dilluns, 27 d’octubre de 2008

L'obra poètica de Marisol González Felip, II ( Les hores breus).


Avui mostrarem als lectors una selecció del poemari Les hores breus, Premi Vila de Nules 1987. A l'obra, escrita entre 1984-1987, podem trobar una escriptora que fa tentines en l'equilibri de la paraula. Són poemes inicials on s'obre lentament un univers que s'adquirirà amb els anys; hi ha una sensibilitat que és típica de la nostra poeta, una manera de dir molt particular d'ella. Això apunta cap a horitzons posteriors. L'amor, la incomprensió, la soledat de la separació, el desig de la lluita per allò que val la pena prenen posicions en les avingudes del seu viure.
Descripcions senzilles, però profundament viscudes o imaginades, una forma alternativa de viure, de sobreviure. La poesia existeix, perquè existeix la vida. No cal oblidar-ho. O també, els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la.

Gaudiu d'aquests tresors amb forma de miniatura.


No et mostraré,
si no vols,
cap grapat mes
de poemes
per tal que
no et molestes
massa
si escric sempre
sobre el mateix.

He pensat,
a canvi
d'oferir-te
un silenci
de mots rabents,
o millor, escambuixar-te subtilment
el cos.



Em faràs dubtar
fins i tot de la meua consciència,
del meu petit renec
i de la meua angúnia.
Que és temps de dubtes
la tardor i els nostres dies,
ja ho sé.
I sé també
que el recel
els ha substituït tantes vegades...
Dubte, però,
si aquesta nit hi veig clar
o és tot el que crec abastar
un mite eclèctic
que ha d'esbrinar la matinada.
No sé si sabràs
que a l'altra banda de destí
sospite que és l'esperança.
Però em sembla dubtosa ja
i només he fet que esmentar-la.



En crema les galtes encara
la flaire d'aquelles vesprades
a soles sobre un asfalt de morts
i els llibres sota l'aixella.

A soles, i el cor esquerp
i bullent,
que et retia els batecs
gairebé de l'altra banda
de món.

Potser mai més no arrossegue
una recança tan humida
-escalfor feixuga de mots-
com aquella absent primavera.

Et comprava flors de ca l'UJisses
i les escampava etèriament
sobre un horitzó de jorns
mentre

«t'intentava noms i altres carícies».



Vares balafiar
-qui ho sap si en va!-
l'últim enyor
sota l'ombra tentacular
d'un amor escollit a pols.

Vares despenjar del cel
tristeses estretes,
miquetes de blau
a les palpentes
i un paisatge
que m'has descrit
de vegades.

No cal que
em faces oblidar,
si no vols,
les teranyines de membrança
que em feien coure els ulls.
No les tinc en compte!



Ara mateix invoque presències
a la vora d'un espai guanyat
d'hores lleugeres
i n'espaie el retorn.

Ara implore el desig
amerat de saviesa,
l'esbós de càntic
d'aquells dies,
l'empremta de llum
i els indrets dolents
de terra fràgil.

I són lleus les hores,
breus,
i trepitgen invictes
el ròdol amarg
les agulles del son.



Nules, Tardor del 84-Primavera del 87.

Agrir la fotografia-quadre titulat Flors d'aigua i vent a Ana Fernández.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

"si escric sempre
sobre el mateix."

No és això el que fa tothom?

Príncep de les milotxes ha dit...

No entenc el perquè del teu comentari Jesús; És normal escriure sobre tot allò que ens preocupa; si es repeteix, no m'importa; en això crec que hi estem d'acord Jesús. Si vols fer-me una referència per entendre el que em dius al post de Marisol, perfecte.
Moltes gràcies, de bestreta, Jesús.