diumenge, 28 de juny del 2009

Final de curs, 2009


He acabat un temps... el del treball.

I tots no en tenen.

És per això que em sé afortunat, sempre feliç, malgrat qualsevol pluja o silenci, real o metafòrica... Si no fos així, esdevindria un mal nascut.

He corregit exàmens i treballs, he estat al Selectiu de la U.J.I. i he patit pels alumnes -anònims codis de barres- que qualificava.

Per al blog, he pensat més articles dels que he escrit.

He guardat silenci, he acceptat, també, silencis.

He preparat el viatge d'estiu sense aprofundir-lo, m'he estressat comprant bitllets d'avió, B&B, Ferrys, etc...

El dimarts, el nen de la mirada de pedra foguera, la dona dels núvols i, jo mateix, el príncep de les milotxes partirem, de nit, cap a Les Terres Altes d'Escòcia: una estada de nou dies.

Farem el primer viatge fora de la península.

Hi ha una predicció meteorològica de pluja contínua per a tots els dies, però el meu amor ens protegirà perquè ella és feta d'aigua i s'abilla amb boires i molses delicades.

El nostre fill provocarà, amb els ulls, la llum de l'horitzó, ho sé. Amb una mica de sort podrem fer-nos alguna fotografia. Us prometo que les veureu.

Hom diu que cap al Nord-Oest d'aquestes terres bufa un vent callat i ferm que tiba les consciències... Em perdré resseguint el somni de les milotxes? I si fos així, vosaltres em cercareu?

Us deixe el baf d'Espai Claudàtor a les vostres mans... Amics meus, protegiu-lo del rovell que engarrota els cors i sempre desqualifica.

Si us plau, feu que no perda l'esperit del vent!


Josep Lluís Abad i Bueno
.

Agrair la fotografia a Milusa.

Imprimir

dissabte, 27 de juny del 2009

Primavera d'hiverns


A Pepe Abad fill,
en memòria i per causa de Pepe Abad pare.


Pare que ens albires hiverns,
neula del meu cor abatut,
pare esperança tendra,
en el verd de cançons ocultes
s’encén un record de sandàlies
i infanteses que em sura als ulls.

T’he conegut, pare de sols,
la sang neta del teu dir,
la dolça veu que m’engendrà
els sentits, pare del meu hort,
carn de la meua carn, alosa
que beneïx la llum i l’aigua,
mentre un jardí de solituds
rega el terra de la memòria
íntimament per Sant Joan.

Pare que ens albires estius,
pare de llum, pare de pa,
llaura’m estels en el roglet
d’arena que fan els meus anys.

Pare la taula per tu, pare;
i amanisc el vi que tasta
la teua absència en dejú
quan ocells de pluja i vent
t’anomenen estacions.

Pare que ens albires el vers
amb què respondran les sirenes
a la teua mar navegada.

Marisol González Felip.


A la prosa poètica anterior, contesta la meua amiga papallona i em dedica un poema en veure crepitar, des de l'obscuritat, l'amor del pare.
Gràcies amiga i poeta que, dolçament, l'estimares...com ho fas amb tantes i variades persones, a través de tantes experiències.
Aquesta actitud teua, ell sempre l'ha sabuda fins el darrer moment.
Una abraçada.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a dariohead.

Imprimir

dissabte, 20 de juny del 2009

Sandàlies noves


He pensat darrerament amb tu.

Te n'adones que no puc evitar-ho?

Veig que ho saps perquè ara ningú no em pregunta si les sandàlies noves són corredores, ni dibuixes -xiquet plantat sobre la taula- el contorn dels meus peus.

Ara que he crescut, et pense en cada cel de llum o fosc que veig. I enyore aquells instants que em dedicares, la fragilitat del record teu amb el dolç traç sobre la pell...

Et recorde perquè ve Sant Joan i el terra del corral ja ningú no el regarà com tu ho feies. Perquè les plantes són caigudes d'enyorança i, la taula parada, ho és per l'aire rebentat del gesmiler.

Oh taula lenta i grisa per on el temps patina!

Ets ben farcida de coques i beguda que no seran prou per nodrir l'absència del seu bell esquelet...

Pense i, quan la música sona, m'hi veig al teu braç, mentre engronses el reialme d'una carn -el meu créixer-, l'íntima esperança volguda.

Pare, qui em durà el xarol del sol a les sandàlies?

Podré recórrer el món?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Nachoad.

Imprimir

dimecres, 17 de juny del 2009

Qui sóc, de quin país vinc i on vaig: destinació l'agraïment


M'haureu d'orientar... no tinc cap GPS, ni m'importa la política a maiore, no he estat en cap guerra de banderes i, la sang m'agrada quan és per generar calius i donar vida, no segrestar-la.

Per atzar, vaig aprendre la humilitat de la meua llengua assegut a la font de l'Anoueret, sota les seues ombres. També m'hi ensenyaren, els ocells, la interpretació de les hores amb la seua magnànima llibertat.

És per això que llig i escric contínuament per conéixer-me, per sorprendre'm i adonar-me que, en l'intent, es projecta un nou jo de l'interior cap a fora, una forma metafòrica de parlar; li ho deia al Tirant al cap, l'altre dia... amb la llibertat que dóna la bondat, entrenadora personal meua. No pretenc fer classe a ningú, ni donar lliçons...

Per saber-me jo mateix, he d'explorar les profunditats del silenci de l'ànima, construir des de la soletat i la fe més insubornables... i beure l'aigua pura dels calzes de l'esperança.

De la pared d'aquesta casa virtual i blocaire sóc un gra d'arena i aquesta comprensió em fa viure content amb allò que dic i escric i faig.

De vosaltres espere la llum oculta, perquè em sé amb tots vosaltres, visibles i invisibles, amb el deute quotidià, perquè el que teniu em conforma i complementa...

La meua veritat projectada i perseguida és l'ostracisme de l'orgull, i, us assegure que no n'hi ha una doble moral-malgrat Nietzsche- en tota aquesta confessió. Ser aigua, solament aigua clara, i, pel fet de viure, per a tots vosaltres un etern agraïment.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Payuta Louro.

Imprimir




dimarts, 16 de juny del 2009

Demà serà avui i esdevindrà passat


A dos minuts del dia et desitge un cabàs d'amor inesgotable, avui que serà demà; i quan passat ja siga, que l'energia es transforme, oh paraula clara!, en testimoni de l'heura arrelada en la pared del temps.

Canviaran les estacions, vindran calors, potser pluges, nous freds... Podria desfer-se el bell calaix de la memòria, però diran:

Anys arrere, quan ningú no escoltava les sirenes, una papallona i una milotxa volaren en l'atzar d'aquest viure, acaçaren paraules al vent.

Amiga, moltes felicitats...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a lux-nk.

Imprimir

diumenge, 14 de juny del 2009

Resposta a Per aquest entusiasme de sentir-nos u


La meua amiga de l'ànima i poeta Marisol González Felip m'ha contestat amb la seua saviesa i bellesa per confirmar aquest entusiasme que tan sols pot generar l'autèntica literatura, aquella que naix del cor i ens fa autèntiques persones.
Us deixe ací el bellíssim poema en octosíl·labs, perquè fruïu del seu mestratge.

Al Príncep de les Milotxes “Per aquest entusiasme de sentir-nos u

Amic de mots, germà de llunes:

t’escric capbussada en el juny
i en la mar de llum que és brisa.
L’heura ja no em fereix la sang
ni els geranis de la infància.

Aquells amors d’arbres obscurs
ja no encenen la nit de llamps.
T’ho conte a la fresca del cor,
mentres beus somnis al barral
de l’estiu i floreixen versos
i vaixells en les teues celles.
El rebost opac de l’oblit
poua miratges d’herba i sal,
empremtes dactilars d’un temps,
itineraris que cercaven
la dolçor de les oronetes.

Res no és passat ni futur
en la calcomania insomne
amb què m’ofrenes els estels.
A mitjan capvespre, la música
em retalla núvols d’oxigen
en el paladar de l’ànima.
I t’evoque sense finestra,
artesà del foc i la pluja,
traductor de boires i sols,
com un bon grapat d’esperança
t’evoque, amic complet i màgic,
i evoque les teues llunes
que són mots de carn i absència.

Un cucut d’arena rescata
la bellesa trista d’un vals,
ara que Déu tiny de taronja
les hores i resa amb Sibelius.
Com dir-te que et reconec home
entre les ombres i les síl.labes
d’aquest paratge que és poema
i en tu perviu per a nàixer!
Home entre els hòmens, només home,
fill de la paraula, manyà
de primaveres i de sons,
milotxa senzilla d’amor.

Marisol González Felip

Agrair la fotografia a Mello Art.

Imprimir

dijous, 11 de juny del 2009

Promesa


Vaig llegir l'altre dia a filant prim del meu amic Josep Manel, una frase que em recordà i dugué a aquest poema del meu llibre Passarel·la, Premi Ciutat de poesia de Vila-real 1998. Com que li vaig dir que l'escriuria, ací teniu els vuit versos octosíl·labs...

Coses de la vida, amics...

Pel que fa a la pregunta que em féu Josep Manel, si en serem prou per construir un regne o imperi, li diré que allò realment important és que, abans que nosaltres pensàrem o imaginàrem aquesta possibilitat, ja hi havia multitud de cors que es posaren a la feina amb una actitud meravellosa de generositat enfront la vida; ells crearen il·lusions que ens han arribat a nosaltres; i això mateix, quasi sense adonar-nos, és el que intentem...
No ens calen regnes o imperis, sinó més aviat praderies amb fonts, viles obertes, teatres bellíssims, veus que remarquen la humanitat -tantes vegades- evitada. No som descobridors; som hereus de la vida...

Ací va la meua declaració de principis... sóc un humil agent de canvi que no creu en capitals, ni diners, gràcies a moltes altres veus he pogut orientar alternativament les meues inversions...

Abraçades a tots...


Agent de canvi

Tinc pressa d'escriure i de dir-te
l'empresa en què jo he invertit:
faig compte de com les paraules
poleixen la breu coneixença
d'allò càlid que els teus ulls mostren.
Del dir sóc l'esquelet i insomne
assage els mots d'un sil·labari:
carn del voler amb què t'estime.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Agrair la fotografia a littlepixer.

dilluns, 8 de juny del 2009

Cada dia escric perquè ets la meua única expectativa


I en l'amor no hi ha pànic si l'espai és blanc, perquè m'habita el silenci, bell company de viatge...

Aleshores camine pels carrers perseguint l'olor de la teua veu. Si, a cada pas, t'allunyes més, rere les cantonades sempre s'obren petits vocabularis, pistes com dreceres per treure'm literàriament del naufragi.

Dis-me què no veus en mi, o bé, d'allò trobat, als somnis què et proposes?

Avui 7 de juny camine amb Jana i, per la nit, s'enlairen pels carrers papers molt bruts d'una tinta que agonitza... lletres destenyides que, banals, redolen pels corrents de la política efímera, aviat passat, oblit, ja ara.

Però en obrir la porta i despertar, vaig corrent amb el desig al forn i em sé faune i prestidigitador; a la vora humil del foc recomponc, dels estranys excedents de mots, un nou camí que em duu a l'autèntica onomatopeia del matí.

Com dir-te que el silenci, de tu parla!

Que en l'adéu del pressurós comiat, he tastat la melmelada dels teus llavis!


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a alfonsolopez.

La paraula de Fernando (expectativa), però en els titulars no sé fer-la negreta.

Imprimir

dijous, 4 de juny del 2009

Aquest entusiasme de sentir-nos u


És fosc, molt fosc per veure el Micalet.

Tampoc no veig la teua finestreta, però en pensar-la, véns a mi amb el silenci i l'abraçada de la primavera.

No tinc por d'aquesta nit i no existeix cap tremolor per les futures. Perquè tu m'escrius, m'abilles la quietud i, tot fent un lleu esforç, llig l'amor desat -blau testimoni- en la lluna.

Assegut sota el freix obscur, ara titil·la la soledat, ja no riuen els amors perduts i veig com se t'enfila la tristesa...
No vull aquesta heura d'una sang no verda; dinamita els mots, car, de lluny, espanta l'esperança.

Però ve la matinada i, pacient, l'aguaite.

Caçador humil, prenc barrals de llum per tu...

Oronelles -els hi dic-... dueu les resplendors d'aquesta unió, l'amor d'aquestes lletres, el rebost dels pares inconscients a la meua Papallona.

I, fletxes del llostreig, per què diries m'obeeixen?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Mart&(mbm55).

Imprimir

dimecres, 3 de juny del 2009

Möbius


On dormen les mare-selves i la molsa, juganera amb l'aigua, xiuxiueja el teu nom...on s'acreixen les ombres i l'obaga lentitud del temps comptabilitza, de les mans de pianista, la música regalada amb la mirada...allí visc jo.

I, desemperesit, t'escric l'amor dels mots que m'has robat.

És la cançó que es repeteix i repeteix, com les escates d'una lluna que ningú no mira.

Oh Selene no decrèpita, foragitada del temps, bell amor quasi impossible!

Una sola cara té aquest desig, però polivalent és la litúrgia emprada.
Si et plau, no digues d'aquests fulls que són paper tan sols, o bé mercuri, un llast inacabable. Òbric portes i portes cada cop més invisibles, i els vidres boreals se'm claven si t'allunyes. Però els galfons fan melodia, aqueixa plata trista de què parlàvem...i em ressusciten.

Möbius, mentrestant, desplaça la seua capa de cotó i de neu; i grava, en la cinta, el somni: són poques hores, minuts, segons, potser, d'aquesta vida.

Oh música immortal, espanta les cendres, els fums del pentagrama gris!
A poc a poc, acosta't de matinada... dama blanca, poesia!

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a littlepixer.

Imprimir

dimarts, 2 de juny del 2009

Amor, vocabulari.


Oh núvol meu que, nu de vents, t'estime!

Per atzar, no has vist la llum solar, aquella col•lecció de mots perduts sobre la lleixa tremolosa de les mans?

Es dissolen tots ells, prenen colors i aromes perquè te'ls mires...

Ni la política, ni l'economia, aquesta falsa realitat que volen fer-nos creure i enverina...

Europa esdevindrà un ram de flors trencades?

On és el cor d'aquestes bèsties allunyades dels carrers senzills?

Ignoren les persones?

De pur rovell, les bicicletes ja no rutllen, la llengua verge dels nostres pares, sota el gel, ens l'han asclada.

Oh fada de la pluja i les tempestes!

El món podria caure en forat negre, esdevenir un cataclisme... però jo ho sé; pels vòrtex, clavaries els ullals, les urpes gratarien lluentors en l'espiral i afloraria un aire nou en l'univers.

En remolí de blaus estels, oh núvol meu, també t'estime!

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a z-nub.



Imprimir

dilluns, 1 de juny del 2009

Pitu somia amb els estels.


Ho hem vist; aquest capvespre mare i filla han eixit de casa amb la pluja grisa. Pitu viatgera en la seua gàbia i el ulls de cel. Ens hem assabentat.

A poqueta nit érem els tres, ja no la Pitu.

Rocío mig parlava.

Nosaltres, Jana, li endevinàvem quasi les paraules i els silencis, veritat?

Tu asseguda, llepant-li la tristesa, la no acceptació d'aquell comiat d'insòlita primavera.

-Això és quasi impossible; fa cinc hores dormitava sobre el meu pit i ara...

Jana, amb els ulls de mel, li ha dit:

Pitu somia amb els estels...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Luís Amado Rego.

Per a Rocio i la Pitu, inseparables...

Imprimir

Vocabulari, amor.


Sé que ho saps, tot i que els estels no ballen...

Sé que ho saps, que no sempre sona, rere la fluixedat de l'ànima que em sosté, el saxòfon, la guitarra, aquesta harmònica...

Tanmateix, passege, et cerque en la neu d'aquells aparadors on la mà s'atura, però no el desig.

Perquè vull la teua llum de plata trista!

Perquè vull l'aroma dels teus ulls, el xilòfon i la pell... aqueixa música de baldufa lleu quan m'envoltes i gires i em giravoltes tots els petits ventijols dels somnis.

Una posta de sol enganxada als arbres fa que nade, pels fluxos rius de la teua imatge, ara.

Oh memòria, no te'm perdes a sa casa, al seu cor de móres i roselles!

També jo vull un cor lluent; el seu, el cel.

No puc crear més sang amb els claus eterns d'aquesta melangia!

Sé que ho saps i cuses aquesta fe -prova d'amor- pel meu somriure.

Oh núvol meu que, nu de vents, t'estime!

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir