dimecres, 5 de novembre de 2008

L'obra poètica de Marisol González, V (La tendresa dels freixes).


L'any 1990 guanyarà la poeta el Premi Vila de Nules amb l'obra La tendresa dels freixes. Són 26 poemes ocults en un llibre de tapes grogues, com les fulles voladores de tardor. Un sambori de paraules que no s'esborra per les pluges persistents, ni per les variacions dels oratges. El poemari adquireix un to profundament intimista i d'una bellesa superior. Dibuixar amb paraules les emocions humanes no és cap secret per a Marisol. Ha estat tocada per un ésser místic que fa renàixer la veritat de l'amor a cada mot dit. Per a ella, escriure és una manera de sentir la vida. Les grafies construeixen universos per descriure allò que els humans amaguem. On es pot trobar la tendresa?
Si desitges i dius "Bon dia", amable lector/a, potser hages provocat una silenciosa revolució en l'interior de qui t'escolta. Prova de fer-ho!
La veritat vital no s'estima la grandiloqüència.
Aquesta és la lliçó del viure.

Que la llum d'aquestes paraules et fregue el cor i t'emocione!

Al teu voltant, si vols, tot és possible.

Els poemes de La tendresa dels freixes.

*** *** *** *** *** ***

Amb el temps aprenc les teues dades.

M'adone que desconec per complet la sintaxi
de les teues parpelles, però m'agrada.

(Avui m'he passat tota l'estona cavil.lant
qui et devia haver regalat el caprici de síl.labes
que portaves al coll).



***


De vegades t'interprete signes en les celles
de la primavera.
El teu rostre de cadències tropicals
m'amanix el raïm i la pluja a dojo.
Et mire de reüll i em torne menuda
com la bossegueta que t'ha eixit al llavi.
Jugue al sambori amb els teus plecs de cotó
i et pressent la pell vestida de mànegues.
De nit, quan estalvie llops,
un feix de llunes intermitents
m'agombola un somni suau i juganer
amb un pirri als cabells.



***

No sé res de tu,
únicament l'efusió de la teua veu
quan practiques l'anglés
i que compartim el mateix signe del zodíac.
Amb el temps potser t'intente els gestos.



***

Una vesprada d'aquestes, amb la xafogor
impregnant-me les ales, sé que no seràs a la ciutat.
Te n'aniràs sense endur-te cap ferida.
I jo respiraré un univers intens de partences.
Seràs un llarg viatge de llums desconegudes.

(M'agradaria triar els records per a la teua bossa).



***

Avui mentre em parlaves
de tots els jocs a cau de vida
he oblidat de dir-te que em sentia trista
perquè un catxirulo d'ulls d'argila clareta
se m'havia envolat en un obrir i tancar de muscles.

(No sé si ho entens).



***

Quan tu em somrius, ja saps com vull dir:
de bat a bat el teu rostre,
plenes de coloms les avingudes
que convenen als teus ulls
-ni tan sols vull anomenar-les potes de gall-,
és com si sabesses les històries
que t'oculte dia a dia;
com si les haguesses tastades abans.
I jo, descoberta de tots els meus hiverns,
inicie jocs de vent i mel
en el paladar de la lluna
(després te la torne plena de confits).
Ja saps que em calle les respostes
de la primavera que he descrit
tènue i solitària,
que subtilment trenque espases
i cabdelle el fum del silenci
com la llana dels teus dies trists.
Ja no m'importa que conegués
el color dels meus batecs
ni la pluja dels meus peus.
Ara ja saps també
que el meu destí s'anomenava Moscou
més enllà de les temptatives d'òlibes
i que tenia les pupil·les
dilatades de música.



***

Et contava estils directes de llengua.
A la vora d'una dolça resistència de brossa,
mentre sèiem amb les cames penjant a la vida,
et parlava del meu poble
-i em vas haver de dir que no cridàs tant-.
Mossegava les síl·labes en un intent
d'engolir-me tots els noms dels arbres
que tu anaves dient-me.
L'hora era bruna quan et detingué sobre mi.
Els teus ulls de terra -un cop arribat el silenci-
iniciaven una amanida de corbes de boirina.

El nord era aleshores un grapat de formigues
envernissant-me la gola d'enyor
i uns colzes sobre la pedra.

Et vaig preguntar si allò que es veia era ja la lluna.

(Ho recorde fonent-me de calor
mentre em trenque en un grapat de versos
i mamprenc el patiment innecessari
de pensar que n'estimaràs altres).



***

Desperta, la teua veu em pentina papallones.

Per camins d'aigua s'esllavissa la set
de la ciutat
quan m'anuncies clarors amb un joe itinerant
de carícies.

De bon mati, al ritme de les aixetes,
pronuncies el meu nom per tota casa
oferint-me l'últim cabdell de seguretat
que necessite.
(I em fas memòria que no em deixe oblidat
el raspall de les dents).



***

El sol d'aquell migdia,
com un llangardaix d'hores molles,
em rescata fils de pluja per al rostre.

Les veus que no són nostres ens inclouen.

Deixe la platja i els estornells del camí;
se m'hi encomana la tendresa dels freixes.
Entre quatre parets pelades d'estiu
mentre ho recorde tot en un full
inicie l'anàlisi sintàctica del teu somriure
i m'estime viatges de llum a les teues galtes.



***

Quan tu dorms, amor,
la llum és un ramat de zebres
que passeja les meues extremitats.
Tinc por de dir-te els noms
i el desordre del meu temps
ara que estem tan a soles
en aquest jaç de miralls blancs.
Em calle les ferides
amb silenci de sucre i herba.
(Els reprotxes omplin ventres sense destí).
A trenc d'alba m'abraces
i descobrim estels en els genolls.
Un guèiser de boques em renta
d'oblit el rellotge de la vida.



***
Agrair les fotografies a Gatogrunge, Bogaugon, Gallo Quirico i Zyber.

2 comentaris:

goooooood girl ha dit...

i like......

zel ha dit...

Mai paraules lligades de manera tan especial solen resultar clares i boniques com aquestes. Gràcies per la descoberta.