divendres, 31 d’octubre de 2008

Ocells


Al pati de l'escola, sota el silenci dels xiprers i la mirada, allà estaven, tranquils... Menjaven les sobres de pa i companatge que els nens consentits i nenes llancen al terra; que són dos euros per tal d'aconseguir una palmera caramelitzada amb xocolata desproveïda d'esforç, fàcil, com la mà tova que paren per realitzar tots els seus desitjos.

Allà estaven els teuladins, mirant-se els ulls als tolls de pluja, desperts, amb la sola preocupació del present. Amb bec punxegut estiregassaven les tristeses rutinàries d'un mes agònic de llums llargues.

Després d'unes petjades d'aigua gravades al terra, les ales han badat l'horitzó esmorteït i vell que em veu morir. Les paraules, ferros ardents on m'he agafat, potser l'última il·lusió de projectar-me cap al futur.

Insignificant, com els ocells, la meua vida és un atzar blau, un braç de cel que intenta despentinar els somnis.

Al seu darrere, humilment com m'ensenyares, pare, també, jo m' esfume.

Agrair la fotografia a Dani3D.

1 comentari:

Anònim ha dit...

"Insignificant, com els ocells, la meua vida és un atzar blau, un braç de cel que intenta despentinar els somnis.

Al seu darrere, humilment com m'ensenyares, pare, també, jo m' esfume".


Només afig: t'estime.
Gràcies, un dia més, per tocar-nos a la porta del cor a trenc d'alba.