesta samfaina.

Papil·les al poder, les enganxades al nervi òptic i les de la llengua!

No ho oblideu: "Vaja, que això ja va" el MEU llibre.

Per la Pineda aire pur, pau al passeig i el record d'aquell bell amor, una mica més que adolescent!

Zona solitària

Vaig sobreviure un dia més. Sol, vent, núvols, capvespre i un somriure davant la solitud del meu espill. 

Ningú mai podrà menysprear-me; no ho permetré, car respire els colors de tots els somnis. Sent què puc i he de fer. No mai cap mot sacsejarà aquesta pau, la llum que habite, ans el contrari, per elles seré un viatger nou. Però no d'indrets, no. Construïsc invisibles refugis, interiors on engronsar els altres i renàixer és el mateix; tot i que Ia vida s'extingeix, manipule rellotges de paraules, combinacions amb mil•lisegons on perdurar i aturar el no-res. 

Escric, mentre  el nen de la pedra foguera enceta un trasplantament que possibilita vida en la nit més cruel. 

Visc amb privilegis i no em calen llàgrimes de sal.

https://youtu.be/P-hfcHT20Qc?feature=shared

En cent Paraules

Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens, concorren pels carrers, la nevera plena i la veïna mor silenciosament. Com pintar de colors les veus si els llavis són percussors d’una grisa esperança? 

Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor, i la fi arriba en un vals amb la mirada. Camí de casa, creues el carrer i uns àngels -rere teu- baten ales per somriure’t. 

Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus: en obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu. 

 

Aquesta entrada fou editada també en aquest blog amb el nom de Carrusel el 10 de novembre de 2024. Mentre posava ordre i neteja al meu Manjaro m'he trobat l'article de text en format pla.

 https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M

Fotografia de https://unsplash.com/es/fotos/fotografia-de-primer-plano-del-ojo-derecho-de-la-mujer-GmoHIZ61eMo

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Petites Postals per a Grupeco, 10

Jana

Construir la vida enmig de la melangia.

Ridiculitzar, menysprear l’altre, rebutjar‐lo o insultar‐lo en privat o públicament, en una conversa quan tots ho fan… Com de difícil és no caure en aquest parany, en aquest estat que ens fa estúpids a tots i ens transforma en salvatges i irracionals! L’ésser humà desconeix que camina perdut, ignora la seua feblesa i així fem funcionar un món que, agònicament, desfem… 

Hi ha qui perdona la vida a un altre.
Hi ha qui menysprea.
Hi ha qui es creu savi, contra tot pronòstic, contra tots els altres.
Hi ha qui assassina la llengua que la mare li ensenyà, la prostitueix.
Hi ha qui contra tot es rebel·la i genera violència de la por tan íntima en què viu.

Els humans caminem trists, desencaixats, perdut el rumb i sembla impossible cap solució. 

Sóc realista. Ho veig a Madaya, al facebook, a la premsa, en el tracte entre persones (veïns, estrangers, refugiats), en el tracte d’uns éssers vius envers els altres, en aquesta política de sainet pobre, note el bategar ofuscat, una terrible violència submergida, la marginació de l’elegància, l’oblit en la mirada neta, l’amor ignorat. Vine tu, pren entre els teus coixinets de les potetes el foc humit que en mi s’agita, que tremola en dubtes, que quasi s’apaga… 

Oh bellíssima Jana, parla’m de la vida, respira‐la amb mi. 

17/01/2016 

Tens el llibre sencer en aquest enllaç...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

To Dream Like Youth

Plou al carrer. Tan sols hi ha un silenci que acompanya penombres on tot es desdibuixa. Mentre, tu desconeixes aquest món que suggerit per la música em mena a sentiments aquosos. Tan a prop meu, alhora que distant. 

Ara quan et resseguisc els plecs de la carn que m'acompanya, ara enyore les primaveres futures, els abrils on --de cua d'ull-- et furtaré pell i llavis, aqueixa vida que vessa per un espai empetitit en insinuar-me amb grafies i sons.

En balada cel pinte la flor del nom que ets i on s'engronsa, blaugrana, aquest vent desig que revela la fi de l'afer carnal. Sol boirós que m'allunyes de tota oblidadissa pèrdua.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

https://open.spotify.com/track/6WZ2kt3R8fLhWnIG7qrGbk?si=yxN4pAH3SAei_JANXTPSaA&context=spotify%3Aplaylist%3A37i9dQZF1DWYxwmBaMqxsl

 https://unsplash.com/es/fotos/clouds-during-golden-hour-hgGplX3PFBg

Excessos subjectivistes i sentimentalistes?

L'amor és una emoció i sentiment, però també una elecció amb què arromangar-se de mans, cervell  i pell. 

 

 "Perdut al país dels somnis i amb tu en la ment, albire aqueix espai secret on som u. 

Trie en cada serralada grapats de paraules que en ordenar-les dibuixen greus i aguts, melodies per als llavis dels qui ens lligen. 

Sí, no fou el nostre un amor dolcíssim i perfecte, però fou de sang i veus, la carn teua l'habitatge d'heura on m'agafava. 

Si arribara un dia en què fora un pou d'oblits, digues-me un mot, i tot seguit un altre; digues-me'ls, curts, llargs i encara més, no t'atures; mormola'm a l'oïda intervals de vent i així reconstruiré aquella geografia, les terres, els meteors del cel que foren la serralada: aquell somni sobre els teus braços i del qual no mai despertava. 

Perdut al país dels somnis, les parpelles titil·len indescriptibles, se'm tanquen de tanta intimitat". 

Del llibre Longitud 39º 54' 01:98" N Latitud 0º 20' 32,86" W, desembre 2023  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Canta'm Mixi, llegeix-me un poema

Ara ho veig clar: Tot a la meua vida és provisional fins quan mora. 

Han tret el llit gran de la cambra i m'han dut un d'articulat individual. Obrin les persianes perquè entre la llum del sol al migdia; abans tot era tancat i barrat per un pànic irresolut a la pols. Sent els batecs del pols, car els matins solitaris m'habiten amb mortuoris silencis. Si aguaite a la porta de casa el personal somriu i a dins de la llar tot són deferències. Una safata amb els menjars i em demanen què voldria al proper... Ampolles d'aigua amb palletes multicolors ( quina felicitat!) Necessites res més?, us estalvie els epítets. Tv, ràdio, premsa virtual, auriculars. 

Voldria foragitar aquest estat, llegir sense límits, que no se'm caigueren neurones al doblat dels llençols, passejar als camps, fer l'amor als núvols i que el sol em fera l'ullet, creure en el cicle vital quan la circumferència es tanca a les meues parpelles i l'ànima escriu descosida. 

Pã què! Pâ què! 

Ho va dir el poeta aquell:" La vida és massa curta, però la mort és per a sempre. Per això t'escric mentre camine i el moviment d'un vent de pluja i gris em xiula paraules immortals i d'esperança... La mort és sempre curta, però tu em pronuncies a tothora la vida". 

 M'agradaria saber si és així. Podeu preguntar-li-ho? 

Michi canta Night Moves 

https://www.youtube.com/watch?v=Jq9GmisEu_A

 https://open.spotify.com/track/1D6Slhg7MMnraZpIEE8pbb?si=nWWHWPQyT1-0fdfsOyOlwQ 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Caquèctica

Carronyaires, uns ocells se l'han menjada al llit de tots els somnis. Ara tan sols una pell flàccida oculta la minsa carn que, temps arrere, sostenia les columnes del món i són únicament record. No hi ha espai per a cap agulla per fer desaparéixer el dolor. 

Ara que tot ha esdevingut oblit arriba una boira. I fa fred, un fred que burxa el moll dels ossos. 

No cerque ja notícies quan els algorismes són quitrà. Unes egües del carrer m'alleten i en tinc prou; diuen: - Saps que molts homes tenen cura de les companyes? Les cases esmorteïdes, llençols amb excrements, menjars com enyorançes d'allò que fou vida en una llar, ara destartalada: la condemna dels anys. 

Veig desfilagassar-se al carrer les crineres de les egües que són àngels. L'humil veïnat que salva el llunyà Estat; i al galop les egües renillen per a mi: - "Com de dolça pot esdevenir la mort". 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Pistatxos

Com un remolí en traspassar  la porta de casa  s'adreça cap al rebost i l'únic mot que diu és "pistatxos, pistatxos, pistatxos".

La dona dels núvols ha de tindre un nombrós excedent perquè aquest ocellet llèpol de sal no s'atura en seure a taula. El plateret de porcellana amb una dotzena de llavors i la seua tassa de borreguets que l'observen mentre beu ja estan llestos.

Cal observar el moviment precís dels ditets per separar la closca del fruit. Sempre demana ajuda, si no pot amb alguna peça. Li expliquem que la sal cal prendre-la amb moderació. Hi ha un somriure en cruspir-se'ls que demana més. El subministrament assegurat. I per reblar el clau: 

-Dàtils, dàtils, iaio vull dàtils.

Separa la polpa del pinyol; sap que aquest darrer, com els llibres, no és menjívol.  I tot seguit continuem amb la lectura del llibre d'Anna Llenas el monstre de colors va a l'escola...

Muntanyes

Estem a les muntanyes nevades. Des de la finestra puc veure-les.

Però la febra em té segrestat en una zona solitària d'on he decidit no eixir.

Ahir passejava pels carrers de la ciutat i em trobava perdut, fora de lloc, una ciutat i carrers que viu de vendes i compres.  Observe el caminar de persones i sembla que tot és negoci i despeses. A l'aparador de Viladomat un equip complet d'esquí pujava més de 2500 €.

Estrany, solitari, no sabria viure en un lloc dissenyat així, per al consum exacerbat.

Cada cop més analitze el viatjar com un consumisme decadent vist com està el medi ambient i la ignorància que projectem sobre ell mateix.

 No tenim remei els humans, la vida entesa com un projecte en l'equilibri és pura quimera.

Acabarem amb tot.

https://open.spotify.com/track/5dtL2wtfZu7kLhboKWEcwl?si=mIDHhAFeQJCYiUkBzZX7-g

Merda que tot ho enfonsa

Aproximadament 648.000 minuts han hagut de passar per arribar a l'inici de l'acabament de tanta mort i destrucció a Palestina i Gaza. Ja veurem, faig epojé i ho pose en dubte, car com les denes d'un rosari a dia d'avui van caient 20, 50, 70 morts la resta de dies setmanals. 

Segons premsa alternativa i metges americans que han treballat a Gaza, a dia 2 d'octubre de 2024, calculaven en 118.908 morts, un 5,4% de la població total de Gaza. A hores d'ara sobre els 150.000 diuen alguns mitjans. Ja sabeu que les xifres ballaran segons on siga la festa i país. 

Vergonya d'uns dirigents israelians (extrema dreta + Netanyahu, et alii) que per interessos electorals de cara al poble han promogut el genocidi d'una població innocent, la Palestina. Esborra la infantesa d'un territori i desintegraràs una nació, aquest ha semblat el lema categòric del govern israelià amb el seguidisme i doble negoci dels EE. UU. amb la venda d'armes i, tot seguit i ara, en la reconstrucció de la ciutat i país. No cal dir res més d'altres guerres i aquelles oblidades per no ser televisives...

A casa hi tinc queviures, el rebost ple, llar calenta i llit suau. M'assec a taula on fumegen aliments i m'aborrona veure que els ciutadans de Gaza han estat eliminats lentament, quasi amb un càlcul que la resta del món no hem vist com si fora el nostre personal i propi problema. 

Hauríem d'haver remarcat aquesta hecatombe humana i lluitat (no sé com ho hauríem d'haver fet), a banda de tota la intoxicació ideològica i menyspreu d'organitacions humanitàries, per evitar-ho. Tan sols em caldria, per cinisme superlatiu, que fora promogut Biden per al proper premi Nobel de la Pau. Ara discutiran pel protagonisme d'unes molles Trump, Biden, Netanyahu. 

De Zelenski, Putin i altres...  Sembla que té més valor un dron que un nen!

Quina púrria de governants dirigeixen les regnes d'aquest món? Em pregunte com són votats un cop rere altre. 

Misèria la nostra, car ens mereixem allò que tenim! Calle, ja no vull dir. 

Ara cal fer, anem! 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir