dimecres, 8 d’octubre de 2008

Comptador


Dia rere dia veig el comptador de les esperances blaves; no demana pa, ni s'immuta, ni gemega, ni somriu... els píxels van canviant les ombres internes i lentes als ulls; i les taques sobre la pantalla immaculada semblen variar . Per sota vibren, lumínics, els transistors: és el temps que tremola.

Camí cap arrere, descompta segons i més segons. I això ens acosta a la cita d'amor de tota una vida.

Com es poden estimar les paraules?

Per què són imant d'esperances?

Paraules cadenes, paraules ocells; paraules punyal, paraules roses, blaves, blanques o negres, paraules espina, paraules o flors, cataclismes d'un cor en lluitar per la vida.

En perdre-les a l'hospital de la memòria, qui se'n compadirà de la nostra existència?

Ens llegirà alguna ànima bocins escrits d'allò que fórem?

Vingueu paraules, vingueu pels tristos corredors de l'oblit al retrobament!

Vingueu espurnes del so!

Acosteu-vos i feu-li un bes a la carn morta de records!

Ressuscitareu la matèria quieta i deforme?

Sigueu el regal dels nostres avantpassats!

Humils, com les llàgrimes de l'aire!

Com somriures que esborren foscors.

Oh comptador de la veu: ens amagues la llum de les esperances blaves.


Agrair la foto a Venkane.

2 comentaris:

Malka ha dit...

Preciós. Sort que tenim les paraules per poder expressar allò que tenim a dins. Bon dia.

zel ha dit...

Que bonic que ho has escrit, el comptador aquest m'ha fet imaginar coses no viscudes...