dissabte, 1 de novembre de 2008

L'obra poètica de Marisol González, IV (L'edat deserta).


Premi de poesia Ciutat de Vila-real de l'any 1989, són 35 els poemes en prosa que d'una forma natural parlen de les vivències més quotidianes de la poeta. Una radiografia de temors i pors viscuts en la intimitat familiar que produeixen desassossecs en l'horitzó de la nostra papallona. Com hauria estat jo d'haver viscut una altra infantesa? Una pregunta feta per tal de fantasiejar, però que no condueix enlloc. La poeta constata sentir-se abraçada de solituds; una llosa que condiciona el creixement de tota persona. Allò que s'espera d'un tu, viure socialment un amor corrent, estàndard diríem preprogramat, pot menar-nos a l'engolidor de totes les foscúries.
Però l'amor és guia en la tendresa, creença de futurs, bengala a l'univers de les més fosques tenebres. Recursos lingüístics (fúnció fàtica, pronoms, síl·labes, etc) en una meta-poètica de l'estima desitjada.
Serà, aquest sentiment anomenat amor, un amplificador de l'esperança?

Els textos:

El desfici em passeja de dalt a baix el cos sense haver-hi escales automàtiques, i la pell lluita contra un bloqueig de papallones i coltells. La megafonia practica català amb els turistes, i la insatisfacció s'hi envolta de preus acabats en noranta-cinc. La gent compra de tot, menja de tot... A l'altra banda de la ciutat potser m'esperes, i hauré de trobar una mena d'energia en les rebaixes per abastar-t'hi.
Mai no hi ha depressió en El Corte Inglés.



Ja hi veus, mare, jo només volia que no sofrisses, únicament captar estels i molses -si bé sense massa insistència- mentre un curull de desitjós s'ofegava en un got d'aigua. El pitxer -ara ho recorde- tenia el fons blau, igual que els gots. Els ganivets, culleres i forquetes -grans i consistents- duien gravades les inicials M. G.; els torcaboques, també. I a mi em posaves dues cadires -l'una més menuda damunt l'altra- per tal que arribés a la taula, on sèiem tots tres per sopar.



Sent la força més impenitent de totes per atansar-me al pol opost, però la fredor del teu gest m'entrebanca tots els camins i no puc sinó tastar -amb tota la misèria dels déus orfes- l'espessa culpa que, segles ençà, m'atorgà cada batec de vida. Tinc clar, si més no, un fet: si jo no existís, tu no existiries. Es clar que no em vull decantar per cap existència. No em demanes almoina quan em beses en l'obscura nit dels meus dies. Els meus llavis han passat a la història.



VAIXELL A VENUS

Els llums de la discoteca copsaven els seus cabells clars i ella sabia ben bé les hores i els camins dels nostres cossos. Les teues mans m'atorgaven totes les presències de dalt a baix de la meua espinada, i a mi em plovien menys derrotes a sobre. Era el temps de les roselles i els quaderns de versos, del dolor soterrat amb grapats d'oblit groc. Passejàvem la lluna en un cotxe blau, mentre fèiem coincidir els gestos amb els ritmes, i viceversa. No ens importaren els instants viscuts a la vora de la tendresa (ara, però, ni tan sols els hi sabem reconèixer). Vam escarbar l'amor amb extremitats innocents. Hem replegat tan sols les aus que fugen. Ni aleshores ni ara mateix, mai no t'ha agradat Mecano.



Si no fos perquè jo sempre he tingut por de les veus deconegudes i de les mans a contradansa -essent com sóc encara dins de l'ou sense veure-hi que no hi ha corfa-, aquesta hagués pogut estar la nostra nit, home fadrí de trenta anys, amb pis i treball fix, que busques noia formal de vint-i-cinc a trenta anys per... casar-te... (si pot ser abans de les Olimpíades del 92!).



És l'estiu que esclata converses. El silenci de l'hivern ha posat el cap enmig les cames, i entre pell i cuiro m'estime la vida que és a la porta de casa, a la fresca. No sé quants televisors sintonitzen la mateixa cadena, i al carrer hom parla de xalets i del govern. Els infants demà no van a escola: mai no plou quan hi ha eleccions. No deixe de cavil•lar que amb tu em sent ben tractada. Es l'estiu, potser, que em fa filar prim en les coses del cor. Es el context escaient per dir-te que t'estime -no ho trobes així?-. Ara m'adone que la veïna del costat de casa s'ha comprat cotxe nou i convida tot el món a fer-hi una volteta. T'ho dic perquè sé que darrere totes aquestes frases inconnexes perceps el meu amor.



La mort, la cosa més semblant a la vida en aquestes hores que visc a repèl dels records. La mort amb ulls de marbre i pantalons vaquers visita el psiquiatre totes les setmanes i col•lecciona pel•lícules sentimentals gravades de televisió, amb els talls i la publicitat inclosos. La mort ressuscita les històries reals i és sempre un viatge a ninguna part, amb la insòlita tendresa dels diàlegs que mai no conten la veritat.




Ara que estudie de nou tota aquesta llista de reis, recorde aquella divertida discussió que tinguérem dalt d'un taxi, a Madrid.
Lamente no haver complagut els instints de la primavera -ho dic amb la sinceritat dels jorns malaguanyats-.
Cada cop que entropesse amb la vostra membrança, m'atrau més una fugida de gavines cap a l'edat deserta. He oblidat la grossària del fred a l'ombra d'aquells dies càlids, però m'he deixat aparcats entusiasmes en aquell indret.
També recordar-vos m'oprimeix bruscament el pit contra el voltant de les hores, com en un deplorable accident de vides a contracor.



La soledat ens visita de vegades amb espardenyes de careta, i resulta tan apassionadament melodramàtica com una sala de cinema sense espectadors



No saps com m'estime la funció fàtica del teu llenguatge i aquest record permanent penjat a les celles. De vegades òbric els panys de totes les tristeses alhora i n'escull l'odi com a destí, el rancor sota la pell i els malsons escampats entre pedres infantils que s'incrusten als genolls. Enmig d'aquest caos emocional, no saps com m'estime sentir-te a prop, esbrinant-m'hi els laberints de pluja que em somouen els ulls de tant en tant. No sap -o potser sí que ho saps, clar- l'efecte terapèutic de la lluna, semblant al tacte dels teus mots -contacte-.




Agrair les fotografies a AnaMaria, Itala2007 i Amataiclaudius.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gràcies un dia més, amic, per rescatar-me els mots. I per la teua incondicional i preuada estima.