Per als diumenges ben acompanyats o solitaris i plens de melangia, us deixe una altra obra de Marisol González, Sirimiri (Memòria de llavis), Menció honorífica en la Convocatòria de "La Forest d'Arana" de l'any 1991.Una tria de 9 poemes sobre 24 que composen el poemari; hauria sigut una vertadera llàstima que aquests pensaments hagueren passat desapercebuts. Podem veure una descripció -dels sentiments amorosos- neta, transparent, sense hipocresia. Els 29 anys de la nostra poeta manifesten una maduresa profunda a l'hora de radiografiar i analitzar emocionalment totes aquelles sensacions que suren al seu interior.
A banda de la definició del concepte Sirimiri per la Real Academia, diverses cites -Llamazares, Muñoz Molina- apunten ja la temàtica mostrada al poemari. És prou suggerent la cita de Juan M. Muñoz Aguirre, de l'obra Adios, dijo el duende. Una declaració de principis d'allò experimentat i comunicat generosament per la nostra poeta:
"Como un tesoro, la casa esconde
el olor de tu pelo.
Y es fácil ahora
la nostalgia: lejos, en la ciudad profunda,
oigo, entre todos, tus pasos".
Amigues i amics, gaudiu els tresors amagats d'aquesta humil selecció.
L'agost és un recolze del camí encès de record.
L'agost l'habiten dies d'emergència en el tacte.
L'agost és un ritme de braços des d'un setè que
agiten els llums artificials de Bilbao.
L'agost és un viatge al nord de les meues
despulles.
L'agost, el vint-i-quatre, és un pont de boques
sobre la ria del desig.
L'agost em grata les venes ara i és un palpis
de soledat en els dits de la tristesa.
L'agost, aquell agost teu i meu, previ a les pluges.
L'agost i Kanala, la bella latitud de la maresma
que ens omplia les mans.
L'agost, Aste Nagusia.
L'agost de les cartes i de les melodies d'herba
en l'ascensor.
L'agost i les històries d'Àfrica quan se'ns fonien
les parpelles amb els bedolls.
L'agost i ja no existeix la casa ni el telèfon,
ni el balcó del teu pit quan naixien les llàgrimes.
L'agost i l'odi gelat d'oblit com una porga per a l'amor.
L'agost, i una platja nua que ha imaginat
un adàgio com un ganivet a l'esòfag de les paraules.
L'agost, i m'atrevesc de dir-te que encara
t'estime, malgrat les bambolles de mesos
que em bullen als llavis i que no sé si són certes.
Avui és vint-i-quatre, i a poc a poc,
en aquesta hora,
tu em despullaves la vida.
Tan intensament ho recorde
com el clarejar dels llavis.
Ara, derrotada d'absències,
em deixe caure en la febre
d'aquest grapat de dies
que ens separen ja.
Poaré sense tu
des del baldat ocàs d'aquesta història
la feredat de les acàcies.
Em trobe vençuda de signes mutilats,
de regalèssia de besos,
de mans desertes.
Com puc ara descriure el buit,
la soledat més absoluta,
la cruel mancança del teu ventre?
Em premies els batecs
com promeses de llum directa.
Mossegàrem les genives de la pluja
i m'hi queda el gust
esquitat de rosada.
La teua boca m'esclata en la pell
com un núvol de pressa.
La teua boca,
itinerari únic on em perd
perquè no m'hi retrobe.
La teua boca vestida de sol
i el fred oceànic de les palmeres
que ha llaurat un any
de sis-cents quilòmetres.
La teua boca dilatada de mi.
(I la sequedat de les aixetes
de després de les onze).
Amor meu, jo no puc oblidar
el color dels teus gestos
sobre les matinades del nord.
Per això ara,
a la plaça, hi ha cadafals
de silenci melangiosament buits
després de la festa
que guarden el teu nom
i la flaire amargueta de les móres.
Els acords de cada data
han esguellat la simfonia
de les teues mans sobre la meua argila.
Jo he trobat l'alegria inicial
de no perdre't
en un cantó de percussió fosca,
la darrera llum d'agost sobre les teulades
i el guirigall de després que passa la processó.
Jo no puc oblidar res
i em rebolque en la lluna
que s'adorm sobre el campanar
del desig, a les dues de la matinada.
Els coets del temps
són misteris estridents
contra el cel de les preguntes.
Jo no vull augmentar-te
la indefensió amb agulles
d'imatges que em cremen la pell.
Ara jèiem en l'asfalt
dels anys anteriors a nosaltres.
Sols em traeix un desfici
de seguretat mai no apresa.
Si tan sols em digueres
que mantens viu el sirimiri
de les nostres galtes,
jo deixaria el paper i el llapis,
m'afiliaria a l'aventura
de les teues cames
en un impuls de naixença.
Sopàvem a les tres del matí
vi i formatge amb besades.
Eres un niu de platges
sobre l'estora nua
i amb plaer vaig tastar
les dolces abraçades dels teus peus.
(No vam tenir temps
de guaitar a la finestra
per veure el castell de focs).
Sue cada vers
amb calor de soledat i tabac.
Sones en els quarts de les hores,
i aquest estiu, completament
buit de tu,
és un vaixell a la deriva
de totes les cançons.
Em digueres que no valen les paraules
corcades pel temps
i potser jo ara sent el cuc
del silenci que les assassina
esclafint-me en els teixits
del triangle més amagat
de la meua existència.
-Sí; te quiero -dijo muv seria-. Però ya veras cómo el amor
no dura y que es posible querer
a más de una persona al mismo tiempo.
(Stephen Vizinczey)
En brazos de la mujer madura)
Tu et dius aquest nom d'aloses
que m'habita per complet
i jo elabore en un full en blanc
una història que potser no reconeixeràs.
Són així els filtres oceànics
de la memòria.
Tu m'atorgares el color dels paisatges
i ara et torne fotografies
en blanc i negre.
Una mirada no s'hi repeteix mai més.
Em vaig clavar el vidre
de l'impossible
en no voler admetre,
amb l'única esperança de la teua pell,
que les relacions canvien.
Aquest neguit espès de febrer
té arracades enceses de silenci
penjades als lòbuls incandescents
de la ràbia.
Tal vegada et perdone l'adéu
però no l'oratge de desconfiança
que m'anunciares foscament
al límit de la culpa
poblada d'alzines.
Jo t'estimava
com t'estimen les meues pròpies mentides,
amb una bogeria de síl•labes
i amb els malsons de la tristesa;
jo t'estimava sense futur,
vull dir amb la intensitat
de tots els dies
i amb basarda de pèrdua,
feroçment o impersonal,
maldestrament i sàvia.
Jo t'estimava i et mentia,
vull dir que t'ocultava
presons perquè no em salvares,
la gelosia que em dopava les nits
d'insomnis i de llops.
Tu no sabies qui era
la covarda expressió de mi.
Tu m'oblidaràs potser un diumenge
amb un obscur arrap de lluna.
Jo recorde a Aín un baf
de llàgrimes fonent-se
amb un destí de llums viatgers,
l'inici de la nit estranya de setembre
i un grapat de mosques apegaloses
que m'embafa la pell de soledat.
Subratlle la tristesa del teu nom
en les muntanyes enfosquides d'aquest poble.
Enfront, les escales dels teus llavis
que remarquen l'oblit
sota l'eucaliptus.
I el ritme ascendent
de les teues roques alegres
que perboca la font.
Jo t'estime amb un any
de gestos quilomètrics
i amb una fe de mots
decapitats contra les boques.
I escric la teua veu
en els espais d'aquest capvespre
a la serra, avui vint-i-dos
de setembre, amb una fugida
de gavines als ulls
sobrevolant-me la platja
deserta on ens férem les carícies.
(Tristament em batega el teu nom,
vull dir amb un enrenou de membrança).
3 comentaris:
Són entranyables, preciosos, sublims, són...aquesta persona, és coneguda? Vull dir, per mi no, l'he descobert a casa teva, però hi ha un tresor molt gran en els seus poemes... llegeixo i no em canso...vida...
Aquesta és la meua amiga i escriptora Marisol González Felip. Una dona que viu un món que cal conéixer i reivindicar. L'amor pot desfer tots els oblits més foscos. En això estem, amiga zel. Busca per la xarxa amb el nom i cognom i podràs veure obres seues, malgrat que ni la viquipèdia, ni molts organismes oficials promouen la seua vida-obra.
Un any... un any sencer per descobrir una poeta de poderoses imatges i connexions efectives, ben treballades. Quan deixo aquest missatge m'adono que els anteriors són del 08.
Però la comunicació és eterna perquè els sentiments són comuns.
Felicitats
Publica un comentari a l'entrada