- Digues-me, quins són els teus fantasmes de l'estiu passat?
-Fantasmes dius? Et parlaria dels d'aquesta primavera... Però he escoltat Les tres vistes d'un jardí japonés i he caigut en boira oblidadissa que ja no hi ha res a dir. Per què enlairarlar-los, fer-los volar fins que et facen ombra. No, no cal; no paga la pena rescabalar aquestes històries cel·lulars, no. Et diria que estic embruixat en pensar-te, que no han passat aquests anys des que et creuares aquell matí a l'andana de les meues cabòries: "una altra dona meua de paper" vaig escriure... I sí, he intentat tatuar aquest terrabastall, tan íntim com precís, perquè ningú puga perdre la fe en sa existència autèntica. Viure ha estat esllavisar-me, caure en la melodia amb què voldría perdre'm al darrer sentit apagat. No plores mai per mi, seré cendra viva en l'aire, correré entre la saba d'Espadà, en la rosa imperial que vaig plantar i et recordarà a cada sol, boira, pluja o solitari fred.
Digues-me si hi hauran fantasmes al teu avenir, com de profund ha estat el teu amor?
Bewitched per Laura Fygi,
https://open.spotify.com/track/1Z4AZBMtWOkeNsiC6hdTdI?si=IhmUFu-2RTqloEhcDJ_7gQ
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada