A Aín, el vent engronsa els branquillons de l’adormit ball dels ametllers.
I mentre els núvols riuen, mire pel finestró de casa on creix l’amor.
Comprens aquesta necessària solitud?
Són les taques al paper, l’excusa per menar-me aqueixa secreta geografia, el paradís que infanta el dolç desig. I saps que no és l’hora de les flors d’hivern, però, en obrir els ulls, dius un breu somrís; i convertit en talp del cor, fenc els adjectius que t’ornamenten per saber-te amable, esplèndida de llum sota el paraigües de l’esperança.
Amiga, dus-me fulls deserts perquè escriga!
Dus-me els sons del pou obscur, la tinta del teu cel, la claredat de l’aigua!
Atansa’m els cabassos que acumulen temps perduts!
Que, amb ganes, moriria per escriure’t el pronom que em significa i ets:
Tu, nucli sempre etern, jove flor de neu als meus somnis més profunds.
Agrair la fotografia Inmacor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada