dilluns, 20 d’octubre de 2008

Un darrer bocí d'amor.


L'altre dia et vaig notar plorar. Jo ja no hi era, però vaig endevinar, sota el nul perfum d'aquelles roses roges, que em ploraves, fill.

No vares poder acomiadar-te, però no li donava cap importància al fet puntual. Al capdavall, una es mor sola, i no necessita de cap altra persona per a aquesta circumstància tan íntima. Arribats a aquest extrem, el relativisme, el descans i el perdó, més aviat l'amor, quasi es donen les mans.

Una darrera llum em possibilità la reflexió més generosa que haja pogut presentar-se a la meua consciència. Per moments em viu de jove, no fent cas de ningú, desembossant els corredors d'una sang que, lliure, sempre anava a la seua.

Sembla que la història és una realitat cíclica que, cadascun, la vivim de manera irrepetiblement i inajornable.

Aleshores, la meua pell esdevingué el teu batec i em vaig reconéixer en el trànsit de la teua joventut: sempre enfeinat, viatger de carreteres tristes, venedor solitari d'il·lusions, d'aquelles, potser, que, de petit, no gaudires - tantes coses escassejaven a casa- ...
I encara et faltava olorar la llar, aparcar, oblidar l'estrès a la guantera del cotxe, la dona que t'espera i t'explica la visita al metge, l'anècdota tèbia a l'hipermercat, els fills regalant-te desitjos que els ulls han cobejat.

La vida és com un ventall de situacions perdudes pels atzucacs de la memòria.

La meua, fill, no mai va ser una aquarel·la literària.

La mare, un parrac abandonat sobre els llençols, aparcada en la casa grisa on cap foc humà podia escalfar-me ja les venes. Jo, deshabitada i groga, amb una carn de pelfa oliosa, despentinada, pulcrament amarga... Fins on els braços m'ho permetien, jeia preparada en resplendors definitives. Jo era un somni i, isolada, vessava gratitud. T'havia parit per a la vida i no mai gosaria reclamar-te en una situació fatal.

Calia veure aquest món en la talaia dels teus ulls. Era la mare on, contràriament al vers d'aquell barbut poeta, havia esdevingut una butxaca on sí cabia tot el plor del món.

I tu te n'adonares... i les llàgrimes m'afaiçonaren aquella gota freda i muda, sanglots de fang.

Silent va ser l'absència. El meu record, per tu, un riu sincer i desconsol.

Agrair la foto a Blulu.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Quasi tots els dies entre a visitar el teu blog, m'agrada, et seguisc.
Donar-te l'enhorabona i continua escrivint perfavor, disfrute llegin-te.

zel ha dit...

Estic impressionada, el trobo tan colpidor...sublim, com sempre...

Príncep de les milotxes ha dit...

Moltes gràcies fades meues; és per la vostra amable lectura que a cada pas donat i a cada lletra escrita, em sent viu. Des fa temps tinc una sorpresa per a tu, zel. Em feia el dur, perquè no és elegant escriure d'un mateix, però com que em fa il·lusió per tu, aviat el veuràs publicat... Serà com retornar-te l'estimació que sent regalada. Un poema antic meu on ix el substantiu "zel" que t'anomena al blog.
Moltes gràcies a les dues.
Petonets.