dimecres, 31 de desembre del 2008

Un año más, del Tote King... un crack.


Ací teniu un resum de l'any amb Tote King i que tingueu Bon Any 2009...

Una año más

En hora buena todos los que acaban el año
Un año más..
Un año más dentro, lo estás viviendo
Yo cambiaría de filosofía así los días se te van durmiendo
Cuantos planteamientos nuevos pasan?
Cuando se acabó el medievo?
Si solo eres dueño de tus sueños
Cifra, un número en la masa
Una hoja del block más
Calendario te arrancan las fechas sin volver atrás
Un trazo fugaz
Un pedazo de hilo del sombrero
Puedo empezá a contarlo del pricipio lo primero?

Enero, es el centro del invierno
Nunca te sacas too el frío del cuerpo los pies helaos
Vienen los reyes magos, caramelos en los balcones
Carbón! Y luego las rebajas cuando estás too arruinao

Febrero, está al lao el que yo quiero
Una cenita al cine regalos del ángel serafín
Tienes menos días que el resto
29 en bisiesto, es cierto!
El corte inglés inventó el San Valentín

Marzo, cambia la esfera, la primavera
El guiry busca nuestro sol, le roban la cartera
Y lo que traigan
La alergia desespera te esperan los mocos
Los clines y ojos llorosos
Detrás de una ray ban

Abril, la feria, excusas pa ponerse ciego
La semana santa, el clero
Mira, no es que pase en estas fiestas
Pa dármelas de interesante
es que estoy triste el 23 murieron
Shakespeare y Cervantes, el mismo día!

Mayo, las madres heroínas
La revolución en las plazas por Argentina
España se llevó sus fajo, poca vergüenza
No creo que me convenza
Haciendo huelga al día del trabajo

Junio, vacaciones, verano, viajes
separaciones,infortunios
caprichos del tiempo
todos los que pueden salen por patas
menos los fieles
las gotas de sudor resbalan, los delatan

Julio, con el sol las modas se disparan
Como esas gafas que te cubren toa la cara
Que sacan ahora y que esconde un fallo
Sales a la calle un diíta sin pintar y eres un callo

Agosto, tan a gusto
Te dicen devolvé a currá y te dan un susto
Fue cuando se hizo bustoc
400 mil personas esa mañana
Cantando las canciones de Bob Dylan y Carlos Santana

Septiembre, la esperanza del suspenso en junio
Cierras los puños y recuperas algo siempre
Cuando siembre ten paciencia tío que vendrán retoños
Es este mes cambiamos de estación hacia el otoño

Octubre, espera, vuelven las sudaderas
La peña es ortera sin fin, celebrando el halloween
Y no se enteran que eso aquí es como un lunes
Los pubs se decoran y se forran, los guiris consumen

Noviembre, el mes del escorpión
El año se termina mejor junta las propinas
Que la navidad es un apretón y tu despitao
Si tienes más de 25 los años se te van follao

Diciembre, el último mes
Yo vine al mundo en este, el 1 y el 3
Y toos los de este signo estamo locos desde chicos
Por culpa de los gritos y los putos villancicos
Se acabao se ha llegao al final ganaste el juego
Pero momentáneamente porque empieza el nuevo
Y no termina hasta que pierdes la energía, tus colores
Alegrías, desengaños, amores, desamores
Un año más.


Encara que tens la música en entrar al blog, per si vols sentir-lo en un video del Youtube...



Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir


dilluns, 29 de desembre del 2008

Avatar.


La música és perquè us relaxeu davant del poema.

Et fas vellet, nano...
i això et preocupa.

Tu, sí, trist lector
que entre els meus possibles
ja t'has assabentat
i veus com raja el so
celeste en veus per tu.
No mires enlloc:
aquest retrat
tot buit de sang
és teu -badat robot-
i et fugen els voltors.

Avorrit dels títols
i llibres no escrits,
dels vols aparaulats,
avorrit, fastiguejat
pels somriures de cendra,
per l'impuls frustrat
d'agafar la boira
i no besar-li els pètals,
ets textura d'una broma,
com l'ombra palpitant
al gratacel de l'oblit.

Tu, sí, metàtesi
de l'altre meu jo.
Qui em vigila avar
i els blaus comptabilitza
dels versos blancs
tan sols, tan freds,
tan foscos per la sal
que et pessiga lenta
i el cor deshidrata.

Tu, l'altre del mirall
que mai no tastaràs
l'abraç d'una sirena,
ni l'aquós desig del cel
d'aquell bon dia
en sa mirada trista.
Et fas vellet
i te n'adones, ara,
que el temps ha passat,
i ningú et convida
a les garlandes núbils
de la literatura cobejada.

No ets notícia,
ni en saps crear
antic prestidigitador;
perquè el teu és
nom de pols perdut,
estripat pel bec
d'aquells ocells cantors,
volàtil sol de figues
seques i sargantanes,
paper tot groc
d'alè premsat.

Nano, et fas gerent
de la vellesa en la disbauxa
i això fa molta pena.
I plous, oh vell cadàver,
per despullar-te viu
al vol perdut d'un goig
que és vent fugaç, mandrós,
també dessaborit.

Una a una replegue
les engrunes que fores,
la calç de l'esquelet
que no sosté cap tinta,
ni grafia. La cansada
melodia que ningú
contempla. Tu, un breu
poema de carn prima,
silenciada i mòrbida.
Tu seràs l'avatar,
d'un jo de carn obscura
i no ressuscitada
que renega del jardí
d'aquest hivern tan gris,
consol del negre i blanc.

Ja t'has filat, amic?


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Digital direct, thanks.

Imprimir

diumenge, 28 de desembre del 2008

Un poema de Joan Margarit.


Plànols.

El seu amic li va mostrar la casa
i quins envans volia enderrocar,
quines portes obrir en les parets mestres.

I ell li va dir que no fes res,
que mai les cases no han salvat ningú.
T’atrauen les ruïnes, li va dir.
Mentir-te fins a caure, absort i gèlid,
en el teu dormitori de l'engany,
on t’ imagines ella somrient.

I després va callar, com els ocells
quan senten passes massa a prop d'on canten.

Del llibre, Casa de Misericòrdia, Edicions Proa.

Imprimir

divendres, 26 de desembre del 2008

Per tal de perdre la memòria.


Una felicitació nadalenca de l'apreciat i conegut poeta d'Oliva, Josep Lluís Roig, és l'excusa per tal d'incloure aquesta perla no literària del passat no tan llunyà. El poeta m'envia un poema -diu- dels que no acostuma a fer, la qual cosa li serveix per recordar que no qualsevol temps passat fou millor.

En aquest sentit us copie aquest text que m'ha caigut a les mans quan intentava endreçar una mica "l'habitació d'estudi", aquest nom té a casa. Recorde que un alumne de 2ºn de Batxtillerat del curs passat restà bocabadat en llegir-lo . No crec que ningú de vosaltres (els de la meua edat, 48 solsticis d'hivern) hàgeu escoltat a classes de F.E.N. -la Formación del Espíritu Nacional- una cosa com aquestes.

Burxant per la xarxa he trobat el text que em donava tants problemes en escanejar-lo; sembla que és un article de referència. Aquest emet una olor rància de naftalé, la forma més adient de l'antic règim franquista per tal d'adoctrinar les nenes, futures esposes beneïdes pel nacional-catolicisme (Que cada palo, aguante su vela) i que ningú qüestionava allà pels anys 40-60 del segle passat (s. XX).
El text era, de tan gran desproporció i estupidesa, que era ignorat per les mateixes xavales. Ara bé, a l'inconscient col·lectiu -en cas d'existir- sembla que ha restat gravat a foc roent, perquè jo mateix un fill tardà d'aquella època, encara utilitze expressions lingüístiques tal com " T'he baixat la roba del terrat", T'he netejat la cuina", etc... que la fabulosa dona dels núvols em corregeix amablement. I és que l'educació masclista la patírem, malauradament, tant homes, com dones.
Extirpar aquestes excrescències és qüestió de temps i d'una voluntat amable plena d'estima.

Ací teniu la barbaritat; llegiu per no recolzar-la mai de la vida; aquest fantasma s'ha projectat i ha influenciat totes les persones independent del sexe. La tasca és comuna; la societat que aconseguirem d'una qualitat, infinitament, superior.

Josep Lluís Abad i Bueno


No hay mujeres como las de antes:

"Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo; especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Prepárate, retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello; hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.
Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a ella; después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa. Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador.
Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones o cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que es el amo de la casa.
Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres.
Al final de la tarde, limpia la casa para que esté limpia de nuevo por la mañana. Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. El desayuno es vital para tu marido si debe enfrentarse al mundo exterior con talante positivo.
Una vez que ambos os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama... si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche.

En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello.

Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte..."

Extractos de “Sección Femenina” de la Falange Española y de las JONS Partido único del Movimiento Nacional, editado en 1958.
Del llibre Economía doméstica para bachillerato y magisterio (1958).

Podeu trobar un treball d'informació molt interessant ací.
Imprimir

dimecres, 24 de desembre del 2008

La dissolució del jo.


Leopoldo María Panero escriu al seu llibre Teoría de 1973, aquestes paraules:

Practicar el anásurma frente a un espejo, sí, pero no frente a esa opacidad, lector, la tuya. Poco o nada de mi experiencia te interesa: quieres saber tan sólo de esa ficción que se creó por intermedio de otro, esa entidad, llamada «autor» que te sirve para digerirme, esa imaginación pobre («Leopoldo María Panero») que ahora devoran unos perros.

Hablemos, pues, de esa triste ficción, del «yo», lugar de lo imaginario. Diríase que –ese golem nació hace unos años, con motivo de una ficción más amplia aún y más burda, que llamóse «generación», ficción esta última a la que dio pie José María Castellet con su antología de presuntos infames, llamada novísimos.

Prosperó luego a la sombra de ese florilegio de espectros (parte de ellos ambiciosos burgueses», como dijo Huysmans, la otra de «abominables mamarrachos»), colaboró en algún que otro diario («Pueblo» y «Madrid» si mal no recuerdo), editó un libro (Así se fundó Carnaby Street), título que si ahora puede parecer absurdo, entonces no lo era; se trataba con él de aludir a una «situación anímica de fin de mundo», base del expresionismo según Muschig), fue múltiplemente entrevistada, comparada con otras ficciones del mismo género y al fin murió, dejando sólo este ou tis que es el que escribe.

Vida y muerte, las dos fechas, ¿me queda algo por añadir?

Recuerdo una de sus frases: «No escribo porque estoy condenado, sino que estoy condenado porque escribo». No estaba mal del todo. Pero a lo que me resisto es a colocar mi próximo libro en el haber de su lista de crímenes. Porque ese rey (el yo) ha muerto, se ha dejado sucumbir para renacer de nuevo, es porque en ese próximo libro, en que se realiza la ceremonia alquímica de la destilación (albedo) de la prima materia, se titula «Los lobos devoran al rey muerto».

Otra interpretación—que es lo que gustas— ese rey muerto podría ser el mismo arte, que en esto que sigue se cuestiona desde dentro. Nada más.

Dejad ahora que esa legión de hormigas pasee su imbécil laboriosidad por encima de la máscara caída en el asfalto. Nada mejor que no ser oído. Nada mejor que, en esa exhibición, no ser visto. Que esa persona que de sí misma reniega, que este texto que para celebrar su muerte establezco, que todo esto te ahorque por fin a un lugar que no existe.

Una boutade, un geni excèntric, un text estrafolari, un boig resplendent. Jutgeu vosaltres mateixos.



És un tema que m'interessa. Agrairia a qualsevol dels meus lectors/ores em donen informació i/o opinió.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir


dimarts, 23 de desembre del 2008

Els imparables, qui?


Han tornat de la lluna aquests poetes que s'autodenominaren imparables allà pel 23 de juny de l'any 2004. I mireu que tinc amics entre aqueixa colla. Però, com són de sofrides les paraules! Jo diria que basàltiques per la temperatura que poden arribar a aguantar.

He llegit al web del valencià Vicent Partal, un article que m'ha fet retornar a l'epítet tan curiós. Però el 17 del present vaig llegir un altre a Riell Bulevard - àcid i impressionant, jo no conec personalment ni poètica a l'Hèctor López Bofill- i, és clar, s'encengueren els llums del meu semàfor cerebral.

La pregunta és si a la Poesia li calen "Tags", etiquetes.

Pensant per a mi, però públicament, desconec el perquè Isidre Martínez i Mª. Josep Escrivà aterraren en la fotografia. Potser fou per una coincidència conjuntural i res més. Una casualitat i prou. O fou que en aquell moment -i podria ser que ara també- defengueren totes les tesis del Manifest.

Ja m'agradaria que m'ho explicaren, perquè jo sóc un home senzill que esquia sobre les etiquetes fredes i ressonants. Els enviaré un enllaç a l'article, per si volen fer comentari.

A l'Isidre, home tranquil i poeta profund, crec que aquest vestit se li queda xicotet, encartonat. Potser, a hores d'ara, considera aquest fet com una anècdota. Ens ho dirà algun dia?
De Maria Josep Escrivà, dir que viatja amunt i avall, de València a Barcelona, presentant, presidint jurats, acudint a recitals, organitzant antologies sobre causes justes. Però jo la veig més asseguda a taula, discreta amb la llum i amb un llapis volador per escriure espillets del viure, per agrupar retalls de la Realitat.

La seua declaració feta a l'Avui del 2004, diu que la poesia no té res a veure amb el mercantilisme. D'acord, Maria Josep, ho compartisc amb tu; però, després sí veiem, que la Poesia depén massa de les Editorials, de volum de vendes, de renom (qui és qui) i d'historial personal. És clar que estan amb el seu dret, són empreses, no germanetes de la Caritat.

Però la Poesia no és qüestió de Caritat. Aquella exigeix temps perquè la molsa ocupe la teua existència i et dicte la profundidat del bosc, l'eco del rierol, la veritat de l'ombra, la claredat de l'aigua: el silenci que parla.

De fet, no li vaig donar massa importància a la notícia, al Manifest signat (podeu llegir-lo ací al segon paràgraf). Ara que ja han passat unes quantes llunes, veig que algunes idees són vàlides encara; són com la gravetat a la Terra -sempre han estat en ment de persones considerades normals-, però que no són gens noves. No podem dir que hem fet la descoberta de la Mediterrània.

El que jo voldria és que no es cregueren aquests nois i noies tan especials!
D'altres afirmacions em semblen massa pedants. Quan tot el que existeix roda i roda al voltant d'un engolidor tan personal, esdevé allò mateix que ells critiquen, mel·liflu i passatger.

Amigues i amics lectors, què en penseu?

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Xavier Bertral.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Una alternativa felicitació nadalenca.



Floteria del pardal.

He fregat l'infern i, a hores d'ara, desconec si m'ha tocat la petita floteria del pardal. Li vaig donar de menjar l'altra nit per un mòdic preu de pizza de cinc euros, tot i que les mans se'm queien a trossos. No esperava res a canvi. Però sé que durant tot el dia, la vesprada i la nit no existirà cap notícia etnocentrista més important al món que descobrir amb qui se n'ha anat l'efímera floteria del pardal.
Canteu amb mi per véncer aquesta trista soledat la nadala americana del "xinguebel", però amb la següent lletra...

Flot, flot, flot
flot, flot, flot,
ja se'n va el pardal...

Bons Nadals per a tothom,
i si he ferit algú,
no ha estat intenció meua.
Demane disculpes
si cal, a les roses i a les pedres,
als teus ulls que em desconeixen,
i vull en la distància
l'almoina de l'abraç
i la companyonia.
D'allò somiat,
pensat o escrit
puc assegurar-vos
que no hi ha maldat.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Karen de Michigan.

diumenge, 21 de desembre del 2008

La soledat del bloguer, 3.


Rere els cristalls queia la neu. També un silenci matiner. Ell prenia el desdejuni tot mirant per la finestra la soledat d'aquelles flors.

Pensava:- Són tan valentes!

Un vent tallava les paraules amb udols de gel. Però isqué per lligar el plàstic que, amb una elàstica gometa, protegia el seu roser del fred.

Aquella rosa cofoia se l'havia mirat tantes voltes de gairó!

Però, al darrer pètal caigut entre els blavons, el jardiner trobà una espina clavada amb la següent inscripció:

- Ara quan ningú em mira i titil·le de fred i por, he comprés el tacte de les mans que em protegien.

T'estime.

Et respecte per la teua bondat.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a Javiern.

Els haikus de Ciutat Vella, de Toni Defez.


Ja fa dies que duc passejant sota el cap aquest llibre de Toni Defez. L'any 2003 li atorgaren el premi Ciutat de València i com que la temàtica era de haikus i n'estic interessat, anava obrint pàgines per cada carrer, plaça o font on parava a beure.
No conec València, llevat dels quatre carrers centrals al voltant del Micalet i poca cosa més. Vaig estudiar els estudis de filosofia com Toni i si m'encante, hauríem pogut, fins i tot, ser companys de curs. Hi havia molts elements comuns i afinitat de curiositats compartides. Però també València com a ciutat no m'ha agradat mai per a viure... sí, per tal de córrer una estona, d'allargar el temps i projectar les meues ombres pels seus carrers. També és cert que alguna vegada he pensat: si m'acollira la Ciutat, de ben segur que escriuria un llibre de poemes... perquè les persones, els sorolls, les presses, el silenci absent m'inciten a l'aïllament interior, a trobar els signes sota els quals s'amaga aquest bategar de la gent.

I us puc dir que cercava els haikus i no els trobava enlloc, les tanques -o, potser, els tanka- no eren ni metàl·liques, ni de fusta, però se'm resistien les altres. Vaig demanar auxili a vianants, freqüentí llibreries de vell, cerquí algun llibre de Poètica pura i dura... No temia les arestes, però volia assabentar-me si allò que s'hi havia escrit eren el que deia el títol. Li vaig demanar opinió a un company poeta, però la meua lletra amorosa es perdé... no em contestà. Era un home trist i aclaparat, sense eixida en la foscor de l'atzucac.
Vaig acudir als manuals perquè em parlaren sobre la forma cristal·lina d'aquestes composicions orientals i allò que trobava escrit no coincidia amb el que veia al llibre de la Ciutat Vella.

Al capdavall, el poeta Carles Riba m'ho va aclarir, tot i que ell tingué dubtes sobre la forma com havia de ser mesurat i escrit: els tanka són 5 versos femenins amb estructura 4(+1)-6(+1)-4(+1)-6(+1)-6(+1), que segons el nostre còmput sil·làbic esdevenen 26 síl·labes, 31 si contem les àtones finals. Pel que fa als haikus són tres versos femenins 4(+1)-6(+1)-4(+1) amb un total d'un còmput de 14 síl·labes en la poètica catalana, 17 si contem les àtones, com en castellà.
Aquesta excusa de la forma del poema, em fiu recordar l'atreviment lícit d'Al Helíes Barberà que al seu llibre Zoo -molt suggerent, i no va de Broma, sinó de Bromera- dedicava unes sucoses paraules als poetetes catalans esclavitzats per tanta i quanta forma (jo li guarde la resposta -un altre poema- que parla dels poetetes valencians, com nosaltres dos, però degut a les burocràcies dels jurats no puc publicar-lo, perquè ja no esdevindria inèdit en un futur poemari meu: Oh la, la!

Porcar ja ha fet un comentari irònic al respecte al seu blog Salms o, potser a l'altre més menut? Aquestes interpretacions dels jurats... poden deslluir-li la feina a qualsevol autor.

Mecagondena! Jo pensava que si un poemari és bo, això és l'únic que conta i no, com és el cas moltes vegades, acudir a la interpretació subjectiva que, moltes vegades, en fan.

La conclusió que vaig extraure era la d'una interpretació ad libitum en el panorama de les lletres poètiques i, en aquest sentit, he llegit el llibre de Toni Defez. Així doncs, pensant que la meua és una lectura - com la d'altres- totalment subjectiva i deixant a banda la qüestió purament formal, el llibre he de dir-vos que no m'ha arribat. I no passa res; el temps va dipositant les paraules perquè sedimenten de forma natural.

Potser visca en una perenne nit obscura o qui sap si d'ací uns anys, en rellegir-lo, veig la llum de l'univers que ara no he captat.

Per altra banda, hem llegit que dies arrere ha guanyat el premi d'assaig dels Octubre 2008 amb l'obra Realisme i nació: un assaig de filosofia impura. Tinc curiositat pel desenvolupament del discurs; jo no mai he tingut un interès especial per això anomenat nacionalisme des que vaig llegir La Pau perpètua d'Immanuel Kant o vaig sentir per boca del Coronel Dax en, Paths of Glory, les paraules de Samuel Johnson: "El patriotisme és l'ultim refugi dels covards".
I com que ha estat un bon any per a ell, acaben d'atorgar-li el Vicent Andrés Estellés de Burjassot per unanimitat amb l'obra Incert moviment.

Cal felicitar i donar-li, en primer lloc, l'enhorabona; després haurem d'estar atents a les properes publicacions en paper. Per suposat que Adelina, la meua bibliotecària, me'ls farà arribar, de franc, als ulls.
Ella és molt diligent.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia eL niÑo iNviSibLe.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Els papers de Can Perla.


Ai, ai, ai!
                   miau, miau, miau:
a la pàgina hi ha un gatet.
I fotografia, i música i textos.
El Manel, espavilat com és,
també, ara, se'ns ha fet bloguer.
Conta, xarra, canta i parla
digues coses amiguet;
que tu tens el verb molt fàcil.
Benvingut i no Oliver,
sinó al club dels poetetes,
és clar, inexistents.
Tant de temps que volia saludar-te!
Editor, poeta i pare,
conta contes impossibles,
narrador i bon xiquet.
Ai, ai ai!
                Ai, ai, ai!
A la terra els núvols ploren.
Què propet estem del cel!

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia Ferran-jordà.

divendres, 19 de desembre del 2008

La soledat del bloguer, 2.


Desconec per què somreia, car l'hivern li havia arribat massa d'hora al cor.

El jardí era ple de fullareda amarga i pedres grises. Però cada matí, ignorant els meteors, endreçava els silencis perquè no feriren, recollia els paperets de la desolació i -com si no anara amb ell- treia la pols de tant desig blau i set evaporada. Mai de la vida fou un malcarat, tot i els continus besos de neu.

No era una feina mecànica, perquè, al seu cor, hi bategaven sentiments d'estima. Us puc assegurar que somreia, malgrat no tenir cap públic, llevat del sol i el vent. Rebutjava aquell convenciment de la seua soledat. I també us assegure que netejava, amb amor, el record d'aquella rosa, ara trista, inexistent.

Vaig descobrir una poètica humil, vertadera.

En la mirada, la fidelitat del jardiner.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a eL niÑo iNviSibLe.

dimecres, 17 de desembre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, XI ( Papallones de dilluns).

Després d'un descans lunar de dues setmanes, reprenem la fantàstica feina de publicitar una de les obres poètiques més interessants que s'han escrit als darrers 20 anys de la poesia catalana contemporània.

Parlem de la princesa silent i ens trobem avui amb una obra sense parangó: Papallones de dilluns.

Premi de poesia Bernat Vidal i Tomàs de la Vila de Santanyí, l'any 1996. Ens trobem amb un llibre dens, no és una obreta de principiant; l'univers de Marisol és ben fonamentat i falcat. Mirant-ho amb perspectiva, veus com creix de l'interior cap a fora, un món profund, ben mesurat, assumit. Ella sap que l'experiència amorosa és cabdal en tot ésser humà. Veure la rosada... una experiència fugissera. Beure's la rosada... una experiència prou complicada, per no dir impossible.

Papallones de dilluns és un llibre escrit des de la foscor, des de la presència absent. És com gaudir de la visió d'una papallona que s t'escapa de la mirada. Però l'enamorada no vol perdre la fe, s'agafa al pàbul vacil·lant de la il·lusió. Perdre-la és morir en vida. No podem abandonar la lluita de les emocions: encara que massa amagada al poemari, el lector atent trobarà una flama petita, ni que siga entre rufagades, que farà adonar-nos-en de l'esperança.

Josep Lluís Abad i Bueno





Jo tinc un desig etern de fugida
i un arrap de mort en les entranyes
que deserten migdies i coloms,
un grapat de mots coent-se en el forn
de les hores fosques, i la fel nua.
Jo tinc un esguard com una condemna
llarga d'ésser veritat de carn i ossos,
una por assassina en les pupil·les,
un cansament de cames i braços
extens com una ferida de mar.
I una resistència de pluja
en el moll de la solitud esquerpa;
un dolor antic reblint-me la pell
d'emergència de Ham i pous de plor.



Vull fer-te una lletra d'atzurs i espígol
i em creix aquest poema entre les dents.
És cert, m'apuja la febre i sue,
el cor em guareix un capvespre encès
que barreja l'escuma dels teus ulls.
Els bronquis nus d'aquesta primavera
pouen les aus i l'arena d'abril
mentre l'atzar mag del teu somriure
dibuixa de nou oceans en la pell
de les hores llargues i sols rodons.
He tornat per un bri de sal als dits,
per un raig de galtes i clarors,
per una rialla de pol·len groc,
pel timbre de veu de les teues ones,
per fer-te lletres que et besen la bústia
i ja hi veus, els mots em tussen versos.



No sóc res sinó un desordre de mi
en la llarga nit dels coloms:
plugim
de boques espars, pols de records negres,
endinsalla de fum i pors convexes,
lenta harmonia en la percussió
dels peus, pelviana lluna que somriu
en un arrap de terra,
cau d'encenalls
en la llunyana aventura del cos.



Una grisa migdiada vol dir
els mots com preàmbul de mort intensa.
Per això serenament pronuncie
tot un riu d'amor en síl·labes blanques
i l'allau de boira de les esperes.
M'atanse, de lluny estant, a les galtes
d'un rostre que respira blaus encesos
i el tacte dels dits germina roselles.
oferesc un testament breu de pluja,
un carrer mullat de sons per als bacs
de la ràbia, i les lentes estones
a recer d'un miratge que em permet
signes desesperats o l'esperança.
Un silenci de fum capgira instants:
per les cames el temps s'enfila cru
i el blau m'endevina tots els coloms.



La por en el mirall és com un xàfec
que em glaça la solitud en un núvol
i la mar, un estornell de silenci
per a les buides promeses del fred.
Al calaix del viure fosc deposite
ramellets de gavines i oratges
en cercles d'estacions i bassals.
Alce el fam tènue de la infantesa
al bosc del pit com un arbre de fam
i camine amb la maror dels dubtes
sobre fràgils teranyines de vidre.
Encara no em reconec les petjades
en el fang de les hores de cotó
mentre em rente la roba de taques
d'oblit que acceleren presons
i València, com un mirall propi,
m'embolcalla la por en un dens xàfec.



Ha estat estúpid per la meua part fer sonar el clàxon del cotxe quan passava per darrere del teu, i el gest poc viu d'alçar-te la mà dues vegades per tal que em reconeguesses. Després, l'esperança que et detindries al meu costat perquè el semàfor s'havia posat roig. Però te l'has botat i has passat com un llamp de tristeses fosques mentre els meus ulls -buidats de capvespres per la saviesa dels teus migdies- s'adherien en una última temptativa a la cadència dels teus neumàtics, com en un estrany ritu de sol i desig passat per aigua.



Ara que un reclam d'oronetes grises m'escorcolla racons del pit i la dispnea lenta d'enfosquir l'amor em fereix el sobreviure, recorde totes les primaveres juntes i aquell maig de tardor sobtada remullant-me el dolor en estómacs blancs sense roses. I el raig de llum de les teues galtes avui, mentre tanques la porta, que és quan el desig bat clarors (i no sé encara si sabré dir-te que em creixen coloms en els intents impossibles). Perquè complesques els anys a recer de la vida jo t'escric cançons en la vesprada secreta com tantes altres de dilluns amb núvols bruts de distància.



Dansa la memòria al ritme blau de la nit, i la lluna, de resquill, reflecteix els raigs d'oli de les teues galtes. Ninguns ulls de cap vesprada, però, t'encisen des d'ací primaveres. Em cou el teu desdesig com una retrama d'enyor quallat en la gespa. Inicie, per això, un enderroc de versos en la prosa de tots els intents. L'oblit em creix un pam més de fosca i jo t'encomane cançons com capricis de llum.
Ara que em sent tan a soles, amor, fora de tots els freds i de les magranes, t'endevine pins per a les caminades i t'encense la saliva dels mots. Un tango gris amerat de rosada em dinamita el verd, mentre espere de collir abraçades en l'herba.
Bon dia, cabdell d'amor intens de negres cabells, aurora de sucre i nata, llavis d'aigua ballarina, lent clavell de la membrança que em besa els porus del viure. Bon dia, breu papallona de tots els anys i de dilluns, beu-te el nèctar del desig en el so de les paraules, desfés el neuròtic ritme de solitud en els versos, enlaira'm núvols del pit, cotó-en-pèls de llibertat. Bon dia et dic per demà, dolcesa de llum i rostre de remotíssima platja, ona de blaus, tendra por blanca, neu d'imatges i oreig, aixopluc de galtes tèbies.



L'intermitent del teu somriure
condueix la nit amb bombetes
d'atzar i festa per Russafa.
Un semàfor de llum distreta
atura distància fosca
i el parabrisa dels anys,
esquitat de desig, reflexa
llunes amb plumífers al coll.

El teu rostre, calidoscopi
del riure, em blaveja el pit
mentre recorde aquest migdia,
previ al nadal que tot ho tiny,
diàfan per les teues dents.

Ara la gespa suau del cor
s'asserena de transparències,
fluïdes raons per escriure un
itinerari d'amor.

Mentre compte cabells i núvols,
les hores netes de l'espera
parpellegen intents de galtes.

Res no deté el verd de dilluns.



Continue escrivint sobre la por.
S'ha post el sol en un ventre de mar
i els vidres de l'alba tenen pols
lenta com el desig de les crisàlides.


Imprimir




Agrair les fotografies Anabel, Flavia Ferrari, Steve Plume Lovely Art, Virnu, i gcassus.

dilluns, 15 de desembre del 2008

El fantasma de la llibertat, 2.


Tinc una llibertat de boira, i la visc mentre se m'escola entre els dits.

I us dic açò per una altra anècdota encara sense solució. Al meu blog que tu lliges, amic/ga, pots trobar des de l'inici dels temps un enllaç a la web de Joan Margarit.

Ferrater, Vinyoli, Garriga, Martí i Pol i també el mateix Margarit han estat per a mi uns gurus espirituals i il·luminats en la literatura catalana, universal. Que en són mestres, no crec que ningú que tinga el cap ben moblat i una sensibilitat que s'esmunya i allunye dels diners, ho pose en dubte. Arran de la lectura dels seus darrers poemaris (Margarit) vaig voler copiar algun dels seus poemes i vaig demanar permís a l'editorial tal com resa en la pàgina 6 del llibre Casa de Misericòrdia.
De moment no m'han contestat i desconec el motiu. La primera vegada no ha funcionat el correu des de la mateixa web de Proa; la segona vegada he agafat l'adreça del mateix llibre de Margarit "proa@grec.cat" i un servidor robot m'ha retornat el correu amablement tot dient que no existeix aquest subjecte a qui he adreçat el correu; el tercer intent ha estat a la mateixa editorial "info@proa.cat". I espere -com el xiquet ho fa amb els regals del Reis d'Orient- resposta.

Seré un il·lús?

Em preguntava jo, per què demanar permís a una editorial per copiar un poema i comentar-lo... Ha de ser un pecat mortal i dels grans... Això serà, el capitalisme, volia dir. Pecat el capitalisme que ho comercialitza tot, fins i tot la bellesa d'allò tan volàtil com pot ser un poema. Us ho confirme: és un pecat mercantilitzar la poesia. La demostració de la veritat d'aquest enunciat darrer tremola per les meues venes.

Qui s'han pensat aquests de les editorials que són?

Per cert, espere contestació al tercer intent. Potser en veure aquest post es molesten i em contesten a mi, a una rica ànima en pena que pul·lula en desig per poder fer-ho.

He de dir-vos que en la pàgina de l'autor hi ha una apartat on tens la possibilitat de contactar personalment amb l'autor. Li vaig enviar correu, però era l'única secció de la web que no rutllava finament...

Casualitat?

I em pregunte on para la meua llibertat que vol explicitar l'emoció d'un sentiment produït per la lectura del poema d'un autor, però es troba engrillonat per una lletra petita escrita en pàgina sense número.

Potser algun sabut em dirà que les coses no són tan simples, que existeixen Cedro, els drets d'autor, etc... Legalment res a dir, mentre no canvie la llei i la concepció possessiva del món on vivim (sembla ridícul que les bandes musicals hagen de pagar a la SGAE un cànon per interpretar peces musicals pels carrers).
Haurem de pagar a la SGAE per recitar en una estació de trens poemes de Bécquer, Garriga, Cernuda o Porcar?

Així doncs, per a tots aquests que senten amb tanta profunditat el JO i l'emoció de la propietat, els diré que al Planeta Terra existeixen un bon grapat de persones que defenen la tesi que és millor compartir que vendre. La pena, és que una majoria del nostres "líders mundials" no estan a l'altura de les circumstàncies. Us anomenaré dues editorials: Edicions HOAC i Fespinal-supose que hi haurà d'altres- donen permís per citar tot allò que s'ha escrit als seus papers sempre que se cite la font d'on prové: això sí que és SAVIESA! Això s'anomena ganes de fer arribar la informació, la cultura, el saber a totes les persones. En altres àrees trobem gent que comparteix programari informàtic, d'altres comparteixen fins i tot el seu temps (tu em fas funcionar el rentaplats i jo t'afine el piano) i "a otra cosa mariposa".

Al capdavall és una qüestió d'esperit, de Weltanschauung, de veure i viure el món des d'una òptica diferent. Acceptar, rebre, saludar i oferir tot allò que fem d'una altra manera a l'habitual. Per exemple, té preu la llibertat?

Feu bondat
, car el fantasma de la llibertat s'entortolliga voluntàriament a l'estil de lletra negreta.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a PurBlanca.

diumenge, 14 de desembre del 2008

La soledat del bloguer.


Sí,
sóc home sol.

Com és la rosa
que mira el terra
i es fa ufana
per la infinita
posició
distant del calze
a les arrels.

Caiguts els pètals,
podrem desfer
tan gran tristesa?

No!
Tan sols això
ser testimoni
del cor que veu:
notar el fred,
de la bellesa
captar la mort.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a flor_sterman.

dissabte, 13 de desembre del 2008

El fantasma de la llibertat.


Tothom parla de tenir o no tenir llibertat. Es fa un discurs sobre la llibertat quan el que caldria seria viure-la.
Però, aquesta damisel·la existeix de veritat?
Tenen llibertat aquestes mases de cèl·lules que, al capdavall, creixen, s'organitzen, maduren i moren amb el nom d' humans?

      Al llibre titulat La literatura inexistent de Gonçal Clofent, guanyador del XII Premi d'Assaig Mancomunitat de l'Alcalatén, l'any 2012, es defén la tesi de l'enganyifa: "Vivim -resen unes planes interiors- en la creença que podem triar els nostres projectes personals; uns ens ho creiem més que d'altres, però no res més lluny de la realitat".

Dit d'una altra forma, tot el peix és venut.

      Gonçal s'esforça en demostrar-nos que la veritable literatura es fa a cop de martell sobre l'enclusa, amb mans ensagnades pels talls del ferro roent i plenes de garrofins- ungles fosques i fredament mortes-. "La literatura-continua el nostre autor- és fa des de l'anonimat més cruel, perduda tota esperança i amb més d'una vida passada per l'engolidor de les penes tristes".
Unes pàgines més avant compararà aquesta imatge amb la fi de la vida del poeta i dramaturg Oscar Wilde , abandonat en aquell Hotel d'Alsace de -bona mort?- París, i en la més absoluta soledat i pobresa ( ni pogué pagar a la mestressa).

      Però un cop assestada aquesta veritat sobre el cos innocent, manprén amb la delicadesa de les paraules la deconstrucció de l'argument desenvolupat. Afig com a prova el seu personal i propi exemple: "Ara som al desembre de 2011 amics lectors i, ja ha quedat vist per a sentència que d'ací 11 mesos seré el guanyador del premi de la citada Mancomunitat. He d'afanyar-me en tancar l'assaig".

      Això no s'ho esperaven els organitzadors i directius de l'editorial; gats vells, pensaven que, amb la boca plena ja no hi haurien sorolls al ventre; però el tret els ha eixit per la culata. Es veu - Gonçal empra un llenguatge popular- l'enganyifa d'una cansalada que, de cap manera, no és de pollastre.
Conclou en l'inversemblant assaig que la llibertat no existeix; més aviat hi ha la creença que som lliures i això ens és prou per sentir-nos satisfets... La llibertat és una llengua-òrgan- empresonada per grillons invisibles.

      Al llarg de tot el llibre descriu una analogia amb la literatura deixant entreveure que no tot allò publicat ho és. Irònic, desdibuixa autors translúcids, les obres dels quals han assolit un renom auri, si bé els convindria un "renom de cendra". Una caterva d'epítets sucosíssims són adjudicats per Gonçal a tota la colla d'immortals. El més curiós de tot i, allò que resulta d'una novetat extraordinària i esfereïdora, és que ell mateix s'inclou -amb pèls i senyals- en aquesta nòmina criticada i massa explícita.
A hores d'ara ningú no sap la reacció del grup editorial envers l'adjudicació del premi i la posterior publicació o no de l'obra. Tot és envoltat d'un gran misteri.
Però ja se sap, no vivim en època de secrets i les notícies corren com la pólvora.

      Per altra banda, jo mateix -Joel Zanzíbar autor d'aquest article- us puc assegurar de la veracitat de totes aquestes confidències, he pogut llegir l'esborrany del text, alhora que he estat esperonat pel mateix autor a fer públics tots aquests comentaris: Gonçal els ha despullat.

      Al capdavall, podria ser aquesta rabieta la prova evident que sí és possible encara la negada llibertat de l' assaig?

      Amics i amigues meues, us encoratge a la propera lectura de El fantasma de la llibertat 2.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Agrair la fotografia a [DanieL].

dijous, 11 de desembre del 2008

Amor absent.


Escrivia a la casa de la muntanya de 55 habitants.

Dibuixava en una llibreta de paper, amb llapis.

La història es quedava en punts suspensius i, independentment, creixia fins a tal punt que, en tornar de qualsevol altre lloc de la llar, ni ell mateix la reconeixia.
De tant en tant, acudia a la cuina, pelava verdures, les netejava i posava en marxa el bullit; els pits de pollastre de corral els girava sobre el granit de la cuina per desfer la cohesió dels àtoms, d'aquelles cèl·lules congelades. Agafava de nou el llapis i la narració havia augmentat en emoció. Aquest era l'avantatge de no utilitzar ordinador; no en tenia encara.

Una pluja suau no havia parat de caure rere el balcó i les mans deformades dels agricultors no havien acudit a recollir les olives d'or. Era un dia festiu que no depenia del calendari convencional. Plovia per a tothom, per als vius desatents i per als càlids morts amb ulls color de sèpia.

Escrivia els detalls, conjuntava paraules amb l'afany, potser, de sorprendre's, amb el pas dels anys de tot allò que havia escrit.

Tot s'acabarà en un tancar i morir del servidor- barruntava.
Simplement prémer una tecla i l'univers petit i escrit s'haurà dissolt.
Pagarà la pena aquest esforç?

Li restaven transmutades a l'oïda les paraules d'aquell altre escriptor... Rescabalades, deien que tot allò no gravat al paper es troba condemnat a l'oblit. Tindrà raó aquell professional? Mentre aquell guanyava diners, ell no podia clavar ni un clau; és cert, que s'estalviava la possibilitat d'una hipotètica ferida...

Li vingueren també unes altres paraules d'un no mai vist i conegut virtual:
- Nosaltres els qui vivim de la literatura no podem anar regalant llibres a tothom; com les editorials, som professionals...

Tornà on es coïa el menjar i els vidres de la cuina eren entelats d'un baf; els dits, l'únic que li restava... però, tot recordant aquell desig adolescent, escrigueren el seu nom de flor; a poc a poc, la grafia, esvaint-se, s'escolà... Esdevingué el gotimall trist d'un vell amor...


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Agrair la fotografia kristobal_gb.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Gaudeix del ritme.



Neo-Soul.

T'he posat una cançó d'un disc del 2003, Worldwide Underground de Erika Badu ...

Trencarà l'estúpida rutina nostra?

Qui som?

Avui he vist Venus, lluent, com quasi tots els capvespres camí del Conservatori amb el Guillem; una mica més amunt i darrere, més petit s'hi trobava el nostre escut, el gran Júpiter, direcció sud-oest, tots dos.

Escric sobre la bellesa; fa temps que l'he perduda i és de vacances. Si la reconeixeu per algun carrer, parleu-li de mi...

No em trobe enlloc.

Dubte si sóc viu, si tan sols, al capdavall, somie aquest post.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 9 de desembre del 2008

Lladres del foc.


Es diu de tota aquella mena de fauna -no exhaurida- que practica l'endocanibalisme.
Perdó, m'he equivocat d'entrada!
Aquests darrers són germanets de la Caritat en comparació...


a. Es tracta de tota aquella fauna que, quan tu vas, ells ja han vingut. Practiquen una fe onanista.
b. Es diu de totes aquelles màquines intel·ligents que a través del maquinari i programari donen accés o restringeixen, filtren i controlen tots els fluxes d' informació i documentació. Pel seu poder juguen a ser Déu i somien -ferotges guardes metàl·lics- amb ovelles de feltre pasturant en prats cibernètics.
c. Es diu de les institucions públiques i privades amb poder de manipulació de la informació i amb capacitat per canviar l'atenció i dirigir els interessos dels ciutadans emprant tècniques de marketing, publicitat i propaganda.
d. Telepredicadors, presentadors dels Mass media posseïdors d'informació privilegiada i mitjans físics i virtuals; amb aquestes eines se'ls fa molt fàcil manipular opinions, variar sensibilitats, explotar sentiments primaris amb conseqüències no del tot previsibles. De vegades, la sorra pot caure en terrat propi enfonsant la casa; però no s'hi troben mai dins; els únics que paguen preu són els servents.
e. Venedors/res de fum, munyidors/res de pseudobellesa; embaucadors eufònics que solament sedueixen amb la subtil perversió de la paraula, però no transformen els cors, ni regalen esperança.
f. Modistes d'elegància buida, les mans dels quals desconeixen didals, guix (esteatita), bastes, cosits, tisores, punts i fils dels vestits d'aire. No han fet mai cap encàrrec per a les fades, la qual cosa parla per sí mateixa.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a mara.

dilluns, 8 de desembre del 2008

El perquè d'un blog.


He passat aquest dies a Aín; aquestes vesprades han fet que polira l'intent de poema; em resulta estrany tot i que en sóc l'autor. Tampoc no estic molt satisfet. Però com us vaig dir en contestació a un comentari anterior, ací teniu aquest fruit, espere no glaçat.

Un blog és l’excusa de sal,
la carn en vol, la llibertat,
el sol que escriu una lliçó
al buf dels editors.
Piconadora de la ment
que cerca el foc del teu somrís
i escup màgies de neu
a l’os, potser, d’un cel tan gris.

Un blog és obra preuadíssima.
Tisora i fang al bell jardí
d’aquest hivern, cascall, tresor.
Cabana de píxels on la fada
somieja i pinta l’aljub
d’una cançó en què el cor
s’assacia i per l’arpa vibra.

Un blog és possibilitat d’estima,
de cucar-li l’ull al bosc,
de saber d’uns iris transparents
que festívols canten
al cercle obscur del net cristall.
El samovar xiula silencis
i, al conte de fum, Alícia
prepara la festa de te:
Si vols, ets convidat!

Un blog no és pedra que t’ofega.
Però té cor de papallona
que batega en arena blanca
d’un verger: amor sense cap vista
que interroga pels secrets d’un cos,
pel calor tan blau de l’horitzó.

Un blog és estimar per estimar,
no hi ha cap prebenda o garantia.
És desitjar allò que tens
i dius, o perds i vols i vius;
on beus la fe que veus
de cada dia.

Un blog és foc privat pel dolç amant
i per la lletra que basteix la vida.

Un blog és perla literària,
somni de la ciència i alga
que en la mar tremola, no fàtua
o doblegada, no mesquina, no falsa.

Un blog... que no s’acaba en el paper,
ni en la crítica afonia
dels auris llavis professors.
Aire escrit al paradís del gel,
parit. Prenyat d’uns ecos breus
no creu en tots els poetetes
-munyidors calents- d’un pessebre
primfilat i lent.

Un blog...com la nocturna pàtria
d’uns llops sense silueta.
Cap bandera no oneja per cultura,
llevat del baf d’uns ulls sagrats.
En trencar la boira efímera,
la vida, amic, per tu s’escampa.
Ja plouen lletres i em somrius...
l’esperança ressuscita.


Josep Lluís Abad i Bueno

L'escriptor, aqueix llop solitari i despullat en la boira, però capaç de detectar l'estima en la distància...

Imprimir

divendres, 5 de desembre del 2008

Excuses.

Perdoneu, però avui he anat una mica atrafegat; tinc els articles a la vora de les ungles que imperioses em demanen que les mulle amb xocolata perquè els vostres llavis paladegen... He anat de bòlid, però això es troba en l'apartat de "corte y confección".
Una mica de paciència, amigues i amics.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Eclipsi de Venus.


Sí, fou despús-ahir, -1 de desembre de 2008- al capvespre de tots els meus desitjos... Caminava per l'avinguda dels records i m'imaginava el cataclisme de la nostra ocultació: tu i jo separats, amb una respiració entretallada, perduts en les cruïlles d'aquesta memòria tardorenca, esborronats per no haver identificat aquells gestos de tanta complicitat. Només feia que mirar les balconades, rere els ferros, per si de cas t'olorava de zel primaveral. No trobava enlloc les clares dàlies de la teua abraçada, ni els geranis del somriure lleu. Anava sense esma, ple de boira a les galtes.

Com podria dibuixar-te el pes d'aquesta mancança?

Com pair tota aquesta desolació?

A qui dibuixaria l'amor d'aquestes síl·labes?

Oblidades les textures de l'estima, se'm feien nus als vèrtex de la mirada: eren bicicletes penjades, ampolles fredes de butà, gàbies mortes sense ocells, tristes calderes, els calzes foscos de les roses i, amb espines, la soledat de l'ombra... tot això em plovia als ulls, mentre el buit d'aqueixes galeries s'omplia de desesperança.

I si m'esdevenia l'oblit, el fracàs del pensament?

Els batecs s'esvalotaven i, als carrers, jo trenava, en les petjades del vespre, paraules de vent. Una llesca de lluna no podia -capritxosa- separar-nos, cavar-nos en la pell l'eclipsi de l'amor: impossible aquesta herència.

Em resguardava el cel, el caminar tranquil sobre la teua gespa.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Agrair la foto a Porchista.