En terra de ningú, pacient, esperava l'arribada. Havia fet 3400 passos sota el sol -rei absolut del temps- però no venies.
I si hagueres estat engolida per un arpegi de colors, quina música tindria el poder de retornar-te als ulls meus, cecs pel desig i la melangia?
Vorejava sempre el perímetre de la llum on el centre eres tu. Tothom m'havia pres per boig; i comentaven l'estranyesa sincopada, l'absència en parlar.
Ara feia temps i més encara que havíem restat muts: un foc ens consumia en la circumferència de l'U.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada