Poesia.

Imagineu, en la roca, tendresa: perquè les seues llàgrimes eren roses de desembre. Podia esdevenir un núvol, el color de la primavera oculta, millor encara, la flor d'hivern, vellut de l'ametler.

Els caps de setmana pujava a Aín per tal de beure's el gebre de la fe, com si fos l'aperitiu d'una felicitat postergada; pujava al poble per tallar la tristesa humida i voluntària de l'esparreguera. Després, a les 10:00, unes paraules li feien pessigolles amb un cel d'anxoves, li plovia vi a les galtes i en les converses s'enganxava a l'estufa de la vida.

Les seues llàgrimes ja eren verdes; patia l'encanteri dels amics. Aquests l'enyoraven com la boira s'arrela als poemes d'una terra dura; li repetien infatigablement la lluita inajornable de la mirada blanca.
- No permetes que el lladre del foc et furte la llum, que martellege d'oblits la font prístina on l'àguila beu i, també, s'enamora.

A la butxaca del cor tenia un desig: llàgrimes de neu, com l'alè que, en l'espill, pronunciaven les sirenes a l'heura trenada.

Aquella carretera de l'amor accelerava els penya-segats de la pell, la fina arena on la llavor, per l'aigua, esperava futurs celats i somreia...

Havia comprés per què la fetillera li amagava la molsa dels somnis. Al paradís dels ocells, un vent solitari i fred li esfullava l'enigma.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Vicent Ramon, Pasqual Villar,
Carreguí i Herminio per totes
les hores no compartides i enyorades.

A Josep Porcar, perquè respire,
lentament, la llum oculta de cada dia.

Roses de Escales del carrer Secà, Aín.

Imprimir