Trenta poemes conformen el Premi Ciutat de Vila-real de l'any 1992, guanyat per quarta vegada per la nostra poeta. Novament el sentiment amorós esdevindrà la pedra clau d'aquesta obra. Cirurgiana de les emocions, Marisol dibuixarà la lenta anihilació de l'amor, el camí que ens dreça cap a la seua desaparició; un camí plagat d'històries que ens llegim, que construïm per tal de no saber-nos aïllats i sense rumb.Eternitat en l'amor?
Acceptació d'una inevitable pèrdua?
Ens rovella el temps les il·lusions?
De fet, les emocions experimentades en l'inici de l'enamorament són descriptibles... Dir el contrari, és un tòpic, un reble poètic, innecessari; ho compararia a la pluja obscura de les estalactites sobre la pell d'un/a espeleòleg/ologa de tresors. La pell es revoluciona (ho diu al primer poema seleccionat), possibilita l'amplificació de plànols secrets, de laberints per a l'estima, els còdecs de la qual són aqüífers íntims de luxe i complicitat. Però la nit s'acosta, s'esfullen els jardins nevats de pètals freds, solitaris... i la boira acampa.
En la soledat del cor udola una lentitud plena de tristesa.
Josep Lluís Abad i Bueno
Els poemes,
Tu vindràs el nou de setembre
amb els negres cabells mullats d'aurora.
Jo t'inventaré la màscara d'un abraç
en el llindar de la porta.
Tu em mostraràs el nou espai
amb poques paraules,
et mantindràs distant de galtes.
Jo et miraré amb el cor a la gola,
tu em miraràs penetrant-me
la caixa forta del pit,
esperaràs un concepte
que resumesca les vacances
o alguna cosa semblant
a l'aventura d'expressar-me
amb el rostre intens,
completament intens de tu.
En la meua pell succeiran revolucions.
M'he despertat amb cireres del teu rostre, amb dolces carícies del teu nom. Un desig de fondre'ns ens serrava les dents i ens passejava l'esquena. Intensament ens preníem, amb declaracions íntimes en la llengua. Amb plaer m'he begut tots els teus mots. Rodolàvem per una platja matinera, els braços encerclant dos anys d'onades intermitents. Tu em miraves i em deies blaus. Jo batia clarors, a punt de menjar-me el món. M'he alçat avui diumenge quasi a les onze amb la intenció de comprar el diari que, ben segur, no dirà res sobre aquest cataclisme d'amor.
Hi ha nits revoltades
de dolor i averanys.
Hi ha l'insomni sec com una fuetada
de temps contra les dents.
Hi ha la intensa paüra
de l'estómac i l'amor
en motles triangulars.
Hi ha càstigs i la boca
que respira menys,
els ulls cremats de culpa
i mares fosques
que contenen l'alé.
Hi ha una platja de desamor
als meus peus,
la terrible buidor
del fred i les meues mans
que busquen esguards.
Hi ha la llibertat
de les set del matí
de no pensar en res i moure's
i el cant de dos o tres ocells.
Hi ha nits així
de pedres al ventre
i una atraient remor de mort
en els polzes.
I jo sols aconseguesc d’adormir-me
Si m’imagine que t’abrace
(en el coixí de papallona,
Que és el meu preferit).
Desembre mor en un crit de sorra.
Trenca la lluna els vidres
de la matinada més buida
i em calen ara les aus que desconeixes
per guarir l'arbre de cants
que signifiquen pluja.
T'estime humilment i pobra
com una nadala en cos de camisa,
inútilment com una espera sense braços.
Descendeix el dolor en el calendari
com un retard de música fosca
i el fred amera la pell
de son i desig que em quallen
la neu de les mans.
Desembre és una cuirassa
de llums artificials i despossessió,
una galeria d'oblits
mecanografiats en la blanca tristesa.
oye mi sangre rota en los violines
Federico García Lorca
Si pensasses en mi una d'aquestes nits
i escoltasses els concerts de Vivaldi
que t'he amerat de rosada
sobre l'atzur de tots els desigs impossibles...
Si creguesses la misèria dels meus mots
orfes de realitat i vi
especialment quan ets a prop...
Si em dedicasses un record
o el blau delicat de les violetes
que de vegades té la lluna...,
jo ho sabria.
(Era aquesta esperança secreta
un auguri de roses fredes
en la primavera del sobreviure.)
A cabdells de fum esmicole les ànsies.
Plouen ferides sense pell
de dalt a baix de la meua espera
un dilluns de qualsevol segle
encantat de lluna.
Navegue inicis de llum marina
i el llac assedegat
de les paraules fosques.
Tenen xiprers els correlats
del sentiment com un camí
de lentes despulles.
La rialla de les teues dents
s'assembla a l'herba de les trompetes
i m'apropa el tacte amorosit
de les violetes en gener.
Hi ha un agost lent d'ossos i pluja,
una finestreta en el ventre de l'ocàs
i algunes tendreses pobres en el vent.
Hi ha tots els records mossegant-me
el bescoll i les ratlles fetes,
i el centre del dolor més amagat
lliurant-me a fosques la batalla.
Hi ha camins i peus nuvolats d'espera,
destins esmussats, el plany i la pèrdua
Esternudes tendresa
i et sones excessos d'amor
(és aquest un constipat
de tanta humanitat junta,
i els ulls rojos, a punt de plorar-te,
no saps com enllumenen la vida).
Jo m'engrunse com una condemnada
en la teua respiració
i t'estime cada pam d'existència,
em perd en un pou de desig
i faig oracions per al teu cansament.
Sols em neguiteja,
com sempre,
que siga tan a prop el nadal
i que la fosca em feresca
aquest desordre
de llunes adverses i desabril.
Senzillament un pam de neguit,
una tèrbola lluna d'arraps i llebres.
Jo creue avingudes de neó
per acostar-me al teu rostre;
fa molt de vent en les entranyes
d'aquesta coïssor
i no tinc temps de res,
ho sent,
sinó d'atrapar-te cançons.
Senzillament són trenta tristeses,
tants pams de distància junts
a recer d'abril.
He perdut la claredat de les teues dents
germinant-me somriures i roselles
en el centre de l'hivern,
el tacte immens de les teues paraules
tornant-me els regals del sobreviure.
Senzillament una ferida d'ocells
en la dispnea fosca de desembre,
el desordre que em fa feredat
i escassos pètals al pit.
Imprimir
Agrair la fotografia a sapaho.
1 comentari:
Em captiva la bellesa de les paraules, i l'obra de Marisol en posseix amb escreix.Els mots li brollen amb la musicalitat de l'aigua, i sembla estar reinventant el vocabulari amb cada poema.
(Insomnis)
Publica un comentari a l'entrada