dimarts, 11 de novembre de 2008

Cirurgi - Ana.


Ana, ahir per la vesprada, m'ha tret una mica de mi i m'ha buidat bocins que exigien una autonomia total sense cap tipus de concessió. Ana, de veu dolça; la cirurgiana que em tallava, cosia i cauteritzava.
Em pregunte si creieu que sóc el mateix d'ahir, ara que he minvat un xic als ulls d'aquest univers. Al quiròfan silenciós s'han desfet -l'han desintegrada- d'una part meua que creixia sense cap permís. I he eixit a passejar, després... He somiat aquell portàtil que encara no tindré i, també, l'enginy modern que, per la seua música, boten i juguen les paraules al meu endins.
Per instants, he pensat que, encara, respirava el cel.
Ana, la dona de paraules justes, m'ha adormit el silenci del somriure lleu.
Tan sols sentia el bategar d'una tardor ràpida de llums, fugissera.
Pensava futurs, mentre em cosia.
Certs sintagmes d'il·lusions s'esvaien per les vores lliures de la pell. Ho notava...

S'haurà quedat, mig perduda i despistada, alguna lletra dintre meu?

A partir d'ara, us parlaré?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Rroby.

1 comentari:

Malketa ha dit...

Ana, es tan corta la vida y son tantas despedidas...lalala. Coneixes aquesta cançó de l'Ismael Serrano? Te la recomano, és preciosa.