divendres, 28 de novembre del 2008

Poesia.


Imagineu, en la roca, tendresa: perquè les seues llàgrimes eren roses de desembre. Podia esdevenir un núvol, el color de la primavera oculta, millor encara, la flor d'hivern, vellut de l'ametler.

Els caps de setmana pujava a Aín per tal de beure's el gebre de la fe, com si fos l'aperitiu d'una felicitat postergada; pujava al poble per tallar la tristesa humida i voluntària de l'esparreguera. Després, a les 10:00, unes paraules li feien pessigolles amb un cel d'anxoves, li plovia vi a les galtes i en les converses s'enganxava a l'estufa de la vida.

Les seues llàgrimes ja eren verdes; patia l'encanteri dels amics. Aquests l'enyoraven com la boira s'arrela als poemes d'una terra dura; li repetien infatigablement la lluita inajornable de la mirada blanca.
- No permetes que el lladre del foc et furte la llum, que martellege d'oblits la font prístina on l'àguila beu i, també, s'enamora.

A la butxaca del cor tenia un desig: llàgrimes de neu, com l'alè que, en l'espill, pronunciaven les sirenes a l'heura trenada.

Aquella carretera de l'amor accelerava els penya-segats de la pell, la fina arena on la llavor, per l'aigua, esperava futurs celats i somreia...

Havia comprés per què la fetillera li amagava la molsa dels somnis. Al paradís dels ocells, un vent solitari i fred li esfullava l'enigma.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Vicent Ramon, Pasqual Villar,
Carreguí i Herminio per totes
les hores no compartides i enyorades.

A Josep Porcar, perquè respire,
lentament, la llum oculta de cada dia.

Roses de Escales del carrer Secà, Aín.
Imprimir

dimarts, 25 de novembre del 2008

Una gran decepció a l'oceà de les lletres tristes.


Sí, amics i amigues, no ja possibles, sinó hipotètics lectors i lectores...

Existeix alguna lleu mirada rere el cristall?

Una gran decepció he experimentat envers part del gènere humà del qual sóc un tros, probablement la "cansalada" i amb molt d'optimisme.

On us heu amagat, dolços gossos, benefactors aplicats, efectius executors de la desaparició?
Devoreu-me! Benaurada siga, aquesta, la meua sort!

Amics, oients, visitadors de les lletres mortes, la literatura està "d'enhoresmales". L'han tancada trista i solitària en la cambra on batega "Johnny agafà el seu fusell", la cambra dels estris de la neteja i agonitza miserablement en l'oblit més gris.
No adonar-se si la vida que hom viu és vigília o realitat, aquest és el malson més autèntic, que ens mena cap a la bogeria!

Potser, el sistema provoca la lenta i silenciada mort de la poesia. La germana pobra de la narrativa que no ven i, per la qual cosa, no pot prostituir-se. Ja se n'encarreguen d'altres, mentre ella lluita contra tots els vents i les tempestes.

Les editorials d'aquest país mercadegen amb la cultura i aparaulen premis als pupils: Alea jacta est. I alhora tenen la votiva fesomia d'oferir-se salvadores de la llengua que hem mamat.

Quina pantomima, quan, per tot arreu, udola la hipocresia de creure'ns importants!

Un treball titànic, esborrar el nostre pitjor ego amb paper de vidre perquè ens desfaça la supèrbia.
Per atzar, serà aquest el darrer aprenentatge no aconseguit per la humanitat?

En qui o què hem de creure quan la bellesa l'han piconada en un totus revolutum que es reparteixen quatre esclaus que paren l'ossuda mà per recollir les engrunes dels seus amos?

D'altres es presenten com directors de sectes salvífiques exigint les recompenses!
Onan no mai va morir i, ara, exigeix el pagament amb la fama plàstica dels Premis i Honors de societat. Aquests deuets, a tothora critiquen la televisió fem, però, cecs, corrompen i evaporen el gebre blanc de la creativitat.

Com en tot afer humà, on hi ha excepcions, les Institucions polítiques i públiques que ens representen fan acte de desaparició en els esdeveniments culturals. A les seues files abunda el maniqueisme i una ment moblada puerilment, que, de vegades, vessa molta mala llet.

Amics i amigues la literatura està "d'enhoresmales" i ahir, al capvespre, ho vaig poder certificar.

Presentàrem la vida que fins ara ha dedicat Marisol González a la Poesia. Fórem uns pocs felins, això sí, amb miols de conservatori dodecafònic, autènticament enamorats. Una poesia no apta per a escapçats.

Ara que vivim en època dolça d'androides -perfectament atents i educats- seran els qui realment ens escolten?

On eren els professors universitaris que planten llavors d'esperança futura, els poetes, els estudiants? La societat castellonenca era de vacances, preveient els Nadals. Aquells, potser se n'ocupaven en conservar els darrers privilegis d'un ensenyament en què no creuen...o, potser, tenien els pares malalts, qui sap?
Hi serien al metge!
I la resta de poetes companys?

La poesia, quina futilitat!

Oh gossos del fred llostrejar, vosaltres sí sou fidels i lliures!
Canteu-nos aqueixa sensibilitat perduda!
I és per això, que em visita César Simón, l'amic, l'íntima veu solitària i solidària del poeta (El jardín), el dietari titulat Perros ahorcados...

Per què us identificaren amb una cruesa vital que no us pertany?

He de dirvos, com ho fa als setanta darrers poemes l'Il·luminat Margarit - i no per moda-, que per la poesia jo també em sent Misteriosament feliç.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a miabuelanoloentiende.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Presentació de l'obra poètica de Marisol González Felip.


Ja ha arribat el moment...

Apreciats amigues i amics: per tots els misteris que envolten el món de la informàtica, podreu acudir -almenys de cor- a la presentació de l'acte de l'obra poètica de Marisol González Felip que realitzem en aquests moments, dia 24 de novembre, a les 20:00 hores, al Casino Antic de la ciutat de Castelló.

El xicotet discurs que faré el podreu trobar clicant sobre aquest enllaç. Si heu seguit, en aquest blog, la selecció de poemes de tota la seua obra escrita fins ara, us haureu adonat que no he tingut temps material de fer la tria de tot allò que té publicat. Aquests escrits que tinc en ment, ballen als meus dits i, a partir de les properes setmanes, ho faré perquè pugueu assaborir aquest univers que l'atzar de la vida ens ha col·locat al nostre abast. Viure i compartir el mateix temps vital de qualsevol artista és un luxe i una sort per a quelcom.

Això sí, no podreu escoltar la seua veu, perquè no hi sereu amb nosaltres. De tota manera, la meua intenció ha estat apropar-vos els batecs d'una poeta que crec és una veu molt especial i que, fins ara i malgrat la seua importància, ha estat prou silenciada.

De bestreta, vull agrair la soledat de la creadora, indispensable per construir i compartir pacientment el seu món interior. La sinceritat i transparència són dues virtuts en la vida i obra d'aquesta poeta i amiga nostra. Vull agrair-li la confiança dipositada en la meua persona per iniciar aquesta tasca. La seua estima i amabilitat sempre minimitzaran les meues mancances.

Malgrat que l'autora és la vertadera i única propietària dels seus escrits, voldria mostrar l'agraïment als Ajuntaments de Vila-real, Nules, Petrer, La Vall d'Uixó, Almussafes, Santanyí, Sagunt, Almenara, Puçol - segurament n'oblide algun, més per desconeixement que per mala fe- perquè, és a través dels seus diferents Premis i les respectives edicions, com han pogut acostar-nos la seua poesia. Algunes obres de Marisol González tan sols poden trobar-se trucant als telèfons dels respectius Ajuntaments ( Vila-real, La Vall d'Uixó, Almenara, Nules).
Agrair també les diferent editorials - algunes desaparegudes- que han publicat la seua obra, 7 i mig, Amós Belinchón, Brosquil, Derzet i Dagó, Germania , La Forest d'Arana, Torremozas, Razef.

I, a vosaltres, aqueixos ulls pacients i meravellosos de l'altra banda del cristall i teclat, donar-vos les gràcies per haver seguit aquestes publicacions a Espai Claudàtor; és per cadascun de vosaltres que, aquesta teranyina de sentiments i estima per la veu de la poeta, per la nostra llengua, s'ha expandit.

Desitge que la lectura d' aquesta experiència vital ens haja fet créixer en humanitat...

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Llopis i Ortuño; feta al café D'jangos de Puçol, l'any 1993.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Cecília i els músics.


Tenia la meua edat i cantava.

Se li escapaven arpegis pels intersticis de les dents: simplement eren 48 anys engronsant-se pel cromatisme dels somnis. Jo era petit i seia al carrer Concòrdia enfront de sa casa: una guitarra arrapava tardors en l'oratge fresc dels capvespres. La seua veu modulava paisatges; aleshores, ja l'escoltava quan s'esllavissaven les notes per sota del llindar de la porta. I ara, quasi 40 anys després -com en una lustració- el veia ací en la celebració dels músics del poble: la pura i santa Cecília.
Cap somriure li robà la lluna; ell cantava sense vergonya elèctrica, orquestra vivent que feia oblidar taques i tones d'existència grisa; en això es guanyava la vida. Els llums de colors, els fulls musicals, el sintetitzador... tots eren una bella excusa: cercava lletres i les endreçava, creava instruments amb l'aparell fonador, diluïa petons, entonava, cridava... Els dits espectacle, un ball dels teclats.

Tenia la meua edat i, als meus ulls, li buscava paraules.

Una almoina molt trista li penjava de la mirada.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a time of leisure.

dissabte, 22 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, X (Mar d'heura)


Amb Mar d'heura, serà la cinquena vegada que la nostra poeta guanye el Premi de poesia Ciutat de Vila-real 1994. Trenta un poemes conformaran aquest tresor, troballa amb què qualsevol lector/a s'adonarà que la bellesa de les flors de taronger és efímera, però el seu perfum té nom de dona, és permanent: Marisol González.
No és novençana, ella és mestra de sentiments. Amb un domini esplendorós de les flors- substantius, s'embolica garlandes d'adjectius al rostre, pessiga els verbs i estira amb melangia "marca de la casa" els adverbis que, amablement, guspiregen davant del carnaval de la vida.
La gramàtica ha restat als seus peus: ha preparat una catifa per retre-li homenatge. Aquesta ment volcànica de la poeta genera una expectativa que continua en el cor silent, juganer, solitari i solidari de qui llig i mira. Les paraules són excusa pulcra, matèria cristal·lina que, bé per la joia, bé per la tristesa, tonifiquen l'existència. En la seua lectura tot és blau; novament, un cel límpid ens encisa.
El llibre té quatre parts, més uns poemes solts: Quadern de les cireres, Quadern de la mar, Quadern de Lisboa i Quadern de setembre.

Josep Lluís Abad i Bueno





Quadern de les cireres.

La teua mar,
fonètica de lluna,
aixeca veles
de blanca poesa
i vent de sal.
Com inventar-te mots
a recer d'aigua
que diguen la textura
de les carícies
que regales a l'alba!
Res no dibuixa,
tot i que els llapis canten
idil.lis màgics,
el so dels teus gests d'herba
fonent colors
de tèbia abraçada.
Res no s'hi acompara
ni el sap dir,
únicament s'escriu
a si mateix.



Quadern de la mar.

I

Mire la mar,
jeroglífic de taques
d'aigua i silenci,
vaixell de sucre
que et solca la nit,
pupil.la densa i blava,
conte en blanc,
arrap de mots,
llavi d'escuma.

Mire la mar
i encete aquest quadern
que t'anomena
mentre un ocell
d'ingràvida dolcesa
despentina terrasses
de sal i llum
(la pols d'aquest poema
amera les onades
i tu hi emergeixes
com bes de marinada).

II

Alguns poemes són a contrallum
del desig i en hora blava i grisa,
naixen d'un ventre de mar i destí
de lluna, són bitàcola d'amor.

A les pàgines de pell que encengueren
l'alba he deixat callats els mots com peixos
que anuncien girafes en la nit.

Si et parla la mar a cau de batecs
entendràs avui potser la nuesa
dels estels que et mosseguen el delit,
sentiràs la meua veu de baladre
conjurant goles de llop i distància
per explicar-te què senten els nàufrags
de brúixoles que clissen el teu nom.

III

Tabac i excuses
d'enigmàtica tristesa
a l'hora còmplice
en què la fosca gemega.
Discos de tu
en els fanals de la tendresa
giren l'estiu
del revés com gira un soul
al voltant dels teus ulls.
Inexcusablement
el silenci et taral.lareja.
Amants de sal
frisen cançons
en pentagrames
de muscles i núvols blancs.
(És quasi de nit
i m'hauré d'imaginar
com sospira la lluna
quan et sorprèn les parpelles).




LLETRA D'UNA NIT

T'escric a mà i et recorde
des del balcó de la lluna
(no hi ha tornat des que te n'anares).
Fa una estona que m'ha entrat fred,
un fred de mar que em solca les cames.
T'escric a fosques, amor,
el far de girafa del teu silenci.
(És dimarts).




FLORS DE BALADRE

I
Ara la mar té la remor
del teu camí de baladres
que ahir a la fosca suau
em retallava els teus dies
en un retorn de gira-sols
tot surant-nos la pena blava
al bell mig de les frisances.




ONADES

T'escric poemes
a mos redó d'estima
i amb la boca plena d'illes
com cançons sense veu
que habiten ciutats encantades.

Tu descendeixes, bella metàfora de pedra,
per grises fonts d'heura
mentre mastegue la poma del teu contorn
i la nit em mulla els peus
en un quiosc a la vora del mar.

(El meu anhel de tu
escombra els blavons que ens separen).




Quadern de Lisboa

II

Aquest racó de mar
té de bestreta
un somriure de girafes
i la brisa fosca
que m'esquita de solitud.
He desertat de l'escuma
i dels vells mots
que onegen poemes.

Reste ara amb un vaixell
d'anys i ferides
ancorat a l'esquena,
un embolic de vent
mullant-me els records
de cada cèl•lula.

Navegar les illes blaves
que desitges i el cor de lluna
és semblant al desencís
d'oblidar Lisboa.

No trepitjaré mai més
el silenci d'aquesta aigua de llum
perquè a l'altra banda d'agost
no existeixen els nadius de l'alba.

III

Com són de dolents aquests versos
i l'aixopluc de blavons
per a les síl•labes seques.
Com són de deserts els poemes
des que s'ha fos cl teu somriure
en una tempesta de cérvols.

(Als barandats immensos
d'aquesta mar de cendra
núvols com gavines de cera
cerquen un setembre blau).




Quadern de setembre

I

Setembre té les mans buides
i un espantall de vent als ulls,
té la ferida del verd
surant de tardor i silenci
a l'estany breu de les hores.

(I un xiuxiueig
de magrana estranya
escurçant la llum
de les teues galtes).

12/09/94

II

Em fa por el vent
i l'ocre trist d'aquest capvespre,
el silenci que udola la soledat
i aquest incendi de mar
que ha fet fugir
els darrers amants de l'estiu.

(És l'hora que t'agrada,
bé que ho recorde.
Com n'han pogut fugir
tantes roselles?).

14/09/94 20 h.

III

Tinc flors per al teu cansament
i tres llunes que ja són plenes
en un solstici de silenci.
I onades d'herba
per als bronquis del teu neguit,
-cullerades de records-.
I la impossible esperança
d'aclucar-te el descans
i les parpelles
mentre taste les galtes
del primer fred.
(Com dir-te que l'heura
s'ha fet fosca
a l'ombra dels óssos!).

16/09/94 0'55 h.


V

Ara potser sents tota la por
perquè s'han cremat els colors
i la cendra et mareja el riure.
Tens al cap la fi de l'estiu
voltejant-te els sons
mentre s'aclareix la llum,
i a un racó amagat del pit
algunes ratlles de mots
sobre paper assedegat.

Però, guaita!, heura d'amor,
que la lluna es quasi plena
i hi ha camins de girafes
sobre aquesta mar d'estrelles
que naveguen cap a Àfrica.

Imprimir

Agrair les fotografies a msdonnalee, Fernando Peón, Lurogo, + ales -, Yimiblu, dobar, Leanmar1, Nogadin.

divendres, 21 de novembre del 2008

Un poema meravellós de Dylan Thomas.


AMOR EN EL ASILO

Ha venido una extraña
a compartir mi espacio en la casa, no bien de la cabeza
una chica con la cabeza a pájaros

corriendo el pestillo de noche con su brazo de pluma
derecha en la laberíntica cama
engaña a la casa a prueba de cielo con nubes entrantes.

Empero engaña recorriendo el cuarto de pesadilla
amplio como los muertos
o cabalga imaginados océanos de recintos varoniles.

Ha llegado poseída
admitiendo la luz engañosa bailando sobre la pared,
poseída por los cielos.

Duerme en el estrecho cauce pero recorre el polvo
y maldice a voluntad
sobre las mesas del manicomio desgastadas por mis lágrimas
caminantes.

Y llevado por la luz en sus brazos muy a mi gusto
puedo sin error
sufrir la primera visión que puso fuego a las estrellas.

Imprimir

Agrair la foto a Diego Epstein.

L'altra mirada.


Una visió evident. No li havia donat cap permís, però el miracle es produïa lentament. Mirava pel microscopi per tal de trobar la instrucció, l'ordre impresa al gen que motivara el creixement. Però no veié res. L'ungla -abans fosca, però ara suplantada- creixia sota l'influx de la lluna, aliena al seu cos de cristall, tota ella transparent. Paral·lela i perfecta ocupava exactament el territori, abans vençut. Meravellat per tanta harmonia isqué al sol del mercat. Els colors d'altres ulls l'emocionaren: embriaguesa de sons, secs a les galtes, gestos bressolats per la tristesa, lívides confessions; l'existència, com un joc d'atzar, l'havia somrist fins ara. Una música surava de la carn tremolosa dels altres. Amagava aquesta bellesa incompresa. Sota l'ungla s'hi trobava programat el senzill vocabulari del jardí secret:
la vida.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Limbo.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Poema de la carn viva analitzada.


Aquesta asèptica secció histològica manifesta un cúmul annexat que creix en lòbuls de gran volum anastomosats entre ells, sense flors, amb un patró molt sòlid de deliri. Observaràs cèl·lules de citoplasma ampli eosinòfil, ocasionalment amb trets escamoides que ni lladren, ni basquegen, que configuren petits engolidors per desintegrar la tristesa, on no habiten perles còrnies, ni tampoc significativa disqueratosi de l'estima. Els nuclis de morfologia arrodonida són com els teus llavis frescos. L'activitat mitòtica molt lleu. Aquesta lesió que et fa pensar té el perímetre polit, però als marges, s'hi troben reseccions laterals com profunds terratrèmols: Un amor sense permís.
Acroespiroma ecrí-intradèrmic, sense cap malignitat cacofònica.
Anomenem-ho hidradenoma nodular.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

diumenge, 16 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, IX (Chubascos dispersos).

Durant l'any 1993 Marisol guanyarà el Premio de Poesia Villa de Chiva amb l'obra Chubascos dispersos, obra escrita en els anys anteriors. Si seguiu aquests apunts meus sobre els seus escrits, us adonareu sobre la capacitat de treball que té la nostra poeta.

Dur dos o tres llibres alhora és una tasca d'enamorats de la literatura, obres que no desmereixeran ni tres cèntims quan arriben a mans del lector.

És aquest un llibre d'amor; l'amor, com una montanya rusa, un vendaval de colors que voreja la llum i la foscúria, llibre del sol i la lluna. Un llibre de xàfecs, la intermitència dels quals ens corpren...

Una bitàcola de l'enyorança pel que hagués pogut esdevenir i tan sols ha ocorregut al dibuix físic de la lletra, tot allò ocorregut - qui sap?- si en la ment de ballarina de l'escriptora.
O li ha ocorregut tan sols als personatge del poemari? Tendim a creure que allò llegit és real, que ocórre... però la literatura que és vida, també és transmutació del viscut, imaginació recreada, projecció del desitjat.

Realitat o ficció?

La prologuista ens parla de naufragi del sentiment amorós. Existeixen onades, i la mar arrissada del llibre esculpeix mals averanys. És això real o, potser, és aquest l'interés de qui escriu: dibuixar paisatges per tal de reconéixer-nos?

Ens descobrirem en la pluja clara d'uns altres ulls?
Capbusseu-vos, amics i amigues: Allò important es emergir a les platges de la vida.

Josep Lluís Abad i Bueno





ELS POEMES:

Menos mal que me has dicho que existe una parte sana en el enamoramiento, aunque la otra, como tú dices, sea puro disfraz. No sabes cómo le has subido la moral a mi confusión. En estos momentos de mi vida sé que mi sistema circulatorio está más cerca de los canales de Venecia que de cualquier otro curso transparente. Y admitir así, por escrito, la contaminación de mis sentimientos, no deja de ser importante. A tantos años luz de tus cejas como me hallo, me sigue atrayendo ferozmente la posibilidad de conmoverlas. Y pongo todo mi empeño en ello, como si detrás me fuera la existencia.




Me quedé con las ganas de decirte aquel lunes lo bien que te sentaba el nuevo corte de pelo. No me atreví por si te incomodaba mi comentario. Ahora me lo sigo callando para no tener que decirte luego, a continuación, que he soñado con tu nuca varias veces esta semana.




Lo peor de todo, cariño, no es que yo me haya recorrido Venecia entera para comprarte la máscara más bonita, que ni siquiera sé cómo te lo tomarás, si es que te lo tomas de alguna forma. Lo peor de todo es esta forma desesperada de amarte interrumpida de pronto por el recuerdo en blanco de tu rostro cuando me abres la puerta; entonces es como si se me velara la fotografía.




A menudo caigo en la cuenta de que tienes el rostro más bello entre la multitud, y son los flashes de la triste noche notas de un invierno azul en el que nunca convergeremos, deseos como aspirinas efervescentes para el dolor de mi cabeza.




Es ahora, a tantos kilómetros de la lluvia, cuando me duele este esguince de sentimientos que ya no sé con qué vendarme. He recorrido tantas calles pobladas de rostros que echo en falta la luz de tus ojos como si de una pomada muscular se tratara.
Tiene el deseo autopistas de peaje como dulces pesadillas en la ruta del néctar, largas avenidas peladas de invierno por donde sólo circulan pupilas muertas de sueño. Y yo me apeo con el corazón encogido en un área de servicio para estirar las piernas.




Te doy el mar y abril que se queja dulce esta mañana. Hoy he venido a trabajar con menos odio. Anoche volví a amar tu espalda en las sombras del concierto de Serrat, y quise ofrecerte estrellas en todas las palabras. Ahora es viernes,casi mediodia,y pronto voy a encontrarme en los brazos un fin de semana de manos vacías, acaso un deseo de lunes desde hace tantas horas. Lo triste es si no hay amor, aunque sobren madreselvas.




Cariño, esto son las endorfinas o es tu sonrisa. Tu mano sobre mi frente o tus ojos derretidos de estrellas sobre mí, casi a las siete. Después, todo el amor de golpe flotando en las aceras, y el gozo de abrazarte mientras abrazo el mundo. Y más amor, y tanto amor, que no me duele el crepúsculo ni el adiós. Y tanto amor que lo inunda todo... Y tus ojos.




Quizá sean estos los días más terribles de mi pérdida. Y aún espero que tu voz colmada de violines me devuelva la calidez en estas horas. ¡Cómo me escuece y me desgarra poco a poco el sabor de tu distancia, la neutralidad absoluta de tus silencios! ¡Cómo me espanta tu sentimiento cero y el horror de las madrugadas apoyados los ojos en tu cintura que no existe! Mañana voy a verte otra vez. Tiemblo y me rompo en pedazos por tus ojos, que duran tan poco y tanto el oscuro intervalo.




Escribo con un bolígrafo como el tuyo, como el que llevabas aquel día en la mano, a punto de despedirme. Quiero contarte que he releído todo lo anterior muy por encima y que a algunas cosas no les encuentro mucho sentido. También, que vengo del cine, y que durante la película he pensado en ti, como me sucede siempre, y que me fascina ver el reflejo de la luna llena en el mar, como todos los veranos. Voy perdiendo la pasión y ganando tristeza, o qué sé yo. Reconozco que no te amo como al principio. Estoy sentada sobre el silencio que crepita rabia y miedo. Tal vez me vaya a la cama pronto y ojee un libro de Estellés (para recuperar los argumentos cotidianos). Mis pasos te convocaron por última vez en una calle vacía, otro veintiocho, después de la hierba y la soledad, a punto de encenderse las farolas, que se resistían como la luz de las tardes de junio. Atrás empecé a dejarte y no conozco unas alamedas más deshabitadas que las que crecen a raíz de tu ausencia, ni otro pánico más azul. Nunca podrás en¬tender cómo era mi amor al trasluz, ni por qué corto flores amarillas para tu rostro, aunque no huelan demasiado. Ya no eres mi amor, y en aquellos parques del deseo no bastó lo suficiente.
De todo, lo único que permanece todavía es este largo paseo de la angustia y una triste avenida de chubascos dispersos.



Agrair les fotografies a Sapaho, Dorsoduro, Morganawolf,


Imprimir

Com esdevenir poeta.


- Mirar-te, mirar-te; no sé res del món, ni dels mots que he escrit, ni qui sóc, però tinc prou amb mirar-te.

- Has de tenir paciència, molta paciència.També has de riure't de les ombres; amb coratge, has de procurar que aqueixa estranya paciència, malgrat no l'entengues, t'habite; i, d'amagat, hauràs de furtar-li paraules al bosc.

Si camines pels seus viaranys, has de respirar fort i notar que, tot tu, formes part del pulmó natural. De tant en tant, tancaràs els ulls i prosseguiràs el viatge: ara t'esllavisses sobre una catifa gegant de fulles i d'aromes; ara culls les paraules que un ventijol dirigeix cap a la teua oïda. I no tremolaràs; i no tindràs por de la soledat. I somriuràs al reig bord i les formigues sense por d'enverinar-te.

Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, en dormir la lluna als teus peus. Lentament deixaràs d'escriure, i et volaran els ulls, i les mans alliberaran el pes de les paraules; i ja no tindràs pensaments, però mussitaràs cançons de bressol acompanyat dels grans ducs. Si arribares a aquest estat, una remor conversa de fades t'eixugarà el cos i el seu batre d'ales encendrà l'alé de totes les lluernes nocturnes.

Recorda, ets el bosc. Ho notes, em comprens, poeta?

Aleshores, als teus ulls foragitats plouran lletres d'un cel que desconeixes, perquè no penses, perquè balles i cantes garlandes de flors. Perquè, a l'escenari, s'allunyen les ombres. I pel silenci, els núvols et refrescaran les galtes. Jauràs amb la rosa i el gebre; et prendran per boig. La recompensa serà que s'oblidaran de tu, però t'acaronaran les molses i falgueres; humil, a hores d'ara, no formes part d'associacions d'escriptors, ni t'ha de caducar el verd esguard de primavera, ni els periòdics t'engronsen la identitat; perquè l'has oblidada i se t'acosten dolces papallones a libar-te la ment de meló d'Alger. Llur fru-fru t'empeny a pessigar la terra i escrius perquè et mena la pluja. Ella desdibuixa el teu traç, però el cor canta la intensitat del meu rostre.

T'has retrobat, invisible de mots i abillat per la boira, amb l'amable silenci que sempre somiaves.

Comprens el que et dic, amor meu?

Sembles perdut al jardí d'un vell vent...

Mira'm,
                estimat;
                                per tu, sóc, al paisatge interior, la dona dels núvols!

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

divendres, 14 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González,VIII (Afegiràs abril).


Trenta poemes conformen el Premi Ciutat de Vila-real de l'any 1992, guanyat per quarta vegada per la nostra poeta. Novament el sentiment amorós esdevindrà la pedra clau d'aquesta obra. Cirurgiana de les emocions, Marisol dibuixarà la lenta anihilació de l'amor, el camí que ens dreça cap a la seua desaparició; un camí plagat d'històries que ens llegim, que construïm per tal de no saber-nos aïllats i sense rumb.

Eternitat en l'amor?
Acceptació d'una inevitable pèrdua?
Ens rovella el temps les il·lusions?

De fet, les emocions experimentades en l'inici de l'enamorament són descriptibles... Dir el contrari, és un tòpic, un reble poètic, innecessari; ho compararia a la pluja obscura de les estalactites sobre la pell d'un/a espeleòleg/ologa de tresors. La pell es revoluciona (ho diu al primer poema seleccionat), possibilita l'amplificació de plànols secrets, de laberints per a l'estima, els còdecs de la qual són aqüífers íntims de luxe i complicitat. Però la nit s'acosta, s'esfullen els jardins nevats de pètals freds, solitaris... i la boira acampa.

En la soledat del cor udola una lentitud plena de tristesa.

Josep Lluís Abad i Bueno



Els poemes,

Tu vindràs el nou de setembre
amb els negres cabells mullats d'aurora.
Jo t'inventaré la màscara d'un abraç
en el llindar de la porta.
Tu em mostraràs el nou espai
amb poques paraules,
et mantindràs distant de galtes.
Jo et miraré amb el cor a la gola,
tu em miraràs penetrant-me
la caixa forta del pit,
esperaràs un concepte
que resumesca les vacances
o alguna cosa semblant
a l'aventura d'expressar-me
amb el rostre intens,
completament intens de tu.

En la meua pell succeiran revolucions.




M'he despertat amb cireres del teu rostre, amb dolces carícies del teu nom. Un desig de fondre'ns ens serrava les dents i ens passejava l'esquena. Intensament ens preníem, amb declaracions íntimes en la llengua. Amb plaer m'he begut tots els teus mots. Rodolàvem per una platja matinera, els braços encerclant dos anys d'onades intermitents. Tu em miraves i em deies blaus. Jo batia clarors, a punt de menjar-me el món. M'he alçat avui diumenge quasi a les onze amb la intenció de comprar el diari que, ben segur, no dirà res sobre aquest cataclisme d'amor.



Hi ha nits revoltades
de dolor i averanys.
Hi ha l'insomni sec com una fuetada
de temps contra les dents.
Hi ha la intensa paüra
de l'estómac i l'amor
en motles triangulars.
Hi ha càstigs i la boca
que respira menys,
els ulls cremats de culpa
i mares fosques
que contenen l'alé.
Hi ha una platja de desamor
als meus peus,
la terrible buidor
del fred i les meues mans
que busquen esguards.
Hi ha la llibertat
de les set del matí
de no pensar en res i moure's
i el cant de dos o tres ocells.
Hi ha nits així
de pedres al ventre
i una atraient remor de mort
en els polzes.
I jo sols aconseguesc d’adormir-me
Si m’imagine que t’abrace
(en el coixí de papallona,
Que és el meu preferit).



Desembre mor en un crit de sorra.
Trenca la lluna els vidres
de la matinada més buida
i em calen ara les aus que desconeixes
per guarir l'arbre de cants
que signifiquen pluja.
T'estime humilment i pobra
com una nadala en cos de camisa,
inútilment com una espera sense braços.

Descendeix el dolor en el calendari
com un retard de música fosca
i el fred amera la pell
de son i desig que em quallen
la neu de les mans.

Desembre és una cuirassa
de llums artificials i despossessió,
una galeria d'oblits
mecanografiats en la blanca tristesa.



oye mi sangre rota en los violines
Federico García Lorca

Si pensasses en mi una d'aquestes nits
i escoltasses els concerts de Vivaldi
que t'he amerat de rosada
sobre l'atzur de tots els desigs impossibles...
Si creguesses la misèria dels meus mots
orfes de realitat i vi
especialment quan ets a prop...
Si em dedicasses un record
o el blau delicat de les violetes
que de vegades té la lluna...,
jo ho sabria.

(Era aquesta esperança secreta
un auguri de roses fredes
en la primavera del sobreviure.)
A cabdells de fum esmicole les ànsies.



Plouen ferides sense pell
de dalt a baix de la meua espera
un dilluns de qualsevol segle
encantat de lluna.
Navegue inicis de llum marina
i el llac assedegat
de les paraules fosques.
Tenen xiprers els correlats
del sentiment com un camí
de lentes despulles.
La rialla de les teues dents
s'assembla a l'herba de les trompetes
i m'apropa el tacte amorosit
de les violetes en gener.



Hi ha un agost lent d'ossos i pluja,
una finestreta en el ventre de l'ocàs
i algunes tendreses pobres en el vent.
Hi ha tots els records mossegant-me
el bescoll i les ratlles fetes,
i el centre del dolor més amagat
lliurant-me a fosques la batalla.
Hi ha camins i peus nuvolats d'espera,
destins esmussats, el plany i la pèrdua



Esternudes tendresa
i et sones excessos d'amor
(és aquest un constipat
de tanta humanitat junta,
i els ulls rojos, a punt de plorar-te,
no saps com enllumenen la vida).

Jo m'engrunse com una condemnada
en la teua respiració
i t'estime cada pam d'existència,
em perd en un pou de desig
i faig oracions per al teu cansament.

Sols em neguiteja,
com sempre,
que siga tan a prop el nadal
i que la fosca em feresca
aquest desordre
de llunes adverses i desabril.



Senzillament un pam de neguit,
una tèrbola lluna d'arraps i llebres.

Jo creue avingudes de neó
per acostar-me al teu rostre;
fa molt de vent en les entranyes
d'aquesta coïssor
i no tinc temps de res,
ho sent,
sinó d'atrapar-te cançons.
Senzillament són trenta tristeses,
tants pams de distància junts
a recer d'abril.
He perdut la claredat de les teues dents
germinant-me somriures i roselles
en el centre de l'hivern,
el tacte immens de les teues paraules
tornant-me els regals del sobreviure.

Senzillament una ferida d'ocells
en la dispnea fosca de desembre,
el desordre que em fa feredat
i escassos pètals al pit.

Imprimir

Agrair la fotografia a sapaho.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Sobre la noblesa i humilitat de la literatura.


Estic llegint amb el meu fill, Guillem, la versió de Josep Marco de L'Agent secret, (Edit. 3 i 4) una novel·la de Joseph Conrad de l'any 1907.
Els exercicis de classe s'han de fer.
Us copie l'inici del capítol III, que diu:

" —Tota idealització fa la vida més pobra. Embellir-la és pri­var-la del seu caràcter complex, destruir-la. Això, deixa-ho per als moralistes, xicot. La història la fan els homes, però no la fan dins del cap. Les idees que naixen en la seua cons­ciència realitzen una funció insignificant en el curs dels es­deveniments. La història està dominada i determinada per l'eina i la producció, per la força de les condicions econò­miques. El capitalisme ha creat el socialisme, i les lleis en­gendrades pel capitalisme per a protegir la propietat són les responsables de l'anarquisme. Ningú no sap quina forma pot adoptar l'organització social en el futur. Així doncs, quin sen­tit té deixar-se portar per fantasies profètiques? En el millor dels casos, només serveixen per a interpretar la ment del pro­feta, i no poden tenir cap valor objectiu. Aquest passatemps, deixa'l per als moralistes, xicot..."

Aquestes paraules escrites a principi de segle XX tenen, encara, molt de suc... No és el moment de fer una explicació de conceptes sociològics o filosòfics, de fer-ne crítica del marxisme com a visió del món (ens ha descobert moltes misèries, que no cal minimitzar, com sí ho fan els "neocons"), però aquesta introducció m'ha fet pensar en Joseph Conrad, en si això era el que pensava l'autor. De seguida, he imaginat el context i el perquè introduí aquest paràgraf. També, com un llamp, he recordat la cacera a què va estar sotmés Boris Pasternak (per idèntics motius) pel politburó rus, titllat de "burgés i efeminat" literàriament parlant. Una taca per a la Rúsia del moment. Una literatura amiga dels enemics (recordem la guerra freda, la divisió dels dos mons).
Perseguir algú per pensar en veu alta i comunicar allò pensat, és una estupidesa del gènere humà que, massa a sovint, ha provocat dolors i frustracions innobles.

"Tota idealització fa la vida més pobra."

Si entenem per idealització, una construcció artificial que renega de la realitat o inventa una altra de diferent per no conscienciar-se d'aquella en què vivim, podria estar d'acord en una afirmació d'aquest caire; però no, si l'afirmació rebutja la capacitat de la imaginació creadora.
No podem anar dient que tota creació literària és una alienació; seria banalitzar aquest concepte marxista "estranyament del món"(Entfremdung). Ara bé, si com diu el text utilitzem la bellesa per disfressar aquest món cru, aleshores no em sembla ni ètic, ni correcte.

Pense que qui crea, no funciona d'aquesta manera. A més a més, existeix la llibertat del pensament; no podem viure en universos com aquells retractats a la novel·la 1984 d'Orwell ( recorde l'amor de la Júlia per Wiston, m'emocione...), on una policia del pensament és omniscient i hipercontroladora. Seria la mort de la literatura, de la creació gratuïta.

La qüestió és que, al text, es comenten moltes idees a través del narrador. Tot i que la història la fan els homes i les dones, no estic d'acord en l'apreciació -prou subjectiva- del narrador que "La història la fan els homes, però no la fan dins del cap". La consciència empra com a suport la paraula; i aquesta és l'eina amb què "l'homo sapiens" ha afaiçonat la realitat.
El professor americà John Austin té un famós article titulat " Com fer coses amb paraules", que encara és d'una actualitat capdavantera. Pense que la forma com ens adrecem al món i com endrecem el nostre temps, és gràcies al llenguatge.
Per això l'amor a una llengua no naix d'una imposició política o administrativa, sinó d'una visió emocional del món, d'una estima quasi física pel vehicle -les paraules- que possibilita qualsevol cosmovisió personal.
I aquesta es perfila a través d'una vida.
Sempre he pensat que les paraules són realitats físiques que amaguen universos particulars, multicolors.

Estimar la paraula, és estimar-se un mateix, no és una qüestió espúria, accidental.

Al capdavall, l'ésser humà és una realitat molt complexa; i sembla que, malgrat els anys de civilitzacions viscudes, d'amors i d'odis engendrats, no creiem que la paraula puga construir una humanitat diferent.
Però jo, sí ho crec; crec en la bondat de la persona humana, en la generositat oculta, latent, del seu cor. En el discurs engrescador que il·lusiona i dignifica.
I crec, i desitge, i lluite cada dia per mostrar la dolcesa, el respecte, l'educació que un grapat senzill de paraules poden dur-te, -amic/ga desconegut/a i proper/a, alhora- a una nova llum; paraules per tal de construir companyonia, per a allunyar-nos de la supèrbia i la vanitat.
Aquesta és la moral del llenguatge, d'una llengua, de l'ésser que l'habita.

I perquè és cert que tot no val per igual, que no podem recrear-nos en un postmodernisme entés com absència de compromís.

Les lletres, aqueix vaixell que sustenta i agombola la nostra vida interior.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a el rapsoda mut.

dimarts, 11 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González,VII (Aprenc la separació).


Premi de poesia Ciutat de Vila-real de l'any 1991, aquesta obra de 29 poemes continua aprofundint el sentiment amorós i l'experiència de la separació, de la lenta pèrdua, d'allò que hagués pogut estar l'amor.

Com difícil d'acomplir és allò projectat pel cor!

Explicitar l'absència, la soledat tan profunda que les paraules palesen... Viure en perenne melangia. Enyorar la carn que et retorna la mirada...
Per què despullar-se davant d'una humanitat immadura, d'un públic que, de vegades, mesquí resol el viure estúpidament?
Marisol batega sentiments per tot arreu. Ja li és indiferent el què diran, què en pensaran. Pel do de la paraula se li escapa tot l'amor i ens vessa, gratuïta, l'experiència.
Experimentar l'amor, la festa, el ball d'uns gens que xiulen aromàtics per un Tu.

Màgiques les sensacions!

Malaurats aquells qui ho desconeixen!

Malaguanyats i tristos els que pensen que n'és cursileria!

Josep Lluís Abad i Bueno





Els poemes


T'adorms, Isabel,
i no et conte la pluja
que m'ha entretingut els versos
a mitja vesprada.
Has treballat molt avui,
com sempre,
i quan badalles obscurs desficis
ni se t'ocorre potser
que t'he dedicat les mans
en el crepuscle,
l'oroneta blava que es remulla
en un esquit de Mediterrània,
la dolça complaença d'ales
per al teu polze,
la insuportable intensitat
del record amerat de vent
o l'arc de Sant Martí
sobre les fulles de les memòries
aquest dimecres
sis de març, a Nules,
desafiant clarors
i llenguatges incerts.



T'han dit, Isabel,
que, de vegades, els violins
s'encenen en flama
recordant-te?
No saps tampoc
que lentament aprenem
càntics de salvació
sota aquesta pluja de cendra.
I que les xiriomoies
ja no fan gust de cap país,
ni les margarides són bressol
de cap tardor.
Les ciutats petites
juguen a conillet amagadet
en les ungles de la distància,
i nosaltres repassem les històries
tota la nit
i afegim els punts i les comes
de la ràbia
a cada illa de somnis
perduda enmig d'oceans insuportables
que navega l'esperança.



La soledat em tremola als ulls
cada nit
a dos quarts d'onze
quan veig allunyar-se
una vegada més
la possibilitat que em crides.
Així cada nit
m'adorm amb un silenci de ferro
creuant-me el pit
i em desperten ferides estridents
de matinada
que no diuen els noms,
com bafs de subtil penediment.
Així des de fa illes de temps
que habiten l'angoixa:
cada jorn, com un cercle d'inicis,
al ritme de la llum,
el so de l'espera.
I l'abril que ha vessat les llàgrimes
sobre els tarongers
respon mut
als batecs de la pluja.



El matí xiuxiueja la llum
sobre els teus muscles
i et recorde
amb el cos menut i fonedís
caminant per l'avinguda
a finals del setembre.
He plenat els llocs de tots els dies
d'epitelis que se m'hi atansen de sobte
i em captiven
amb la més cruel de les llibertats.
Cada matí,
mentre descanse la rutina esquerpa,
retrobe un dolor punyent i dolç
entre la tassa i les bambolles de l'aigua
a l'hora absent dels desdejunis.
Duies una samarreta negra
i estels en els muscles;
et veig els llavis
anunciant-me tempestes de soledat
i em desfaig com el sucre
en la tebiesa del teu record.



T'enyore
i els pobles de la serra
són avui deserts de places
amb xiquets i vells
(un avió de llum desfeta
parteix la ratlla als núvols
i molt probablement deu anar a Manises).
Avui que no és setembre
ni migdia ni darrer esplet d'estiu
sinó un capvespre de silenci,
em bec la teua presència
pels racons buits de les branques.
Ací, en aquestes escales on ara m'assec
-és talment com si veiés
els teus turmells bruns de papallones-,
a l'ombra d'aquest arbre
que encara no té fulles,
em parlares tendrament de la casa
(el record dels teus llavis
és l'heura que m'arrapa
la solitud).
I els ocells dels teus muscles
anunciant-me el vent sec
de les estacions irrepetibles.
Que aquest poble s'assemblava al teu,
em digueres,
mentre descendíem carrers estrets
d'habitatges d'aigua.
És ara la font
que em respon la tristesa mentre camine.
í ací l'indret de la fotografia
que mai no va eixir,
atapeït encara d'intencions.
I ara el llavador
on ens esquitàrem la pell de son.
M'acompanyen lladrucs,
la remor fresca del rierol,
la nostàlgia dels salzes
i una mitja lluna
que s'esllengueix al cel,
potser també la benvinguda dels geranis.
(El banc on t'adormires
sobre els meus genolls
resta despert de membrança
a l'entrada del poble).



Diversament -per ignorades
branques de llum-
m'arriben els versos.
Com et puc retrobar les parpelles,
l'encens del teu esguard a l'andana,
les línies negres dels teus ulls
el vint-i-quatre d'agost.
«Euskadi és com un conte».
(Em guarde les síl·labes
a la butxaca
i els besos).



Te n'has anat amb un clam de boira.
Hi ha l'heura de la membrança
enfilant-se a les cames de les ferides.
Tota la fam és un ventre inert,
un pou de violetes que diuen adéu.
No hi ha ningú a l'altra banda de les mans.
L'angúnia inicia remors
com nusos de distància entre pètals.
Els carrers sense presència
són avui el bosc amarg de tots els dies,
trenes de contes blaus
que estiregassen els cabells del capvespre.



M'agrada seure als parcs
tranquil·lament al vespre
sense tenir res a fer
sinó encetar el teu record
i que un vent de cotó
m'amere la pell del teu ventre.
M'agrada demanar una orxata gran
al quiosc de l'avinguda
perquè m'he quedat a soles
i dispose d'escriure't
els versos d'amor més intensos i subtils.
I veig la gent que passa,
a peu i en els cotxes,
tanta gent amunt i avall
a les set i quart.
Fa dies que em fa mal l'estómac
i en seure m'estreny la roba
la cintura del dolor
i me l'he d'afluixar.
Fa dies que no et puc contenir més
i m'esclates a glops de veritat
-itinerari de l'evidència-
entre pell i cuir
amb els ulls i el pit mòlts
de tanta espera.
Em dols llargament, amor,
i el meu crit té la cadència
dels braços silenciosos,
la inevitable soledat
d'una platja de besos.
Reduesc ara la quotidianitat
de l’entorn
a un sol mot,
tan sols un tímid intent d’apropar-t’hi
el que sóc.



Aquesta llum de juny
m'aboca el desig per la finestra
mentre olore el color de la partença
i em revolque sobre l'epicentre
d'aquest terratrèmol
que somou illes simbiòtiques
amb rosques de greix a la cintura
i pessigolles al melic.

Aquesta llum de juny
que em fa créixer els dits,
aquesta llum amb què
aprenc la separació.



Tu saps que jo vinc d'una espera
i que ara em plouen les àries
com ruixats insistents
sobre les parpelles,
i que al pit disfresse la tristesa de tabac.
Però és difícil dir-te
que puc sentir com navegues
el temps en el palpis dels dits
i en les pupil·les
cada vegada que acaricie
els éssers i les coses.
Hi ha una ciutat al sud,
ben tendrament al sud d'aquest migdia,
una terra absent com les roselles que ens separen,
una remor de llavis
en el pomet de camamil.la de la taula,
la nostàlgia de les aixetes
i la temperatura de la lluna,
que envelleix de tant en tant.
Hi ha una casa al sud
que mai no has habitat
però que habites;
allí les lentes llengües de la membrança
descendeixen a l'oblit
en flames verdes.

(El nord, però, és una mar de cendra
que desconeix el meu pànic).


Agrair les fotos, com sempre a Txanoduna, Basajauntxo , Alonsodr i Agusmendi.

Cirurgi - Ana.


Ana, ahir per la vesprada, m'ha tret una mica de mi i m'ha buidat bocins que exigien una autonomia total sense cap tipus de concessió. Ana, de veu dolça; la cirurgiana que em tallava, cosia i cauteritzava.
Em pregunte si creieu que sóc el mateix d'ahir, ara que he minvat un xic als ulls d'aquest univers. Al quiròfan silenciós s'han desfet -l'han desintegrada- d'una part meua que creixia sense cap permís. I he eixit a passejar, després... He somiat aquell portàtil que encara no tindré i, també, l'enginy modern que, per la seua música, boten i juguen les paraules al meu endins.
Per instants, he pensat que, encara, respirava el cel.
Ana, la dona de paraules justes, m'ha adormit el silenci del somriure lleu.
Tan sols sentia el bategar d'una tardor ràpida de llums, fugissera.
Pensava futurs, mentre em cosia.
Certs sintagmes d'il·lusions s'esvaien per les vores lliures de la pell. Ho notava...

S'haurà quedat, mig perduda i despistada, alguna lletra dintre meu?

A partir d'ara, us parlaré?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Rroby.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Reflexió.


Per atzar, els escriptors som encara massa mesquins i practiquem l'endogàmia literària?
Viure, ensinistrar-nos per desfer-nos d'aquest jo que es creu imprescindible i centre, egòlatra golut...
Dis-me on vius, oh bella literatura!
Tu que oblides els noms que reifiquen la bellesa, però no ho fas davant l'aroma pura d'una rosa, ni davant l'esguard innocent d'un sol que frega els ulls del nen...
Tu que rectament escrius amb les mans oblidades i tristes de la castanyera...

diumenge, 9 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, VI ( Sirimiri).

Per als diumenges ben acompanyats o solitaris i plens de melangia, us deixe una altra obra de Marisol González, Sirimiri (Memòria de llavis), Menció honorífica en la Convocatòria de "La Forest d'Arana" de l'any 1991.
Una tria de 9 poemes sobre 24 que composen el poemari; hauria sigut una vertadera llàstima que aquests pensaments hagueren passat desapercebuts. Podem veure una descripció -dels sentiments amorosos- neta, transparent, sense hipocresia. Els 29 anys de la nostra poeta manifesten una maduresa profunda a l'hora de radiografiar i analitzar emocionalment totes aquelles sensacions que suren al seu interior.

A banda de la definició del concepte Sirimiri per la Real Academia, diverses cites -Llamazares, Muñoz Molina- apunten ja la temàtica mostrada al poemari. És prou suggerent la cita de Juan M. Muñoz Aguirre, de l'obra Adios, dijo el duende. Una declaració de principis d'allò experimentat i comunicat generosament per la nostra poeta:

"Como un tesoro, la casa esconde
el olor de tu pelo.
Y es fácil ahora
la nostalgia: lejos, en la ciudad profunda,
oigo, entre todos, tus pasos".

Amigues i amics, gaudiu els tresors amagats d'aquesta humil selecció.




L'agost és un recolze del camí encès de record.

L'agost l'habiten dies d'emergència en el tacte.

L'agost és un ritme de braços des d'un setè que
agiten els llums artificials de Bilbao.

L'agost és un viatge al nord de les meues
despulles.

L'agost, el vint-i-quatre, és un pont de boques
sobre la ria del desig.

L'agost em grata les venes ara i és un palpis
de soledat en els dits de la tristesa.

L'agost, aquell agost teu i meu, previ a les pluges.

L'agost i Kanala, la bella latitud de la maresma
que ens omplia les mans.

L'agost, Aste Nagusia.

L'agost de les cartes i de les melodies d'herba
en l'ascensor.

L'agost i les històries d'Àfrica quan se'ns fonien
les parpelles amb els bedolls.

L'agost i ja no existeix la casa ni el telèfon,
ni el balcó del teu pit quan naixien les llàgrimes.

L'agost i l'odi gelat d'oblit com una porga per a l'amor.

L'agost, i una platja nua que ha imaginat
un adàgio com un ganivet a l'esòfag de les paraules.

L'agost, i m'atrevesc de dir-te que encara
t'estime, malgrat les bambolles de mesos
que em bullen als llavis i que no sé si són certes.




Avui és vint-i-quatre, i a poc a poc,
en aquesta hora,
tu em despullaves la vida.
Tan intensament ho recorde
com el clarejar dels llavis.
Ara, derrotada d'absències,
em deixe caure en la febre
d'aquest grapat de dies
que ens separen ja.
Poaré sense tu
des del baldat ocàs d'aquesta història
la feredat de les acàcies.
Em trobe vençuda de signes mutilats,
de regalèssia de besos,
de mans desertes.
Com puc ara descriure el buit,
la soledat més absoluta,
la cruel mancança del teu ventre?
Em premies els batecs
com promeses de llum directa.
Mossegàrem les genives de la pluja
i m'hi queda el gust
esquitat de rosada.
La teua boca m'esclata en la pell
com un núvol de pressa.
La teua boca,
itinerari únic on em perd
perquè no m'hi retrobe.
La teua boca vestida de sol
i el fred oceànic de les palmeres
que ha llaurat un any
de sis-cents quilòmetres.
La teua boca dilatada de mi.

(I la sequedat de les aixetes
de després de les onze).




Amor meu, jo no puc oblidar
el color dels teus gestos
sobre les matinades del nord.
Per això ara,
a la plaça, hi ha cadafals
de silenci melangiosament buits
després de la festa
que guarden el teu nom
i la flaire amargueta de les móres.

Els acords de cada data
han esguellat la simfonia
de les teues mans sobre la meua argila.
Jo he trobat l'alegria inicial
de no perdre't
en un cantó de percussió fosca,
la darrera llum d'agost sobre les teulades
i el guirigall de després que passa la processó.




Jo no puc oblidar res
i em rebolque en la lluna
que s'adorm sobre el campanar
del desig, a les dues de la matinada.
Els coets del temps
són misteris estridents
contra el cel de les preguntes.
Jo no vull augmentar-te
la indefensió amb agulles
d'imatges que em cremen la pell.
Ara jèiem en l'asfalt
dels anys anteriors a nosaltres.
Sols em traeix un desfici
de seguretat mai no apresa.
Si tan sols em digueres
que mantens viu el sirimiri
de les nostres galtes,
jo deixaria el paper i el llapis,
m'afiliaria a l'aventura
de les teues cames
en un impuls de naixença.




Sopàvem a les tres del matí
vi i formatge amb besades.
Eres un niu de platges
sobre l'estora nua
i amb plaer vaig tastar
les dolces abraçades dels teus peus.

(No vam tenir temps
de guaitar a la finestra
per veure el castell de focs).




Sue cada vers
amb calor de soledat i tabac.
Sones en els quarts de les hores,
i aquest estiu, completament
buit de tu,
és un vaixell a la deriva
de totes les cançons.
Em digueres que no valen les paraules
corcades pel temps
i potser jo ara sent el cuc
del silenci que les assassina
esclafint-me en els teixits
del triangle més amagat
de la meua existència.




-Sí; te quiero -dijo muv seria-. Però ya veras cómo el amor
no dura y que es posible querer
a más de una persona al mismo tiempo.

(Stephen Vizinczey)
En brazos de la mujer madura)


Tu et dius aquest nom d'aloses
que m'habita per complet
i jo elabore en un full en blanc
una història que potser no reconeixeràs.
Són així els filtres oceànics
de la memòria.
Tu m'atorgares el color dels paisatges
i ara et torne fotografies
en blanc i negre.

Una mirada no s'hi repeteix mai més.
Em vaig clavar el vidre
de l'impossible
en no voler admetre,
amb l'única esperança de la teua pell,
que les relacions canvien.




Aquest neguit espès de febrer
té arracades enceses de silenci
penjades als lòbuls incandescents
de la ràbia.
Tal vegada et perdone l'adéu
però no l'oratge de desconfiança
que m'anunciares foscament
al límit de la culpa
poblada d'alzines.
Jo t'estimava
com t'estimen les meues pròpies mentides,
amb una bogeria de síl•labes
i amb els malsons de la tristesa;
jo t'estimava sense futur,
vull dir amb la intensitat
de tots els dies
i amb basarda de pèrdua,
feroçment o impersonal,
maldestrament i sàvia.
Jo t'estimava i et mentia,
vull dir que t'ocultava
presons perquè no em salvares,
la gelosia que em dopava les nits
d'insomnis i de llops.

Tu no sabies qui era
la covarda expressió de mi.




Tu m'oblidaràs potser un diumenge
amb un obscur arrap de lluna.
Jo recorde a Aín un baf
de llàgrimes fonent-se
amb un destí de llums viatgers,
l'inici de la nit estranya de setembre
i un grapat de mosques apegaloses
que m'embafa la pell de soledat.
Subratlle la tristesa del teu nom
en les muntanyes enfosquides d'aquest poble.
Enfront, les escales dels teus llavis
que remarquen l'oblit
sota l'eucaliptus.
I el ritme ascendent
de les teues roques alegres
que perboca la font.
Jo t'estime amb un any
de gestos quilomètrics
i amb una fe de mots
decapitats contra les boques.
I escric la teua veu
en els espais d'aquest capvespre
a la serra, avui vint-i-dos
de setembre, amb una fugida
de gavines als ulls
sobrevolant-me la platja
deserta on ens férem les carícies.

(Tristament em batega el teu nom,
vull dir amb un enrenou de membrança).


divendres, 7 de novembre del 2008

Intimitat.


Com us vaig dir ja fa temps en un comentari, dedicat a la meua seguidora Zel, i per a tots els i les altres també, ací teniu el poema titulat com resa l'encapçalament. I perdoneu l'auto-bombo.

Del llibre D'amors i d'altres constel·lacions, Edit. Brosquil, Col·lecció de poesia, escrit durant un parell d'anys, però publicat el 2002.



Intimitat.

T'he dit i tu ho saps, que jo vinc del foc
i de l'aigua. De la sal i el pa fresc.
De la taula. Dels mots breus i l'espart.
Del sabó. Del silenci, de la pols
i dels draps.
                    D'aquella llum que les mans
amb el sol negocien i dels versos
diminuts.
            Tu ets penyora, bell domini
fràgil, caliu meu que esperone en anys
com la pell d'un bell crepuscle.
                                                   Convida
el foraster que sóc.
                               De zel despulla'l.
Com la carn d'aquests mots blaus, dintre meu
llostreges.

Agrair la fotografia a Atwose.

dimecres, 5 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, V (La tendresa dels freixes).


L'any 1990 guanyarà la poeta el Premi Vila de Nules amb l'obra La tendresa dels freixes. Són 26 poemes ocults en un llibre de tapes grogues, com les fulles voladores de tardor. Un sambori de paraules que no s'esborra per les pluges persistents, ni per les variacions dels oratges. El poemari adquireix un to profundament intimista i d'una bellesa superior. Dibuixar amb paraules les emocions humanes no és cap secret per a Marisol. Ha estat tocada per un ésser místic que fa renàixer la veritat de l'amor a cada mot dit. Per a ella, escriure és una manera de sentir la vida. Les grafies construeixen universos per descriure allò que els humans amaguem. On es pot trobar la tendresa?
Si desitges i dius "Bon dia", amable lector/a, potser hages provocat una silenciosa revolució en l'interior de qui t'escolta. Prova de fer-ho!
La veritat vital no s'estima la grandiloqüència.
Aquesta és la lliçó del viure.

Que la llum d'aquestes paraules et fregue el cor i t'emocione!

Al teu voltant, si vols, tot és possible.

Els poemes de La tendresa dels freixes.

*** *** *** *** *** ***

Amb el temps aprenc les teues dades.

M'adone que desconec per complet la sintaxi
de les teues parpelles, però m'agrada.

(Avui m'he passat tota l'estona cavil.lant
qui et devia haver regalat el caprici de síl.labes
que portaves al coll).



***


De vegades t'interprete signes en les celles
de la primavera.
El teu rostre de cadències tropicals
m'amanix el raïm i la pluja a dojo.
Et mire de reüll i em torne menuda
com la bossegueta que t'ha eixit al llavi.
Jugue al sambori amb els teus plecs de cotó
i et pressent la pell vestida de mànegues.
De nit, quan estalvie llops,
un feix de llunes intermitents
m'agombola un somni suau i juganer
amb un pirri als cabells.



***

No sé res de tu,
únicament l'efusió de la teua veu
quan practiques l'anglés
i que compartim el mateix signe del zodíac.
Amb el temps potser t'intente els gestos.



***

Una vesprada d'aquestes, amb la xafogor
impregnant-me les ales, sé que no seràs a la ciutat.
Te n'aniràs sense endur-te cap ferida.
I jo respiraré un univers intens de partences.
Seràs un llarg viatge de llums desconegudes.

(M'agradaria triar els records per a la teua bossa).



***

Avui mentre em parlaves
de tots els jocs a cau de vida
he oblidat de dir-te que em sentia trista
perquè un catxirulo d'ulls d'argila clareta
se m'havia envolat en un obrir i tancar de muscles.

(No sé si ho entens).



***

Quan tu em somrius, ja saps com vull dir:
de bat a bat el teu rostre,
plenes de coloms les avingudes
que convenen als teus ulls
-ni tan sols vull anomenar-les potes de gall-,
és com si sabesses les històries
que t'oculte dia a dia;
com si les haguesses tastades abans.
I jo, descoberta de tots els meus hiverns,
inicie jocs de vent i mel
en el paladar de la lluna
(després te la torne plena de confits).
Ja saps que em calle les respostes
de la primavera que he descrit
tènue i solitària,
que subtilment trenque espases
i cabdelle el fum del silenci
com la llana dels teus dies trists.
Ja no m'importa que conegués
el color dels meus batecs
ni la pluja dels meus peus.
Ara ja saps també
que el meu destí s'anomenava Moscou
més enllà de les temptatives d'òlibes
i que tenia les pupil·les
dilatades de música.



***

Et contava estils directes de llengua.
A la vora d'una dolça resistència de brossa,
mentre sèiem amb les cames penjant a la vida,
et parlava del meu poble
-i em vas haver de dir que no cridàs tant-.
Mossegava les síl·labes en un intent
d'engolir-me tots els noms dels arbres
que tu anaves dient-me.
L'hora era bruna quan et detingué sobre mi.
Els teus ulls de terra -un cop arribat el silenci-
iniciaven una amanida de corbes de boirina.

El nord era aleshores un grapat de formigues
envernissant-me la gola d'enyor
i uns colzes sobre la pedra.

Et vaig preguntar si allò que es veia era ja la lluna.

(Ho recorde fonent-me de calor
mentre em trenque en un grapat de versos
i mamprenc el patiment innecessari
de pensar que n'estimaràs altres).



***

Desperta, la teua veu em pentina papallones.

Per camins d'aigua s'esllavissa la set
de la ciutat
quan m'anuncies clarors amb un joe itinerant
de carícies.

De bon mati, al ritme de les aixetes,
pronuncies el meu nom per tota casa
oferint-me l'últim cabdell de seguretat
que necessite.
(I em fas memòria que no em deixe oblidat
el raspall de les dents).



***

El sol d'aquell migdia,
com un llangardaix d'hores molles,
em rescata fils de pluja per al rostre.

Les veus que no són nostres ens inclouen.

Deixe la platja i els estornells del camí;
se m'hi encomana la tendresa dels freixes.
Entre quatre parets pelades d'estiu
mentre ho recorde tot en un full
inicie l'anàlisi sintàctica del teu somriure
i m'estime viatges de llum a les teues galtes.



***

Quan tu dorms, amor,
la llum és un ramat de zebres
que passeja les meues extremitats.
Tinc por de dir-te els noms
i el desordre del meu temps
ara que estem tan a soles
en aquest jaç de miralls blancs.
Em calle les ferides
amb silenci de sucre i herba.
(Els reprotxes omplin ventres sense destí).
A trenc d'alba m'abraces
i descobrim estels en els genolls.
Un guèiser de boques em renta
d'oblit el rellotge de la vida.



***
Agrair les fotografies a Gatogrunge, Bogaugon, Gallo Quirico i Zyber.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Les meues dones, XII.


La visita d'En Sevredol.

Ella té ulls blaus del color de la pluja i cabells marins.

Discreta lluna, si camina les seues passes suren i no crida, perquè és cotó la veu quan acudeix... Si la demanen, corre com els ràpids vents nocturns, supera la tristesa dels cantons i l'anònima solitud dels capvespres per venir acompanyada d'En Sevredol.

Aquest s'asseu a taula com un més, com si fos costum o ho hagués fet tota la vida; i no gesticula, ni mou el cap, ni els ulls, ni tampoc les mans; quiet, escolta i s'agafa al lent oblit de les paraules i, murmura i calla...
Mentre, l'home vell saluda la mirada de la dona d'aigua. I s'hi fixa- educat- pel detall, per la silenciosa cortesia de l'acompanyant.
Assegut a la butaca pren el tacte blau de la neboda i, a poca a poc, se li adorm la veu, aquells ullals sinistres dels gossos que acacen els darrers amors.

Ha vingut En Sevredol amb les mans molles de lactosa i les galtes de pólvores tristes de talc. No diu massa paraules i l'home vell l'entén. Ara són camarades que recorden, cara a cara, històries de passats propers. Però Sevredol és fort com el titani, té uns ulls rosacis i, blindat per l'alumini groc crepuscul·lar dels camps de dacsa, desconeix tots els dolors.

I Sevredol inunda la sang i, sense cap pressa, li la regira; perquè és el moviment mecànicament pausat del ballarí que cerca aqueixa pau dispersa pels atzucacs del cor. I l'home de fusta, tranquil, abraçat per tots els noms, se n'adona que serà la darrera peça que balla, el pas a dos que, inajornable, el mena a l'oblidada llum del món.

Benaurada sigues tu, per sempre més. Princesa de les pluges blaves i la pell canyella, princesa blava del darrer somriure i cabells marins...

Agrair la fotografia a Yanire.

Les meues dones, XI.


A Aín, el vent engronsa els branquillons de l’adormit ball dels ametllers.

I mentre els núvols riuen, mire pel finestró de casa on creix l’amor.

Comprens aquesta necessària solitud?

Són les taques al paper, l’excusa per menar-me aqueixa secreta geografia, el paradís que infanta el dolç desig. I saps que no és l’hora de les flors d’hivern, però, en obrir els ulls, dius un breu somrís; i convertit en talp del cor, fenc els adjectius que t’ornamenten per saber-te amable, esplèndida de llum sota el paraigües de l’esperança.

Amiga, dus-me fulls deserts perquè escriga!

Dus-me els sons del pou obscur, la tinta del teu cel, la claredat de l’aigua!

Atansa’m els cabassos que acumulen temps perduts!

Que, amb ganes, moriria per escriure’t el pronom que em significa i ets:

Tu, nucli sempre etern, jove flor de neu als meus somnis més profunds.

Agrair la fotografia Inmacor.

dissabte, 1 de novembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, IV (L'edat deserta).


Premi de poesia Ciutat de Vila-real de l'any 1989, són 35 els poemes en prosa que d'una forma natural parlen de les vivències més quotidianes de la poeta. Una radiografia de temors i pors viscuts en la intimitat familiar que produeixen desassossecs en l'horitzó de la nostra papallona. Com hauria estat jo d'haver viscut una altra infantesa? Una pregunta feta per tal de fantasiejar, però que no condueix enlloc. La poeta constata sentir-se abraçada de solituds; una llosa que condiciona el creixement de tota persona. Allò que s'espera d'un tu, viure socialment un amor corrent, estàndard diríem preprogramat, pot menar-nos a l'engolidor de totes les foscúries.
Però l'amor és guia en la tendresa, creença de futurs, bengala a l'univers de les més fosques tenebres. Recursos lingüístics (fúnció fàtica, pronoms, síl·labes, etc) en una meta-poètica de l'estima desitjada.
Serà, aquest sentiment anomenat amor, un amplificador de l'esperança?

Els textos:

El desfici em passeja de dalt a baix el cos sense haver-hi escales automàtiques, i la pell lluita contra un bloqueig de papallones i coltells. La megafonia practica català amb els turistes, i la insatisfacció s'hi envolta de preus acabats en noranta-cinc. La gent compra de tot, menja de tot... A l'altra banda de la ciutat potser m'esperes, i hauré de trobar una mena d'energia en les rebaixes per abastar-t'hi.
Mai no hi ha depressió en El Corte Inglés.



Ja hi veus, mare, jo només volia que no sofrisses, únicament captar estels i molses -si bé sense massa insistència- mentre un curull de desitjós s'ofegava en un got d'aigua. El pitxer -ara ho recorde- tenia el fons blau, igual que els gots. Els ganivets, culleres i forquetes -grans i consistents- duien gravades les inicials M. G.; els torcaboques, també. I a mi em posaves dues cadires -l'una més menuda damunt l'altra- per tal que arribés a la taula, on sèiem tots tres per sopar.



Sent la força més impenitent de totes per atansar-me al pol opost, però la fredor del teu gest m'entrebanca tots els camins i no puc sinó tastar -amb tota la misèria dels déus orfes- l'espessa culpa que, segles ençà, m'atorgà cada batec de vida. Tinc clar, si més no, un fet: si jo no existís, tu no existiries. Es clar que no em vull decantar per cap existència. No em demanes almoina quan em beses en l'obscura nit dels meus dies. Els meus llavis han passat a la història.



VAIXELL A VENUS

Els llums de la discoteca copsaven els seus cabells clars i ella sabia ben bé les hores i els camins dels nostres cossos. Les teues mans m'atorgaven totes les presències de dalt a baix de la meua espinada, i a mi em plovien menys derrotes a sobre. Era el temps de les roselles i els quaderns de versos, del dolor soterrat amb grapats d'oblit groc. Passejàvem la lluna en un cotxe blau, mentre fèiem coincidir els gestos amb els ritmes, i viceversa. No ens importaren els instants viscuts a la vora de la tendresa (ara, però, ni tan sols els hi sabem reconèixer). Vam escarbar l'amor amb extremitats innocents. Hem replegat tan sols les aus que fugen. Ni aleshores ni ara mateix, mai no t'ha agradat Mecano.



Si no fos perquè jo sempre he tingut por de les veus deconegudes i de les mans a contradansa -essent com sóc encara dins de l'ou sense veure-hi que no hi ha corfa-, aquesta hagués pogut estar la nostra nit, home fadrí de trenta anys, amb pis i treball fix, que busques noia formal de vint-i-cinc a trenta anys per... casar-te... (si pot ser abans de les Olimpíades del 92!).



És l'estiu que esclata converses. El silenci de l'hivern ha posat el cap enmig les cames, i entre pell i cuiro m'estime la vida que és a la porta de casa, a la fresca. No sé quants televisors sintonitzen la mateixa cadena, i al carrer hom parla de xalets i del govern. Els infants demà no van a escola: mai no plou quan hi ha eleccions. No deixe de cavil•lar que amb tu em sent ben tractada. Es l'estiu, potser, que em fa filar prim en les coses del cor. Es el context escaient per dir-te que t'estime -no ho trobes així?-. Ara m'adone que la veïna del costat de casa s'ha comprat cotxe nou i convida tot el món a fer-hi una volteta. T'ho dic perquè sé que darrere totes aquestes frases inconnexes perceps el meu amor.



La mort, la cosa més semblant a la vida en aquestes hores que visc a repèl dels records. La mort amb ulls de marbre i pantalons vaquers visita el psiquiatre totes les setmanes i col•lecciona pel•lícules sentimentals gravades de televisió, amb els talls i la publicitat inclosos. La mort ressuscita les històries reals i és sempre un viatge a ninguna part, amb la insòlita tendresa dels diàlegs que mai no conten la veritat.




Ara que estudie de nou tota aquesta llista de reis, recorde aquella divertida discussió que tinguérem dalt d'un taxi, a Madrid.
Lamente no haver complagut els instints de la primavera -ho dic amb la sinceritat dels jorns malaguanyats-.
Cada cop que entropesse amb la vostra membrança, m'atrau més una fugida de gavines cap a l'edat deserta. He oblidat la grossària del fred a l'ombra d'aquells dies càlids, però m'he deixat aparcats entusiasmes en aquell indret.
També recordar-vos m'oprimeix bruscament el pit contra el voltant de les hores, com en un deplorable accident de vides a contracor.



La soledat ens visita de vegades amb espardenyes de careta, i resulta tan apassionadament melodramàtica com una sala de cinema sense espectadors



No saps com m'estime la funció fàtica del teu llenguatge i aquest record permanent penjat a les celles. De vegades òbric els panys de totes les tristeses alhora i n'escull l'odi com a destí, el rancor sota la pell i els malsons escampats entre pedres infantils que s'incrusten als genolls. Enmig d'aquest caos emocional, no saps com m'estime sentir-te a prop, esbrinant-m'hi els laberints de pluja que em somouen els ulls de tant en tant. No sap -o potser sí que ho saps, clar- l'efecte terapèutic de la lluna, semblant al tacte dels teus mots -contacte-.




Agrair les fotografies a AnaMaria, Itala2007 i Amataiclaudius.