dijous, 9 d’octubre de 2008

Un poema del mestre José Ángel Valente.


Del llibre La memoria y los signos(1966), aquest regal per a tots vosaltres.

És un poema redó, verdader, com l'Ésser de Parmènides.
Unes senzilles paraules contenen la veritat de l'amor carnal, la veritat de l'esperit, l'amor del ser humà. L'única cosa a dir enfront d'aquesta arquitectura de la bellesa és l'agraïment al savi, l'agraïment per la generositat en compartir el poema que vibra de vida, per fer que la llum del seu món interior esclate als ulls nostres.
Amb paraules com aquestes tremolem d'emoció i comprenem la humanitat de l'autor.
Gràcies mestre; per la paraula, encara hi ets amb nosaltres.

SÉ TÚ MI LÍMITE

Tu cuerpo puede
llenar mi vida,
como puede tu risa
volar el muro opaco
de la tristeza.

Una sola palabra tuya quiebra
la ciega soledad en mil pedazos.
Si tú acercas tu boca inagotable
hasta la mía bebo
sin cesar la raíz de mi propia existencia.

Pero tú ignoras cuánto
la cercanía de tu cuerpo
me hace vivir o cuánto
su distancia me aleja de mí mismo,
me reduce a la sombra.

Tú estás, ligera y encendida,
como una antorcha ardiente
en la mitad del mundo.

No te alejes jamás.

Los hondos movimientos
de tu naturaleza son
mi sola ley.

Retenme. Sé tú mi límite.
y yo la imagen
de mí, feliz, que tú me has dado.


Podeu trobar informació en aquests enllaços següents:

De la patria de la palabra a la palabra sin patria.

José Ángel Valente en su última morada.

El esencialismo poético en José Ángel Valente.

2 comentaris:

zel ha dit...

Gràcies per la lectura i la recomanació. Me'n vaig de visita. petons!

Malka ha dit...

Sí, dic el mateix que la Zel. Jo també hi vaig de visita o em compraré algun llibre!