La visita d'En Sevredol.
Ella té ulls blaus del color de la pluja i cabells marins.
Discreta lluna, si camina les seues passes suren i no crida, perquè és cotó la veu quan acudeix... Si la demanen, corre com els ràpids vents nocturns, supera la tristesa dels cantons i l'anònima solitud dels capvespres per venir acompanyada d'En Sevredol.
Aquest s'asseu a taula com un més, com si fos costum o ho hagués fet tota la vida; i no gesticula, ni mou el cap, ni els ulls, ni tampoc les mans; quiet, escolta i s'agafa al lent oblit de les paraules i, murmura i calla...
Mentre, l'home vell saluda la mirada de la dona d'aigua. I s'hi fixa- educat- pel detall, per la silenciosa cortesia de l'acompanyant.
Assegut a la butaca pren el tacte blau de la neboda i, a poca a poc, se li adorm la veu, aquells ullals sinistres dels gossos que acacen els darrers amors.
Ha vingut En Sevredol amb les mans molles de lactosa i les galtes de pólvores tristes de talc. No diu massa paraules i l'home vell l'entén. Ara són camarades que recorden, cara a cara, històries de passats propers. Però Sevredol és fort com el titani, té uns ulls rosacis i, blindat per l'alumini groc crepuscul·lar dels camps de dacsa, desconeix tots els dolors.
I Sevredol inunda la sang i, sense cap pressa, li la regira; perquè és el moviment mecànicament pausat del ballarí que cerca aqueixa pau dispersa pels atzucacs del cor. I l'home de fusta, tranquil, abraçat per tots els noms, se n'adona que serà la darrera peça que balla, el pas a dos que, inajornable, el mena a l'oblidada llum del món.
Benaurada sigues tu, per sempre més. Princesa de les pluges blaves i la pell canyella, princesa blava del darrer somriure i cabells marins...
Agrair la fotografia a Yanire.
1 comentari:
Que bonic! Feia molts dies que la vida no em deixava ni un minut per poder venir a llegir tot això tan bonic que escrius sempre.
Publica un comentari a l'entrada