diumenge, 30 d’agost del 2009

Àntrax literari creixent en una p-rosa


Açò és una carrera contrarellotge d'una vida que s'apaga en les neurones i no em deixa respirar -quasi m'ofega- i on use i abuse de sil·lepsis, si cal; de l'anacolut, del zeugma que recorre corrent la frase en pleonasme per deixar coix l'anantapòdoton en exercici sense desfici, amb l'únic vincle simple de no finir esclafat per un tic tac sintàctic i cacofònic. Perquè esfumar-se als braços d'una subordinada de relatiu no té cap mèrit si la subjecte de l'acció incorre en l'error de desconéixer aquest article, prosa profunda, prístina, profana i mística.
Si, al capdavall, ella m'estima, aleshores -expressió de moda- "pagarà la pena" tant l'incís, com el parany lluent d'aquest arbust de crosses, literari.
Al meu jardí d'anàfores, ella bull i balla tota bella amb els núvols i les roses.
Ara, és hora de morir.

Agrair la fotografia a Emympus.
Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 28 d’agost del 2009

Carta al silenci, II


Apreciat amic:

Lentament passa l'estiu i la calor aquieta totes les tempestes, les emocions. Ací, des de la distància física, t'hem vist agafar-te al llit, t'hem vist mirar el vol de mosques invisibles, t'hem vist separar-te de les seues mans, daurada en els cabells, ben profunda en l'esperança.

Ha estat en la cambra d'arestes blanques -com navalles-, on el patiment l'has compartit.

En aqueixa fira desolada hi ha massa jugadors que no volen que la rosa dels vents giravolte i giravolte; però els daus no estan trucats, no res depèn de les seues tirades, ni tampoc dels moviments del gobelet.

En aqueixa fira s'accepta el torn inexcusablement, independent de qui jugue, siga ancià, flor jove o núvol d'un matí adolescent. Tan sols la dama silenciosa i blanca somriu i no tremola enfront del temps. Ella juga, juga i juga... i els rellotges ploren en les monyiques i s'aturen; fins i tot, vençuts es desfan. I, per més que avance la jugada, ella se'n fot d'allò que perd o guanya, car no se li eixuga mai la veu.

Amic t'hem vist abandonar l'ordit de llibres i paraules, les parpelles com surant en l'aigua asèptica d'oxigen dolç, tot esperant, en el cansament, novetats.

Malgrat aquestes llunes de distància, per ací t'hem buscat per tot arreu, i t'hem collit cabrerots de paraules d'ànim embolicades en silencis de plata.

No cregues ni per un instant que t'hem pintat d'oblit.

Amic has de saber que s'acosta de nou la Festa de poder paladejar-te tots: colgarem els durs secrets, seurem senzills a taula i tastarem del parlar la teua calidesa.

Tots sabem de la llum blava dels teus ulls... i el cor -bella copa d'amistat- és prest per dringuejar la vida.

L'escrivà i, com sempre, príncep de les milotxes...

Agrair la fotografia a Luís Feliciano .

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 26 d’agost del 2009

Petit reialme, Aín


Gitada al balcó t'acaronen els darrers raigs de sol del nord-oest i jo. No ens importa per a res el temps, aquest tremolar de les fulles seques que assenyalen, pròxima, la tardor daurada.

Jana, amiga de l'ànima, hem concentrat en poc espai totes aquestes vivències i recordem les persones que han passat per casa nostra, converses i riures, silencis, el poder de la carn plena que, al capdavall, ens vivifica, aquesta provatura anomenada humanitat.
D'aroma a romaní, un aire fresc i meravellós ens frega subtilment la pell, mentre la música seleccionada d'espaiclaudator ens acompanya...

Què més volem!
De fet, no ens cal res més.

Per sopar tindrem, de la deu de la Caritat aigua fresca, pa de Ca Manil, formatge tendre i, pessigada per la sal, una tomata oberta reblida del sol líquid de l'anciana olivera. Tu, alguna cosa més que el soroll de perdigons del pinso quan cau a la teua safata, adobat tot ell, amb la blanca carn de la paella...

Jana, Jana, incorpora't, desperta! Ens crida un àngel innocent!

Miguel de quasi vint-i-quatre mesos ens saluda des del carrer secà; els núvols grisencs i son pare l'acompanyen al parc on s'adorm aquest capvespre...

- Miguel, creus que ens plourà o serán tan sols quatre gotes i un desig?

Tots tres duem Aín al cor i som prínceps, tu princesa, d'aquest petit reialme que ningú ens podrà furtar.

Serà açò tan preuat i humil el que anomenem, potser, Felicitat?


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 24 d’agost del 2009

Les meues dones, XV


Divina

De vegades, al treball, me la imagine amb el seu tresor.

Aleshores el sol surt 72 cops seguits i al rellotge interior succeixen petits cataclismes, enigmes dispersos pels vents, s'engendren revolucions. Hi ha com una mena de música que no mai s'acaba i els núvols somriuen aliens als colors dels arbres i la terra, reina, ella, de la geografia.

Avui ha tornat de les botigues on furten la lluna; ha enganyat la nuesa amb teles, somriures, sabates i perfums: Síntesi, Caramelo, Rochas, Naf-Naf, Roberto Verino, estones adolescents de felicitat.
M'acaronava l'oïda amb la conjunció dels astres en aquest capvespre de compres.
Parlava i parlava, movia els colors, redissenyava els motius, patrons i paraules ballaven en l'aire... Ella feliç per a mi, amb la mirada.

No res de tot això -he pensat- li cal.

Ella, senzilla com és, recollida en silencis, tan íntima com sempre, divina...

Me'l sé aquest secret, potser que desconeix i s'obrirà en cels futurs. Aleshores, milotxa d'amor, jo hauré volat indiferent als humans. I algú de vosaltres s'atrevirà amb la pregunta:

Per què li duia paraules a l'ànima?

L'única veritat de l'Univers el seu tresor, el meu secret.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 20 d’agost del 2009

Lladres de taronja


La pistola esfuma la droga per sobre les fulles d'una desesperança més. És temps de lladres, els veig aguaitar entre el brancam poblat, dens, de la finca vella. Fa anys que assassinaren el preu just.

La pistola balla entre els meus dits que no dispara una altra cosa llevat de droga emmordassada; mentrestant, agonitza la bellesa. Són els horts esgrogueïts que no duran entre les mans cabassos d'oxigen per purificar...

Lladres!

I vindran i posaran un preu que farà nosa. Lladres, més que lladres!

Són les acaballes d'agost: oli d'estiu, hexitiazox i buprofezin per tota aquesta misèria.
Tant de bo esventrara els paràsits sense escrúpols d'aquesta societat!

És, de nou, el temps dels lladres i les taronges creixen nues, verdes, de colors sobre el cap que les mira, tristes elles, solitàries.
Lladres són els homes i dones quan s'adormen i exploten els somnis de les mans, quan abusen i, dels altres, xuclen llur treball...

Sense cap remordiment us dic que pels carrers passegen lliures aquests vells lladres, els qui surten cada dia als noticiaris, aquells que s'amaguen pel darrere, vampirs de les mínimes llibertats.

Sota el sol de tota aquesta immundícia plora un arc iris de duríssima droga, s'entortolliguen les mànegues de tanta pressió. Immiscible, la pistola clava l'acer sobre la meua pell que perboca sang.

Nascuts de bona mare, perfumats, cada tant canvien cotxes, trages nous, però, al capdavall, lladres, molt més que lladres; de mala classe, gegants.


"Podeu veure l'hort preciós que, encara, jo treballe".

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 18 d’agost del 2009

Sahrauí


Enguany no ens ha arribat
la remor càlida del vent del sud,
ni hem pogut clissar el gorg
d’insondables misteris
que dorm al si dels teus ulls africans.
Mogut per desconeguts vaivens
el canemàs de les paraules nostres
no s’ha perdut al bell mig de la llum
del teu iris de jaspi,
tal com es perden les fogueres del jorn
per l’erma sintaxi de Uadi Igargar.

Enguany no hem ens hem pogut omplir
ni les mans ni el llavis
amb didals d’aigua cristal•lina
del teu somriure,
ni hem pogut fer càbales
a repèl dels enigmes que basteixen en l’aire
els gestos de les teues mans:
ja saps, Sidati, eixes mans que
amaguen penyores de sorra brusent entre els dits,
les mateixes mans que volen com coloms
d’ivori pel laberint indesxifrable
que dóna forma a l’ànima del Gran Erg
i que, des que arribares per primera volta,
ens han marcat amb la força de l’estima
les aletes del cor.


Pel poeta i amic Nel·lo Navarro.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 17 d’agost del 2009

L'espera



Un dia vindràs i, malgrat les flors marcides, mouràs el molí garsat, desfet del cor. Un dia vindràs... la lluna, amb ungles, li ho remoreja al cel.
Pacientment, ja hauré replegat els terrabastalls oblidats del desig i la pell: temps arrere fou cremada per llàgrimes de sol. Però sé que un dia vindràs.

No creuré que ha estat el baf d'un àngel passatger; no creuré en aquest senyal d'atzar perquè, durant moltes primaveres, he creat una roca.
Hem suat, plorat, ens hem desesperat ocells, cucs, formigues i pixavins; senzills, m'acompanyaren fins el morir. Es recolzaren en la l'eixutesa de la pedra mentre passaven les estacions.

Amor, una roca de paraules t'hem deixat: i cordes, i anelles, i caragols, i un dibuix a la intempèrie que és camí...i una fe com un dau petit de sal.

Tasta-la amor, oblida't del ridícul, d'allò que pensaran. He visionat que el ràpel no se't farà dur!

Si t'ho creus, sentiràs la soledat acumulada dels anys perduts i l'esperança: no valdran per res calamarsades, ni vents glacials o un sol abrusador.

Vet aquí les mans on cisellava el buit.

Ara, sobre elles, el teu somriure enlluerna el món.


A Josep Manel, el meu amic de Filant Prim, perquè l'esperança sempre l'aguarda....

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 15 d’agost del 2009

El meu Ipod Itouch i tu, 2009



L'estiu passat, emulant Jordi Cervera, em va sorprendre l'excusa del seu Ipod per penjar i compartir les músiques que el fan vibrar; vaig emprendre també aquesta història... Com que els Reis d'Orient varen creure que em vaig portar força bé, em dugueren amb una mica de retard -cap al 15 de gener- el meu Ipod Itouch; continue amb la tradició del Jordi per compartir amb vosaltres músiques amb boira per lletra, músiques per volar amb els ulls tancats, aquelles que fan que camine cap als cims de tots els oratges imaginaris, els vostres universos, les vostres llars.

Ja he comentat en articles anteriors que necessite música com una mena d'aire per tal d'escriure els meus somnis... Existeixen altres bloguers-escriptors que defensen el contrari: no és meravellosa aquesta diferència.

Apunteu-vos on vullgueu, però això sí, gaudiu amb el màxim dels 13 sentits.

Ara mateix sentiu la peça " Marisol"; podeu aturar-la del reproductor de l'esquerra del blog i prémer el video per tal de sentir "In Love", de Nappo Berna, 1 de gener de 1997 Perleberg Verlags GmbH, Love & Sax.



He de dir-vos que aquestes músiques les tinc emmagatzemades a l'Ipod Itouch; m'acompanyen dies, matins, capvespres i nits; si camine per fer encàrrecs, si divague amb ment i peus, si alce el vol a la recerca dels mots perduts; elles em fan una mica més feliç. Agraisc les persones que han fet Spotify, una eina que possibilita del gaudi de la música arreu del món; compartir idees, escrits, música i vida ens confirma humans.

Simplement voldria obrir-vos les finestres perquè, a casa meua per l'intercanvi, entre, també, el sol de la vostra humanitat.

Abraçades.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 14 d’agost del 2009

Epigrafia del buit


Vaig fer, temps arrere, un comentari breu d'aquesta autèntica i darrera obra publicada per la poeta i, sobretot, amiga meua Marisol González Felip. Més avant en faré una ressenya global d'aquests 12 poemes que podeu trobar a Edicions 96.

Com que he trobat una cançó que es titula "Marisol" del saxofonista Nappo Berna, L.P. Love & Sax, tinc l'excusa perfecta per celebrar de nou la bellesa i l'amistat sense límits.

Per què serà?

Ací teniu repetit el poema cinquè una vegada més...


És dur l'aprenentatge d'aquest buit,
tal vegada com l'ombra d'una roca
o com el plany del riu que ja no brolla.
Es dur escriure poemes de vent,
imaginar que em parles o que rius
en aquests dies sense sol ni núvols.

Sota les teues paraules, la pluja
és un dur intent de coincidència.
Te n'allunyes irremeiablement
com un vaixell ferit a la deriva.
No existeix cap port enllà del teu nom
ni cap record que puga refer llunes,
només un dens silenci i l'oneig
de les teues empremtes generoses.

És dur que ja no em conegues el gest
i que un ventall de secrets solque l'aire.
Per tu volaren aquell març coloms,
per tu es fongueren les meues celles
en un grapat de boscs i de fogueres.

T'agraïsc l'amor infinitament,
i salpe al teu rostre com a la vida.

Va per tu amiga meua, l'única papallona de dilluns...

Agrair la fotografia a creado.es.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 13 d’agost del 2009

L'enigma de la boira blava


Seràs àngel en la meua ment; i no permetré que esdevingues solament un mal somni.

A canvi, protegeix-me del buit, dels boscos de la inconsciència; rere les llàgrimes de sal no hi ha cap impostura.

Sigues vocabulari en l'atzucac d'aquesta blava melangia.

Sense nom, dóna'm la mà que als capvespres parlen, vermelles, les pèrdues!

Quan la memòria es dissipe, xiuxiueja'm -si et plau- tots els colors sobre la pell freda.

Eternament jove, m'enlluernaràs, en la vellesa, d'innocència.

Tan sols serà qüestió de temps: benaurada, benvinguda sigues, dolça ombra de la meua mort!


Agrair la fotografia inspirada en Cel sobre Berlin de Wim Wenders...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 12 d’agost del 2009

"Ajo, agua i resina", per Don Carlos Fabra, catedràtic


Ajo, agua i resina... aquestes van ser les darreres paraules que el catedràtic emèrit de Politicologia patològica i actual President de la Diputació de Castelló -en el seu temps lliure- Don Carlos Fabra, va despatxar en el cicle de conferències d'estiu de la ciutat Aquimelastraigan. L'aforament complet va escoltar -amb deler i una gran atenció- el discurs metalingüístic on va desenvolupar i desfer la tela d'aranya dels assumptes més candents de l'actualitat política.

Un oient situat al meu costat es meravellava de l'activitat camaleònica emprada pel conferenciant, a més a més de considerar-lo d'una voracitat "taurina" (veja el lector, Red Bull) total.

Amb ulls astorats repetia: - Don carlos, tot un monstre, tot un monstre! No podran amb tu.
I tot mirant-me als ulls espetegà: -En democràcia, tothom té dret a parlar.

Així, va agafar la feina per les banyes i, amb mostres de suor, el mocador blanc patí una transsubstanciació colorista, alhora que les oracions subordinades de relatiu acostaven la sardina a la seua planxa.

EL cronista pot donar fe del clímax final -en referència al cas Gürtel- on tot l'auditori s'inflamà per les darreres paraules del catedràtic:

- Como dicen en mi pueblo, ajo, agua y resina..., es decir, a joderse, a aguantarse y a resignarse...

Tota una lliçó de la bona forma neuronal i del discurs polit, acurat, amb un toc de navalla de l'inquiet "President".

Ja ho deia la tia Visentica: -Us heu acostumat a lo bo massa prompte, us heu acostumat.

Continuà: - El meu home -estiga en la glòria- ja m'ho deia, "Anireu a l'infern".

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 9 d’agost del 2009

Postal de diumenge


Veritat Jana,
nosaltres no demanem molt més?
El capvespre perd les hores
asseguts tots dos al terra.
Et grate els coixinets,
et fregue el musell i parle,
mire els comentaris del blog
mentre escric l'enigma de la boira blava.
Per resposta, em llepes la pell.
El ventilador monòton
dissol les espines diàries,
la tristesa en la becada.
EL teu foc negre m'acosta calidesa,
aquest amor sense interés:
Jana, escriguem una postal,
la llum suspesa en la mirada teua
del diumenge nou d'agost
on, quieta, ets el cel!

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 8 d’agost del 2009

Coses que cal fer si ets un escriptor/a que presenta obres a Premis Literaris


a) Si escrius una obra, és perquè creus en ella; aquest microunivers tan sols el coneixes tu; defén-lo a capa i espasa; presenta-la a tots els premis que consideres oportuns. De bestreta, ja saps allò de alea jacta est del César, i tu considera que ets un simple mortal; així que respira profundament, no et va la vida, ni molt menys la fama…
El prestigi és un excrement directament proporcional a la manera com s’ha aconseguit.

b) Sigues honest sempre i no malpenses de cap ser humà; la part de la truita no cuita pot caure’t sobre la fesomia; això sí seria un espectacle vergonyós i burlesc.

c) Fes cas de les bases; pensa que tu no les poses, malgrat que, de vegades, algunes persones passen pel seu damunt, segons la conveniència perquè la tafaneria sempre ha existit; això, al capdavall, no és el teu problema. Existeix sempre el terme musicopoètic ad libitum, però tu no n'has de fer res…

d) Una obra pot escriure’s durant una vida i, malament, si hom ho fa per a un Premi determinat. Existeix l’esforç, el treball pausat i la fe; però també l’amiguisme, l’atzar i la loteria, una forma elegant d’evitar substantius i adjectius –dit a la manera de Josep Pla- que escandalitzarien.

e) L’escriptor /a autèntic/a giravolta i giravolta fins que troba el seu propi espai; no hi ha molt a dir que siga realment nou; allò que et conforma lletraferit no són les ferides de batalletes, sinó el teu propi estil que no és un somni d’una nit d’estiu; no et convertisques en un voltor afamat, llevat que professes el vegetarianisme intel•lectual.
En beure, adreça els ulls al cel, somriu i, novament, respira: seràs part de l’univers, feliç.

f) Ja ho han dit moltes vegades i ho hem sentit: no sempre guanya el millor; la teua obra pot resultar guanyadora, sense esdevenir òptima: dosis d’humilitat faran que acceptes, al capdavall, que la teua sang sap a ferro, però que els metalls tenen també utilitats pacífiques, humanes. Dóna sempre gràcies i confia en el treball amatent del jurat: ells, a banda de sopar, t’han llegit i això, és un luxe. Aristotèlicament parlant, l’areté –virtut, excel•lència de qui escriu- s’aconsegueix practicant-la. Entrena’t en aquesta única circumstància i oblida’t de les passions humanes i dels oripells editorials.

g) Cada dia juga amb les lletres com jugues- inconscient- amb l’aire que respires; això t’honorarà, perquè l’arrel de l’arbre és dintre teu; no t’amoïnes pel que xarren o diguen sobre la teua obra, ni molt menys sobre la teua persona; tin sentit de l’humor i cabassos d’amor, perquè, malgrat les aparences, són mals temps per a la lírica. Sense caure en l’abús pots emprar colors; la vida, per se, pot esdevenir massa grisa i negra.

h) La literatura no té res a veure amb els pes físic de l’obra editada (existeixen mínimes excepcions), ni és una entelèquia, ni ha de coincidir sempre amb llibres premiats. Allò que em digué una vegada un editor, “Si no publiques, no existeixes”, sona a Descartes enxubat, una boutade.

i) Treballa amb seny, amb paciència i voluntat de crear; no tingues pressa per tastar sopes d’èxit: potser, patisques d’una indigestió.

j) No deleges els èxits d’altri. A la vida tot té el seu procés, el seu temps; tu fes la teua via i paladeja el moment creatiu de les molses i falgueres: desenvolupa la teua teranyina. Ni la literatura és sagrada; la vida de les persones ho és més. Pensa: - qui ara t'ignora o critica, t’obrirà nous cels en l’esdevenidor! Però, exactament, això no va amb tu, perquè ja fa temps que planes i acarones les oronelles.

k) Sigues feliç quan escrigues i no lliges entre línies; solament així realitzaràs -el teu deler- que els elefants somien amb la música.

Podeu afegir-ne més…

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Cartes a La dona de la lluna nova


1a. Carta

El nou amor

Ella juga amb els meus llavis mentre el capvespre pentina els somnis. I quan desperte em pronuncia belleses emmordassades.

Amor, aquest espill adormit: trencat per les teues pestanyes es multiplica en el teu tacte transparent. I voles quan, entre braços, l'experiència pesa sobre les pells.

Conec la pell dels teus camins sense sortida o la dels teus dies lents que verifiquen la primavera. En la corba del somriure que dibuixes, en la corba, balla presoner el meu cor ocult. I assaltes els obstacles que ens separen amb preguntes aquarel.les.

La nostra necessitat descompon tots els costums i per això el temps reverdeix sobre els coixins del llit...

Sobre el teu pit brilla un silenci d'oreneta; l'amague sota les meues temples.

La vesprada passeja rodona: rere els vidres la llum teix un vestit per al paisatge que jo entreveig.

L'admire, em calle en sons...

Ella juga amb els meus llavis mentre jo la descobrisc...


Agrair la fotografia a Z-nub.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 7 d’agost del 2009

N-340, km. 964


Estimada Jana:

Tornava a l'hospital quan l'hem vista, una bola d'ossos trencats, lluents, sota un blau aclaparador, apegalosa la sang; no ha hagut cap possibilitat de fugida, les alternatives abans de mostrar-se, ja se n'havien esvaït.

Una ràbia continguda i, fins aleshores ignorada, clapotejava envers els meus ulls...

Auxili, socors!, demanava aquell cuit magma orgànic que agonitzava des de l'asfalt.

Aquesta era la forma cruel de confirmar les paraules: "Tots els estius tenen la seua tristesa" i, avui recordant-te, ho hem pogut comprovar.

En el passat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 4 d’agost del 2009

Punts suspensius...


És per comprovar si existeix una forma blanca, elegant, de censura. Podem enganyar les màquines?

Aneu amb compte.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Tundra


Interpreta l'orquestra escocesa d'Edimburg a benefici dels malalts de paràlisi cerebral... Vosaltres i jo som un. Ho diuen, quasi d'amagat, l'arpa i l'oboè. Escolteu, escolteu els pètals melangiosos, l'olor de mel...

Les cadires blaves, perfectament arrenglerades, no parlen, ni pensen, però sostenen la circumstància dels meus ulls, la gravetat.

Aquest capvespre, abillat jo de muda tundra suporte les sis parets rabiüdes de propaganda i un cel de minúsculs cristallets que em foraden la sang.
Ben enganxat al terra, sóc l'agulla que no plora, l'acer que oferta -temperat- un somort tentineig de veu:

- Oh paraules, rescateu-me d'aquestes cendres tristes, vesseu-me en la carn la vostra líquida companyia.

Amb vosaltres visc i, també, fidel tremole...

Si us plau, digueu-li a la Papallona per què em guariu, amb remors secretes, d'aquesta soledat.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 3 d’agost del 2009

Blanc crepuscular


Avui he anat amb el fill, novament, a l'hospital. L'ambient tot net, l'olor que l'identifica, aqueixa llum que dóna l'èter, les aromes tristes del cloroform...

I tan sols el teu record vague, oh pare d'energia invisible, meravellós!

Aquesta vida, un blavó que redola de rutina: cites, esperes, infermers com dàlies ertes que interpel·len, amables, l'anonimat, noms perfumats de paciència als corredors.

Un altre cop passejaven, de roig lluminós, els nostres noms per la pantalla.

Al capdavall, tot era un recordatori del silenci, la teua veu que, per no esdevenir inoportuna, callava...

Aleshores ja se m'omplia el pols d'una pal·lidesa de mots ferits.

Tastava aqueixa inexplicable aura, el seu blanc crepuscular.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 2 d’agost del 2009

Premis blocs Catalunya 2009 ??


No em preocupa aquest tema, però he deixat el meu ordinador sobre unes quantes finestres burxant l'assumpte; aquestes, sense fer soroll, ni estridències metafísiques o místiques, esbocinaven tot el contingut que me l'han oferit clar i net:

1// He vist que és la segona convocatòria.

2// A la primera hi havia queixes (veure comentaris). No crec que tot siguen enveges.

3// He vist 600 "blocs" presentats... Sé que no hi són tots; és lliure el presentar-se, però ja me n'he adonat per què no ho fan (imaginació ad libitum!).

4// A 20 de juliol segons l'organització hi havia 8000 votacions... A hores d'ara deuen haver-ne collit tot un cabàs.
Això és tot un èxit i cosa molt seriosa; sobretot, -si t'hi fixes- podem crear-nos adreces de correu i enviar-ne tantes com comptes de correu verificats (no patiu, el sistema informàtic de les TIC vigila). Si ens prenem la molèstia, hom podria votar-se 300 vegades des de diferents ordinadors o I.P. També puc dir als meus amics que ho facen. És clar, en una primera fase, les votacions són populars, obertes a tot el món. Si s'accepten les bases, ja ho saps... Per acabar un jurat decidirà els guanyadors. No veig cap problema. Però no m'agradaria que pogués semblar-se a "Operación Triunfo 22" o "Gran Hermano 57"; si la democràcia passa de "popular" -en el sentit etimològic- a "populista" els Premis blocs Catalunya corren perill ( ja sabeu que les meues són opinions a cara descoberta, personals, i accepte comentaris crítics... Que la sang no arribe al riu! Tot és dit per millorar).
Malgrat que és molt lícit, algunes persones voldrien tenir tots els premis del món... Serà un autoconcepte baix o qüestió de monyons i colzes, la meravellosa competitivitat?

5// Tenir al teu blog un logotip d'aquest caire "mola mogollón" (això de veure el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Impevic, Universitat Oberta de Catalunya, Lletra, marca estil i causa respecte. És una forma distinta d'acostar-se a "LA REALITAT DE QUINS BLOCS"?

6// Me n'alegre pels guanyadors.

No em feu molt de cas; pensava en veu alta i això no està de moda; existeix el perill de perdre el pinso; però rieu una mica "bloguers i blogueres"; és cert que aquest escrit ha estat motivat per salut i higiene mental: vaig veure que demanaven idees per perfeccionar els mateixos Premis i com que sóc de poble he dit el que he pensat: ho jure per Snoppy ( aquesta expressió, d'aquest amic l'he copiada, -veure el final-).

Ai, els registres de la literatura!

De què parlàvem? Ah, ara ho recorde: Felicitats.

Ei, animeu-vos a votar i feu bondat!


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 1 d’agost del 2009

Minimalisme vital


Sóc feliç i prou; no compre aquest estat amb regateig, perquè no és pas cap mercaderia; no el compre a còmodes terminis, ni m'enorgullisc pel tamany, èxit o pes.
Fugaç, és un sentiment com ho és, posem per cas, la llum dels fanalets nocturns del meló d'Alger, les boletes de cristall rient irisades en les mans, la pluja que corre per les pestanyes, el ventijol acaçat per la pell, no soterrar el que resta d'aquell nen que vaig ser...

Andreu, fill meu, algun dia ho comprendràs?

I, malgrat totes les coses, creure en tu, engronsar en els meus braços tots els oratges i cataclismes, aquest pacient aprenentatge que em fa créixer del silenci al mot rabent...

Se'n diu amor?

Ja veus, no vull cap altre oripell humà...

Una humil abraçada, aquests mínims plaers.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir