dissabte, 22 de novembre de 2008

L'obra poètica de Marisol González, X (Mar d'heura)


Amb Mar d'heura, serà la cinquena vegada que la nostra poeta guanye el Premi de poesia Ciutat de Vila-real 1994. Trenta un poemes conformaran aquest tresor, troballa amb què qualsevol lector/a s'adonarà que la bellesa de les flors de taronger és efímera, però el seu perfum té nom de dona, és permanent: Marisol González.
No és novençana, ella és mestra de sentiments. Amb un domini esplendorós de les flors- substantius, s'embolica garlandes d'adjectius al rostre, pessiga els verbs i estira amb melangia "marca de la casa" els adverbis que, amablement, guspiregen davant del carnaval de la vida.
La gramàtica ha restat als seus peus: ha preparat una catifa per retre-li homenatge. Aquesta ment volcànica de la poeta genera una expectativa que continua en el cor silent, juganer, solitari i solidari de qui llig i mira. Les paraules són excusa pulcra, matèria cristal·lina que, bé per la joia, bé per la tristesa, tonifiquen l'existència. En la seua lectura tot és blau; novament, un cel límpid ens encisa.
El llibre té quatre parts, més uns poemes solts: Quadern de les cireres, Quadern de la mar, Quadern de Lisboa i Quadern de setembre.

Josep Lluís Abad i Bueno





Quadern de les cireres.

La teua mar,
fonètica de lluna,
aixeca veles
de blanca poesa
i vent de sal.
Com inventar-te mots
a recer d'aigua
que diguen la textura
de les carícies
que regales a l'alba!
Res no dibuixa,
tot i que els llapis canten
idil.lis màgics,
el so dels teus gests d'herba
fonent colors
de tèbia abraçada.
Res no s'hi acompara
ni el sap dir,
únicament s'escriu
a si mateix.



Quadern de la mar.

I

Mire la mar,
jeroglífic de taques
d'aigua i silenci,
vaixell de sucre
que et solca la nit,
pupil.la densa i blava,
conte en blanc,
arrap de mots,
llavi d'escuma.

Mire la mar
i encete aquest quadern
que t'anomena
mentre un ocell
d'ingràvida dolcesa
despentina terrasses
de sal i llum
(la pols d'aquest poema
amera les onades
i tu hi emergeixes
com bes de marinada).

II

Alguns poemes són a contrallum
del desig i en hora blava i grisa,
naixen d'un ventre de mar i destí
de lluna, són bitàcola d'amor.

A les pàgines de pell que encengueren
l'alba he deixat callats els mots com peixos
que anuncien girafes en la nit.

Si et parla la mar a cau de batecs
entendràs avui potser la nuesa
dels estels que et mosseguen el delit,
sentiràs la meua veu de baladre
conjurant goles de llop i distància
per explicar-te què senten els nàufrags
de brúixoles que clissen el teu nom.

III

Tabac i excuses
d'enigmàtica tristesa
a l'hora còmplice
en què la fosca gemega.
Discos de tu
en els fanals de la tendresa
giren l'estiu
del revés com gira un soul
al voltant dels teus ulls.
Inexcusablement
el silenci et taral.lareja.
Amants de sal
frisen cançons
en pentagrames
de muscles i núvols blancs.
(És quasi de nit
i m'hauré d'imaginar
com sospira la lluna
quan et sorprèn les parpelles).




LLETRA D'UNA NIT

T'escric a mà i et recorde
des del balcó de la lluna
(no hi ha tornat des que te n'anares).
Fa una estona que m'ha entrat fred,
un fred de mar que em solca les cames.
T'escric a fosques, amor,
el far de girafa del teu silenci.
(És dimarts).




FLORS DE BALADRE

I
Ara la mar té la remor
del teu camí de baladres
que ahir a la fosca suau
em retallava els teus dies
en un retorn de gira-sols
tot surant-nos la pena blava
al bell mig de les frisances.




ONADES

T'escric poemes
a mos redó d'estima
i amb la boca plena d'illes
com cançons sense veu
que habiten ciutats encantades.

Tu descendeixes, bella metàfora de pedra,
per grises fonts d'heura
mentre mastegue la poma del teu contorn
i la nit em mulla els peus
en un quiosc a la vora del mar.

(El meu anhel de tu
escombra els blavons que ens separen).




Quadern de Lisboa

II

Aquest racó de mar
té de bestreta
un somriure de girafes
i la brisa fosca
que m'esquita de solitud.
He desertat de l'escuma
i dels vells mots
que onegen poemes.

Reste ara amb un vaixell
d'anys i ferides
ancorat a l'esquena,
un embolic de vent
mullant-me els records
de cada cèl•lula.

Navegar les illes blaves
que desitges i el cor de lluna
és semblant al desencís
d'oblidar Lisboa.

No trepitjaré mai més
el silenci d'aquesta aigua de llum
perquè a l'altra banda d'agost
no existeixen els nadius de l'alba.

III

Com són de dolents aquests versos
i l'aixopluc de blavons
per a les síl•labes seques.
Com són de deserts els poemes
des que s'ha fos cl teu somriure
en una tempesta de cérvols.

(Als barandats immensos
d'aquesta mar de cendra
núvols com gavines de cera
cerquen un setembre blau).




Quadern de setembre

I

Setembre té les mans buides
i un espantall de vent als ulls,
té la ferida del verd
surant de tardor i silenci
a l'estany breu de les hores.

(I un xiuxiueig
de magrana estranya
escurçant la llum
de les teues galtes).

12/09/94

II

Em fa por el vent
i l'ocre trist d'aquest capvespre,
el silenci que udola la soledat
i aquest incendi de mar
que ha fet fugir
els darrers amants de l'estiu.

(És l'hora que t'agrada,
bé que ho recorde.
Com n'han pogut fugir
tantes roselles?).

14/09/94 20 h.

III

Tinc flors per al teu cansament
i tres llunes que ja són plenes
en un solstici de silenci.
I onades d'herba
per als bronquis del teu neguit,
-cullerades de records-.
I la impossible esperança
d'aclucar-te el descans
i les parpelles
mentre taste les galtes
del primer fred.
(Com dir-te que l'heura
s'ha fet fosca
a l'ombra dels óssos!).

16/09/94 0'55 h.


V

Ara potser sents tota la por
perquè s'han cremat els colors
i la cendra et mareja el riure.
Tens al cap la fi de l'estiu
voltejant-te els sons
mentre s'aclareix la llum,
i a un racó amagat del pit
algunes ratlles de mots
sobre paper assedegat.

Però, guaita!, heura d'amor,
que la lluna es quasi plena
i hi ha camins de girafes
sobre aquesta mar d'estrelles
que naveguen cap a Àfrica.

Imprimir

Agrair les fotografies a msdonnalee, Fernando Peón, Lurogo, + ales -, Yimiblu, dobar, Leanmar1, Nogadin.

2 comentaris:

zel ha dit...

El poema meravellòs de Dylan Thomas, res té a envejar a la meravellosa poesia de la Marisol, m'hi perdo en onades de bellesa, em deixo endur per les paraules tan bem teixides, enllaçades amb una musicalitat que gairebé sento...

Precioses!
Un petonàs!

Príncep de les milotxes ha dit...

Aquesta és la nostra sort, zel... Compartir el pa, la sal i la vibració de les seues paraules.