dimarts, 14 d’octubre del 2008

Falcant el món.


Si t'hi fixes i pares l'oïda, notaràs el cric-cric dels grills camperols nocturns. Acompanyen l'Amy Winehouse, supose, en una clàssica cançó americana dels anys 60 o 70... Ahir al vespre vaig estar falcant l'hort de tarongers. Envoltat de molses i humitats em feia càrrec de la meua fràgil humanitat.
Mentre m'agenollava sota les bragues dels arbres, pensava en aquest escrit, em sortia entre les gemmes del cervell. Canyes de barranc, amb forma d'una vall a les puntes, sostenien les branques plenes de taronges. De tant en tant, alguna fruita -del vermell capvespre de sol- era pelada i menjada, assegut al terra, al costat de formigues i d'altres insectes.
Som tan poca cosa!... i mira que ens costa desfer-nos del penós llast de l'orgull!
"De la terra som i a la terra venim", aquest humil adagi, era la veritat més autèntica. Un ventijol voleiava la samarreta d'il·lusions. M'adonava d'aquesta fugacitat paladejada, del luxe i privilegi: unes mans arrapant la terra, pessigades per les canyes d'un or no cobejat per ningú.
Aloses i alguna perduda oroneta, encara lliscaven cap al sud de totes les tendreses, càlid paradís ple d'esperança. Tallar el fil i dur les falques rere teu, en bossa roja, com si en moments de flaquesa pogueren socórrer-te.
Falcar el món, aquest món petit on jugue a creure'm l'amo i sóc, tan sols, esclau i servidor. Un microunivers de paraules i fums. Boires del cervell amb melodies melangioses i la mar, de fons, que m'acompanyen...
Vaig concloure que, malgrat no em conegues, tu si ets l'amor més gran del món.