divendres, 29 de novembre del 2024

Criptogínia- Criptoàndria


Criptogínia
,
 
Una interessant paraula combinada i assimilada per l'IEC tal com aporta Begonya Pozo.
 
Sempre m'ha interessat la criptografia des de fa molts anys arrere, quan allà pels voltants de 1997 emprava el programa PGP per encriptar els meus correus amb col·legues dintre del món linuxer i alternatiu a l'omnipresent "Güindous". 
 
Us pose un text poètic meu del llibret D'amors i d'altres constel·lacions (2002, primera edició) en fotografia. 
 
Potser també existeix la Criptoàndria de temps immemorials ençà, aqueixa manera d'ocultar el treball, la dedicació a qualsevol àrea del coneixement i saber teorètic/ pràctic per banda de col·legues masculins del gremi, siga aquest d'auditories, direcció d'empreses, literari, etc... 
 
Ens ho hauríem de fer mirar, encara que pel que fa a alguns no els caldria morir, car ja són calbs. Sí, l'humor que sempre pot salvar-nos i ens allunya de la paranoia egòtica! 
 
Que no ens falte! 
 
Us podeu baixar i llegir aquest llibre al següent enllaç:
 
https://www.elpontdeleslletres.cat/2021/04/15/damors-i-daltres-constellacions-josep-lluis-abad-i-bueno/
 

 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dijous, 14 de novembre del 2024

Del treball a la política.

Quan treballava de professor i algun alumne em preguntava alguna qüestió o per una obra que m'era desconeguda, sempre m'eixia la resposta clara i directa: - "Mira aquesta obra no l'he llegida, o bé, no tinc resposta exacta ara per al teu preguntat". Ni m'avergonyia, ni em sentia despullat o encara pitjor, no pensava que els meus alumnes me la feren per posar-me en evidència.

Amb això els intentava fer comprendre que ni la saviesa, ni el coneixement, ni qualsevol resposta era patrimoni d'una persona, vaja que som humans i indirectament que la vida és molt llarga i ens cal un aprenentatge amb paciència i humilitat. Supose que molts companys s'hauran trobat en la mateixa situació. 

Ara resulta que ni la Generalitat Valenciana, és a dir, el govern que ara sustenta les regnes de tots nosaltres administrant els nostres diners i preocupacions com a ciutadans no ha dit ni mú de les errades comeses, ni se sent responsable de les conseqüències de la seua incompetència que ha suposat no trobar-se als llocs adients (en aquest cas, el President Mazón i tot el gabinet de buròcrates) que ha dut a la mort de tants conciutadans, a més dels danys materials ocorreguts, però sempre amb possibilitat de remeiar i subsanar en setmanes posteriors. 

Assegut a la butaca i després de llegir uns poemes de Berna Blanch, pense l'evolució del President Mazón, de cara de corder degollat a la vora de Sánchez, a la cara de rabosa que vol escapolir-se i buscar altres responsables dels fets. 

Què pensarien els meus alumnes quan davant d'una qüestió complicada a classe, jo haguera decidit marxar al bar? Per què costa tant acceptar que JO, en primera persona, no he estat a l'altura de les circumstàncies i això ha tingut unes conseqüències mortals i que seran inesborrables? Per la qual cosa soc l'únic responsable amb el meu equip incompetent davant d'aquesta situació. 

Veig l'obrir boca dels membres portaveus del PP, Sempere, Tellado, Feijóo i del fòssil Aznar, i la vergonya m'anorrea. Que si ara hem de reconstruir la malifeta, que si ara hem de ballar al sol! Quina púrria de caga-ràbies volent-se espolsar tots aquests llots!

On pararem amb aquests parlamentaris de fireta trista?

Si després d'unes declaracions ningú es responsabilitza i comencen a llançar balons fora del camp, si l'estratègia d'aquests titelles mandataris per elecció popular és deixar córrer el temps, car el personal a la llarga se n'oblida, si alguns negacionistes incultes i acientífics españolitos i Voxeros i altres tribus (tipus Trump i adlàters companys) miren cap a un altre lloc i ens bombardegen amb aqueixes estúpides lletanies, aleshores vaticine una foscor que, a tothom, se'ns menjarà la melsa fins a avorrir-ho tot.

Quanta vergonya sent!

Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir

diumenge, 10 de novembre del 2024

Carrusel

Fotografia de Wioletta Plomkowska

Com explicar-te en cent paraules el cel d’ahir, mentre aliens, uns nens concorren per voreres, la nevera plena i una veïna mor silenciosament. Com pintar de colors la veu si els llavis són percussors d’una grisa esperança?

 

Cara a cara, allò essencial teu, quan observes aquest món i per les mans ofrenes pau, serenor i la fi arriba en un vals amb la mirada.

 

Camí de casa, creues el carrer i uns àngels --rere teu-- baten ales per somriure’t. Un carrusel em recorre l’esquena, no ho veus. En obrir la porta --pels becaires d’uns acords--, de nou, em sé teu.

 

Carousel, de Chris Standring

https://open.spotify.com/intl-es/track/3cpbNYt7dn6w9FkMzGIF4f?si=e5c132da2a1a414b

https://www.youtube.com/watch?v=ugOZG0dOb2M

https://unsplash.com/es/fotos/una-mujer-camina-por-un-callejon-estrecho-mDl188bzWxU

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 9 de novembre del 2024

Trenclacosques

Alguna melodia passeja pel meu cap recordant els anys 80 del segle passat. 

Però quan ella truca tot es glaça, imatges, llum, els arbres esdevenen immòbils muts, també els ocells. El cor batega, fanals intermitents, els núvols aturats, la pols en suspensió no aterra... 

Hi ha sang esfèrica, una deu inacabable. I les paraules suren vida incerta, limitada, imperfecta maragda, però vida. Així fem un niu, branca i palla gutural, silenci i veu, un vol el pensament; i tu, acostan-te, esclat d'una alegria --dius--, que no m'entens, que faig tentines, que visc perdut, dispers. 

Aleshores m'arrape a les parets, a versos perpendiculars pintats amb punys de sal, hemistiquis d'un sol en el bressol de veu perquè equilibres aquests meus dies, la poesia.  

 

Inner Island, Tao Lounge.

https://open.spotify.com/intl-es/track/0VnKWpQPwUK4hqKJGAnRIY?si=5772d044e6764045

https://www.youtube.com/watch?v=bGBTZ2-yc90

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 6 de novembre del 2024

Celebració


Amb la mà traus tot el fang de les misèries, mentre abans pentinaves l'aire. 

Amb el cos mous allò que no mai oblidaràs, mentre fa uns instants procuraves balls celestes. 

Perduda, la terra se't menja l'esguard rere tanta runa i ferralla tot i que acarones la boira. 

Amb un pal equilibres l'amor amb tentines, el vesses a tothom perquè el temps ja no importa. 

"Maxine", camines de blanc per sobre negra desesperança en aquest capvespre de tristesa. I amb els núvols que et fan costat nodreixes d'horitzons els qui ploren. 

Altrament pinte una dona de paper que alhora celebre i adore.

 

Maxine of Donald Fagen

https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=2e610714b0e24825 

https://www.youtube.com/watch?v=3saecjSNTlM

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 23 d’octubre del 2024

Immortal

Et menge en el pensament que la boca mana. 

Quina manera tens de nodrir alhora que pregunte com la fam forada el món! No sé ni què, ni com puc evitar-ho. Aquestes quantitats de béns malaguanyats, la felicitat escorxada, quina és i de qui la permissivitat perquè tot se'n vaja en orris? Per això pronuncie engrunes de sons per rescabalar, ni que siga, un petit bocí de tendresa. 

Acumule veus dutes pels vents alhora que passege; guarde allò escrit a les tauletes dels bars, com també grave als ulls tots els rètols que recorren els carrers de tresors lluminosos. 

Viure en perenne eucaristia de paraules i fets, car així veure't fulgor i enrenou, creure més enllà de la carn: haver dibuixat en els mots el regal de ma Vida. 

 

Tides, Men I Trust

https://www.youtube.com/watch?v=id9abvUtS5s

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 21 d’octubre del 2024

Xancles

Em comenta que és hora de rasurar-me. 

Puge al dalt i baixe la caixa grisa amb l'afaitadora que esvara sobre la bola de la pell. L'engegue i dic: - Quan vulgues. 

Ja fa anys que els pocs cabells que tinc, cauen a casa. Mentre el motoret fa circumloquis i vibratos sobre el crani, recorde quan el meu avi --miner--, era rasurat per l'àvia que no disparava ni una en valencià: Quieto Aquilino, no te muevas, leñe! Com un bufit, aquests anys que ens separen. 

Ara soc jo qui sosté aquests records mentre mire el blau preciós de les xancletes de qui m'afaita i m'estima amb monosíl·labs. Soc un caçador d'aquests, que els fenc i estiregasse, massa mare del nostre pa. Observe la muntanya russa de venes que amb el pas del temps ens han dibuixat l'amor. 

Pacientment, ara abaixe el cap, ara aixeque el mentó; ara rere una orella, ara l'altra quan intuïsc el seu gest i la neteja fineix. 

M'estime els seus peus que acompanyen, el ritme dels braços que em sostenen, també el silenci dels mots que li he furtat al llarg d'aquests anys sense pidolar res... Les pàgines del diccionari, --algunes-- cartes engroguides de baralla, però l'estima roman immutable: com aquell primer sol en veure-la, la justícia del llambreig covada amb tendresa que no mai he oblidat. La granera i el recollidor a la paret, testimonis d'açò escrit present i absent als ulls teus, lector. 

Les xancles i ella, aqueixa íntima sensació.

 

https://www.youtube.com/watch?v=z8LEe3DWzTM

Just a feeling, The Marías https://open.spotify.com/track/0ZjTXCk5QKDR0wGGPgqSS3?si=6b500803d8264c86  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 19 d’octubre del 2024

Comentaris a l'aire sobre música, escriptors i llibres

  Agafe els meus Sennheiser HD 555 que tinc de fa 21 anys i gaudisc moments de música. Temps i anys arrere li vaig sentir dir en un dinar --al meu amic Xavier Aliaga-- això de la música indie, desconeguda per a mi. Amb una educació musical clàssica, contemporània i de jazz, --a més d'autodidacta com el meu valencià que encara aprenc-- ja en tenia prou. Ara mentre escolte Numb del grup canadenc Men I Trust, el recorde (no he arribat tard). Els Sennheisser no han estat marcats pel pas dels anys: ni pintures esborrades, ni les esponges dels pavellons auditius brutes, ni greixoses; més aviat sense màcula. Un estèreo perfecte, sense arribar a experimentar allò dit dels audiòfils. No cal, m'és suficient amb el que tinc: soc feliç. 
 
  Fullege pàgines web sobre literatura i companys escriptors i llurs obres; se'm cola al davant del monitor uns coneguts cantants anomenats Estopa, dels quals tan sols conec aquest nom; no res més. Semblen ser, al mercat discogràfic, molt venals i escoltats, no gens per mi. Tampoc supose em coneixen personalment. Fet aquest comentari al vent, no penseu en la meua vanitat per aquest aclariment, no. Vull explicitar simplement que he pogut viure amb aquest desconeixement com tants altres que no ho comenten. 
 
  Cal acceptar aquests fulls en blanc, per tant, aquests petits desconeixements i desmemòries causades i mantingudes amb determinació. És ben cert que hi ha 86.000 milions de neurones al nostre cervell, però no justifica que les fem treballar o interconnectar totes. 
 
  Fullege també, a sovint la revista La veu dels llibres. Van afegint, novetats dels nostres escriptors en la llengua d'arreu dels països de parla catalana, amb qui compartim llengua. No mai els he llegit dir res, ni un sol comentari dels autors que publiquem digitalment. És clar que aquesta categoria no entra a les seues etiquetes del blog o web. No publiquem en paper, és clar, tot i que escrivim en valencià. Som uns éssers inexistents. Queda tot dit a la capçalera, La Veu dels llibres. Els llibres digitals són una espècie estranya per als lletraferits del paper i editorials. Cal dir que podem respirar també i existir amb això. Oblits voluntaris o no, formen part de l'espècimen humà. Afegim Núvol, El temps i altres visitades per conéixer novetats en pasta de paper.
 
  Amb les associacions d'escriptors, malgrat els intents i esforços d'acostar-se les unes amb les altres passa el mateix.Has de formar-ne part, en cas contrari l'aire t'envola. És la condició natural i comuna d'aquells afaiçonats per aigua i minerals. De tant en tant hi ha tímides convencions i raonen de com va la literatura en la nostra llengua, que si es llegeix molt o poc; que si fa por com es perd la parla als darrers anys per una banda considerable de bípedes, vaja això i alguna coseta més. Una raresa també per a aquestes entitats la literatura digital. He assistit a algunes d'aquestes fites, la qual cosa et permet desvirtualitzar col·legues. Molt bé. 
 
 
  Recorde que una escriptora em digué: - Escolta i tu qui ets? Li vaig etzibar: - soc una gossa a les xarxes , Jana G. d'Espadà. Un lleu somriure, --i de bon tros convencional i polit--, no res més. Cap interés per saber-ne més. Dels amics escriptors i ja morts, aquests soterrats sota els Yottabytes d'informació digitalitzada absolutament desapareguts en tots els àmbits. A l'escenari i --allunyada la nota de cap connotació negativa-- els de la veu cantant, els coneguts, aquells que surten en qualsevol cantonada de recitals, noticiaris de lletraferits i fotografies de xarxes socials. La retroalimentació endogàmica és un fet empíric i observable. Quantes vegades ho he observat; ho diuen en veu baixa  altres companys; ho superarem. Cal anar sempre endavant. 
 
Mentre rescabale aquests detalls de les sinapsis neuronals sona Air de Men I Trust. Aquests Sennheiser HD555 són la canya, com el primer amor.  
 
https://www.youtube.com/watch?v=DviID8Ni7Ns
 
I Hope to Be Around, de Men I Trust.
https://open.spotify.com/track/3xnM0WCRJKk4Iz49rkG5OC?si=3907d6fca59d4c74
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimarts, 15 d’octubre del 2024

Tancar un paisatge al poema

Tancar un paisatge al poema 

14-10-2024

La tardor  pinta els arbres/
al costat d'on Jana prenia banys/
a la deu de la Caritat./
No hi ha ningú,/
el bosc, ocells i jo./
Em desvie pel barranc de l'Horteta/
per cercar unes herbes./
Menge unes poques mores/
--Jana, tu ja no ho fas,/
ni tampoc cuinem melmelada--/
i m'endinse pel camí,/
barranc amunt.../
Soroll d'avions i el frec/
de tiges i romers/
a les cames i avant-braços./
Tot és agradable,/
místic, silenciós./
M'agafe als rocs per tal de no caure./
Ara quan el cel es segellat de gris,/
te m'acostes al record/
sempre estiuenc que tinc, Jana:/
els banys a la fresca deu,/
les flors engronsant-se a la vora,/
la teua boca oberta als meus esquits d'aigua./

estiu 2010
 

Sempre uns passos per davant./
Ja no llance pinyes/
perquè ningú me les duu,/
ja no fas un bot al mur de pinassa/
com una estàtua egípcia i bella./
Tampoc puc donar-te un tros de caqui,/
per tastar a la llengua el sol./
Però en la tardor/
que aquest matí trepitge/
creixes com un foc /
més enllà de 78 postals /
i et perpetues.

 

27-08-2018
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 d’octubre del 2024

Plou

Gota a gota plou la llum d'aquest capvespre mentre s'esvaeix.

És en la distància quan et sent més a prop. Una emoció, boira inabastable, esdevé sentiment: tic, tac, tic, tac bombegen les neurones, energia mutada en camp d'idees. 

Sí, aquest sóc jo, incomplet però autèntic, molt més que la carn o aquesta mar de paraules, encanteri polimòrfic, cíclic, emotiu.

Gota a gota la memòria em té mullat. Sures al balanceig d'aquest present: és en aquest estat de gràcia en què titil·les que em reconec .

Vida i mort a Gaza


https://rafaelpoch.com/2024/10/06/en-gaza-cada-dia-es-7-de-octubre/

divendres, 11 d’octubre del 2024

Sorbitol

Assegut a taula repense el temps que has passat a cuina per menjar-nos aquest àpat sense edulcorants. No hi haurà sort cap als oblidats comensals de Gaza... 

Cullera a la boca i remordiments fideus i peix amb verdures. Colors al plat esfumen pensaments, però no esvaïxen aquest dolor innombrable. 

Si tot aquest amor esborrara penes, la destrucció planejada, els grapats de plors arramblats als carrers solitaris de runa!
Si tot aquest amor moguera esperances, la fi de tanta eixorca misèria humana! 

Com endolcirem, allunyats de succedanis, la innocència dels nens, arrublir de pans, estels i fruites el futur?
A qui pregarem si els deus abandonaren certs homes que parixen guerres castrats d'òrgans sexuals?

Enaltirem la vida a colps de mots, amb morfologies antigues i sintaxis de brillant. Ningú no furtarà els poemes, ans seran exposats a les balconades i xiulats pels vents. Les postres no refinades, de nou a tothom, faran somriure. Assegut a taula la pau enlluernarà. 

Sorbitol
https://open.spotify.com/track/4t72l2Am8zASB3gVLtcAAg?si=afd983ccbde44124 

Always Lone
https://open.spotify.com/track/3ZzcTnbADgJjbNRx6Louj1?si=eb2f08d0c8f34cfc

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 10 d’octubre del 2024

Numb


Invadit, no soc d'esmicolar el significat de cap lletra, ni els demane parer als cantants. 

M'envaeix la música i, amb això, viatge al meś profund racó de l'ànima que em seduí. Tempestes i vents pategen carrers i sota fanals puc descobrir les més secretes illes dels benaorats, bressols de vagabuns i pidolaires d'amor.

Arpegis de sang recorren aquests dits que intenten batejar-te, somoure't els núvols que t'anomenen per lentament acaronar el capvespre. Dolça i callada, vessada d'amoretes i papallones, el baf del desig esclata i somrius. 

Ara dibuixe l'esbós senzill del voler (diuen que les màquines estimen i els cels canvien colors a voluntat), però no t'ho cregues; de fet, t'escric i invente veus, xiule als ocells perquè em retornen el nadir on vius i no espere res més en aquesta tardor: ei, ens llegiran els nostres fills?

Recordar aquells llavis i les estovalles als peus d'aquella deu on --l'un de l'altre-- fórem menges.

 https://www.youtube.com/watch?v=wCm17ul0ukc  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 27 de setembre del 2024

Cantar

Agafar una cançó i dividir-la en petites paraules per emular-la.

El meu amor sol és un jardí sense flors: i així cercar la tendresa d'uns ulls nocturns quan circulars manifesten somnis que no mai seran esbosos de notes, ni escripturats pels llavis que t'adoren. 

Deixa que parlen els qui vulguen parlar, amor meu: i així agafar una cançó i trobar l'energia que irromp contra la covardia front les pèrdues i tota desintegració; ja ningú no arraparà parets, ni les ombres ens nodriran del buit davant del cansament de viure.

Més que mai necessitem cantar, hem de cantar i alegrar la ciutat: i així ser melodia d'una muntanya russa d'esperança; no caurem en oblits, ni desassossecs, i ens despullarem de l'accídia que abat tot desig i ens esmicola en un magma d'abandó.

Viure en la música i al tobogan dels mots: això, tan sols això, ens retornarà  la Vida.

 

Ao poeta...  de Leila Pinheiro.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 26 de setembre del 2024

Notes


Són unes notes, una disposició successiva en l’espai que m’omple les neurones de tu. 

Envoltat d’objectes, d’una absoluta solitud que derrota, hi ha un compàs la melodia del qual m’arrosega a beure’t d’aquell pou que no sempre trobe a voluntat. És un misteri, una manera de viure incerta alhora que, en sentir-te a un pas, a una paret, a un silenci és com més a prop soc teu quan bategues. 

No importa que no entengues, que no lliges aquesta veu, ni els gargots grafiats sobre el paper; t’escric car aquesta estima de magrana em tacà el cor i no té remei: impossible allunyar-te, o bé dir allò que em desvia de l’habitatge on camine. 

A l’aparador de la ment vaig desar-hi muntons de vestits que, tolits, no mai et discutiran la bellesa. 

 

https://open.spotify.com/track/0Gs6tCR3bg3THUicdF5SoL?si=6505de9698ae455f 

Condenados...



 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 25 de setembre del 2024

Immemorial

Emprar la paraula com aqueixa forma d'alliberar tot l'amor que viatja dintre meu. Colpejar a l'enclusa de la fonació per no caure en la desesperança d'un món perdut i que, tot esclavitzat-nos, ens duu a la derrota. 

Allunyat de modes, al temple de la solitud més íntima i absoluta una petita flama encara fluctua. He apostat a mantenir-la. 

Música i paraula, els merlets que em protegeixen. Humil projecte, aquest, de felicitat. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir


https://open.spotify.com/track/1Rg7fKOsNNosPuTDBMNPqT?si=4afb8ef45bcb4b85  

dimarts, 24 de setembre del 2024

Jana, el nen de la pedra foguera i el Premi caigut


Allà on sigues Jana, corrent entre els nostres circuits neuronals, lleugera i forta, amorosa i impecable en la teua mirada, t'escric aquestes lletres per comunicar-te que el teu estimat amic, el nostre nen de la pedra foguera ha rebut el Primer Premi entre tots els metges Residents de la seua promoció de l'Hospital Públic on exercí la seua Residència durant 5 anys. Avui es farà públic a la premsa hospitalària i en mitjans de comunicació.

Ell ja sap que no se li ha de pujar al cap. Que cal estudiar tots els dies i treballar amb dignitat, respecte i empatia amb totes les persones amb què es creuarà al llarg de la seua vida. I de ben segur que seran un bon grapat. 

Estem tots ben pagats. 

Que l'esforç i la sort l'acompanyen també! 

Que no mai se li apague el foc interior! 

Endavant Doc!

 

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 23 de setembre del 2024

Símplement 21 línies


Que no restarem en aquest planeta per vestir sants, és una realitat que la biologia ha fet bé i ens ha igualat com a éssers vius. Ara bé, la forma de transcórrer aquest viatge és on podem tastar i deglutir les diferències en el gènere humá. 

Sí, ha mort un company de lletres, el poeta Ramon Guillem amb qui vaig compartir tres moments de la vida tan sols. Havia pogut visitar-lo en el més absolut silenci a través d'alguns dels seus llibres, no molts, i arreplegats a biblioteques públiques. No es regala poesia, majoritàriament es compra. Recorde que una vegada em trucà per telèfon per demanar-me un número d'una companya poeta. Com que la conversa era absolutament accidental, mentre el cercava em preguntà si jo encara escrivia: -"Ramón --li vaig contestar- igual com cada dia respire". I això fou tot... li vaig vocalitzar les xifres i punt final. 

Sí, ha mort Ramon Guillem, igual que ho farem tots els qui s'acosten a aquesta anecdòtica finestra, però m'ha sobtat una mica i amb tristesa les 21 línies tan sols que el periòdic Las Provincias li ha dedicat, 21 línies amb format per a mòbil, no pàgina web amb portàtil o ordinador de sobretaula. I si ho complique un xic més, diria que calcades d'algun altre indret. En 13 dies, ací pau i allà glòria malauradament. I dic 13, pel simbolisme fetitxista de la xifra.: "Viure per a veure". L'assumpte no és per a llançar coets, tot tratant-se d'un poeta que ha guanyat premis a la València cap i casal i rodalies. D'una pobresa superlativa, si veiem també el que he fullejat per altres indrets virtuals i mitjans de comunicació. Fa coratge, molt de coratge! 

Vaja, que hom passa la vida escrivint i tot i no voler ni carrers, ni reconeixements socials, esdevens una fulla caiguda i duta anònimament pels vents de tardor, la qual cosa evidencia la minsa importància que aquest món del segle 21 projecta sobre poetes i poesia. Cal veure també, si analitzem pecuniàriament la dot dels premis, amb altres registres com novel·la, assaig o teatre. Tot dit. 

I passa el contrari amb l'altre lletraferit, l'Estellés del centenari, a qui les competents autoritats que ens governen --caps de xirlot-- li ha volgut denegar el pa i la sal. La resposta popular ha estat la contrària, la qual cosa manifesta la conducta humana i el per què de les seues actuacions. No res lectors, que tindrem excesos i mancances com així ha estat sempre, però la poesia continuarà en el racó d'allò social prescindible per a una majoria dels mortals i zombis del planeta. I així ens anirà. 

La poesia, aqueixa corda tan senzilla com primària i llançada a un fosc pou, però que massa a sovint salva vides de l'ofec. No cal que experimenteu la hipòxia i estimeu la llengua amb què viviu i compreneu el món.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 13 de setembre del 2024

Contradiccions



Contradiccions

Tots en tenim, encara que algunes són més estranyes d'explicar que no d'altres.
 
- Una associació que protegeix animals abandonats i inaugura unes festes on altres animals són espectacle per a divertiment de bípedes.

- Un govern que ven armes a un país que enceta una guerra estúpida amb conseqüències de milers i milers de morts innocents per ser uns dirigents impresentables i immorals. I a sobre, encara els voten.

- Uns polítics que, en obrir la boca, els supura misèria i femades que avergonyirien els seus propis pares  de tan lluny com són del seu poble.

- Un país que comenta sobre el share audiovisual entre cadenes de TV, mentre els serveis públics com educació, sanitat i altres serveis socials són estrangulats per polítiques monetàries deificades.

- Un poble necessitat de sorolls i alcohol per divertir-se ( hi trobarem, ni que siga tan sols una excepció? ).

-Una humanitat on cada dia naix l'esperança per promoure la Vida, quan en llocs, tan propers com distants, aquesta darrera no val ni 5 cèntims.

- La solitud de qui reflexiona en veu alta per a una sordera que abasta horitzons infinits.

- Una nació que malversa recursos mentre s'ofega en l'abundància dins del propi melic, i d'altres farts d'inanició i més mancances, abandonats a la seua sort.

Aquesta és la Vida que visc i com a Sísif, cíclicament, any rere any, no veig que canvie.

Contradiccions del viure.

dissabte, 7 de setembre del 2024

Reedició digital de Crisàlide d'esperança

Bé amics, tal com us vaig dir us presente  el llibre editat per Germania l'any 1995 digitalitzat i a l'abast de qualsevol que vulga llegir-lo.

Han passat 29 anys que són quasi una vida. Marc Granell poeta i Francesc Calafat crític literari, foren els directors d'aquella col·lecció.

De fet, la meua amiga i poeta Marisol Gonzàlez Felip, em recordava per correu ahir:

" Recorde haver-te vist versos de Crisàlide d'esperança escrits a llapis per tu. Andreu era xicotet. Alguns me'ls mostrares quan jo encara estava a l'institut de la Vall. La resta de fulls a llapis els recorde en algun apartament de la platja de Nules. Primers anys dels noranta del segle passat.
El tornaré a llegir de nou, ara en suport digital. Açò ni tan sols existia en aquell temps dels teus fulls escrits a llapis sobre la taula del menjador que tenia un tapet. Tenies llibres i diccionaris a sobre. Érem a muntó jóvens."
 
Així és, i gràcies hem de donar per respirar encara i haver crescut com a persones i millorat com a aprenents de poetes. 

Aprofite per felicitar el meu fill avui.  I salut a vosaltres, lectors, per tal de gaudir dels meus inicis...

Us el podeu baixar en aquest enllaç o a la dreta d'aquesta pàgina web.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 31 d’agost del 2024

Monetitzar la literatura?


Llig el gran Rafael Chirbes, el seu darrer volum dels diaris --on la reflexió sobre la naturalesa humana que descriu són cartes d'una baralla exposades als ulls-- i ric i somric per certes notícies literàries i polítiques que aclaparen el meu cervell.

És ben clar que no mai aniré, això crec, ni a les fires dels llibres de Frankfurt, ni a la tardorenca mexicana de Guadalajara, ni a la passada de Panamà. Tampoc a molts  festivals poètics-literaris dintre de la meua terreta, ni a d'altres recitals prou endogàmics d'idèntica faisó.

No ho cerque, ni mai m'he interessat per això. Ara bé, els he de dir que he gaudit, amb els col·legues d'El Pont, de passejar-me pels poblets de Castelló llegint poemes de companys absents i nostres.

Escriure i recitar han estat un
alliberament personal que m'ha realitzat com individu i que he volgut retornar a la societat i veïns més propers. Els meus companys amb qui he compartit "treball professional" duran 36 anys, de fet, no saben qui soc, ni què em fa vibrar, ni per què m'emociona i visc intensament la meua llengua, el valencià.  Sí, lectors, això també és la vida i ens l'hem d'agafar i dur-la al propi llom. Ser un desconegut a la vora dels companys.

Una col·lega poeta, delicada i excel·lent, m'envia un enllaç on la poeta Yolanda Castaño declara que caldria reclamar un sou digne per als escriptors que s'hi dediquen, per tal de viure dignament. Ella voldria relacionar aquesta darrera variable, amb el grau de desenvolupament de la societat en què vivim i cultura assolida. Un pensament a considerar provenint, també, d'una gestora cultural.

Recorde tantes coses...
Recorde que a l'any 1990 vaig presentar a un amic i "ressenyista" de literatura en valencià i vaig dir públicament que li haurien de pagar per escriure, i no per fer classes com a funcionari. Això fou al Casal Jaume l de la Vall d'Uixó.
No ha estat així; ha treballat i escrit alhora. I ho ha dut a l'esquena amb una certa resignació. La vida que ha viscut sense trampa ni cartó, però Vida.

I també recorde quan als 18 anys li vaig dir a ma mare que volia dedicar-me a escriure i la resposta seua:
- "Fill, tal com va el món, aprova unes oposicions i tot seguit escriu".

Com que soc de darreries de desembre, dels més joves de la quinta, als 24 anys ja tenia la oposició de professor a la butxaca, per la qual cosa no puc, ni dec queixar-me, car no estic en deute amb ningú. Agrair els qui m'han fet costat, els qui han vist petites llums en mi i continuar amb aquesta idea complementària a la de Yolanda, que també la cultura i els coneixements haurien de ser gratuïts per a tothom. També seria una variable per classificar i gestionar el grau d'humanitat assolit per la nostra societat.

Professionalitzar la literatura i que els escriptors reben una remuneració proporcional  a la vàlua del seu treball??

I quina lliga de superherois o què elements caldria considerar per posar vàlua al treball dels creadors? 

Un tema prou complex, mentre recorde les paraules de ma mare. Feu-li voltes a la troca, amics.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 23 d’agost del 2024

La Pau

Fotografia de Middle East Eye

Trenque les lletres amb què escric,/
per tal de veure --tant se val--/
un bri de vida, però no./

Agafe les paraules construïdes,
les barrege amb aigua, sosa i sabó,
però aquesta misèria cruenta
de runes, pedres i sang ens apunta
els milers de cadàvers a l'horitzó.

Intente una mínima lògica,
aqueixa humanitat soterrada
al moll de l’os, somriures, cels, flors,
però emanen pena, llàgrimes, horror.

Fins a quan encimbellarem
aquests venedors de la pàtria erma,  traïda i malversada?

Demanem consciències núvol,
exigim aigües netes
i terres de llum prenyades amb futurs.
Plantem llavors i així
les suors obriran horitzons novells.
No seran aquests de sal, tràgics,
de foc, engrunes d'un món decadent
on alguns volen que, perennes, visquem.

Volem per nous paisatges no regalats,
lluitem pels ocells i la calidesa,
(lluitem) per la terra i l'esperança que genera.
La pau, sí, oblidada per negocis i traficants,
pau venuda i comprada,
per espesos canalles de sang quallada.  

Pau, quin mot tan net i clau de l'existència.

Poc més cal ambicionar units tots,
que ella és tot i no-res,
un batec, un riu i brúixola
que, per tot arreu, vessa Vida.

Com, si no, aixecar-nos d'aquest viure
miserable a què ens someten i ens tenalla.
 
Així, determinats i atrevits,
contra vents i tempestes alçarem
una vegada més, i una altra, i
si calen moltes més, unes mans ferides
però no vençudes, uns cors nous.

. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 d’agost del 2024

Berenars d'estiu

Publicat a Facebook 22 d'aqost 2018
Cap a meitat d'agost, fins a setembre, tots els capvespres sortim a berenar per Aín.
 
Sempre el mateix, unes quantes figues abandonades per dolces i ametlles que trenquem amb la pedra roja d'arenita.
Jana sempre seu i em mira. Alguna volta cau algun penjoll de petit raïm de vi.
 
Tot seguit, agafem flors d'espígol per rentar-nos les mans: i així, també, és com perfumem les nostres ànimes.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 d’agost del 2024

En mi, que no mai s'apaga


Al cim dels desitjos sagrats, silenciosa i anònima, sempre és teua la victòria. 

Són els clavills d'aquesta ment per on tu floreixes, com herba rebel que clavada per l'astre de l'asfalt no mai es vincla. No hi ha sol al sòl que et puga véncer. 

Una lluita aquosa, unes paraules de cotó, un ventijol nocturn per on derrotes, sense proposar-t'ho, aquest erm silenci que m'empresona. Perquè una sort d'alè no demanat, dicta --a tort i a dret-- mots per rescabalar-me. 

Íntim vocabulari el teu record, flama ignífuga d'un cel interior, el teu, que no mai s'apaga.

 https://open.spotify.com/track/7GfQ0z9ZJkCpiR7pDZdRU9?si=d10e40298fb543bf

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 8 d’agost del 2024

Amants llunyans


Tal volta aquesta vegada ens llegírem els cors, el picat de guitarra elèctrica que engronsava el sol d'un voler incandescent i tu esdevinguda pluja capvespral al meu anvers de fulla. 

Aigua ets que encens i no mai apaivagues focs: dolços somnis, jocs mentals en parlar-me amb la mirada. 

Amants llunyans que, per una melodia fugida per la balconada, ens vàrem deixar caure plegats l'un en l'altre... 

 https://open.spotify.com/track/5yvC5msyvAXoJktEJTo2RF?si=Jr8853hnQs6u2A5rnTZYWg

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 26 de juliol del 2024

Renàixer de natura morta

Fotografia Joan Antoni Vicent

Òbric el rebost i allà s'hi troba el teu saquet d'arròs impertorbable. Trac la pols del piano negre i en somriure la fotografia, ella m'interpel·la. 
 
La granera balla sota el sofà i encara hi descobrisc pèls canella. Mire el racó de l'aigua i els vidres són massa dies impol•luts. 
 
Al celobert, encara penjat d'un clau, espera el teu raspall i una bossa blanca amb els teus pèls. A l'hora de les postres, no sent l'acostar-se sigil•lós d'aquell frec d'ungles sobre el dur porcellànic. 
 
Fotografia Joan Antoni Vicent
Resten al plat els teixits conjuntius que adeleraves, les vores cuites de les pizzes i els trossos de meló d'Alger. Al terrat dormen les safates metàl·liques d'aigua, el matalàs rentat, el xampú que ja no olore. 
 
Res no es mou en aquesta natura morta quotidiana, on no hi ha espai per a pintar cap llàgrima, ni cap pena grisa, ni dol. A la sénia d'aquest cor, el teu panteix ressona, saltironeges i camines. 
 
Dintre meu, sempre t'allunyaràs de l'etern repòs.

dilluns, 1 de juliol del 2024

Arribada l'hora, un llibre dels lectors, 99 haikus i 1 tanka

    

Fa molts anys, amb un altre company i poeta, iniciàrem un projecte de haikus i dibuixos escolars que no mai arribà a realitzar-se. Tenia il·lusió, però els entrebancs del viure fan que, a sovint, tot allò que ens proposem no es realitze. 

    Mirava al volàtil disc dur del meu ordinador i feia còpia en altres indrets per no perdre una il·lusió, que no desaparegueren com altres poemes desats en parets dels carrers del poble. Un capvespre li vaig enviar una nota per veure si podíem mamprendre el llibret. Em contestà que els havia emprat en una altre afer, després de tants anys. 

    Fou aleshores quan em vaig posar a desenvolupar pel meu compte aquests menjívols haikus, un aperitiu per obrir l'apetit i assaciar més tard la gana.  Ací l'enllaç on baixar-te el llibret dels 99 haikus i 1 tanka.

    A les 09:00 del matí he caminat amb la còpia del llibre cap al Registre de la propietat de Castelló, a l'edifici de la Conselleria d'Educació. Ara el teniu ja al vostre abast.  També us el podeu baixar al blog espaiclaudator a la dreta  picant sobre la imatge de portada del mateix.


    En els darrers anys els múltiples de 3 i el nombre 9 tenen un significat que vostès desconeixen, però que, potser algun, dia es revelarà (anècdotes personals). Ahir diumenge quan els escrivia aquestes quatre ratlles i quan és a punt l'inici de juliol de 2024, veig a la meua vora a Jana, tranquil·la, amb la seua caixa d'anys a l'esquena i mostrant-me com hauria d'acarar els darrers moments: una mestra absoluta en l'art de la discreció. 

Per haver-me acompanyat una vida, també aquests haikus són per a tu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 10 de juny del 2024

Racons


Passege per cambres deshabitades mentre feinege. Hi ha racons de vida que recorden temps passats. El nen de la pedra foguera ja ha tornat de Lovaina i el Febu diu que li ha anat bé. Al juliol proper s'esvairan les ombres. Ens ha narrat algunes anècdotes que no cal esmentar. Resten per a la intimitat i així evitarem la immodèstia. S'ha preparat força i aviat els resultats. 

Li comente que hi ha notes penjades en parets i marcs de finestres: Simpaticomimètics, simpaticolítics, parasim-paticomimètics, i un llarg etc. 9 anys arrere em veig a la seua vora repassant tota la farmacologia, una pila inacabable de noms, principis químics i reaccions: - No problem, pare: a la feina, seguim. 

I així fins ara.

Al dinar d'ahir diumenge li he comentat: 

- Aquelles notes del dalt les treuràs? I abans que obrira la boca, la mare ha deixat caure: - Ni pensar-ho, les notes es queden tal com ara. Així tindrem sempre algun record d'ell a casa. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 31 de maig del 2024

Jana, la dels cabells de foc

Asseguts a la plaça del poble, prenem el sol i ens banyem de cel, estimada. Hem passat tantes històries i secrets, tanta intimitat que ja tan sols ens resta acompanyar-nos. 

Potser serà aqueixa la darrera vacuna que et subministrem. No hi haurà cap prova mèdica, ni cap cirurgia; no ens cal, ha dit la teua veterinària: -" Has viscut una vida bona" t'ha comentat tot mirant-te els ulls. I adreçant-se a mi: - "Ara simplement cal acompanyar-la", llei de vida. 

És per això que camine lentament al teu costat, mentre els pixavins i falcies ens acompanyen pels carrers encesos del matí. Eixim també pels capvespres i aspirem la fresca de la nit. 

Gitada al teu matalàs, Abril --de dèsset llunes-- t'anomena en traspassar la porta de casa. No mai ha mostrat por; sí respecte i et mira, a la meua vora, quan menges. Després observa com t'agraden les pomes, els nespros i, potser també, enguany tastes els melons d'Alger. 

Jana, la meua amiga i alter ego, gossa "de llibre de veterinària", han comentat ells, que no mai ha estat malalta de res. Jana, amb un cor d'adolescent i pulmons d'acer, ara ens enlluerna amb els pèls daurats. 

 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 19 d’abril del 2024

Muda de pèls


Jana canvia al pèl d'estiu. Sí, així és. Com ho ha fet tots els anys, ha estat una experiència d'home-màquina arreplegar-los a casa durant almenys 4 llunes del total de l'any. 

Avui hem marxat al terme, ara que la flor del taronger ens regala aromes i asseguts a la vora d'una sèquia l'he alliberada d'un bon grapat de la fina pelussa que li sobra. 

En tornar cap a casa, ha estat fer uns pocs passos i els avionets i oronetes picaven aquesta tova catifa i excedent alhora de Jana. S'envolaven al cel amb els becs farcits camí de la reconstrucció dels seus nius. Allò que a uns els sobra, altres éssers ho aprofiten. Així ho deixem escrit al capvespre efímer d'abril del 2024, asseguts al banc de la plaça l'Estrella i amb un sol abellidor que s'amaga iens protegeix d'un ventijol fresc. 

Tatuada al cor, aquesta estima d'una gosseta que coixeja i un botillós que cerca paraules i encara li canta.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 24 de març del 2024

Desencís

La flor de Pasqua ha mort.

Fa dos anys, de petita,/
la trasplantí, l'adobava/
i la tenia en bon lloc./
Uns instants de sol, no molts,/
i escapar-la dels corrents,/
però no de l'ombra./
Ja fa unes setmanes/
contra paret i sola,/
allà és, palplantada i nua./

Cada dia i d'un eixam partit,/
grapats d'abelles cauen/
al terra del celobert./
Mut, observe de la cuina estant/
la lenta mort de ses vides./
 

Si aixeque els ulls al blau/
no s’enlaira cap ocell,/
ni la femella de cua roja/
que em visitava/
menja les engrunes/
de pa i fruits secs./
 

Molt més lluny del cel,/
la terra esclata de pols, plantes/
i per metralla és ferida./
Encotillada per sang/
i ossos de tova argila/
molts homes encara/
per la guerra moren./
 

La flor de Pasqua no viu./

Així inicie els dies/
rere la cuina de cristall/
farcida de queviures/
i olors que bullen./
I al pas sigilós/
d’un cruel tic-tac, tic-tac/
em mire a l'espill per dir:/
Abraça'm tot i que no m'estimes!/


https://open.spotify.com/track/3whicVHvcHVgRkx9dRlfgW?si=4a3b30482b5946f1

(Neblina e flâmulas) Leila Pinheiro del LP Catavento e girassol.

Una melodia exquisida, com la majoria de les que canta Leila que ens duu  a una lletra preciosa.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de febrer del 2024

IRONIES


Quan l'estiu darrer s'estirava fins a la fi de setembre, un cop baixat de la Serralada d'Espadà, eixia per les nits aleatòriament amb el patinet del meu fill. Feia una volta pels afores del poble i arreplegava uns quilograms de vent que em refrescaven l'ànima.
Tot seguit, com el fill --propietari del mateix-- no podia fer-ne ús, carregava les bateries. Aquest era l'encàrrec amb què m'havia responsabilitzat.

Un veí del poble, en veure'm la primera nit sense dur casc, em cridà i, davant seu, m'explicà la conveniència i seguretat personal que aquest hàbit em proporcionaria. Vaig haver d'assentir i fins aleshores li he fet cas.

Ja no he tornat a emprar la màquina que em regalava mots i frescors oblidades.

El mateix veí, un dia creuant una carretera de les rodalies per on eixia amb Jana, m'exhortà perquè tingués la precaució de mirar ara dreta, ara esquerra en fer-ho i que no estiguera tant pendent del mòbil i les contestacions que em segrestaven del meu voltant. Vaig assentir novament, car un descuit pot dur-te a malversar uns diners per a la mort, quan ho hauríem d'haver fet en Vida.

Ahir tornava dels horts amb Jana i vaig observar de d'una cantonada com el meu veí demanava al taulell de l'estanc dos cartrons de tabac ros.

Amb el cap cot i en silenci, Jana i jo continuàrem el camí cap a casa.

dimecres, 21 de febrer del 2024

Bestiaris literaris a la literatura catalana?

Quanta solitud hauràs viscut per tal de dibuixar els teus diaris.
A ratos perdidos 3 y 4 escrius el text de la fotografia.
Quines reflexions et rondaven pel cap en fer-les? 
També les tinc jo...

dimarts, 20 de febrer del 2024

Veritats evidents silenciades.



L'Alétheia (del grec antic, αλήθεια) també ofereix resistència a certs crítics que elaboren ressenyes sota etiquetes caduques.

Veure poema fotografiat
Cavall trencat, de Josep González Clofent, any 2013.

dijous, 15 de febrer del 2024

Càustica paraula, Tauromàquia


Goya, un crític de la Festa Nacional, estampa 15: Desjarrete de la canalla con lanzas, medias-lunas, banderillas y otras armas.


Després d’haver contrastat el concepte psicològic  "d'indefensió apresa" --i per tal de no caure en la mateixa--, ja que ell s’ha autodenominat “artista de los ruedos” em referisc a l’Íl·lustríssim advocat Vicente Barrera i Honorable Senyor Conseller d’In-Cultura i Esport, tot seguit haver programat la dàdiva de la seua Conselleria de 300.000 € de l’erari públic valencià a la Fundacion del Toro de lídia de Madriz, vull comentar-li unes pàgines per si de cas no ha arribat a la lectura històrica dels següents documents que, per altra banda, des del rei Alfons X el savi fins a l’actualitat amb Félix Rodríguez de la Fuente i passant per molts altres segles, alguns homenots de la cultura han desat per a la posteritat. 

De fet em faig creus i molt altes, car no veig cultura, ni art en aquest absurda i vergonyosa Tauromàquia que fins i tot el mateix Goya dibuixà en les estampes 12 i 25 de la Tauromàquia tal com alguns altres l’anomenen. 

 Extracte:

“Des del primer espectacle taurí de la història fins al més recent, el bou ha estat víctima de la violència tauromàquica. Al llarg d’aquest capítol faré un recorregut per la crueltat amb la qual els bous han estat tractats històricament, un macabre repàs que hauria d’avergonyir fins i tot al taurí més recalcitrant. Comencem al segle XVI. En aquella centúria, el metge Gómez Pereira, a la seva obra Antoniana Margarita, és un dels primers pensadors de la història a posar de relleu aquesta qüestió. Nascut el 1500 a Medina del Campo, aquest metge, que estudià a la Universitat de Salamanca i que està considerat un dels més insígnies i notables de la seva època, es refereix a les corregudes com una «crueltat […] bàrbara». 

Pel que fa al dolor del bou, assegura que «el patiment dels bous perseguits arriba al cim del cruel quan són ferits per perxes, espases i pedres». I, a més, sosté que «no hi ha altra pràctica humana amb la qual la vista de l’home gaudisca tant com amb aquestes accions tan vergonyoses, fins i tot semblant que la bèstia demana la llibertat amb brams suplicants». Avançant-se molts anys a les evidències científiques, Gómez Pereira ja reconeix en ple segle XVI que els bous senten i pateixen i que demanen clemència amb desesperats brams. 

No em sorprèn que aquest destacat metge considere el tinglado i negoci taurí com una vergonya, ni que condemne que els homes gaudeisquen contemplant un animal que suplica pietat mentre és impietosament atacat i mort. Qui és la bèstia? El bou, que demana la seva llibertat amb brams?, o l’home, que gaudeix matant-lo o veient com el maten? Bèstia només n’hi ha una, i tots sabem qui és. D’altra banda, i com assenyala el propi Pereira, qualsevol arma o utensili ha servit històricament per divertir-se ferint i matant els toros: espases, pedres o llances. I moltes altres coses més, i molt pitjors”.

 Pan y toros, Juan Ignacio Codina Segovia 

El pintor i escriptor José Gutiérrez Solana escrigué i pintà, al segle XX, l’Espanya Negra de la Tauromàquia on a més de descriure la mitja lluna, una mena de falç gran amb què tallaven els tendons dels bous que defugien la pica, banderilles i matador. 

No cal parlar de les banderilles de foc que anul·lades en el primer terç del siglo XX, per Real Decret de 13 de junio de 1928, encara que de forma definitiva, por Ordre ministerial de 17 de marzo de 1950. En 1978, l’empresari Agustín García Calleja proposà rehabilitar-les, però no ho aconseguí. Sembla que no mai les tastà en primera persona. 

Estampa 25, Echan perros al toro
Aquestes foren bescanviades per 4 parells de banderilles que calia insertar als lloms dels animals en la bruta i casposa Festa Nacional. 

Als nostres dies s’inserten les anomenades banderilles negres o de càstig: L’arpó, en la seva part visible, tindrà una longitud de vuit centímetres i un ample de sis mil·límetres. La part de l’arpó d’on surt l’arponet mesurarà 61 mil·límetres d’amplada i 20 mil·líme-tres d’ample. La separació entre el terminal de l’arponet i el cos de l’arpó serà de 12 mil·límetres. Les banderilles negres tindran el pal amb una funda de color negre que inclourà una franja blanca de set centímetres a la seva part central.

Vaja Honorable Senyor conseller Vicent Barrera un espectacle sublim i artístic sense parangó, a banda de l’educació trasmesa als menors que podien acudir a les places per gaudir de la Tauromàquia. 

 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 de febrer del 2024

Celobert

Celobert

Davant del celobert menja i beu la gossa Jana. El musell gira, ara dreta, ara esquerra. Jo escure quatre plats, el morter, uns gots i coberts mentre pense l'inici d'aquestes quatre ratlles. 

Quina vida més bona la meua, em dic en silenci alhora que inicia el bull la bossa d'aigua.
No tinc una llar freda, la geotèrmia d'un fil d'aigua que recorre per casa subterrani i a 15 metres, m'estalvia  un bon grapat de diners. A primeries del segle XX era el balneari de Rosa.

Quina sort la meua! La mala consciència es passeja, ama del temps, per recòndites neurones.

Ara seuré a taula, em serviré la sopa de miso amb perns d'espelta que m'obre el cor, però també els sentits. Mentre m'escudelle em venen imatges de Gaza. Fumeja el plat com cauen cossos a terra que ja no mai trepitjaran la magreta, la gespa, carrers. Pose la cullera en la boca i la destrucció arquitectònica de ciutat em supera en qualsevol forma de gravar-la en paraules.

Què soparan els pocs supervivents d'un genocidi seccionat com artèria oberta? 
Què puc fer jo des d'aquest cau segur amb l'humil fusell no violent d'un llapis? 

Pareixen les dones per tal que els maten fills, nebodes, marits, cosines, avis...  Quant de temps haurem d'aguantar aquests lladres de llum, aquests polítics maleïts! Dictaminen un estat de guerra i envien els propis ciutadans! Quina màtria més funesta, la condensada als seus cervells.

No t'oposes o et marcaran "covard" amb un signe i perillaràs del viure! Riuran de tu, fins la carn que tens a la vora.

Repase el plat de sopa i el celobert ja ha enfosquit. Ha caigut la nit com ho ha fet l'esperança de fa més de tres llunes i amb 25000 ànimes esborrades. Seccione un mos de truita calenta que altres no duran mai més a la boca. Viure en un indret o en un altre condiciona l'existència.

On oneja la Pau, en quines ments obtuses i mesquines l'han executada?
Per què uns governants d'encefalograma gris i cadavèric no són qüestionats per un poble, per nosaltres, per altres països i continents?

Rabiosos, caldrà veure morts els gossos per contrastar la desaparició d'aquest virus de la ràbia?

Amb els plats a l'aigüera, giravolten les neurones en aquesta amarga fira. Ara el celobert em mira.