Sí, amics i amigues, no ja possibles, sinó hipotètics lectors i lectores...Existeix alguna lleu mirada rere el cristall?
Una gran decepció he experimentat envers part del gènere humà del qual sóc un tros, probablement la "cansalada" i amb molt d'optimisme.
On us heu amagat, dolços gossos, benefactors aplicats, efectius executors de la desaparició?
Devoreu-me! Benaurada siga, aquesta, la meua sort!
Amics, oients, visitadors de les lletres mortes, la literatura està "d'enhoresmales". L'han tancada trista i solitària en la cambra on batega "Johnny agafà el seu fusell", la cambra dels estris de la neteja i agonitza miserablement en l'oblit més gris.
No adonar-se si la vida que hom viu és vigília o realitat, aquest és el malson més autèntic, que ens mena cap a la bogeria!
Potser, el sistema provoca la lenta i silenciada mort de la poesia. La germana pobra de la narrativa que no ven i, per la qual cosa, no pot prostituir-se. Ja se n'encarreguen d'altres, mentre ella lluita contra tots els vents i les tempestes.
Les editorials d'aquest país mercadegen amb la cultura i aparaulen premis als pupils: Alea jacta est. I alhora tenen la votiva fesomia d'oferir-se salvadores de la llengua que hem mamat.
Quina pantomima, quan, per tot arreu, udola la hipocresia de creure'ns importants!
Un treball titànic, esborrar el nostre pitjor ego amb paper de vidre perquè ens desfaça la supèrbia.
Per atzar, serà aquest el darrer aprenentatge no aconseguit per la humanitat?
En qui o què hem de creure quan la bellesa l'han piconada en un totus revolutum que es reparteixen quatre esclaus que paren l'ossuda mà per recollir les engrunes dels seus amos?
D'altres es presenten com directors de sectes salvífiques exigint les recompenses!
Onan no mai va morir i, ara, exigeix el pagament amb la fama plàstica dels Premis i Honors de societat. Aquests deuets, a tothora critiquen la televisió fem, però, cecs, corrompen i evaporen el gebre blanc de la creativitat.
Com en tot afer humà, on hi ha excepcions, les Institucions polítiques i públiques que ens representen fan acte de desaparició en els esdeveniments culturals. A les seues files abunda el maniqueisme i una ment moblada puerilment, que, de vegades, vessa molta mala llet.
Amics i amigues la literatura està "d'enhoresmales" i ahir, al capvespre, ho vaig poder certificar.
Presentàrem la vida que fins ara ha dedicat Marisol González a la Poesia. Fórem uns pocs felins, això sí, amb miols de conservatori dodecafònic, autènticament enamorats. Una poesia no apta per a escapçats.
Ara que vivim en època dolça d'androides -perfectament atents i educats- seran els qui realment ens escolten?
On eren els professors universitaris que planten llavors d'esperança futura, els poetes, els estudiants? La societat castellonenca era de vacances, preveient els Nadals. Aquells, potser se n'ocupaven en conservar els darrers privilegis d'un ensenyament en què no creuen...o, potser, tenien els pares malalts, qui sap?
Hi serien al metge!
I la resta de poetes companys?
La poesia, quina futilitat!
Oh gossos del fred llostrejar, vosaltres sí sou fidels i lliures!
Canteu-nos aqueixa sensibilitat perduda!
I és per això, que em visita César Simón, l'amic, l'íntima veu solitària i solidària del poeta (El jardín), el dietari titulat Perros ahorcados...
Per què us identificaren amb una cruesa vital que no us pertany?
He de dirvos, com ho fa als setanta darrers poemes l'Il·luminat Margarit - i no per moda-, que per la poesia jo també em sent Misteriosament feliç.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Agrair la fotografia a miabuelanoloentiende.
4 comentaris:
En totes les societats, sempre ha existit una cultura soterrànea i maldita que jo reivindique des de aquest tros del món. Fora dels circuits de la cultura oficial, i ara més que mai, ja que tenim l'arma de la tecnologia per publicar les nostres sensibilitats, més enllà de les crematístiques intencions de la industria editorial. Gràcies pel teu comentari, les princeses be, com sempre.
Quan vaig presentar "La presó de l'aigua" a Barcelona hi havia cinc persones, crec recordar. Ja fa temps que els poetes hem/han dimitit de provar de fer una societat, ni que siga paral.lela. No sé com hagueren anat les coses sense la nostra dimissió, però és evident que amb ella no han anat gens bé.
I malgrat tot, la poesia impregna grans moments de les nostres vides, bons i dolents, tristos i alegres, tothom i recorre com qui va a comprar flors per guarnir l'aconteixement...
"Poca audiència, una presentació de no sé quin altre llibre i un partit del Barça ens va deixar sense quorum, deien els amfitrions." Begonya dixit.
Aquesta setmana ha presentat el seu poemari a Barcelona i tampoc hi havia molt de públic, tot i que és un local de moda i rajava el vi, nèctar de les muses.
Publica un comentari a l'entrada