Premi de poesia Ciutat de Vila-real de l'any 1991, aquesta obra de 29 poemes continua aprofundint el sentiment amorós i l'experiència de la separació, de la lenta pèrdua, d'allò que hagués pogut estar l'amor.Com difícil d'acomplir és allò projectat pel cor!
Explicitar l'absència, la soledat tan profunda que les paraules palesen... Viure en perenne melangia. Enyorar la carn que et retorna la mirada...
Per què despullar-se davant d'una humanitat immadura, d'un públic que, de vegades, mesquí resol el viure estúpidament?
Marisol batega sentiments per tot arreu. Ja li és indiferent el què diran, què en pensaran. Pel do de la paraula se li escapa tot l'amor i ens vessa, gratuïta, l'experiència.
Experimentar l'amor, la festa, el ball d'uns gens que xiulen aromàtics per un Tu.
Màgiques les sensacions!
Malaurats aquells qui ho desconeixen!
Malaguanyats i tristos els que pensen que n'és cursileria!
Josep Lluís Abad i Bueno
Els poemes
T'adorms, Isabel,
i no et conte la pluja
que m'ha entretingut els versos
a mitja vesprada.
Has treballat molt avui,
com sempre,
i quan badalles obscurs desficis
ni se t'ocorre potser
que t'he dedicat les mans
en el crepuscle,
l'oroneta blava que es remulla
en un esquit de Mediterrània,
la dolça complaença d'ales
per al teu polze,
la insuportable intensitat
del record amerat de vent
o l'arc de Sant Martí
sobre les fulles de les memòries
aquest dimecres
sis de març, a Nules,
desafiant clarors
i llenguatges incerts.
T'han dit, Isabel,
que, de vegades, els violins
s'encenen en flama
recordant-te?
No saps tampoc
que lentament aprenem
càntics de salvació
sota aquesta pluja de cendra.
I que les xiriomoies
ja no fan gust de cap país,
ni les margarides són bressol
de cap tardor.
Les ciutats petites
juguen a conillet amagadet
en les ungles de la distància,
i nosaltres repassem les històries
tota la nit
i afegim els punts i les comes
de la ràbia
a cada illa de somnis
perduda enmig d'oceans insuportables
que navega l'esperança.
La soledat em tremola als ulls
cada nit
a dos quarts d'onze
quan veig allunyar-se
una vegada més
la possibilitat que em crides.
Així cada nit
m'adorm amb un silenci de ferro
creuant-me el pit
i em desperten ferides estridents
de matinada
que no diuen els noms,
com bafs de subtil penediment.
Així des de fa illes de temps
que habiten l'angoixa:
cada jorn, com un cercle d'inicis,
al ritme de la llum,
el so de l'espera.
I l'abril que ha vessat les llàgrimes
sobre els tarongers
respon mut
als batecs de la pluja.
El matí xiuxiueja la llum
sobre els teus muscles
i et recorde
amb el cos menut i fonedís
caminant per l'avinguda
a finals del setembre.
He plenat els llocs de tots els dies
d'epitelis que se m'hi atansen de sobte
i em captiven
amb la més cruel de les llibertats.
Cada matí,
mentre descanse la rutina esquerpa,
retrobe un dolor punyent i dolç
entre la tassa i les bambolles de l'aigua
a l'hora absent dels desdejunis.
Duies una samarreta negra
i estels en els muscles;
et veig els llavis
anunciant-me tempestes de soledat
i em desfaig com el sucre
en la tebiesa del teu record.
T'enyore
i els pobles de la serra
són avui deserts de places
amb xiquets i vells
(un avió de llum desfeta
parteix la ratlla als núvols
i molt probablement deu anar a Manises).
Avui que no és setembre
ni migdia ni darrer esplet d'estiu
sinó un capvespre de silenci,
em bec la teua presència
pels racons buits de les branques.
Ací, en aquestes escales on ara m'assec
-és talment com si veiés
els teus turmells bruns de papallones-,
a l'ombra d'aquest arbre
que encara no té fulles,
em parlares tendrament de la casa
(el record dels teus llavis
és l'heura que m'arrapa
la solitud).
I els ocells dels teus muscles
anunciant-me el vent sec
de les estacions irrepetibles.
Que aquest poble s'assemblava al teu,
em digueres,
mentre descendíem carrers estrets
d'habitatges d'aigua.
És ara la font
que em respon la tristesa mentre camine.
í ací l'indret de la fotografia
que mai no va eixir,
atapeït encara d'intencions.
I ara el llavador
on ens esquitàrem la pell de son.
M'acompanyen lladrucs,
la remor fresca del rierol,
la nostàlgia dels salzes
i una mitja lluna
que s'esllengueix al cel,
potser també la benvinguda dels geranis.
(El banc on t'adormires
sobre els meus genolls
resta despert de membrança
a l'entrada del poble).
Diversament -per ignorades
branques de llum-
m'arriben els versos.
Com et puc retrobar les parpelles,
l'encens del teu esguard a l'andana,
les línies negres dels teus ulls
el vint-i-quatre d'agost.
«Euskadi és com un conte».
(Em guarde les síl·labes
a la butxaca
i els besos).
Te n'has anat amb un clam de boira.
Hi ha l'heura de la membrança
enfilant-se a les cames de les ferides.
Tota la fam és un ventre inert,
un pou de violetes que diuen adéu.
No hi ha ningú a l'altra banda de les mans.
L'angúnia inicia remors
com nusos de distància entre pètals.
Els carrers sense presència
són avui el bosc amarg de tots els dies,
trenes de contes blaus
que estiregassen els cabells del capvespre.
M'agrada seure als parcs
tranquil·lament al vespre
sense tenir res a fer
sinó encetar el teu record
i que un vent de cotó
m'amere la pell del teu ventre.
M'agrada demanar una orxata gran
al quiosc de l'avinguda
perquè m'he quedat a soles
i dispose d'escriure't
els versos d'amor més intensos i subtils.
I veig la gent que passa,
a peu i en els cotxes,
tanta gent amunt i avall
a les set i quart.
Fa dies que em fa mal l'estómac
i en seure m'estreny la roba
la cintura del dolor
i me l'he d'afluixar.
Fa dies que no et puc contenir més
i m'esclates a glops de veritat
-itinerari de l'evidència-
entre pell i cuir
amb els ulls i el pit mòlts
de tanta espera.
Em dols llargament, amor,
i el meu crit té la cadència
dels braços silenciosos,
la inevitable soledat
d'una platja de besos.
Reduesc ara la quotidianitat
de l’entorn
a un sol mot,
tan sols un tímid intent d’apropar-t’hi
el que sóc.
Aquesta llum de juny
m'aboca el desig per la finestra
mentre olore el color de la partença
i em revolque sobre l'epicentre
d'aquest terratrèmol
que somou illes simbiòtiques
amb rosques de greix a la cintura
i pessigolles al melic.
Aquesta llum de juny
que em fa créixer els dits,
aquesta llum amb què
aprenc la separació.
Tu saps que jo vinc d'una espera
i que ara em plouen les àries
com ruixats insistents
sobre les parpelles,
i que al pit disfresse la tristesa de tabac.
Però és difícil dir-te
que puc sentir com navegues
el temps en el palpis
dels ditsi en les pupil·les
cada vegada que acaricie
els éssers i les coses.
Hi ha una ciutat al sud,
ben tendrament al sud d'aquest migdia,
una terra absent com les roselles que ens separen,
una remor de llavis
en el pomet de camamil.la de la taula,
la nostàlgia de les aixetes
i la temperatura de la lluna,
que envelleix de tant en tant.
Hi ha una casa al sud
que mai no has habitat
però que habites;
allí les lentes llengües de la membrança
descendeixen a l'oblit
en flames verdes.
(El nord, però, és una mar de cendra
que desconeix el meu pànic).
Agrair les fotos, com sempre a Txanoduna, Basajauntxo , Alonsodr i Agusmendi.
1 comentari:
Així que fotògraf també...
M'agraden molt les teues fotos, són molt boniques.
Publica un comentari a l'entrada