dimecres, 12 de novembre de 2008

Sobre la noblesa i humilitat de la literatura.


Estic llegint amb el meu fill, Guillem, la versió de Josep Marco de L'Agent secret, (Edit. 3 i 4) una novel·la de Joseph Conrad de l'any 1907.
Els exercicis de classe s'han de fer.
Us copie l'inici del capítol III, que diu:

" —Tota idealització fa la vida més pobra. Embellir-la és pri­var-la del seu caràcter complex, destruir-la. Això, deixa-ho per als moralistes, xicot. La història la fan els homes, però no la fan dins del cap. Les idees que naixen en la seua cons­ciència realitzen una funció insignificant en el curs dels es­deveniments. La història està dominada i determinada per l'eina i la producció, per la força de les condicions econò­miques. El capitalisme ha creat el socialisme, i les lleis en­gendrades pel capitalisme per a protegir la propietat són les responsables de l'anarquisme. Ningú no sap quina forma pot adoptar l'organització social en el futur. Així doncs, quin sen­tit té deixar-se portar per fantasies profètiques? En el millor dels casos, només serveixen per a interpretar la ment del pro­feta, i no poden tenir cap valor objectiu. Aquest passatemps, deixa'l per als moralistes, xicot..."

Aquestes paraules escrites a principi de segle XX tenen, encara, molt de suc... No és el moment de fer una explicació de conceptes sociològics o filosòfics, de fer-ne crítica del marxisme com a visió del món (ens ha descobert moltes misèries, que no cal minimitzar, com sí ho fan els "neocons"), però aquesta introducció m'ha fet pensar en Joseph Conrad, en si això era el que pensava l'autor. De seguida, he imaginat el context i el perquè introduí aquest paràgraf. També, com un llamp, he recordat la cacera a què va estar sotmés Boris Pasternak (per idèntics motius) pel politburó rus, titllat de "burgés i efeminat" literàriament parlant. Una taca per a la Rúsia del moment. Una literatura amiga dels enemics (recordem la guerra freda, la divisió dels dos mons).
Perseguir algú per pensar en veu alta i comunicar allò pensat, és una estupidesa del gènere humà que, massa a sovint, ha provocat dolors i frustracions innobles.

"Tota idealització fa la vida més pobra."

Si entenem per idealització, una construcció artificial que renega de la realitat o inventa una altra de diferent per no conscienciar-se d'aquella en què vivim, podria estar d'acord en una afirmació d'aquest caire; però no, si l'afirmació rebutja la capacitat de la imaginació creadora.
No podem anar dient que tota creació literària és una alienació; seria banalitzar aquest concepte marxista "estranyament del món"(Entfremdung). Ara bé, si com diu el text utilitzem la bellesa per disfressar aquest món cru, aleshores no em sembla ni ètic, ni correcte.

Pense que qui crea, no funciona d'aquesta manera. A més a més, existeix la llibertat del pensament; no podem viure en universos com aquells retractats a la novel·la 1984 d'Orwell ( recorde l'amor de la Júlia per Wiston, m'emocione...), on una policia del pensament és omniscient i hipercontroladora. Seria la mort de la literatura, de la creació gratuïta.

La qüestió és que, al text, es comenten moltes idees a través del narrador. Tot i que la història la fan els homes i les dones, no estic d'acord en l'apreciació -prou subjectiva- del narrador que "La història la fan els homes, però no la fan dins del cap". La consciència empra com a suport la paraula; i aquesta és l'eina amb què "l'homo sapiens" ha afaiçonat la realitat.
El professor americà John Austin té un famós article titulat " Com fer coses amb paraules", que encara és d'una actualitat capdavantera. Pense que la forma com ens adrecem al món i com endrecem el nostre temps, és gràcies al llenguatge.
Per això l'amor a una llengua no naix d'una imposició política o administrativa, sinó d'una visió emocional del món, d'una estima quasi física pel vehicle -les paraules- que possibilita qualsevol cosmovisió personal.
I aquesta es perfila a través d'una vida.
Sempre he pensat que les paraules són realitats físiques que amaguen universos particulars, multicolors.

Estimar la paraula, és estimar-se un mateix, no és una qüestió espúria, accidental.

Al capdavall, l'ésser humà és una realitat molt complexa; i sembla que, malgrat els anys de civilitzacions viscudes, d'amors i d'odis engendrats, no creiem que la paraula puga construir una humanitat diferent.
Però jo, sí ho crec; crec en la bondat de la persona humana, en la generositat oculta, latent, del seu cor. En el discurs engrescador que il·lusiona i dignifica.
I crec, i desitge, i lluite cada dia per mostrar la dolcesa, el respecte, l'educació que un grapat senzill de paraules poden dur-te, -amic/ga desconegut/a i proper/a, alhora- a una nova llum; paraules per tal de construir companyonia, per a allunyar-nos de la supèrbia i la vanitat.
Aquesta és la moral del llenguatge, d'una llengua, de l'ésser que l'habita.

I perquè és cert que tot no val per igual, que no podem recrear-nos en un postmodernisme entés com absència de compromís.

Les lletres, aqueix vaixell que sustenta i agombola la nostra vida interior.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a el rapsoda mut.

4 comentaris:

http://eliteratura.balearweb.net ha dit...

Home, crec que Conrad estava bastant desencisat. I en el fons tenia raó. La història del segle XX no és per tirar coets, tot i que els seus referents eren del XIX, per bé que va viure la I Guerra Mundial.
Això del profeta, és interessant: el polític, és un profeta? N'hi ha que sí, ho semblen si més no. Obama, per exemple. Esperem que la decepció no sigui gaire gran, que en puguem salvar qualque cosa.

Príncep de les milotxes ha dit...

Supose que hi ha un punt d'inflexió en la vida-obra, una deseperació latent, tatuada a les cèl·lules. Des d'aquest punt de vista és normal - també brillant- un comentari d'aquest tipus.
Personalment, no m'agrada falsejar la realitat que m'envolta, però m'agrada posar bona cara quan els temps no són precisament per llançar coets. No vivim per autoanihilar-nos, crec. L'infern el fem nosaltres mateix. En la nostra llibertat -condicionada- hi batega una mínima "opció vital".

Molt amable pel teu comentari.
Salut i literatura.

Príncep de les milotxes.

zel ha dit...

Mai havia llegit la preciosa expressió "estimar la paraula", la trobo tan encertada i mai hi hagués pensat conscientment...de fet, amb el que escrius, sovint em despertes la consciència a coses i sentiments que fins al moment eren muts...gràcies!

Príncep de les milotxes ha dit...

La meua llum, si té algun paper, és perquè tu la vius, la veus i l'empres. Jo sóc i existisc en el reflex de la teua mirada.

Gràcies zel. Això és el que en pense.
Una abraçada al Llorenç i a tu mateixa.