dijous, 30 d’octubre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, III ( Crònica de llunes).


Com t'adonaràs, apreciat/ada lector/a, en aquesta obra ens trobem a un altre nivell. La perfecció assolida per la nostra poeta voreja els abismes de la poesia; existeix, amb tan sols tres anys de diferència des del primer poemari, una anàlisi de la vivència sentimental brutal, una estilització i puresa del llenguatge, simplement magistral, amb metàfores colpidores: elements orgànics -per naturalesa efímers- i elements simbòlics immaterials combinen i creen atmosferes on, lentament, goteja la bellesa.
Un univers poètic ha esclatat: a partir d'aquesta obra, les paraules esdevindran esclaves enamorades d'un cor que batega com mai no s'ha vist, des de feia temps en la literatura de la nostra època. Amics, no infle un vacu discurs per cortesia; donar sabó no és divisa meua; constate les vibracions del cor.
L'únic necessari és poder sintonitzar la freqüència d'un món màgic nounat.
Entreneu-vos.




Com l’abril
m'amere de vols
pels epitèlics indrets primicers,
mentre despulle branques i vestisc
de verd els instints i la sal.
¿Per què no oblides, de lluny estant.
amor, l’escorça amarga i els retalls
de vidre, i prens, ara sí,
el goig d’argent i oblides
el neguit, la coïssor, el gengibre?
Sobre un record humit
de mosteles aixeque espases.
amanisc el crit per temptar-te,
que no vull que t’empaite a sotges,
no, la remor incerta de les hores,
el fil de lluna que de nit recordes,
mentre m’estavelle el pit i les ànsies
contra un sol agonitzant i pàl•lid.


******

Avui he patejat pam a pam un cos
d'asfalt i la riera dels llavis
assedegats, les comissures de solitud,
a la ciutat dels jorns servats.
He tastat la mar de cendra
i la basarda salnitrosa,
les pedres d'aigua i la pols
d'aquella òrfena primavera.
Les onades de membrança
m'han ofegat els ulls
i no he vist cap colom
a la plaça dels oracles;
sols un vent enlluernat
m'ha copsat les frisances
i, giravoltant, un ocell bru
ha glaçat les parpelles tèbies
del capvespre
I, dolçament, l'oratge
m'ha parlat de tu.


******

Tríptic per a un adéu

II

Bastir-te de sol l'agost del teu viure
perquè no el sorprenga la nit
de llops i esparvers malignes;
trencar-te el vidre de la soledat
amb sagetes de llum i argent
i pètals d'amor com a signes;
contar-te les papallones del front
i els clars atzurs de les petjades,
els camins que et menen al goig...

III

Dir-t’ho ara tot, esperant que te n'allunyes
fent-hi recordança i tríptic
dels dies i els núvols;
trencar el paperam i escampar
onades de records
entre els llibres;
submergir-me amb la temor
al fons de la roca i els gengibres;
no tornar mai més a nàixer,
restar per sempre pedra endins
amb el caliu de les absències.


*****

Hem fos la nit en una abraçada;
ens hem empassat glops de lluna
mentre lliuràvem els cossos
i les ninetes a l’oratge nu.
Ens hem pres amb força de vent i pluja
I hem sadollat tots els porus amb ales.
T’he forjat mons epitèlics, estesos
sobre ventres de gespa —en un incís—.
M'has atorgat el mot i la raó
del cant les paradelles de l'enginy
i, sobretot, els crepuscles d’argent.
Però he obert els ulls, amor meu, i no
hi era, ni tan sols, un lleu miratge
de llavis, ni un reclam a les parets.
T'he pressentit, com tols els dies, lluny,
entre la sorra i un bri de ginesta,
innocent de l’ofec i de l’albada.
I he continuat endevinant-te grills
de tendresa i esguards de coure i terra.


*****

M'agrada tenir un cos —dius,
mentre enlaires calfreds i signes
i, amb la pell bastida de versos,
endevines vols, i t estimes
el futur, a pesar dels llavis—.
M'agrada que ho digues tan dolçament
a l'hora dels enyors, quan l'iris
entendrit de la nit t’escull,
quan tots els silencis t'escolten
sota una pau ideològicament
improbable.
M'agrada el gest
opac de les albes immòbils,
quan s'esmunyen somnis, esguards
i llibertats inconsistents
i els encontres són empremtes
de desig sobre l'enderroc,
perquè aleshores m'adone que sóc.


******

Vares creure en mi i jo era el no-res.
No saps com em desfaig oblit a oblit
i com lamente la decrepitud
del temps i l'absència d'imatges:
no saps com brande esperances i dades.
com em rebel•le a mossos infinits.
No saps —potser sí que ho saps— les empremtes
de tendresa que has deixat aturades
a la vora dels dies i els ulls.
Vares creure en mi i jo era l'abisme,
l'obscuritat més absoluta d'hores,
la mandra que rosegava els extrems
del camí i l'obstinada paüra.
No saps com sent el fred de les nits
i les rosades que t'han cristal•litzat
el cor com un diamant en carn viva.
Vares creure en mi i jo no existia.


******

Venies d una antiga polseguera
i d'uns lligams inútils,i anaves vessant
llàgrima a llàgrima tota la por
per un camí taciturn, entre pell
i cuiro.
Abraçaves dolçament
l’alé que et reconeixia i potser
oblidaves mancances i horrors
a l'ombra d’aquell esguard tebi i tàctil.
Retrobaves la memòria bastida
d'espelmes, el dilluns a l'horabaixa;
i endevinaves esbarts de gavines.
Suaves records que et llauraven l’odi,
endreçaves el dolor i la rella
dins un cos de fil d'aram i delicte.
Mories cada dia un poc més;
naixies de la pluja i la tristesa
cada nou entretemps, tímidament;
t'estimava l'amor com mai no estima
(i ho ignoraves com mai no s'ignora);
habitaves els buits intangibles;
mai no fores consistent ni frenètica.


Agrair les fotografies a Rosacelo, Gardawind i Graça Vargas.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gràcies per tot el que estàs fent amb allò que he escrit. Em sorprenen moltes coses, no sé si t'ho creuràs. És com si fóra una altra la qui haguera escrit la majoria dels versos. D'altra banda, em servix la relectura per a trobar claus importants de la meua vida. Amb la distància del temps i de la paraula -també del sentiment-, tot es veu més clar. M'informe a mi mateixa sobre els oratges de la meua vida.
Una abraçada de llunes.