divendres, 27 de novembre del 2020

Petites necessitats, 91


Novembre, morat dimarts 25. 
 
Les xicrandes recordades i somrius. Violetes pels carrers cap a tu. Un cel morat d'horabaixa en trobar-nos. L'aigua lila que regalima pels ulls. La boca parla mots magrana. Pinzellades fúcsia si m'abraces. Agafar-me amb passió tenyida. Respirar-te la sang, atansar-te. 
 
Seure en l'aroma de capvespre. Silenci dels núvols, passen. Tens nom de cornamusa i flor. Engronsar-lo en la saliva. Pronunciar-te. 
 
Serenitat púrpura avui. I demà i passat demà i sempre. Dona núvol, dona autèntica, completa i lliure que fa via, feliç. 
 
Tastant-nos, projectant la vida.
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimarts, 24 de novembre del 2020

Petites necessitats, 90


En terra de ningú, pacient, esperava l'arribada. Havia fet 3400 passos sota el sol -rei absolut del temps- però no venies. 

I si hagueres estat engolida per un arpegi de colors, quina música tindria el poder de retornar-te als ulls meus, cecs pel desig i la melangia? 

Vorejava sempre el perímetre de la llum on el centre eres tu. Tothom m'havia pres per boig; i comentaven l'estranyesa sincopada, l'absència en parlar. 

Ara feia temps i més encara que havíem restat muts: un foc ens consumia en la circumferència de l'U.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 23 de novembre del 2020

Petites necessitats, 89


Volant flors imaginàries cap al teu rostre és com et reconec, amb el palmell de la mà sobre els dies quan dius: - Què soparem avui, els xics no hi són? 

Tinc prou amb la mirada per aliment, però no mai ens ha faltat el pa torrat, l'oli verge i la tonyina. Aguaiten tomates i una mica de formatge de cabra al vi; i allà lluny, al banc i tot just a la vora del rebost, llambregen caquis, nous i les primeres taronges. 

Als teus ulls s'ha ensenyorit la tardor; celebrem-la que ja vindrà l'hivern. 

Seurem a taula, a la butaca, i tu veuràs imatges, llegiràs. 

Mentrimentre hauré agafat tots els colors i les aromes. En la memòria humil dels mots ens passarà la vida. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 22 de novembre del 2020

Petites necessitats, 88


Tan sols puc somiar, perquè ara és l'hora en què visc els somnis: m'acompanyes en la llum mentre els arbres udolen la flor de nom que tens. En passejar-te tremolen els vents i tots els mots et corresponen... Abillar-te de vocabulari inesgotable és en què treballe aquesta tardor.
 
Joiós i solitari, gris i acompanyat tinc el propòsit dels mots per tresor; que altres pronuncien l'humil recompensa d'aquesta bellesa. 
 
Oh nuvol blanc, llar i substrat d'un cel blau i ras on arrele i m'hi refugie.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

divendres, 20 de novembre del 2020

Petites necessitats, 87


T'escric espaiosament aquests darrers dies, però no mai t'oblide. Ets una música que m'encercla pensaments mentre instal·le ordinadors heretats i vells dels fills..., però que tot i els recursos limitats faig volar amb lleus distribucions de software lliure: Lubuntu amb entorn Xfce, Manjaro amb Kde i Linux Mint amb Xfce. 

Ara, alliberats d'una mort que dessagna per oblit -botxí que tot ho arracona en grisos llimbs- s'engeguen com milotxes i volen. Duen aquests escrits enllà, ben lluny de la niciesa dels papagais de torn. Elèctriques andròmines que bateguen aquestes petites necessitats i són ressò de vida oculta, autèntica, apartat de modes literàries, però amb ulls ferms. També hi ha bellesa a un "sudo pacman -Syu" o en la revolta d'un "sudo apt -upgrade" si m'acosten al teu món.

Instal·le esperança als circuïts invisibles en escriure't amb un amor que tot ho pot i podrà, siga ara carn i demà  pura cendra. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 13 de novembre del 2020

Petites necessitats, 86


El fracàs no és el silenci, el soroll del brogit de papers i llibres venals, obres d'autors novells o consagrats, d'editors manifassers que encimbellen uns i n'obliden altres. 

No és aquest el fracàs a què pot un ésser sotmés, despullat i ignot. Això és pluja barata, acantonada en pedra que s'evaporarà. 

El vertader fracàs és molt més senzill --com els assumptes autèntics-- i esdevé ser infidel als mots sagrats i tot i haver estat massa a prop teu, no oferir-te'ls com l'aigua d'un bassal quan tot ho omples de llum. 

Enfront la xerrameca, bec tots els angles amb les ombres del món que compartim: llambreig si m'erices l'ànima esquarterada en la tardor. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir 

Too close to you 

https://open.spotify.com/track/1d8h3PPzUcRx4aoR0fiurq?si=30XPwy8yQhGJtjBCMGLoKA

dissabte, 7 de novembre del 2020

Petites necessitats, 85


Quan inicie un text sempre l'índex bescanvia lletres i t'inventa paraules inexistents. No tenen sentit, complexes d'entendre, però m'acosten als teus llavis amb sol. 

Aleshores recule i en corregir-les tens més lluenta la pell cada cop: cabells de piano, parpelles gaseles volàtils i per boca l'horitzó on escolte una música. 

Ser un gaig blau que de la teua mà menja i al cor es capbussa de joia. 

Cap tempesta m'esglaia, ni les boires m'inquieten. Ma vida és volar i, en silenci, saber-te el niu, solar.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 4 de novembre del 2020

Petites necessitats, 84


Plou sobre la dona dels núvols que camina cap als ocres i grocs de la font de la Caritat. No hi ha pols sota els seus peus als camins on dibuixa paraules amb el pas. 

És música que endevine en escriure el silenci i la distància que ens separa. 

Jana amb quasi 12 anys ha fet 34 quilòmetres en 48 hores i mereix un descans mentre observa el caure pacient, assossegat de la pluja. No passen papallones vora la balconada del seu musell on es barregen el petricor amb els grisos i verds. Repica la campana les hores del rellotge del poble quan un silenci d'ocells ho envolta tot. 

Vindrà amb les sabates mullades, amarada de pluja. Un degoteig que dibuixe entre boires per a qui llig. 

Carrer avall s'escolen paraules amb l'aigua; de nou triomfa l'amor.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

diumenge, 1 de novembre del 2020

Petites necessitats, 83


Escriure. Fer-ho amagat, com aquell que li furta hores al dia, de vegades amb ganes ofegades per murs de granit, altres sabedor que no-res serà presentat, que caurà en l'oblit més fosforescent i buit. 

Escriure. Fer-ho manat per la voluntat dels vents, per la força d'un verd que s'oxida i vesteix de tardor, lletres esborrades al terra pedregós, eixut, polsós. 

Escriure en l'hivern més secret, amb llavors de glaçada esperança, sense saber ni passat, ni futur; desarrelat dels teus ulls, oblidat el present.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir