dimecres, 30 de juny del 2010
Poetes?
A Com l'angèlica, R Guillem -gràcies per prestar-me el teu llibre de la teua biblioteca- parla d'un poeta mexicà Gabriel Zaid que classifica els diferents tipus de poetes: " Aquellos a los que no se conoce y, por tanto, sus libros no se leen; a los que se conoce y se tolera, pero sus libros no se leen y, finalmente, aquellos a los que se reconoce e incluso se venera, pero sus libros no se leen".
Dóna la sensació que en aquest país no es llija poesia; crec que es llig i la suficient per escapar-se d'aquesta vall de llàgrimes.
Com que ens trobem en classe d'entomologia poètica podeu dir la vostra, per si ens cal afegir alguna espècie oblidada de poeta.
Què en dieu?
Us animeu?
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dilluns, 21 de juny del 2010
L'amor, II
E dixo ela: “Son eu, eu son a escollida para flor”.
Xosé Maria Álvarez Cáccamo
ROSA
A dos espais del títol compareix
el poema com drecera que dóna
llum al teu nom.
De terra cuita véns
tu,
dona clara dels vents absoluts,
reina discreta del vocabulari...
On amagues els arpegis
del gest?
Veles vers el cel cremen els estels
de neu
pel nostre amor mai diluït.
D’aquestes cendres és, la sang, memòria:
corol•la tendra,
set on et vaig beure.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dijous, 17 de juny del 2010
Antropomorfisme de Jana: Jana i la papallona X
Conversa entre dos animalets còmplices...
- Desperta't Príncep; desperta't i posa't a la feina.
- No cal que em llepes! Vine cap ací, preciosa... Què vols?
- Avui és el dia de la papallona. Fa els anys; la conegueres en unes jornades de poesia al poble que et véu nàixer.
- Des d'ací li dediquem el desig de primaveres i abrils més meravellosos, una mirada neta per molt anys i un COR capaç d'abraçar tots els sols i pluges que vindran. De fa temps, tu saps que els nostres són teus.
Moltes felicitats, bella i dolça amiga.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimecres, 16 de juny del 2010
Todos con la verde
M'agrada el vi, a dosis petites.
Potser, afirmaria a base de repeticions que el món és de color morat per l'efecte dels tanins. Però tinguem moderació.
Todos con la verde, encara que no amb Heineken, una altra multinacional que, diuen, dóna de menjar.
Això sí, a gaudir i menjar futbol, tant si t'agrada com si t'esvara. I a tothora, xiquetes i xiquets.
De vegades, projectem massa expectatives sobre un assumpte i oblidem que, per a una part de la humanitat, toquen a morts: persones analfabetes, persones amb mans com carreteres oblidades, persones sense sostre i ulls de vidre, persones al penya-segat del treball perdut.
On són els nous morts, ben retocats a la morgue, amb llavis de Cianoacrilat pegats?
Quasi semblen millor presentats que els vius.
Què ens injecten amb tanta droga audiovisual?
Què no vols reforma laboral? A les hores futbol local.
Què no vols crisi econòmica? Als quarts futbol comunitari .
Què no vols atur? A les mitges futbol mundial.
A les hores què tindrem aleshores?
Un joc on avergonyir-nos per restar callats.
Agrair la fotografia a Wagner Campelo.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimarts, 15 de juny del 2010
2 de setembre de 2030
A Guillem.
Ara, tan sols em resten els records quasi desfets pel corcó del temps.
He posat al lector digital aquella obra que interpretares el 14 de juny de 2010. El disc dur de 3 Terabytes encara rutlla obsolet: primer moviment del Concert per a saxòfon de R. Binge. T'acompanyava el fantàstic Lluís Vallés al piano.
El dies no van parar, fill, passaren... Aquesta diferència d'unes poques grafies assenyala quasi l'ocàs del temps vital.
Però no he de queixar-me. Les lletres sempre m'han acompanyat. Això tan sols tindràs com herència meua: haver estat companyia. Pobra, sí, però harmònica amb aquesta carn que quasi no somriu. Són els bytes els qui m'arranquen un somriure imaginari... perquè pense els dies en què m'emocionava en veure't créixer sol adolescent.
Ara, amb les mans, em retornes el calor i la llum quan sostens aquestes lletres.
No ho oblides fill; lliges el bressol humil on, per tu, s'arrelava la meua vacil•lant dignitat; també l'esperança.
Agrair la fotografia a wakalani.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
diumenge, 13 de juny del 2010
1 de setembre de 2030
Et trobes sol, sí, tan sol que has oblidat els anys que te n'adonares de tota aquesta soledat. Has perdut el treball, t'acull desconeguda una casa i el teu amor s'ha acomiadat. Sí, tu que tant en parlares, mira't a l'espill on l'íntim déjà-vu que fores et trucà a la porta.
Digues què en faràs si a les mans et tremolen les paraules i els ulls, de tan febles, són incapaços de retrobar els sentiments blaus?
No tenies cap futur i ho sabies i callaves; el vocabulari un atzucac.
Impossible i nul•la reconstruir-te la joia recorrent al blog.
Però encabotat t'agafaves als núvols de qui esperaves salvació.
Vaja el teu amor de paraules d'aire!
Reconeix-ho, has estat l'ombra d'un home, un buf de lletres blanques que glaçades es desfan.
Ara, en l'hora de la serp i del bruxisme, què pretens amb unes dents postisses?
Fa temps se t'assecà la llengua i el sol encara evapora i crema: cor invisible i cendra oblidada. Tampoc ningú no et fa cas.
Agrair la fotografia a juanedc.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
divendres, 11 de juny del 2010
Zoomorfisme del Príncep: animals que alliçonen, oi Jana !
Ahir presentàrem a La Vilavella en les dinovenes jornades de cultura el llibre d'Ángel Gavara, veí del poble, La fada de l'Alzina i altres contes. Deu petits contes per rascar-nos les neurones i espavilar-nos.
Després de la presentació per part del Príncep -ara la llegireu- l'autor ens explicà el sentit i per què de cada història. Manel Martí comentà l'ús dels colors i dibuixos fets a mà per il·lustrar els contes.
Encuriosits i públic de totes les edats seguiren, amb molta atenció, les explicacions.
Un pescador d'ànimes recluta xicalla que embadalits no perderen ni punts, ni comes. Tothom se n'adonà de la qualitat de l'obra, del potencial amagat sota la pressió de l'aigua calda característica del poble; també, Dolors Pedrós l'editora (amb la resta de l'equip) d'edicions 96 restà impressionada per l'acolliment i l'acte.
Des d'ací, i en nom de tos els membres que participaren, vull agrair-los la il·lusió, el treball realitzat silenciosament i la generositat per les seues paraules.
Tan de bo les paraules generen vida!
Que els contes omplin la buidor que cisella l'esperança!
LA FADA DE L'ALZINA I ALTRES CONTES,
Presentació amb vist i plau de Jana.
Introit
- Ding, dong!
Jana és la primera que s'acosta a la porta de casa i, rere el cristall apareix ell, amb una bossa de plàstic que no conté nyespros, ni faves precisament. Per l'estructura rectangular sabem que es tracta d'un llibre, però desconeixem la persona que l'ha escrit, llur contingut... Com que estem assabentats que li han de publicar un llibre... Jana i jo ens mirem.
Ella escriu per als meus ulls:
- Príncep, li l'haurem de presentar, veritat?
Tot és clar, no ens cal dir res més. Jana, la meua notària callada, capta la fe dels ulls amb què parla Miquel.
I també edicions 96 que, malgrat la crisi, ha apostat pel seu món.
L'autor.
Fill de Miquel, tallaor de tarongers i engronsador d'aurores, i de Rosario, mestressa de casa i encantadora de taronges al magatzem. Ha crescut en aquest poble de La Plana al costat de les seues germanes Sari, Mari Carmen i d'un grapat d'amics.
Per tal de convertir-se en persona, músic i mestre no li ha calgut anar a Harvard, ni al M.I.T. , oi Miquel, la qual cosa també ens enorgulleix.
Això manifesta que per esdevenir creador, tan sols calen una certa disciplina, dosis de treball i uns bons grapats d'imaginació. El nostre àngel, sembla que camina en aquesta direcció.
Per tots és sabut que, a poqueta nit, s'engronsa de branques de pentagrames i dialoga amb negres i corxeres, ofereix aigua a les rodones i encara parla amb el tio Tafolet menjant tramussos; se l'ha vist assegut mirant els núvols a la bassa dels cavalls; diuen que en caminar xarra amb les formigues fins que arriba a la Fonteta d'Oliver i, mentre raja, apunta les notes blanques de les nostres Nadales d'hivern; això ens duu a la següent conclusió: és impossible que al seu cap no ballen les neurones. Vibra la música, alhora que flueixen les idees com en una revetlla d'estiu.
L'obra.
Així doncs, amb aquest llibret ens ha regalat 10 contes per a xiquets que també els podem llegir els una miqueta més crescuts.
Al treball, l'altre dia em diuen:
- Príncep, què fas?
- Llig un llibre per a xiquets, a partir de vuit anys.
- No em fotes!
A la qual cosa conteste...
- Total, per a tot allò que hem d'escoltar o, millor dit, suportar, preferesc llegir llibres per a infants; malauradament els adults perdem la innocència, l'orgull ens unfla, ens creiem massa posseïdors de veritats incommovibles, quasi perdonem la vida a qui ens escolta.
Vivim en castells de cristall i pensem, massa a sovint, que la llum de la nostra llar sempre és la millor.
Tan sols hem de veure i olorar-com si fórem serps encantades i ja parle com als seus contes- tan sols hem de captar les darreres declaracions-vibracions del món de la política, de l'economia, de certs intel•lectuals, de vegades, també, de la religió... I no diguem res de la forma tan subtil d'ensinistrar- entretenir consciències (realitys shows, famosos de pa i calbot, certs esports, etc, una nova forma de pa i circ per a les feres humanes).
En tots aquests àmbits es presenten falòrnies, idees errònies que esclavitzen els animals humans tot procurant-los cabassos d'infelicitat!
En observar-los, com de gran pot esdevenir la nostra pena, pensen i intueixen molts nens i nenes!
És per això que Miquel s'encomana als animalets que se'ns presenten amb una humanitat més autèntica i sincera que aquella proclamada per certs humans.
Que li ho pregunten a la meua gosseta Jana -coneguda per vostés- que sempre m'acompanya!
La veritat siga dita, els dibuixos fets per Manel Martí i Abad acompanyen perfectes i frescos cadascuna de les històries. S'han acoblat exactament a l'esperit dels textos; alguns lectors això mateix m'han comentat.
Miquel recorre a aquestes criatures a qui vol atribuir característiques i aptituds perdudes, potser oblidades pels humans. Elles esdevenen l'excusa per tal de fotografiar-nos.
En una societat postmoderna, diluïda, tova de valors i descafeïnada, una societat líquida que se'ns escapa entre els dits, Miquel narra deu historietes que, a més d'aprofitar per fer-nos conéixer els llogarets més propers i entranyables de la comarca descriuen, amb clau d'humor i llibertat, aquelles realitats i valors pels quals encara val la pena viure i, per què no, riure.
Esquirols, ratolins, cabretes, pardalets, formigues, ovelles, l'osseta Lua, abelles, gossets i gats... aquests són els nostres personatges que, a grans i petits, ens faran les delícies de recordar-nos qui o què som, també què podem esdevenir.
L'animal humà no és com els rius. Aquests sempre viatgen en una direcció; nosaltres ens podem equivocar, però també podem allunyar-nos dels prejudicis i fanatismes de tota mena. Podem empressonar els nostres fantasmes, millor encara alliberar-los, rectificar; ara donem-li la paraula a l'autor, als seus personatges interiors, habitants dels seus contes.
La literatura com antídot.
Animals germans per la vida i la paraula! Ara, totalment lliures, presenteu-nos la Realitat.
Apreciats amics, veïns, pares, mares, nens, joves i madurs, també els encuriosits i les autoritats que ens representen... Ací el tenim, Miquel Ferrandis, amb nosaltres, molt prop, al nostre abast.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimarts, 8 de juny del 2010
Dos poemes de Manel Alonso.
L'amic i poeta Manel Alonso m'ha enviat un parell de poemes dels seus darrers llibres publicats: Correspondència de Guerra guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà i Si em parles del desig, guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de Vila D'Almassora.
Escriptor impenitent, amic de lletres i romanços, sembla tenir el do de la ubiqüitat. Això sí, és un treballador incansable.
Aquesta setmana passada, el dijous dia 3 de juny, una colla d'amics li reteren un homenatge recitant poemes en una festa a la Casa de la cultura de Puçol. Qüestions personals m'impossibilitaren acudir a l'acte. És per això que, amablement a la petició que li vaig fer, us penge aquestes dos peces, d'uns llibres que, de ben segur, pagarà la pena llegir i que han estat editats per Aguaclara i Onada.com.
A Cesc Freixas, príncep de la revolta.
Cauen les persianes del capvespre
en el vell i amable primer món.
Els contenidors de les ciutats
com una sitja inacabable es van omplint
amb les deixalles de la gran botiga.
Pels voltants guaiten individus
sense un compte corrent que els aixoplugue
i amarrant-se la impaciència a la cintura
esperen que marxen els operaris de somriure obscé
per tal de traure els cobert i les tovalles.
Cau la nit en el deprimit tercer món
com una llosa de marbre negre,
com un teló obscur que oculta rialles enfollides,
no hi ha contenidors als pobles,
només clots d’escombraries
on es rebolquen golafres els gossos.
Regna als sembrats impassible
la dissort de la sequera,
la terrible petjada de les plagues.
La fam és un tigre a l’aguait
que no deixarà dormir ningú.
Els cayucos ancorats com balenes a la platja,
atents als seductors cants de les sirenes,
esperen passatgers que vulguen solcar el mar
a la recerca del somni que els aclapara.
Manel Alonso i Català
(del llibre Correspondència de guerra)
*** *** *** *** *** *** *** ***
Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada
i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre.
El record d’un encontre em perleja de luxúria el pit,
pacient invoque un cos que em prenga,
que m’arrossegue, que em posseïsca...
–Calla! Deixa que el meu esguard
agombole el desig amb la darrera llum de la vesprada.
Manel Alonso i Català
(del llibre Si em parles del desig)
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
diumenge, 6 de juny del 2010
La fada de l'alzina
Que sí Jana, que ara mateix ho faig...
Perdó, diu la meua amiga que us he de presentar la notícia...
Dijous vinent dia 10 de juny a les 19:30 presentarem al Saló de Juntes de la Caixa rural de La Vilavella el llibre de contes infantils que veieu.
Ángel Gavara, mestre de música, encantador d'animalons als qui acompanya -sí, als qui, ho corrobore- ens regala una sèrie de 10 contes on no hi ha protagonistes humans.
Qui dóna llum a qui en els temps que corren?
Escassegen els animals humans honorables?
Ens podran contestar aquestes enrevessades qüestions?
Vinga Jana, ja estàs contenta!
Ara acosta't; t'he de posar la pipeta contra el Phlebotomus,
Poca broma... i comporta't; ara comprenc per què les caparres s'enganxen als meus pantalons del xandall!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dijous, 3 de juny del 2010
Zoomorfisme del príncep: el nostre horitzó.
Digues Jana, quin és el nostre horitzó?
Supose que hem de dibuixar més paraules en l'aire, no creus, notària callada?
El món continua rodant i rodant sense demanar cap permís; l'haurem d'imitar, executar la ruta que ens hem imposat: llum, vents de montanya, fred i pols, també obscuritats, sequera i calor, pedres al camí...
Nosaltres dos, la nostra petita i radiant llibertat, ningú no ens la pot esclafar. Als teus ulls, amiga, veig que no hi ha límits. Malgrat aquest concís futur, tot està per fer.
En aquest capvespre d'un juny primerenc, escriguem. Ho indiquen els núvols amb una amable senzillesa: respira profundament, no t'atabales i, després, obeïm-los.
Veus quin cel!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)